DIUMENGE I D’ADVENT – Cicle C (Mn. Francesc) Imprimeix
Escrit per editor   
diumenge, 6 de desembre de 2015 18:01

Avui, diumenge I d’Advent, comencem el camí cap a la celebració del Nadal. Val la pena de prendre’n consciència. La Litúrgia és un estímul per a la nostra fe, que manifestem no sols en les celebracions religioses, sinó també en la vida de cada dia. En aquest sentit, l’Advent té molt a dir-nos. Haurem d’anar aprofundint el seu missatge;assumir-lo en el nostre pensament, en el nostre cor i en la nostra conducta. Diguem que el missatge més sobresortint d’aquest temps litúrgic és l’esperança. ¿No ens convé revifar-la en un temps ple de violències, guerres, agressions, atemptats, persecucions, xenofòbies, sectarismes religiosos sense entranyes, que van sembrant mort i plors? ¿On podem arribar amb tanta violència? Ja deien els antics que “l’home és un llop per a l’home”. ¿Com acabar amb aquesta situació malalta de mort?

No tenim cap solució màgica. La manera d’acabar amb la violència és que tothom tingui un cor net, es deixi guiar per la solidaritat, el respecte pels altres, l’amor. Hi ha persones que han manifestat: ¿Com és que Déu no actuï de manera clara? És el misteri d’un Déu que sembla que es desentengui del que passa en el món. Creiem que Déu respecta la llibertat i no deixa de donar-nos força i coratge per emprendre camins de no violència, de pau, de bé. ¿Per què no se n’hi fa cas? Si s’hi prestés atenció, ¿no canviaria el cor dels violents i la nostra societat?

L’evangeli del present diumenge (Lc 21,25-28.34-36) és un crit d’esperança. Jesús vindrà, es manifestarà amb gran poder, i serem alliberats dels nostres sofriments, angoixes i ansietats. Ell parla també dels grans terrabastalls que precediran la seva vinguda. Serà una mena de daltabaix. Hi haurà senyals prodigiosos en el sol, la lluna i les estrelles. La gent defallirà de por i d’ansietat. Sabem que aquest llenguatge és simbòlic. Manifesta el canvi d’una època de mal, de violència, i la vinguda d’una època on regnarà la justícia i l’amor. I amb una expressió igualment simbòlica, l’evangeli ens diu: Llavors veuran el Fill de l’home venint en un núvol amb gran poder i majestat. Quan tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s’acosta. El Senyor vindrà no per condemnar-nos sinó per alliberar-nos, salvar-nos, dels mals que ens afecten.

Els sofriments humans d’abans de la vinguda de Jesús seran una mena de signe que anuncia una vida nova, un naixement. Seran com els dolors d’una dona quan infanta. Sant Mateu ens diu: Un poble s’alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; hi haurà terratrèmols pertot arreu, hi haurà fam. Així començaran els dolors d’infantament (Mt 13,8). Hi havia persones que es preguntaven: ¿Per què sofrir tant: guerres, fam, dolors humans, com els mateixos desastres que experimenta la naturalesa que ens envolta? Pau hi reflexiona i diu que els sofriments presents estan preparant el futur: Tot l’univers creat gemega i sofreix dolors de part (Rm 8,22). Els mals del temps present són els que precedeixen la vinguda de la salvació, el trobament definitiu amb Déu. Salvació que ve de Crist, anomenat Fill de l’home.

La vinguda del Senyor és imprevisible. Serà com un lladre. Així ho escriu Pau: Vosaltres mateixos sabeu prou bé que el dia del Senyor arribarà com un lladre en plena nit (1Te 5,2). El temps de Déu no és com el nostre; sempre ens sorprèn, no perquè vol trobar-nos en fals sinó per donar-nos la seva vida plena, ara i en el més enllà. És l’esperança del que no veiem. En la carta als romans, llegim: Nosaltres esperem allò que no veiem, i ho anhelem amb constància (Rm 8,25). L’esperança és una actitud fonamental en el nostre camí cap a Déu. Evidentment, no és una actitud passatgera, de curta durada. És permanent. Demana constància ja que molt sovint ens veiem amenaçats d’abandonar. No ens podem refiar de les nostres pròpies forces, dels nostre raonaments, per continuar esperant el “Dia del Senyor” amb serenor d’esperit.

Donada la nostra condició d’éssers febles i limitats, donat el nostre desconeixement del gran “Dia del Senyor”, ens cal estar sempre ben atents, amb el cap i el cor a Déu. Ens ho ha dit l’evangeli d’avui: Vetlleu, doncs, i pregueu. L’estat d’alerta, la vetlla, el venciment de la son de l’esperit, són elements importants de l’esperança, com ho és també la pregària. La persona que no prega no pot mantenir-se creient, ni pot anhelar la “Gran Trobada” amb el Senyor.

Girona, 29 de novembre de 2015