DIUMENGE XI DE DURANT L’ANY – Cicle C (Mn. Francesc) Imprimeix
Escrit per editor   
divendres, 10 de juny de 2016 08:03

El perdó – permeteu-me dir-ho així – és la moneda que menys circula en el mercat de les relacions humanes,   a la nostra societat. Hi ha una dita que afirma: “Qui la fa la paga”. És la cara oposada del perdó i sembla un criteri d’actuació de moltes persones. Ho ha estat al llarg de la història. En el llibre de l’Èxode, llegim: Ull per ull, dent per dent, mà per mà, peu per peu, (Ex 21,24). Era una manera de suavitzar la venjança. El qui havia rebut una agressió, la feia pagar durament al qui l’havia causat. La Llei deia: no us passeu. En tot cas, torneu el mal que us han fet en la mateixa mesura. Jesús proposa un ideal més elevat: no tornar mal per mal, no venjar-se, que equival a perdonar: Ja sabeu que es va dir: Ull per ull, i dent per dent. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal (Mt 5,38-39).

Tots sabem com n’és difícil perdonar i demanar perdó. Perdonar sembla una covardia, una feblesa, una falta de personalitat, una renúncia al dret de defensar-nos, quan rebem alguna ofensa. Una cosa semblant passa en l’actitud de demanar perdó. Sembla un rebaix, una humiliació, una desconsideració per a nosaltres mateixos, una pèrdua de la pròpia dignitat.És per aquestes raons que costa tant perdonar i demanar perdó? Com seria la nostra societat si tots practiquéssim el perdó? És una utopia establir i practicar el perdó? Seria el Regne de Déu que ha transformat les nostres persones i la societat. La convivència seria una fraternitat total. ¿Tenim alguna força especial per a conviure en una societat del perdó? Els creients trobem en Déu l’impuls per dur-ho a terme. ¿No creiem en un Déu perdonador?

Així ens en parlen la primera lectura i l’evangeli d’avui. Hem pogut escoltar com el profeta Natan retreu a David un crim abominable, sobre el qual nosaltres diríem: no té perdó de Déu. El rei s’havia enamorat de la dona d’Uries. I la volia per esposa. En una batalla, el va fer posar en el lloc més perillós perquè pogués perdre la vida. I va morir. Natan li diu: Has fet matar Uries; has pres per esposa la seva dona i a ell l’has fet matar amb l’espasa dels ammonites. David reconeix el seu pecat: He pecat contra el Senyor. Humanament parlant, no tenia cap sortida: hauria de ser executat. Però Déu ens sorprèn i no entenem com pot perdonar un crim tan execrable. David, després de reconèixer el mal que ha fet, escolta de boca de Natan: El Senyor passa per alt el teu pecat; no moriràs (2S 12,7-10.13). El Senyor és el Déu del perdó.

La persona de Jesús és també portadora de perdó. L’evangeli (Lc 7,36-8,3) ens ha parlat del cas extrem d’una dona de mala vida, mal considerada per la societat, menyspreada pels qui es creien justos davant de Déu. No coneixem en què consistia la seva vida pecadora. Va assabentar-se que Jesús era convidat per un fariseu. I es va atrevir a entrar a la casa per manifestar a Jesús el seu estat d’ànim. Els gestos fets a Jesús eren fortament escandalosos. Es va quedar plorant als seus peus. Amb les llàgrimes començà a mullar-li els peus, i els hi eixugava amb els cabells, després li besava els peus i els ungia amb perfum.El fariseu ho veia amb repugnància. ¡Quin atreviment el de la dona i quina condescendència la de Jesús!. ¿Per què es deixava tocar per una dona pecadora? Jesús quedava impur, segons la Llei. A més, si Jesús era profeta no havia d’acceptar la manera d’actuar de la dona.

L’acolliment misericordiós de Jesús és la mostra més clara del perdó per a aquella dona. Una dona que estimava perquè se sentia perdonada. Ho diu Jesús al fariseu: Has vist que aquesta dona estima molt i és que eren molts els pecats que li han estat perdonats. La dona estimava i agraïa el perdó. Escolta de llavis de Jesús: Els teus pecats et són perdonats. Els qui ho varen sentir se n’escandalitzaven. Comentaven: ¿Qui és aquest que, fins i tot perdona els pecats? Però la dona experimenta la tranquil·litat de consciència, la pau, tal com li diu Jesús: Vés-te’n en pau. ¿No és una joia sentir-se perdonat? Jesús porta la Bona Nova de Déu: el consol, el perdó. Es compleix el que havia dit Ezequiel, en nom de Déu: Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre; trauré de vosaltres aquest cor de pedra i us en donaré un de carn. El perdó de Déu ens fa persones noves. ¿No cal agrair-li-ho, estimant-lo? Ens assemblem a aquella dona? I perdonats per Déu, ¿no ens sentim també capaços de perdonar?

Girona, 12 de juny de 2016