DIUMENGE XXIII DE DURANT L’ANY – Cicle B (Mn. Francesc) Imprimeix
Escrit per editor   
diumenge, 6 de setembre de 2015 18:05

Hi ha situacions humanes molt doloroses, molt crítiques, inhumanes, davant de les quals no podem quedar-nos indiferents. ¿Qui no s’impressiona davant del drama dels immigrants que vénen a Europa fugint de les guerres dels seus països i essent víctimes dels qui negocien amb les seves vides? No podem deixar d’exclamar: ja n’hi ha prou de tantes violacions i pèrdues de vides humanes. Però, ara vull parlar d’una altra situació, com la que ens presenta l’evangeli del present diumenge (Mc 7,37-37). Hi ha persones que no tenen o han perdut la capacitat de comunicació: no poden escoltar ni pronunciar cap paraula o ho fan amb dificultat. Marc ens presenta un sord que a penes sabia parlar. Vivia en la incomunicació. És cert que hi ha també la comunicació a través de gestos i signes, però la paraula és la millor manera d’establir un contacte amb els altres.

La gent porta un sordmut a Jesús demanant-li que li imposi la mà per curar-lo. Sempre hi ha persones compassives que són solidàries dels sofriments dels altres. El malalt vivia entre els altres sense la capacitat plena de comunicar-se. És un sofriment, ¿no us sembla? Jesús el rep amb els braços oberts, l’acull i el cura. Potser ens estranya la manera de curar-lo posant-li el dit a les orelles i saliva a la llengua. Posar el dit a les orelles era comunicar-li el do de poder escoltar. Pensem també en el poder curatiu que s’atribuïa a la saliva. El mut ja podia parlar. Jesús l’alliberava de les traves que el separaven dels altres. Escoltar i parlar –repeteixo- és la manera més plena de comunicar-se i conviure amb els altres. Jesús refà la vida humana, la recrea. Diu al sordmut: Efatà, obre’t. I va ser així: A l’instant se li obriren les orelles i parlava perfectament La seva paraula és Paraula de Déu. Em fa pensar en la paraula que Déu pronuncia en la creació. Déu digué: Que existeixi la llum. I la llum va existir...(Gn 1).

Jesús renova la persona humana. Els profetes havien parlat d’un món futur en el qual regnaria la justícia, arribaria la salvació i transformaria les persones. La guarició del sordmut és el compliment d’unes paraules d’Isaïes, que hem pogut escoltar en la primera lectura: Aquí teniu el vostre Déu que ve a fer justícia. És ell mateix qui us salvarà. Llavors les orelles dels sords s’obriran, la llengua del mut cridarà de goig (Is 35,4-7). Els coneixedors de la Bíblia podien pensar en aquest text. I la reacció de la gent ho pot donar a entendre. Comentaven: Tot ho ha fet bé: fa que els sord hi sentin i els muts parlin. Tot el que fa Jesús és bo, com el que fa Déu en la creació: Déu veié que tot el que havia fet era molt bo (Gn 1,31). Recordem també el que deia Pere a casa de Corneli: Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el va ungir amb l'Esperit Sant i amb poder, i com va passar fent el bé (Ac 10,38).

Els intèrprets veuen en el fet de la guarició de sordmut un símbol. Hi ha moltes persones sordes que no escolten o no poden escoltar la paraula de Jesús ni parlar-ne. Estan tancades en elles mateixes i potser impedides per tantes veus com avui ens bombardegen. Vivim en una societat en la qual regnen la mentida, la falsedat, l’engany. És una societat que viu a la superfície i actua per interessos econòmics. En la nostra societat suren els estafadors, els qui viuen a costa dels altres i mai no reconeixen els seus errors. Es viu segons les aparences. Escoltar la paraula de Jesús i donar-ne testimoni resulta molt difícil. És una paraula que demana noblesa, sinceritat, netedat de cor. No pensem només en els qui estan allunyats de l’Església ¿No pot passar que, entre els seguidors de Jesús hi hagi també sordmuts? ¿És que els cristians no ens podem contaminar de l’ambient que ens envolta?

Un pensador actual afirma: “Marc volia que la paraula de Jesús ressonés amb força en les comunitats cristianes. Coneixia més d’una persona que vivia sorda a la paraula de Déu. Eren cristians que no s’obrien a la paraula de Jesús ni parlaven a ningú de la seva fe. Comunitats sordmudes que escoltaven poc l’evangeli i el comunicaven malament. Potser un dels pecats més greus dels cristians és aquesta sordesa. No ens detenim a escoltar l’evangeli de Jesús. No vivim amb el cor obert per acollir les seves paraules. Si no escoltem bé les crides de Jesús no posarem paraules d’esperança en la vida dels qui pateixen” (Pagola). ¿No podem pensar que Jesús ens diu a nosaltres, avui, les paraules que va adreçar al sordmut: Efatà, obre’t?

Girona, 6 de setembre de 2015