DIUMENGE XXVIII DE DURANT L’ANY – Cicle B (Mn. Francesc) Imprimeix
Escrit per editor   
dissabte, 10 d'octubre de 2015 11:38

Un home bo, jueu religiós, complidor de la Llei, té necessitat d’anar a trobar Jesús. Hi va anar corrents, amb pressa, com ens dit l’evangeli d’avui (Mc 10,17-30). ¿Estava intranquil? ¿Volia anar més endavant en la seva fe? ¿Li hauria passat pel cap de poder seguir de prop Jesús, fer-se deixeble? És difícil de contestar aquestes preguntes. El cert és que s’acosta a Jesús amb gran respecte, i el considera un mestre bo. Per això s’agenolla als seus peus i li fa una pregunta de summa importància. ¿És que els seus mestres de la Llei, jueus, no podien ser qualificats de bons i eren incapaços de respondre a la seva pregunta: Què haig de fer per posseir la vida eterna? Jesús la respon recordant-li els manaments de la Llei. Aquell home diu que, des de jove, els ha complert. Sant Marc comenta que, quan Jesús el va sentir, se’l va mirar amb efecte, o millor,el va estimar, com tradueix la nostra Bíblia catalana i altres Bíblies.

Jesús estima aquell que el va a trobar. Fa pensar en el deixeble que Jesús estimava. Ens diu l’evangeli de Joan: Quan Jesús (des de la creu)   veié la seva mare i, al costat d'ella, el deixeble que ell estimava, digué a la mare: Dona, aquí tens el teu fill (Jn 19,26). El qui preguntava a Jesús, ¿veuria en la seva mirada que se sentia estimat per Ell? L’amor de Jesús és el punt de partida per seguir-lo. Tot comença quan el qui el va a trobar nota una calidesa de tracte, una tendresa. És una tendresa que no deixa de manifestar-se amb noblesa, amb sinceritat i amb una exigència que sona a massa dura. Allò que Jesús li proposa no el deixa satisfet, sinó totalment desconcertat: Encara et falta una cosa: vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor guardat en el cel.

La il·lusió per Jesús es converteix en tristesa. Era molt ric. ¿Com podia demanar-li Jesús una cosa semblant? No havia entès que, per damunt de les riqueses, dels béns materials, hi ha quelcom molt més important: Déu, el seu Regne, el treball per una nova humanitat en la qual regnin l’amor, la igualtat i desapareguin les diferències entre les persones; una societat en la qual no es pot viure sense compartir els béns. Els pobres solen ser sempre el rebuig dels rics, dels poderosos. ¿No hagués pogut fer, aquell home, i tants com ell, el gest de donar els seus béns als pobres? Gest difícil, massa exigent, podem pensar. Sembla que Jesús exagera. ¿És possible desfer-se de tots els béns? Evidentment que necessitem béns per a poder tenir una vida de qualitat. Però, ¡ai quan la riquesa es converteix en una mena de déu, ídol, que exigeix la nostra dedicació total!

“Potser el ric estaria disposat a cedir les seves riqueses dipositant-les al servei d’una empresa col·lectiva. Potser estaria disposat a donar-les a la comunitat perquè les administrés. Així se suposa que ho feien les primeres comunitats cristianes, com escriu Lluc: Ningú d'entre ells no vivia en la indigència, perquè tots els qui eren propietaris de terres o de cases les venien, portaven el producte de la venda,i el dipositaven als peus dels apòstols. Després era distribuït segons les necessitats de cadascú (Ac 4,34-35). Però aquest ric no estava disposat a vendre’s res per compartir la vida amb els pobres de la societat, amb aquells que no poden comprar ni vendre res i que només poden demanar, buscar, compartir” (Pikaza). Jesús troba, per tant, la negativa a la seva proposta. I declara: Per als qui són rics, que n’és de difícil entrar al Regne de Déu. I, amb evident exageració, afirma: És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla, que no pas que un ric entri al Regne de Déu. És una advertència seriosa per als qui el seguim i per a tants rics que neden en l’abundància, i es desentenen dels més pobres.

Per damunt de les riqueses, trobem un altre valor: el que dóna el gust de viure, la manera de trobar la pau. La primera lectura d’avui (Sa 7,7-11) ho subratlla ben clarament. Ens parla d’una saviesa superior a tota mena de riquesa. És la saviesa de Déu, que ens porta a confiar plenament en Ell. Hem pogut escoltar: Vaig pregar Déu que em donés l’enteniment, i m’ho concedí, vaig cridar l’Esperit de saviesa, i em vingué. La prefereixo a ceptres i trons i, al seu costat, tinc la riquesa per no-res. Ni tan sols la comparo amb les pedres més precioses. Tot l’or del món, al seu costat, no val ni un gra de sorra i la plata no val més que el fang. Aquí tenim una bonica i profunda reflexió, que enllaça amb l’evangeli del present diumenge.

Girona, 11 d’octubre de 2015