DIUMENGE XXIV DURANT L’ANY – C (Mn. Francesc) Imprimeix
Escrit per editor   
dilluns, 12 de setembre de 2016 15:30

Jesús actuava de manera molesta per a aquells que es consideraven nets de cor, complidors de la Llei. Fariseus i mestres de la Llei murmuraven perquè Jesús acollia els cobradors d’im-postos, que s’havien guanyat una mala fama, i altres persones considerades pecadores. Eren precisament aquests malvistos de la gent els qui s’acostaven a Jesús per escoltar-lo. És que Jesús els havia de rebutjar? Jesús acceptava les males companyies, cosa rebutjable com pensaven els fariseus. En l’Antic Testament trobem textos que alerten contra les insídies dels malvats: Fill meu, no vagis amb ells, no segueixis les seves petjades (Prov 1,15). En totes les cultures és malvist el tracte amb els qui observen una conducta poc neta. En el judaisme con-temporani de Jesús, l’acostament als malvats no es podia justificar encara que es fes amb bones intencions. En un text jueu podem llegir: “Que cap home no s’associï amb els pecadors, encara que sigui per acostar-los a la Llei”.

Algú ha escrit: “La condemna de Jesús no va ser per la seva atenció als pobres sinó per la familiaritat amb què tractava els pecadors”(Isabel Gómez) En aquest ambient, Jesús pronun-cia el que hem anomenat les “paràboles de la misericòrdia”. S’han considerat com el punt o missatge central en l’evangeli de Lluc (15,1-32). Es tracta de les paràboles de l’ovella perdu-da, de la moneda perduda i la del fill pròdig. El Déu de la misericòrdia no és només el Déu que perdona sinó el Déu que busca el qui s’ha apartat d’Ell. No deixa d’estimar quan el refu-sem o ens allunyem d’Ell. Jesús és la manifestació d’aquest Déu que busca, acull amb amor i fa festa quan recupera el qui s’havia perdut.

Un pastor busca una ovella del seu ramat que se li ha extraviat. No es cansa fins a trobar-la. I al final ho celebra amb gran goig. Jesús és el pastor que busca, no rebutja, acull. Quan pen-sem que som nosaltres els qui tenim el mèrit de trobar Jesús perquè hi hem anat treballant de debò, no tenim prou en compte que és Ell qui ens busca. Potser ens amaguem de la seva presència perquè ens sentim aclaparats pel mal que podem haver fet. Déu vol que tornem al seu ramat, que ens hi trobem bé. Déu està de festa quan acceptem de tornar a Ell. Us asse-guro que al cel hi haurà més alegria per un sol pecador convertit, que no pas per noranta-nou justos, que no necessiten convertir-se. Déu busca. ¿Qui pot imaginar-s’ho? Diu Jesús: No he vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors (Lc 5,32).

Diria que Jesús porta a terme unes paraules del profeta Ezequiel:Això us anuncia el Senyor, Déu sobirà: Jo mateix buscaré les meves ovelles i en faré el recompte. Buscaré l'ovella per-duda, recolliré l'esgarriada, embenaré la que s'havia trencat la pota i restabliré la malalta (Ve-gi’s Ez 34,11-16). Repeteixo que Déu fa festa quan recupera l’ovella perduda. Aquí tenim una actitud ben contrària a algun escrit jueu que afirma que Déu s’alegra per la condemnació dels ateus. Llegim, de nou, Ezequiel que parla en nom de Déu: ¿Us penseu que m'agrada la mort del malvat? De cap manera. Jo, el Senyor, Déu sobirà, us ho asseguro: el que jo vull és que abandoni els mals camins i que visqui (Ez 18,23).

Jesús, el misericordiós, és semblant també a una dona que busca amb tot afany una moneda que ha perdut. I no para de buscar fins que la troba. Déu té el desig ardent de trobar el qui se n’ha apartat, com la dona que busca allò qui li fa falta per evitar l’estretor de vida. El llibre dels Proverbis (A.T.) conté aquesta afirmació: Para l'orella a la saviesa, obre el cor al seny; fes venir la intel·ligència, crida la sensatesa; desitja-les com el diner, recerca-les com un tresor (Pr 2,2-4). Alguns mestres jueus comparaven aquest acte de buscar la saviesa amb l’estudi de la Llei: “És com un home que, si perd alguna cosa de casa seva, encén la làmpada i altres llums fins que ho troba”. Amb interès, amb ànsia, Jesús buscava la moneda perduda que no és altra cosa que la persona apartada de Déu. Una vegada trobada, hi ha una gran festa.

¿Ens sentim buscats, estimats, pel Déu de la misericòrdia? ¿Sentim l’alegria del trobament amb Déu, la manera com ens acull encara que ens hàgim pogut apartar d’Ell?

Girona, 11 de setembre de 2016