DIUMENGE XXIII DURANT L’ANY – Cicle C (Mn. Francesc) Imprimeix
Escrit per editor   
dimecres, 31 d'agost de 2016 17:10

Sabem, per experiència, que els camins de Déu són difícils de trobar. Els nostres raonaments no arriben a conèixer el que Déu espera de nosaltres en cada situació en què ens trobem. Els qui es refien només dels seus raonaments humans es quedaran en la incertesa, en els inter-rogants. Volem fer un Déu totalment raonable, comprensible, fet a la nostra imatge. Penso que en la primera lectura (Sa 9,13-18) es planteja aquesta qüestió tan delicada i important. Ho hem sentit: ¿Quin home pot conèixer què desitja Déu?¿Qui pot descobrir la voluntat del Se-nyor? Els raonaments dels mortals són insegurs. Per arribar a Déu, cal una saviesa especial que no vol dir la saviesa dels llibres o dels considerats intel·lectuals. És una saviesa especial, la que ens ve de dalt, de Déu mateix. Ho hem pogut escoltar: ¿Qui hauria conegut mai què desitjàveu, si vós mateix no haguéssiu donat la saviesa, si no haguéssiu enviat de les altures el vostre Esperit Sant?

En l’evangeli (Lc 14,25-33) Jesús proposa la saviesa que ha d’acompanyar els seus seguidors per trobar Déu. És una saviesa que ens sembla estranya, sorprenent, poc raonable, perquè contradiu els nostres sentiments més profunds. ¿Com podia dir: Si algú vol venir amb mi i no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixebles meu? En l’evangeli de Joan, llegim: Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l'estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna (12,25).Jesús es col·loca en el centre. L’amor a la seva persona està per damunt de tots els amors, però no els anul·la sinó que els dignifica. Vindrà un dia que l’amor als nostres familiars desapareixerà perquè ja no seran entre nosaltres. L’amor que perdurarà sempre és el que sentim per Jesús. D’Ell no en podrem prescindir mai. És la saviesa per excel·lència.

Quan Jesús parla de relativitzar l’amor a la pròpia família, ¿no ens voldrà dir que ha vingut a formar-ne una de nova? És la comunitat, el grup d’aquells que el segueixen. Recordem el que va dir en una altra ocasió: El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare (Mt 12,50). Els deixebles de Jesús no renunciem a l’amor a la família sinó que el veiem a la llum de la nova família que ha vingut a crear. Ell mateix va deixar la seva família per formar-ne una de més ample, sense horitzons: la dels qui busquen Déu. La seva actuació li va comportar una sèrie d’incomprensions i sofriments. Era la seva creu que va culminar en la seva crucifixió. Era la sensatesa, la saviesa veritable, regida per l’amor. Quan Jesús ens diu que el qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser dei-xeble meu, ¿no voldrà dir-nos que l’imitem en el seu camí de sofriments?

Aquestes paraules poden desanimar-nos, desil·lusionar-nos. Ens semblen desassenyades i impracticables. ¿Qui busca Déu si sap que el camí de Jesús és tan dur? En un salm es diu com pensen els insensats. Són els qui no volen lluitar ni comprometre’s. Pensen dintre seu els insensats: Déu no és res. Són corromputs. Déu guaita des del cel i observa els homes, per veure si n’hi cap d’assenyat que el cerqui a Ell (Sl 52,2-3). El seguiment de Jesús demana asseure’s, reflexionar, meditar, mesurar les nostres forces per a una tasca difícil però engres-cadora, gratificant. Jesús ens ho diu amb dues comparacions: L’home que vol construir una torre i el rei que vol anar a combatre amb un altre. Tots dos calculen el que necessiten per afrontar aquestes tasques. El compromís no mesurat porta al fracàs.

¿I com pot dir Jesús: Ningú de vosaltres no potser deixeble meu si no renuncia a tot el que té? Qui és capaç d’il·lusionar-se per una actitud que ens sembla inhumana? És possible re-nunciar a tot? Es tracta de veure-ho als ulls de Déu, valorar-ho des de la mateixa actitud de Jesús. Mireu què deia Pau: Les coses que per a mi eren guanys, pel Crist les he consi-derades pèrdues. Més encara, tot ho considero una pèrdua, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per ell m'he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho es-còria, a canvi de guanyar-lo a ell i de viure unit a ell (Fl 3,7-9). Quan el desànim, el cansa-ment o el descoratjament ens amenacen, no oblidem que conèixer i viure units al Crist és el millor bé per a nosaltres.

Girona, 4 de setembre de 2016