ASCENSIÓ DEL SENYOR – Cicle C (Mn. Francesc) Imprimeix
Escrit per editor   
dissabte, 7 de maig de 2016 21:59

Els qui creiem en Jesús no recordem només un personatge del passat. El confessem vivent. No és fàcil entendre ni imaginar aquesta vida. La resurrecció es resisteix a ser explicada amb paraules humanes, que sempre resten curtes davant del misteri. ¿Per què no es desvela un misteri (la vida del Crist vivent) que ocupa el centre de la vida cristiana? ¿Per què la fe és tan fosca i plena d’interrogants? ¿Qui pot aclarir-nos com és la vida d’un ressuscitat com el Crist? ¿És impossible la resurrecció i una vida després de la mort? La fe és l’únic recolzament que tenim per admirar, venerar, adorar, la vida del Ressuscitat Jesús de Natzaret. Però tampoc no ens pot solucionar els nostres dubtes, les nostres foscors, encara que tenim raons per creure. Els qui varen experimentar una vivència forta del Crist ressuscitat en donen testimoni.

¿Com podia ser tan coratjós el testimoni de persones properes a Jesús, febles, covardes, que varen atrevir-se a negar-lo, com Pere? A ell el veiem anunciant amb valentia el Crist vivent, malgrat l’oposició de les autoritats jueves, que varen detenir els apòstols i els varen tancar a la presó. Una vegada alliberats, de manera extraordinària, se’n van al temple i es posen a parlar al poble. El gran sacerdot els diu: Us vàrem prohibir severament d’ensenyar en el nom de Jesús, però vosaltres heu omplert Jerusalem de la vostra doctrina. Pere i els apòstols respongueren: Cal obeir Déu abans que els homes. El Déu dels nostres pares ha ressuscitat Jesús, que vosaltres vau matar penjant-lo en un patíbul.(Ac 5,29-30).

I què podem dir de Pau, l’home que volia eliminar tots els seguidors d’aquesta secta de Jesús de Natzaret? Se sent tocat per una presència i una veu desconegudes. Era Jesús vivent. Així ho explicava Pau als gàlates: Vosaltres ja heu sentit parlar de com em comportava quan era en el judaisme: perseguia amb fúria l'Església de Déu i la volia destruir. Però Déu em va escollir des de les entranyes de la mare i em va cridar per la seva gràcia. Quan a ell li semblà bé, em va revelar el seu Fill perquè jo l'anunciés als pagans. Molts deien: El qui abans ens perseguia, ara anuncia la fe que havia volgut destruir (Vegi’s Ga 1,11-24). Alguna cosa important havia passat perquè s’esdevingués un canvi tan fort. El Crist vivia i li va tocar el cor.

En nosaltres pot sortir espontàniament la pregunta de sempre: El Crist ressuscitat, ¿on viu? La resposta que hem anat repetint, des de la catequesi de la nostra infantesa, és aquesta: Viu en el cel. Però la nostra imaginació s’hi perd. No podem donar cap explicació d’on es troba i com és el cel. Solem mirar enlaire, cap al firmament, com feien els antics. Pensaven que els seus déus vivien allà dalt. Aquesta manera de pensar la trobem també en la Bíblia. El lloc de Déu es troba per damunt de la terra, de les estrelles. En l’evangeli d’avui (Lc 24,46-53) es manifesta aquesta mateixa manera de pensar. Jesús se’n duu els deixebles fins a Betània. Els beneïa i s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel. És una manera humana de dir que Jesús està amb Déu. Hi és des de la seva resurrecció.

No podem pensar que Jesús, una vegada ressuscitat, visqués encara un temps a la terra. On hauria viscut? Què hauria fet? No l’haurien vist pels carrers? Però resulta que, en la primera lectura (Ac 1,1-11), sant Lluc diu: Després de la passió, Jesús se’ls presentà viu i ho comprovaren de moltes maneres, ja que durant quaranta dies se’ls aparegué, i els parlava del Regne de Déu. Després s’enlairà cel amunt. El número quaranta és simbòlic. Els israelites passaren quaranta anys en la travessia pel desert per arribar a la terra promesa. L’estada de Jesús al desert va durar quaranta dies. Un temps en el qual Jesús preparava la seva missió passant per diverses proves. Quaranta és un temps llarg, de prova, de preparació.

Els quaranta dies de Jesús ressuscitat apareixent-se als deixebles és un temps de preparació per a les primeres comunitats que hauran d’emprendre el camí per a ser testimonis de Jesús. Ell mateix ho diu als deixebles: Rebreu una força que us farà testimonis meus fins als límits més llunyans de la terra. Jesús viu amb Déu i no ens deixa orfes. No ha pujat al cel per apartar-se de la nostra petitesa, sinó perquè nosaltres tinguéssim confiança de seguir on ens ha precedit el nostre cap i pastor (Prefaci de l’Ascensió). ¿Seguirem el seu camí?

Girona, 8 de maig de 2016