DIUMENGE XIV DE DURANT L’ANY – Cicle C (Mn. Francesc) Imprimeix
Escrit per editor   
dissabte, 2 de juliol de 2016 10:23

Com anunciar l’evangeli de Jesús, la bona nova del Regne? Podrem emprar mètodes nous, revisar el nostre llenguatge, esforçar-nos per fer l’evangeli més entenedor. Cal entendre, lloar i recolzar tots els esforços que es facin en aquets sentit. L’important és que la paraula de Jesús arriba al cor de les persones per transformar-les. Encara que és cert que tots els anunciadors de la bona nova no podem arribar a aquesta intimitat. Nosaltres transmetem un missatge que podem captar per la nostra intel·ligència però és Déu qui el fa arribar al fons del cor. Això demana que la nostra manera de parlar i de fer no posi entrebancs a l’actuació de Déu. No podem anunciar l’evangeli revestits de riqueses, recolzats en el prestigi social, amb l’afany de dominar o d’imposar-se sobre els altres. Ens ho ha dit l’evangeli que hem pogut escoltar (Lc 10,1-12).

Rellegim el que va dir Jesús a les setanta-dues persones que enviava a preparar el camí cap als pobles i llocs on havia d’anar. La gent que els veuria no havia de tenir cap sospita sobre la intenció dels qui els visitarien. No anaven a conquistar ningú, ni apoderar-se dels seus béns, amb el desig d’enriquir-se. Havien d’anar amb les mans buides, sense provisions, confiant en la gent que els acolliria i respectant els qui els rebutgessin. No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies. És l’esperit de Jesús, el seu estil, el que han de manifestar davant la gent. Recor-dem l’evangeli de diumenge passat. Diu Jesús: Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap (Lc 9,58). Als seguidors i anunciadors de l’evangeli se’ns demana aquesta actitud de senzillesa, de pobresa, de deseiximent de les riqueses, el rebuig de tota mena d’ostentació.

El que deia ara Jesús als setanta-dos enviats, ja ho havia dit i repetit als dotze apòstols: Els envià a anunciar el Regne de Déu i a curar els malalts. Els digué: No prengueu res per al camí: ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners, i no us endugueu dos vestits (Mt 9,2-3). Jesús en no té prou de dir-ho una sola vegada. Hi insisteix, ho repeteix, en altres ocasions. Aquesta era la importància que donava Jesús a l’estil que havia d’acompanyar la missió dels dotze.No us emporteu cap moneda: ni d'or, ni de plata, ni de coure; no prengueu sarró per al camí, ni dos vestits, ni sandàlies, ni bastó. El qui treballa, bé es mereix que el mantinguin (Mt 10, 9-10).

És l’estil que s’adiu amb l’anunci de l’evangeli, que ha de caracteritzar l’Església d’avui i de sempre. Així ho van entendre el Concili Vaticà II i un grup de bisbes que hi participaven. Es reunien a part aprofundint en els textos evangèlics que he recordat. Poc abans que s’acabés el Concili, varen signar un document que es coneix amb nom de Pacte de les Catacumbes. Els bisbes es comprometien a caminar amb els pobres, essent no solament una Església per als pobres sinó una Església dels pobres, Església pobra. És un compromís impressionant. Vull fixar-me només en aquestes paraules: Procurarem viure sempre segons la manera com viu la nostra població en el que refereix a la casa, en el menjar, en els mitjans de transport, i tot el d’aquí es desprèn (n.1). Renunciem per sempre a l’aparença i a la realitat de la riquesa, de manera especial en el vestir (vestidures riques, colors cridaners) i en els símbols de me-talls preciosos. Ni or ni plata (n.2).

Comenta un autor actual: “Sens dubte, el punt central del Pacte de les Catacumbes es la deci-sió de seguir Jesús pobre caminant amb els pobres. El que sorprèn i atreu és la radicalitat amb què es prenen l’evangeli. Viure segons la manera de viure del poble. No volen viure en un nivell superior al del poble en el qual la viuen tantes persones marginades, marcats per la fam i la misèria. Volen compartir la seva vida pobra. Volen viure com Jesús que no tenia cap casa luxosa ni enyorava cap palau sinó que recorria les aldees de Galilea identificant-se amb aquells camperols empobrits, víctimes de tants atropellaments i injustícies. La seva vida (de bisbes) no tindrà res a veure amb la riquesa ni en l’aparença de riquesa. Els bisbes del Pacte fonamenten el seu compromís en les instruccions de Jesús quan confia als deixeble la missió d’anunciar l’evangeli.” Nosaltres, ¿ens sentim també tocats per les paraules de Jesús? ¿Som una Església que se sent pobra, al costat dels pobres?

Girona, 3 de juliol de 2016