DIUMENGE XIII DE DURANT L’ANY – Cicle C (Mn. Francesc) Imprimeix
Escrit per editor   
dissabte, 25 de juny de 2016 21:56

¿És cert que Jesús va sempre contra corrent proposant-nos una manera d’actuar que contra-diu fortament les nostres aspiracions, fins tot les més humanes i més nobles? Aquesta és la gran qüestió que trobem en l’evangeli del present diumenge (Lc 9,51-62). Hem pogut escoltar el que va dir a unes persones que estaven a prop seu, però no eren deixebles en el sentit ple de la paraula. Devien admirar-lo, escoltant amb gust les seves paraules; però no acabaven de decidir-se a fer el pas acompanyant-lo amb totes les seves conseqüències. També és cert que algú havia dit a Jesús que volia seguir-lo: Us seguiré pertot arreu on anireu. A una altra persona és el mateix Jesús que el convida a anar amb ell: Vine amb mi. Una tercera persona manifesta a Jesús que vol seguir-lo, posant condicions:Vinc amb vós, Senyor, però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva.

1) Us seguiré pertot arreu on anireu.- Diríem que és una decisió noble el fet de voler seguir Jesús. El que ens estranya o desorienta és el que respon Jesús: Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposa el cap. ¿Proposa quelcom que no es pot complir? ¿Com pot viure humanament una persona sense casa, dormint a la intempèrie i fent vida al carrer? Evidentment, la manera d’expressar-se de Jesús comporta una exageració, cosa que trobem en altres dites com aquesta: És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu (Lc 18,25). Amb aquesta manera de parlar Jesús subratlla la importància del Regne de Déu molt superior a la riquesa, a les possessions. El que demana Jesús no és viure a l’aire lliure, com devia fer ell moltes vegades, sinó que els seus deixebles no s’aferrin a les riqueses i s’arrisquin a centrar-se plenament en Jesús.

2) Vine amb mi.- És una invitació clara de Jesús a seguir els seus passos, el seu estil de vida. Però el convidat posa condicions a Jesús: Senyor, permeteu-me primer d’anar-me’n a casa, fins que hauré enterrat el meu pare. Ens sembla ben humana aquesta condició i molt més, tenint en compte el gran respecte que els jueus mostraven per les cerimònies funeràries. I si es tractava d’un pare hom no podia desentendre-se’n. Jesús ens sorprèn quan diu: Deixa que els morts enterrin els seus morts, i tu vés a anunciar el Regne de Déu. Penso que és una manera de dir que el Regne de Déu no té espera: Cal anunciar-lo ara ja. Penso, de nou, que ens trobem en el terreny de l’exageració tan oriental i tan pròpia de Jesús. El Regne de Déu és el que guia els passos dels creients i cal veure-ho tot als ulls de Déu.

3) Vinc amb vós, Senyor, però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva.- Una altra persona dóna la impressió que es presenta a Jesús com a voluntari i li demana temps per acomiadar-se de la seva família. Ens fa pensar en un cas semblant que trobem en l’Antic Testament. El profeta Elies va invitar Eliseu a seguir-lo. Tot seguit va córrer darrera d’Elies i li va dir: Deixa'm anar a besar el pare i la mare, i després et seguiré. El profeta li ho va permetre i Eliseu després de besar el pare i la mare, va seguir Elies i es quedà al seu servei (Vegi`s 1Re 19,19-21). Aquesta manera de fer del profeta ens sembla molt humana. En canvi, Jesús es mostra molt exigent, molt dur. No dóna temps d’acomiadar-se de la seva família a aquell que volia seguir-lo: Ningú que mira enrera quan ja té la mà a l’arada, no és apte per al Regne de Déu. La decisió per Jesús és radical i cal mirar endavant, sense enyorances del passat.

Em sembla que aquí tenim la gran qüestió. El seguiment de Jesús no és una simple admiració sinó un compromís. No se’l pot seguir a mitges tintes, amb poca decisió, rebaixant l’exigència del seu missatge. Es tracta de fer de Jesús el centre de la nostra vida de creients. Cal fer un esforç per viure i actuar a l’estil de Jesús. Sabem que sempre ens tocarà anar contra corrent. Potser enyorarem el que hem deixat enrera. Això era el que passava al poble d’Israel que, en ple desert, enyorava el passat i recordava aquells menjars d’Egipte (Ex 16,3). Havien perdut la il·lusió, desconfiaven de Déu. Cal mirar el futur amb la confiança posada en Déu. Pau escrivia: Tinc un objectiu: oblidar-me del que queda enrere i llançar-me cap allò que hi ha al davant (Fl 3,13). Gran objectiu a assolir per a tots nosaltres!

Girona, 26 de juny de 2016

Darrera actualització de dissabte, 25 de juny de 2016 21:57