Inici Homilies Mn Francesc
Homilies Mn Francesc
DIUMENGE XIV DE DURANT L’ANY – Cicle B (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
divendres, 3 de juliol de 2015 15:30

Sant Marc (6,1-6) ens presenta avui el que podem anomenar el fracàs de Jesús a la sinagoga del seu poble (Natzaret). La seva vida no era planera. La fidelitat a la seva missió va tenir les seves conseqüències. El seu ensenyament i la seva actuació varen sofrir fortes contradiccions perquè no ensenyava a l’estil dels mestres de la Llei ni compartia les seves idees religioses. Era un ensenyament nou; un missatge nou. La gent que s’adheria als mestres i acceptava les tradicions rebudes, tenia les seves dificultats per acceptar Jesús. Les institucions jueves se sentien tocades i ferides per Jesús. És cert, com ens diu l’evangeli del present diumenge, que la gent reconeixia la saviesa de Jesús i els seus miracles, cosa que no podien amagar. Però buscaven motius per a rebutjar-ho: D’on li ve tot això? Què és aquest do de saviesa i aquests miracles que es realitzen per les seves mans?

La gent no podia entendre tal saviesa en una persona d’origen tan humil, tan senzill, d’ofici fuster o artesà, que no havia freqüentat les escoles dels rabins o mestres, i no podia exhibir cap títol –diguem-ne acadèmic. Ho deia la gent que hi havia a la sinagoga: No és el fuster, el fill de Maria, parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? Si reconeixien la seva saviesa i les seves obres miraculoses ¿per què no reconeixien que venien de Déu? És que Jesús era una mena de mag que enganyava la gent? Això no podia ser. I si no actuava en nom de Déu, ¿de qui podien venir els seus poders extraordinaris? Havien de venir d’un poder superior. En una ocasió va ser acusat d’actuar pel poder del príncep dels dimonis: Beelzebul. Els mestres de la Llei deien: Està posseït per Beelzebul (Mc 3,22). Per què buscar excuses per no creure?

La gent del seu poble el rebutgen. Davant d’aquest rebuig, Jesús afirma: Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva. Es considera a si mateix un profeta, que parla en nom de Déu. I sofreix la mateixa sort que els profetes. En la primera lectura (Ez 2,2-5), hem escoltat com Ezequiel se sentia mogut per l’Esperit de Déu que li deia:Fill d’home, t’envio al poble d’Israel, a un poble de rebels que s’han alçat contra mi. Han de saber que hi ha un profeta enmig d’ells. Era un poble que no havia deixat de ser infidel a Déu. Era dur anar contra corrent anunciant els camins de Déu que seguien rutes diferents del que pensava la gent. Jeremies va haver d’escoltar amenaces com aquestes: No profetitzis en nom del Senyor si no vols morir a les nostres mans (Jr 11,21). Jesús es troba amb un poble encegat pels ensenyaments dels seus mestres. Per això deixa els seus paisans dolgut de la seva incredulitat. I continua predicant en altres llocs, sense defallir per aquest fracàs.

Ben diferent havia estat la reacció de la gent a la sinagoga de Cafarnaüm, com explica sant Marc. El dissabte, Jesús entrà a la sinagoga i ensenyava. La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei (Mc 1,21). La saviesa de Jesús es manifestava totalment superior a la dels mestres de la Llei; la gent se n’adonava i s’adheria a les seves paraules. Era una doctrina nova ensenyada amb autoritat. La novetat va tocar el cor d’aquella gent; una novetat que acceptaven com a vinguda de Déu. La saviesa de Jesús eclipsava la saviesa dels mestres. Penso en unes paraules del profeta d’Isaïes: Fracassarà la saviesa dels seus savis, la intel·ligència dels més intel·ligents s’eclipsarà (Is 29,14). Jesús va ser acceptat. El seu ensenyament era totalment superior als ensenyaments dels savis o mestres sobre la Llei de Moisès.

Quina sort, quin do, poder escoltar la veu autoritzada de Jesús i deixar-la arribar a la intimitat del cor ¿Per què no va passar això mateix entre les persones de Natzaret, que continuaven escoltant els ensenyaments dels seus mestres oposats als ensenyaments de Jesús? És el misteri de la fe que arriba al cor de moltes persones mentre que en altres es queda a la superfície. Crec que aquí tenim un advertiment per a nosaltres que escotem tan sovint la Paraula de Jesús. ¿Com hi reaccionem? ¿Ens esforcem per conèixer millor Jesús i acceptar-lo de cor? Una periodista no creient deia a uns joves catòlics: “Sento un respecte per aquelles persones a les quals la fe els fa ser millors”.

Girona, 5 de juliol de 2015

 
DIUMENGE XIII DE DURANT L’ANY – Cicle B (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
divendres, 26 de juny de 2015 17:16

           

Jaire tenia una filla malalta. No trobava cap remei per a curar-la. Havia sentit parlar de Jesús i s’atreveix a anar-lo a trobar. Dic que s’atreveix, perquè un cap de sinagoga no podia tenir una confiança en Jesús. Els fariseus i els mestres de la Llei sentien una forta oposició a Jesús. La sinagoga, lloc de lectura de la Bíblia i de pregària, havia rebutjat el mestre Jesús de Natzaret. Un dia, en sortir de la sinagoga i veure el que Jesús havia fet en dissabte, els fariseus sortiren i llavors mateix, juntament amb els partidaris d'Herodes, començaren a fer plans contra Jesús per fer-lo morir (Mc 3,6). Però Jaire devia adonar-se que ni la sinagoga ni els mestres de la Llei no podien fer res per la seva filla malalta. Començava, potser, a desconfiar de les normes, de les lleis jueves? Seria un seguidor de Jesús deixant la sinagoga com a malalta de mort?

A casa de Jaire hi havia neguits, plors, tristesa. ¿No podria, Jesús, portar-hi alegria i vida? La seva petició a Jesús li dóna una esperança: La meva filleta s’està morint. Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori (Mc 5,21-43). Demana la presència de Jesús i que manifesti el poder de la mà de Déu sobre la seva filla. Notem la diferència de la petició que fa el centurió a Jesús per la guarició d’un seu criat: Senyor, el meu criat és a casa al llit amb paràlisi i sofreix terriblement. Jesús li diu: Vinc a curar-lo. El centurió li respon: Senyor, jo no sóc digne que entreu casa meva; digueu només una paraula i el meu criat es posarà bo (Mt 8,5-8). Posant-se en camí, fan saber a Jaire que la seva filla ha mort i no cal molestar més el mestre. La casa del cap de sinagoga s’ha omplert d’un dol total.

Quan Jesús hi arriba, es queixa de l’aldarull i dels plors. I pronuncia unes paraules una mica estranyes a les oïdes d’aquella gent: La criatura no és mort sinó que dorm. La mort seria per a Jesús com un son per despertar de nou a la vida. I manifesta el poder de Déu. Dóna la mà a la noia i li diu: Noia, aixeca’t. La vida torna amb la presència de Jesús. És el que faltava en aquella casa. Notem el contrast entre la joia i la vida que porta Jesús i la tristesa i neguit que regnava en aquella llar. Només Jesús pot portar vida, vida autèntica. La presència de Jesús significa el canvi, el pas, de les llàgrimes a la joia. ¿El camí que marcava la Llei no carregava fortament les persones? S’havia de fer el pas de la sinagoga a Jesús. La sinagoga estava com adormida, amenaçada de mort. La figura de la filla de Jaire n’és un símbol.

Diu un pensador: “El cap de la sinagoga que estima més el poble que la institució jueva que ell mateix representa, trenca el gel i reconeix públicament que només Jesús, excomunicat pels dirigents religiosos, és qui pot portar el remei a una situació deplorable” (J. Rius Camps). És el pas que Jesús invita a fer als jueus: passar de la càrrega de la Llei, del jou pesat de les normes jueves, de l’angoixa del compliment de tantes reglamentacions, al jou suau que ofereix Jesús, de la pesantor de la religió jueva a la suavitat i dolçor de Jesús. Recordem les seves paraules: Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. El meu jou és suau i la meva càrrega lleugera (Mt 11,28.30). Les institucions jueves estan destinades a morir i les sinagogues a desaparèixer perquè porten tristesa, malaltia, mort.

Només Jesús pot portar l’alegria, la pau, el benestar, com a la casa de Jaire. A casa de Jesús, al costat dels qui l’acompanyen, a la comunitat cristiana, només es pot respirar un clima de joia autèntica. Els seus deixebles no estem de dol i no podem contagiar malestars ni tristesa a les persones que ens envolten.  Diu sant Marc: Un dia que els deixebles de Joan i els fariseus dejunaven, alguns van anar a trobar Jesús i li preguntaren: Per què els deixebles de Joan i els dels fariseus fan dejuni i els teus no dejunen? Jesús els respongué: ¿Poden dejunar els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells? Mentre el tenen amb ells no poden pas dejunar (Mc 2, 18-19). És la joia de la vida, la joia d’estimar, la joia de servir, la joia de compartir, la joia d’estar amb Jesús.

Ens sentim comunitat de Jesús? Hem assumit la seva manera de viure i de servir? Ens sentim capaços de superar la mentalitat de la sinagoga, amb normes minucioses, lleis que carreguen i no ens deixen viure la pau de Jesús? Vivim la nova aliança, la bona nova de Jesús?

Girona, 28 de juny de 2015

 
DIUMENGE XII DE DURANT L’ANY – Cicle B (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dijous, 18 de juny de 2015 21:57

A vegades imaginem que els inicis de l’Església varen ser plàcids. Però una lectura atenta de la història ens en dóna una altra visió. Les dificultats eren presents. Les comunitats cristianes havien de fer un pas molt difícil: superar el tancament en el món jueu obrint-se a l’anomenat món pagà, a altres pobles, altres cultures, altres maneres de pensar i de viure. Això causava un malestar en tots aquells que no entenien que l’evangeli no té murs, no té barreres. La Bona Nova de Jesús estava destinada a totes les nacions. Havia d’arribar a les perifèries, com diu tan sovint el papa Francesc. Les dificultats venien de dintre i també de fora. Sant Marc ens ho recorda en l’evangeli que hem proclamat (Mc 4,35-41). Es trobava amb problemes que devien fer-lo sofrir. I compara l’Església a una barca sacsejada pel vent i les tempestes. Però Jesús era amb ells i fa que l’Església pugui anar fent el seu camí.

Em podreu dir: ¿Què té a veure l’evangeli d’avui amb l’Església? L’evangelista no parla de la comunitat cristiana sinó d’una travessia del llac en la qual Jesús calma una tempesta tan forta que podia enfonsar-los a tots. Si llegim superficialment aquesta narració, només hi veurem el poder de Jesús que es manifesta com a Déu. Sobre un fet que devia esdevenir-se en temps de Jesús, Marc hi reflexiona amb profunditat. Els entesos interpreten aquests fets de manera simbòlica. La travessia del llac té un sentit simbòlic; la tempesta té un sentit simbòlic; la presència de Jesús que dorm i calma la tempestat té un sentit simbòlic; la por i la poca fe dels deixebles tenen un sentit simbòlic. Mirem d’aprofundir-hi ni que sigui breument.

Jesús passa a l’altra riba, a unes poblacions en les quals vivien moltes persones no jueves. És el pas cap a pobles fora de les fronteres d’Israel. És la reflexió que fa l’evangelista. La Bona Nova de Jesús està destinada a tothom. Devia costar d’entendre-ho. L’evangeli no és patrimoni de grups tancats. Com a comunitat de Jesús sentim la urgència d’obrir-nos als altres i sobretot a aquells que estan lluny de la fe cristiana. La tasca no és fàcil, com tots sabem. Ens trobem amb dificultats. Som com una barca que el vent i la tempesta sacsegen amb el risc de naufragar. ¿No és aquesta la sensació que molt sovint experimentem per a la nostra Església actual? Cap on anem? Deixarem d’existir com a seguidors de Jesús? Les amenaces són constants. No podem deixar de pensar, per exemple, en la violència de l’Estat Islàmic que vol fer desaparèixer els cristians. Sucumbirem?

I Jesús dorm tranquil·lament en la barca. Sembla que no hi és. Els creients de les primeres generacions devien sentir l’absència de Jesús. Si Jesús era present, ¿per què no actuava de manera clara? És una sensació que pot afectar-nos a nosaltres mateixos. Jesús sembla absent de les tempestes que sofreix l’Església també en els temps actuals. Escriu un autor: “Els deixebles de Jesús som església amenaçada, barca enmig de la tempesta, família plena de por” (X. Pikaza). Mentrestant, Jesús dorm. La fe es troba amenaçada. ¿Fem el camí sols? Potser exclamem amb angoixa: ¿On sou, Senyor? ¿No veieu que podem enfonsar-nos?

És el crit que els deixebles adreçaven a Jesús: Mestre, ¿no veieu que ens enfonsem? És un clam sortit del cor. Jesús es desvetlla, calma la tempestat, mana que el vent calli i que les aigües es calmin. I diu als seus deixebles: Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe? “La confiança en Jesús és la clau per tirar endavant la nostra tasca d’anunciar l’evangeli. Però a tots ens amenaça el dubte, la por, el desànim, la deserció. Aquest Jesús de la tempesta (de la prova, de la persecució) demana als seus deixebles que superin la covardia i la infidelitat. Només una fe valenta, fe de Pasqua, anima i salva, fa que els deixebles de Jesús puguem superar les tempestats i ser portadors de vida” (Pikaza). ¿Hem pensat si Jesús ens podria dir a nosaltres avui: Encara no teniu fe?

Som Església, aquesta barca sotraguejada per les tempestes de fora i les divisions de dintre. Malgrat tot, continuem fent camí. Jesús ens encoratja, com va dir a Pau: Coratge! El testimoni que has donat de mi a Jerusalem, també l'hauràs de donar a Roma (Ac 23,11). Sabem que el Senyor no ens deixa i ens fa capaços de travessar el llac agitat de la vida anunciant l’evangeli.

Girona, 21 de juny de 2015

 
DIUMENGE XI DE DURANT L’ANY – Cicle B (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
divendres, 12 de juny de 2015 12:38

Jesús va proclamar amb paraules i amb fets que el Regne de Déu arribava: S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop (Mc 1,15). Aquesta arribada no va ser espectacular, com esperaven moltes persones. Veien que Jesús no responia a allò que pensaven de l’Enviat de Déu o Messies. Era l’esperança d’un restabliment total: sorgiria un món totalment nou, tal com havien anunciat els profetes. Isaïes profetitzava en nom de Déu: Crearé un cel nou i una terra nova. Ningú no es recordarà del passat, no hi pensarà mai més (Is 65,17). ¿On era la novetat que portava Jesús? Les coses seguien igual i les diferències entre les persones continuaven de la mateixa manera. Per això desacreditaven la persona de Jesús. Quan la paraula no arriba al cor es queda en paraula buida. Sant Agustí,   parlant de la seva mare, va escriure: “De qui eren sinó de vós aquelles paraules que, per la meva mare, la vostra fidel serventa, cantàreu a les meves orelles? Però cap d’elles no baixà al meu cor” (Confessions, llibre II,III,7).

Amb Jesús arribava el Regne, una llavor, que aniria fructificant al llarg dels temps, però que no baixava al cor de molts dels seus oients. Jesús va tenir una lluita aferrissada contra el mal simbolitzat pel diable i el varen acusar de tenir el dimoni: Si jo trec els dimonis pel poder de Beelzebul, amb quin poder els treuen els vostres seguidors? Ara bé, si jo trec els dimonis pel poder de l'Esperit de Déu, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu (Mt 12,27-28). Jesús estava convençut que el Regne de Déu ja havia arribat. Però va tenir un començament humil. Era el contrari del que esperaven d’Ell moltes persones. Un intèrpret va escriure: “Els homes de Galilea esperaven amb ansietat els esdeveniments i estaven sempre disposats a inaugurar el Regne de Déu mitjançant la violència”. Per a Jesús, no valen les presses ni la violència. Ho veiem en les dues paràboles que hem pogut escoltar (Mc 4,26-34).

Jesús ens revela que “el temps de Déu” és ben diferent del “temps humà”. El seu Regne no s’imposa ni amb violència ni en un termini breu. És cert que el Regne de Déu ja és present, ja actua, però la seva plenitud no és imminent; la vinguda de Jesús a la fi dels temps no és a les portes. Té un començament molt insignificant: és com la llavor que un home sembra a la terra o com un gra de mostassa. Jesús ens fa mirar el procés del gra sembrat. La llavor germina i va creixent fins a arribar al blat granat. És cert que el sembrador n’haurà de tenir cura, cavant la terra, traient les males herbes, però no pot fer res en la vida que va creixent. És que la vida és un misteri. El gra va seguint les diverses fases de la vida. De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com, diu Jesús.

Marc insisteix en el misteri del creixement del Regne que no depèn de nosaltres sinó de Déu. I el gra de mostassa també arribarà a ser una planta més gran que totes les hortalisses. El Regne que creix en el silenci, sense cridar l’atenció, tindrà la seva plena manifestació en un temps que només Déu coneix. Aleshores sorgirà un cel nou i una terra nova, terra de pau, d’amor, de justícia. L’Apocalipsi profetitza: Vaig veure un cel nou i una terra nova (Ap 21,1). El Regne de Déu ja ha començat en la persona i l’actuació de Jesús. Déu va actuant oferint en el silenci el seu amor. Ens trobem doncs en el temps que podem anomenar “el ja” i “l’encara no”.

Déu ja comença a regnar però no regna plenament. Regna en el cor dels qui l’accepten.

Ens podem preguntar: Per què el món transformat no arriba ara? Per què es retarda tant? Els cristians de primera hora vivien aquesta preocupació. En la segona carta de Pere, llegim: Per al Senyor, un dia és com mil anys i, mil anys, com un dia. No és que el Senyor retardi el compliment de la promesa. Més aviat és pacient amb vosaltres (2Pe 3,8-9). Sant Jaume diu: Tingueu paciència fins que vingui el Senyor. Mireu com el camperol espera el fruit preciós de la terra, prenent paciència fins que han arribat les pluges de tardor i de primavera (Jm 5,7). En els temps actuals podem caure en el desànim perquè el nostre món continua essent violent. Un pensador escriu: “Pensem que, quan la Bona Nova de Jesús, el Regne, penetra en el cor de les persones, allà comença a créixer quelcom que ens sobrepassa”. I ens regenera.

Girona, 14 de juny de 2015

 
EL COS I LA SANG DE CRIST – Cicle B (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dissabte, 6 de juny de 2015 14:22

                      

Retornar als orígens de la nostra fe, retrobar de nou Jesús, és una tasca urgent per als seus seguidors d’avui. Si les rutines ens amenacen sempre, avui que vivim amb l’ai al cor, sembla que representin per a nosaltres una seguretat. Seguir el que hem fet sempre, no canviar res, no presentar cap novetat, sembla el millor camí per evitar angoixes i dubtes de fe,com algú ha pogut afirmar. Però ¿creieu que conèixer millor Jesucrist, aprofundir el seu missatge, pot crear angoixes? En concret, avui que celebrem la festa del “Corpus”, festa de l’Eucaristia, ¿no és bo d’aprofundir l’evangeli que ens narra els gestos de Jesús en l’Últim Sopar? D’aquí neix la celebració de l’Eucaristia tan estimada pels creients al llarg de la història cristiana, començant per les primeres comunitats. Diu Lluc: El diumenge ens vam reunir per partir el pa (Ac 20,7). És la celebració de l’Eucaristia o Sopar del Senyor, com l’anomena Pau (Vegi’s 1Co 11,20).

Això és el meu cos.- Jesús va prendre el pa, va dir la benedicció, el va partir i el va donar als deixebles: Preneu-lo:això és el meu cos. El pa significa la persona de Jesús que es dóna a si mateix, com va fer durant tota la seva vida. És el lliurament ple als altres, l’amor fet pa de vida.Jesús no escull cap signe extraordinari per recordar la seva donació i el seu amor. Escull un signe ben senzill, ben entenedor: el pa, que és l’aliment normal de cada dia. El pa és ben present en els gestos i en els ensenyaments de Jesús. Pensem en la multiplicació dels pans, en la pregària del Parenostre (Doneu-nos avui el nostre pa de cada dia, Mat 6,11). Recordem la incitació que el temptador fa a Jesús de convertir les pedres en pans. I l’ensenyament de Jesús: L'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu (Mt 4,4). El pa és important quan és signe de la Paraula de Déu. Jesús, Paraula, es dóna com a pa que dóna vida.

¿Qui no recorda el discurs de Jesús sobre el pa de vida que llegim en l’evangeli de sant Joan:Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set (Jn 6,35)? ¿No hi veieu una forta semblança en el que diu Jesús: Això és el meu cos? El pa és signe de Jesús que satisfà els desigs més profunds de la persona humana: la recerca de la pau, la felicitat, l’amor. És la fam i set que ens orienta cap a Déu. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà!(Mt 5,6). Escriu un intèrpret: “Al final de la seva vida, Jesús es presenta com el Messies del pa, presidint un àpat d’amistat”. Quelcom nou, molt important, comença en l’Últim Sopar. El signe central de la pasqua jueva era l’anyell sacrificat i compartit en família. La pasqua cristiana se centra en el pa que Jesús ofereix a tothom, oferint-se ell mateix. Ho celebrem en l’Eucaristia, que és la pasqua cristiana.

Això és la meva sang.- Coneixem prou bé aquestes paraules. Les va pronunciar Jesús sobre el calze ple de vi. Per a Jesús, la copa significa la seva pròpia mort. Als fills de Zebedeu que li demanaven un lloc d’honor al seu Regne, Jesús els respon: Podeu beure la copa que jo beuré o ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat? I diu ben clarament que no ha vingut a ser servit sinó a servir,a donar la seva vida pel tothom (Vegi’s Mc 10,35-45). Des d’aquesta perspectiva, s’entén el significat del vi que hi ha en el calze. Significa la persona de Jesús que dóna la seva vida,vessant la seva sang. Això és la meva sang vessada per tots els homes. En la Bíblia, la sang significa vida; en la sang resideix la vida. De cap manera no mengis la sang, perquè la sang porta la vida (Dt 12,23). La vida de tot ésser vivent està en la sang. Oferir la sang és oferir una vida (Lv 17,11). El vi de la copa és signe de Jesús que dóna vida morint.

El vi, la vinya, són signes de l’atenció amorosa de Déu envers nosaltres. Penso en la paràbola dels vinyaters homicides. Amb quanta cura Déu ha tractat la seva vinya, el seu poble, que no ha sabut respondre a tantes delicadeses. El vi és signe del Regne de Déu, la vida per sempre. Diu Jesús: Ja no beuré més d’aquest fruit de la vinya fins al dia que en beuré de novell en el Regne de Déu. Té un gran sentit usar el vi com a signe de la immolació de Jesús. En els signes pobres del pa i del vi de l’Eucaristia, podem fruir de la presència de Jesús vivent. Com ho vivim? Quines conseqüències deriven d’aquesta celebració, per a la nostra vida diària?

Girona, 7 de juny de 2015

 
SANTÍSSIMA TRINITAT - Cicle B PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
divendres, 29 de maig de 2015 14:57

En la festa de la Santíssima Trinitat que avui celebrem, la litúrgia vol recordar-nos el Déu en qui creiem i confiem: un Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. És el misteri d’un Déu que ens transcendeix, que s’escapa a les nostres elucubracions, als nostres raonaments teològics o catequètics. Un Déu que molt sovint experimentem com a llunyà: no podem sentir-lo, veure’l, palpar-lo. Però és un Déu que, essent sempre més gran que nosaltres, s’ha donat a conèixer, sobretot en la persona de Jesús. Segons Mateu, Jesús és l’Emmanuel, el Déu amb nosaltres (Mt 1,22). Déu se’ns ha acostat, ha trencat les barreres que ens separaven d’Ell. Pot ser anomenat Abba, Pare. Expressió familiar, de confiança plena. Déu és proper en la persona de Jesús i continuarà essent-ho al llarg de la història. Ens ho diu el mateix Jesús: Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món (Mt 28,16-20).

El Jesús vivent va fer unes recomanacions molt importats als seus deixebles, com hem pogut escoltar. Els reuneix a la muntanya que els havia indicat. No coneixem quina era aquesta muntanya. Però ja sabem que la muntanya era considerada com el lloc de la manifestació de Déu. I allí Jesús declara. Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Jesús és el Senyor, dotat del poder de Déu; un poder salvador, de pau, d’amor. Comparem-ho amb el que va passar a Jesús en la tercera temptació del desert. El temptador li va oferir el poder. El diable se l'enduu dalt d'una muntanya molt alta, li mostra tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu: Et donaré tot això si et prosternes i m'adores (Mt 4,8-9). Era el poder de dominar, esclavitzar, fer mal. En Jesús només hi ha el poder de fer el bé, de comunicar l’amor de Déu, de transformar les persones. És Déu qui li ha donat.

Del poder de Jesús, el Senyor, deriva el seu encàrrec als deixebles: Aneu a convertir tots els pobles. Potser seria millor de traduir-ho així: Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus. D’aquí arrenca la missió de l’Església: fer deixebles de Jesús. Un estudiós comenta: “Ser deixeble de Jesús equival a pertànyer a la seva família”. És el mateix Jesús qui ho afirma: El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare (Mt 12,50). L’anunci de l’evangeli assoleix el seu fruit total quan arriba a crear la família de Jesús. Fer deixebles és fer Església, fer comunitat cristiana, crear lligams d’amor, conviure en germanor. Aquest llevat no pot quedar-se en grups tancats. La família de Jesús és signe per a una societat que es mostra agressiva, violenta. Som llevat enmig del nostre món per a portar-hi un clima familiar que s’alimenta de l’amor.

Ja sabem que, pel baptisme, entrem a formar part de la comunitat cristiana. Jesús ha volgut que el baptisme fos la porta d’entrada en la seva família. Ser batejat en nom del nostre Déu, que és Pare, Fill i Esperit Sant. Evidentment, el baptisme ha estat practicat des dels inicis de l’Església. Un llibre anomenat Didakhé (Ensenyament dels apòstols), del segle II o III després de Crist, afirma: Quant al baptisme, bategeu així: en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant. Pel baptisme ens submergim a la vida en Déu, som consagrats a Déu, pertanyem a Déu i formem la comunitat cristiana. Ser de Déu, viure de Jesús, sentir-se tocat per l’Esperit,és una realitat sobre la qual potser no hem reflexionat prou.

Jesús va ordenar als seus deixebles: Ensenyeu a guardar tot el que jo us he manat. Aquestes paraules van adreçades no sols als onze deixebles sinó a tots els qui formem part de la comunitat cristiana. Fer allò que Jesús ha manat equival a fer la voluntat de Déu. Posar en pràctica la Paraula de Jesús significa obrar segons els designis d’un Déu que és amor. La paraula o evangeli de Jesús es pot resumir en l’anomenat sermó de la muntanya. Quan Jesús indica als deixebles de pujar a la muntanya, podríem pensar també en la muntanya des de la qual pronuncia el seu gran ensenyament que comença amb les Benaurances. Podríem dir que Jesús ens ha ordenat que ensenyéssim a viure les Benaurances. Per ensenyar, cal començar per viure. És una tasca difícil perquè no són els valors de les Benaurances els que dominen en la nostra societat. Però podem comptar amb la presència de Jesús, que no ens ha deixat pas orfes: Jo seré (o sóc) entre vosaltres cada dia fins a la fi del món.

Girona, 31 de maig de 2015

 
«IniciaAnterior11121314151617181920SegüentFinal»

Pàgina 11 de 51