DIUMENGE XXXII DE DURANT L’ANY – Cicle B (Mn. Francesc) Imprimeix
Escrit per editor   
diumenge, 8 de novembre de 2015 18:54

És una traïció servir-se de la fe o de la religió per aconseguir un prestigi, uns honors, un poder imposant-se per damunt dels altres i esclafant els més febles i desemparats. És una actitud que Jesús recrimina durament. Ho podem veure en l’evangeli del present diumenge (Mc 12,38-44). ¿Us heu fixat en el que diu als mestres de la Llei? Evidentment, no es fia d’ells i deia a la gent que no se’n fiessin. Eren autosuficients. Havien sobrevalorat la seva saviesa, el coneixement del Llibre (la Bíblia). Creien que es podien posar per damunt dels altres, que podien exigir un prestigi davant la gent. Se sentien importants i buscaven d’ocupar sempre els primers llocs a la sinagoga o a la taula. Se servien de la religió per aconseguir-ho. Duien uns vestits vistosos per cridar l’atenció. Pregaven de manera que tothom pogués veure’ls. I una altra cosa molt greu: Devoraven els béns de les viudes.

¿Voleu una manera de ser i d’actuar més falsa?¿On era la religió que havien après de l’Antic Testament? Diu el Deuteronomi: Reverencia el Senyor, el teu Déu, adora'l a ell sol (6,13). Buscaven la reverència i la veneració per a ells mateixos. ¿No era una traïció? També llegim: Estima els altres com a tu mateix (Lv 19,18). L’explotació dels altres, sobretot de les persones més indefenses, com les viudes, mereixia una reprimenda. No es podia suportar aquesta hipocresia, incoherència i falsedat. D’aquí neix la duresa de Jesús i la poca confiança que li mereixen els mestres. Els qui s’havien de distingir per un interès extraordinari per Déu i una preocupació sincera pels altres, es varen convertir en uns pervertits. Els qui es presentaven com a mestres, professionals de la Bíblia i de l’oració, que havien de ser font i principi de vida per als altres, s’han convertit en buscadors de si mateixos i portadors de mort per als pobres.

No és aquesta la manera de comportar-se que vol Jesús per als seus seguidors i, de manera especial, per als qui tenim la missió d’anunciar la Bona Nova. Quan Marc escrivia l’evangeli, és possible que notés alguna actitud d’aquesta mena en la seva comunitat. Les paraules de Jesús li servien de correctiu. No cal dir que continuen tenint actualitat en els nostres temps. Sabem que, en la nostra Església, s’han introduït, al llarg de la història, afanys de prestigi, de poder, de domini, desig de ser venerat, anhels d’ocupar llocs de rellevància. Bé prou que ho recorda sovint el papa Francesc quan diu als bisbes que fugin de l’afany d’escalar. Penso que nosaltres mateixos necessitem canviar de mentalitat quan pensem en el Papa, els bisbes i els mossens que sobresurten per la seva saviesa o pel lloc que ocupen. En l’Església no compta el prestigi, el poder, sinó el servei.

Que bé que ho va entendre sant Pau. Se sentia servidor; no buscava el seu prestigi; no tenia cap mena d’interès econòmic; no actuava amb intencions poc netes; es comportava enmig de la gent amb dolcesa; estava per damunt de predicar allò que podia complaure els oients, per a guanyar-se el públic. El que el movia era anunciar, amb tota noblesa, la Paraula de Déu. Això escrivia als tessalonicencs: La nostra predicació no s'inspira en l'error, ni en intencions poc netes, ni busca l'engany. Prediquem no pas mirant de complaure els homes, sinó mirant de complaure Déu. Mai no vam adular ningú, ni ens inventàvem pretextos per a guanyar diners. Tampoc no buscàvem honors humans, ni de part vostra ni de part d'altres. Ens vam comportar enmig vostre amb tota dolcesa, com una mare que cria i dóna escalf als seus fills (Vegi’s 1Te 2,3-8). Aquesta és l’actitud que demana Jesús a l’Església, als anunciadors de l’evangeli.

Després d’haver accentuat el risc d’una mena de religió, com la que vivien els mestres de la Llei, Jesús es fixa en un viuda pobra que fa el seu donatiual temple. És molt possible que se sentís dolguda i menyspreada pels mestres de la Llei, que devoraven els béns de les viudes. Elles sentien el dol d’haver perdut el seu ésser més estimat (marit) i no tenien ningú que les sostingués. La viuda de l’evangeli podia deixar-se portar per l’angoixa, l’egoisme, buscant només la seva seguretat, els mitjans per a subsistir,desentenent-se dels altres. Però, d’alguna manera, s’oblida de si mateixa, pensa en els altres i entrega el poc que té, posant-se en mans de Déu. Jesús la proposa com a model a imitar, en contraposició als mestres de la Llei i altres persones que s’afanyen pel diner, els honors, el prestigi, per figurar. ¿La imitarem?

Girona, 8 de novembre de 2015