DIUMENGE XXVI DE DURANT L’ANY – Cicle B (Mn. Francesc) Imprimeix
Escrit per editor   
divendres, 25 de setembre de 2015 15:55

Diumenge passat, l’evangeli insistia com havien de comportar-se els deixebles. Ells s’havien preguntat qui seria el més important. És l’afany de poder dintre la comunitat de Jesús. Devien pensar que algú havia de controlar, imposar criteris sobre els altres. Ja sabem que Jesús ho rebutja: Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots. En l’evangeli d’avui (Mc 9,38-43.45.47-48), trobem una mena d’afany per controlar els de fora de la comunitat, els qui no pertanyien als seguidors de Jesús. I veiem com Jesús rebutja també aquest control. Qui són els deixebles per controlar l’acció de Déu fora del grup? ¿O és que Déu només actua dintre els murs d’una comunitat tancada en si mateixa? Els deixebles havien d’obrir-se a nous horitzons. Altrament, el grup es convertiria en una secta.

Sant Marc ens diu, com hem pogut sentir: Joan digué a Jesús: Mestre, n’hem vist un que es valia del vostre nom, per treure dimonis i li hem dit que no ho fes més, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres. Els mateixos que abans buscaven els primers llocs, ara volen dominar i controlar el moviment o el projecte de Jesús. Mirat humanament, podríem donar-los la raó. És evident que, si s’haguessin inscrit en un registre religiós el grup de deixebles i el nom de Jesús, els deixebles podrien reclamar que són els únics que tenen el dret de ser anomenats “els de Crist”. Quan veuen actuar en nom de Jesús una persona que no pertany al seu grup, reaccionen amb una mena de gelosia. Potser volien que el nom de Jesús fos respectat i no sortís dels llavis dels qui el podien profanar.

La resposta de Jesús és clara: Deixeu-lo fer. Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres. Els diu que cal acceptar els de fora, els qui no són deixebles, encara que se serveixen del seu nom. Aquest nom no és profanat, de cap manera, pels qui treballen pel bé dels altres. El qui treia dimonis actuava per alliberar les persones del mal que els esclavitzava. Recordem que, en la mentalitat de l’època, el mal era atribuït al dimoni. La força de Jesús s’estén també als qui no s’han inscrit  –permeteu l’expressió- al “registre” dels seus seguidors.   ¿Qui pot controlar el misteri de Jesús? ¿Qui pot donar-li lliçons? Penso en el que escrivia Pau als cristians de Roma, citant unes paraules d’Isaïes (40,13): Qui pot conèixer el pensament del Senyor? Qui ha estat el seu conseller?(Rm 11,34). El projecte de Déu, manifestat en la persona de Jesús, traspassa les fronteres humanes.

Aquest fet de l’evangeli d’avui té un rerefons en un fet semblant de l’Antic Testament. Uns ancians reben l’Esperit i profetitzen, sense formar part del grup oficial de Moisès. Un jove ho comunica a Moisès: Eldat i Medat parlen en el campament com els profetes. Josuè ,ajudant de Moisès, va exclamar: Senyor meu, Moisès, no ho permetis. Moisès li respongué: Estàs gelós per mi? Tant de bo que tot el poble tingués el do de profecia i el Senyor donés a tots el seu esperit (Vegi’s Nm 11,16-17.24-29).

Podem pensar també que Marc es fa ressò de situacions en què es trobaven les primeres comunitats cristianes. Sorgien grups que actuaven a part de les comunitats. ¿Calia rebutjar-los? ¿Es podien impedir les seves accions o controlar-les? Aquest és un risc fort que afecta també la nostra Església que tan sovint ha caigut, amb la màxima bona fe, en el parany de voler controlar allò que sona a cristià, fora dels seus murs. És evident que Jesús no actua només en l’àmbit de l’Església. La seva acció invisible treballa en el cor de moltes persones que actuen per l’alliberament dels altres. Ens cal tenir la capacitat per descobrir la presència i l’actuació de Jesús en aquells que se senten al marge de l’Església. ¿No trobem a tot arreu persones de bé que fan un treball humà digne de tot elogi? ¿No hi podem veure la força de Jesús que les mou a la solidaritat? Deixem-les fer, com aconsella Jesús a Joan.

S’ha escrit: “No és Jesús qui es posa al servei de l’Església sinó l’Església que s’ha de posar al servei del Nom de Jesús, de la seva acció alliberadora. En aquest sentit, podríem dir que l’acció alliberadora és més important que l’Església institució” (Pikaza). I també: “És un error pensar que només nosaltres som portadors de l’Esperit de Jesús” (Pagola).

Girona, 27 de setembre de 2015