DIUMENGE IV DE QUARESMA – Cicle C (Mn. Francesc) Imprimeix
Escrit per editor   
diumenge, 6 de març de 2016 19:13

La paràbola del “fill pròdig” o del Pare bondadós (Lc 15,1-3.11-32) que acabem d’escoltar, és ben coneguda de tots nosaltres. Em sembla que parla per ella mateixa. Potser, en lloc de fer-ne un comentari, seria millor guardar uns moments de silenci per poder-la aprofundir i deixar que ens arribi al cor. De tota manera, em permetreu que hi digui una paraula perquè el mateix evangeli sigui el que ens parla. Tant de bo que aquesta reflexió no distorsioni el missatge de Jesús sinó que el deixi parlar. No és la paraula del predicador la que transforma la nostra vida sinó la paraula de Jesús. En la carta als Hebreus, llegim: La paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls (He 4,12).

Meditem la paràbola, mirem de porta-la cap a la nostra intimitat. Un home tenia dos fills. A-dopten dues actituds diferents davant del pare. El més jove marxa de casa, el més gran es queda al costat del pare. L’Actitud del pare és d’amor i d’acolliment pel fill petit que torna i el fill gran que es queda compartint la vida de família. El pare és evidentment, la figura central en aquest relat. Un home ple de tendresa, d’amor, de compassió.

El fill més jove.- ¿Què li passava al fill petit que decidís marxar de casa i emprendre una vida al seu aire? És que no se sentia lliure? És que estava cansat d’estar a les ordres del seu pare, al seu servei, obeint sempre els seus manaments? Somia una vida de llibertat, sense que nin-gú estigui damunt seu imposant lleis? Vol veure i viure una vida més enllà del clan familiar? Desitja experimentar com és la vida que no està subjecta a normes i lleis? Estava cansat del treball diari i volia fruir d’una vida sense imposicions que limitaven la seva llibertat? A casa no podia fer el que volia. No seria millor cedir a tots el seus gustos, fent festes amb possibles a-mics que trobés? Els plans no li surten bé. Malgastats tots els seus béns en una vida de dis-bauxa, queda sense res. Deixar la casa paterna va ser la seva gran equivocació. Aquí tenim la figura d’aquell que deixa Déu, vol ser lliure, però acaba fracassat.

El pare.- El pare devia lamentar profundament la marxa del seu fill petit. Segur que va veure el seu gran error i devia pronosticar el seu fracàs. Però li respecta la llibertat. ¡Com l’enyoraria i no deixaria de perdre l’esperança del retorn del fill! A la fi, el fill torna a casa compungit, pene-dit, sentint-se indigne de ser tractat com a fill. Li diria al pare: Ja no mereixo que em diguin fill teu. Pren-me entre treballadors. El pare no el deixa parlar. No li retreu res, no li té en compte les seves disbauxes ni la falta d’amor que li ha mostrat. El pare, el de la misericòrdia, del per-dó i de la tendresa, se li abraça, el besa. Estava commogut. És més, organitza una festa. Fa pensar en unes paraules de Jesús: Jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se (Lc 15,7). ¿No us fa pensar que la manera d’actuar d’aquest pare representa Déu? És així com Jesús revela el Déu de l’amor: no ens rebutja si hem actuat malament, ens acull sempre.

El fill gran.- Mentrestant, el fill gran tornava del camp. Va sentir que a casa seva hi havia un ambient de festa, amb músiques i balls. N’està estranyat. Què passava? Quan va saber que la festa era dedicada al seu germà que havia tornat, s’indignà. ¿Per què fer una despesa per un fill que s’havia gastat tots els seus béns i ara era rebut com una mena d’heroi? No volia sa-ber-hi res. Rebutjava entrar a la festa. El seu mateix pare el convidava a entrar però ell no ho acceptava. No entén l’actitud del pare que honora el fill que torna. Aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu. I és quan el fill gran tira en cara al pare que, a ell, no li ha organitzat mai cap festa. Fa una llista de les seves virtuts, del seu comportament a casa, amb el seu pare: He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics. ¿Havia servit el pare amb amor o per interès? Per què presentar una sèrie de virtuts davant el pare? ¿Es creia perfecte? ¿Qui som nosaltres per presentar a Déu una llista de mèrits per guanyar-nos el seu favor? ¿Podem comparar-nos amb algun d’aquests dos fills? Si ens hem apartat de Déu, ens acull amb amor. Si ens sentim al seu costat, no li presentem cap llista de virtuts. Ens coneix, ens estima, no ens abandona.

Girona, 6 de març de 2016