DIUMENGE XXXIII DE DURANT L’ANY – Cicle B (Mn. FRancesc) Imprimeix
Escrit per editor   
dissabte, 14 de novembre de 2015 09:13

Les paraules de Jesús ens deixen sorpresos, encara que les hàgim escoltat tantes vegades: El sol s’enfosquirà, la lluna no farà claror, les estrelles aniran caient del cel. Ho hem sentit en l’evangeli d’avui (Mc 13,24-32). ¿Què significa aquesta manera de parlar? ¿És que hi haurà una gran catàstrofe? ¿Serà un càstig de Déu per a la humanitat que, al llarg de la història, no ha volgut escoltar la seva paraula? I, en tot cas, ¿quan s’esdevindrà? Ens trobem davant d’unes paraules que tenen un sentit simbòlic. Es refereixen al “Dia del Senyor”,quan ens trobarem amb el Crist, no ja només amb el Crist invisible de la fe, sinó amb el Crist glorificat,que viu per sempre. Serà la joia del trobament sense vels, sense dubtes,sense foscors.Diu Jesús: Llavors veuran venir el Fill de l’home amb gran poder i amb gran majestat. Ell que havia viscut donant-se plenament als altres, anunciant el Regne de Déu amb paraules i amb fets, i que va passar desapercebut per a moltes persones, serà conegut per tothom.

Aleshores s’instaurarà el Regne de Déu i naixerà un món nou. Serà la pau plena, la justícia total, la transformació humana integral. Aquesta era l’esperança de les primeres comunitats cristianes. Ho diu Pere: Nosaltres, tal com ell ens ha promès, esperem un cel nou i una terra nova, on regnarà la justícia (2 Pe 3,13). L’autor del llibre de l’Apocalipsi escriu: Vaig veure un cel nou i una terra nova. El cel i la terra d'abans havien desaparegut, i de mar ja no n'hi havia (Ap 21,1). Pensaven que tot això s’havia d’esdevenir en un termini curt. Per això varen sorgir veus que ho desmentien. En la segona carta de Pere, llegim: Estimats, hi ha una cosa que no heu d'ignorar: per al Senyor, un dia és com mil anys, i mil anys, com un dia. No és que el Senyor retardi el compliment de la promesa, com alguns suposen que fa. El dia del Senyor vindrà, i arribarà com un lladre (Vegi’s 2Pe 3,9-13).

En l’evangeli, Jesús afirma: El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran. Ara, del dia i de l’hora ningú no en sap res. Només ho sap el Pare. La desaparició de la llum del sol, de la lluna i la caiguda de les estrelles significa l’establiment d’un món nou on ja no caldrà aquesta llum. Déu mateix serà la llum, la claror suprema, sense nits ni foscors. Ho diu l’Apocalipsi: No hi haurà més nit, no caldrà la llum dels gresols ni la del sol: el Senyor Déu els il·luminarà, i regnaran pels segles dels segles (Ap 22,5). Ens trobem, certament, davant una predicció que no podem imaginar. És el misteri que acompanya sempre la nostra fe. I hem de reconèixer que avui se’ns fa encara més difícil, en uns temps en els quals sembla que només la ciència pot tenir l’última paraula sobre la fi del món.

Podríem comparar l’apagament final de la llum amb el naixement de la llum, tal com veiem en el llibre del Gènesi.Ens diu: Déu va fer els dos grans llumeners: un de més gran que governés el dia i un de més petit que governés la nit; va fer també les estrelles. Déu els col·locà a la volta del cel perquè il·luminessin la terra, governessin el dia i la nit i separessin la llum de les tenebres (Gen 1,16-18). És una manera poètica (no pas científica) de presentar l’escenari on s’havia de desenvolupar la vida humana; un món en el qual rebem les influències dels qui ens envolten i anem deixant senyals de la nostra pròpia història; un món en el qual es barregen el bé i el mal. Sota la llum del sol fem el bé i sovint ens deixem influir pel mal.

Aquest món és caduc, la nostra vida és efímera, comparant-ho amb la duració de l’univers i dels astres. Ja no necessitarem la llum del sol, de la lluna, de les estrelles. Naixerà una llum nova. La vida renaixerà, serà creada de nou. La nova llum no té res a veure amb la llum del sol i de la lluna. És lògic que se’ns digui: El sol s’enfosquirà, la lluna no farà claror. Són unes paraules que ens fan pensar en el que deia el profeta Isaïes parlant d’un canvi que havia de venir: Estrelles i constel·lacions deixaran de lluir; el sol, quan surti, s’enfosquirà, i la lluna ja no farà claror (Is 13,10). Serà el renaixement a una vida sense fi. ¿Quina és l’actitud pròpia dels creients en aquesta situació? Viure en l’esperança. Sant Pau escrivia: L'univers creat espera amb impaciència que la glòria (la vida nova) dels fills de Déu es reveli plenament (Rm 8,19). En el trobament ple i total amb Crist es manifestarà el misteri de Déu i de la nostra vida.

Girona, 15 de novembre de 2015