HOMILIA DEL DIUMENGE V de QUARESMA cicle A: Mn. Francesc Planella Imprimeix
Escrit per editor   
divendres, 8 d'abril de 2011 08:04

DIUMENGE V DE QUARESMA – Cicle A

La vida humana es mou entre aquest dos pols: el naixement i la mort. Algun pensador de marcada tendència pessimista, ha afirmat que la vida és un parèntesi entre dues llàgrimes: la del naixement i la de la mort. Penso que aquesta afirmació no és encertada. La vida no és cap parèntesi sinó que té un gran valor en ella mateixa. El qui no estima la vida ha perdut la hu-manitat. La vida mereix ser estimada, valorada, treballada. Tots lluitem per tenir una vida de qualitat, per allargar els nostres anys. Les ciències mèdiques estan fent, en aquest sentit, la seva aportació ben important, per cert. Comenta Francesc Torralba: Hem prolongat la vida, som capaços se donar-nos més quantitat de temps i més qualitat als anys. Hem retardat els efectes de l’envelliment. Hem pal·liat diverses malalties, però n’apareixen de noves. No hem aconseguit domesticar la mort. No podem evitar la mort ni allargar indefinidament la vida. Una dita medieval afirma: Contra el poder de la mort no hi ha medecina als horts. (”Planta cara a la mort”). La mort és una situació que resulta molt difícil d’assumir. Quan se’ns mor un familiar tenim tot el dret a manifestar el nostre dolor i deixar que el nostre cor plori. I si pensem en la nostra pròpia mort, ens envaeixen una sèrie de sentiments que ens causen un gran temor. Ai-xí ho veia el poeta Joan Maragall quan escrivia: Quan arribi aquella hora de temença...

 

¿Quina va ser l’actitud de Jesús davant de la mort? L’evangeli que hem escoltat (Jn 11,1-45)  ens hi dóna un resposta. Ens ha parlat de la mort de l’amic Llàtzer, germà de Marta i Maria. Era una família estimada per Jesús. Quan l’avisen d’aquesta mort, Jesús s’hi fa present, i ma-nifesta els seus sentiments plenament humans. No es mostra per damunt dels sofriments dels germans i de la gent que l’envoltava sinó que els comparteix. Ho ha observat l’evangelista Joan que escriu: Quan Jesús veié que Maria plorava i que ploraven també els jueus que l'a-companyaven, es va commoure interiorment i es contorbà. Es va commoure, es va contorbar. Els seus sentiments varen sentir-se afectats per una forta aflicció. Però l’evangelista estava tan interessat a ressaltar aquests sentiments de Jesús que es veu obligat a remarcar: Jesús co-mençà a plorar. Les llàgrimes de Jesús són un gest de la seva humanitat. Joan encara escriu que Jesús, commogut altra vegada, va arribar al sepulcre.

 

Com Jesús, no tinguem por de plorar els éssers estimats que ens han deixat. Permeteu-me i perdoneu que faci referència a una experiència personal. Feia pocs dies que havia mort la ma-re. Jo em sentia fortament entristit i no em costava gaire de banyar els meus ulls amb llàgri-mes. Una persona se m’acosta i em diu: “Això de plorar no és cristià”. Li vaig dir que recordés el que va fer Jesús en la mort de Llàtzer. Plorar és molt humà.

 

Però Jesús fa un pas més, com sabem. Davant de la foscor de la mort es presenta com a vida, capaç de donar vida. Marta que no podia aguantar el seu sofriment, manifesta a Jesús la seva queixa: Senyor, si haguéssiu estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà. I Jesús pronuncia a-questes paraules de llum i d’esperança: Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà;  i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més. Són unes paraules pre-cioses, profundes, que no anaven adreçades només a la família de Llàtzer sinó a tots els se-guidors de Jesús. Tots els qui creiem en Ell podem esperar vida més enllà del pas tenebrós de la mort. Qui creu, encara que mori viurà.

 

Les paraules de Jesús mereixen crèdit per a nosaltres, encara que siguin tan difícils d’assumir. La nostra imaginació es perd quan parlem d’aquesta vida nova després de la mort. La fe és fiar-se de Jesús que dóna la vida a Llàtzer i Ell mateix passa per la mort i ressuscita. La parau-la de Jesús és la que ens conforta en els moments difícils de la pèrdua d’algun familiar i quan pensem en la nostra pròpia mort. Sant Pau afirma que la força de la mort ha estat vençuda: Oh mort, on és la teva victòria? On és ara, oh mort, el teu fibló? (1C 15,55). I afegeix: La victòria ve per Jesucrist.

Girona, 10 d’abril de 2011

Darrera actualització de dissabte, 9 d'abril de 2011 17:34