Inici Homilies Mn Francesc
Homilies Mn Francesc
DIUMENGE XVIII DE DURANT L’ANY – Cicle C (Mn Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dissabte, 30 de juliol de 2016 21:48

Una actitud que em sembla molt estesa en els nostres ambients, és la gran consideració que sentim pels rics. Però sabem prou bé que no és la riquesa la que dóna categoria a una persona. Jesús ens ho aclareix en l’evangeli d’avui (Lc 12,13-21). El diner crea dificultats, problemes, conflictes. La repartició de les herències ha causat sovint renyines entre les famílies. Una situació semblant es devia viure en temps de Jesús. Una mostra la tenim en la persona que demana a Jesús: Convenceu el meu germà que es parteixi en mi l’herència. El demandant podia recórrer a la legislació vigent o als mestres de la Llei. Però recorre a Jesús, que respon de manera contundent: Bon home, qui m’ha encomanat que fes de jutge o de mediador entre vosaltres?

I afegeix una advertència seriosa: Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida. Una vida autènticament humana no ve de l’ambició d’anar acumulant riqueses,béns materials. Ho explica Jesús en la breu paràbola del ric que posseïa grans fortunes. Planejava construir grans graners i es deia a si mateix: reposa, menja, beu, diverteix-te. No pensava ni que la seva vida podia ser curta ni que pogués ajudar els altres: Vas errat! Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida i tot això que volies guardar-te,¿de qui serà? L’ambició per les riqueses acaba en un fracàs. Penso en la paràbola del “ric i del pobre Llàtzer”. Dues vides amb dues destinacions finals: el fracàs del ric i el triomf del pobre acollit per Déu.

Podem pensar que hi persones que abunden en riqueses i pensen com el terratinent de la paràbola. Menjars bons i abundants, begudes refinades, diversions, viatges. En un escrit de l’Antic Testament, podem llegir: Celebro l’alegria perquè per a l’home no hi res millor en aquesta vida que menjar,beure i estar content; això l’acompanyarà en el seu treball durant els dies que Déu li ha concedit de viure (Cohèlet 8,15). Són unes paraules sorprenents a les quals Jesús ha donat la volta. Aquesta és una manera de viure que no pot satisfer ningú. No podem viure sense cultivar ideals nobles, elevats, valors que ens omplen de debò com l’amor, la generositat, l’esperança, la fe. El qui viu només de cara a posseir riqueses cau en el que podem anomenar el súmmum de la insensatesa.

En l’Antic Testament, la possessió de béns abundants era considerada com una benedicció de Déu per a les persones justes.No s’entenia com una persona, com Job, de conducta irreprotxable, hagués de sofrir la pèrdua dels seus béns materials i estigués afectat per una malaltia greu. Per a Jesús, l’ambició de posseir béns sobreabundants és un risc, un perill. Ho hem escoltat: Guardeu-vos de tota ambició de posseir riquesa. És una ambició que podem qualificar com a niciesa. És exposar-se al fracàs total. Pau escriu als cristians de Roma:S’han omplert de tota mena d’injustícia, dolenteria, avarícia, i maldat; se’ls veu plens d’enveja, homicides, baralles, enganys, malícia; són murmuradors (Rm 1,9). L’avarícia malmet la vida.

L’afany de posseir aparta de Déu perquè fa de les riqueses un déu. Diu Pau: L’amor al diner és una idolatria (Col 3,5). L’amor al diner ve a ocupar el lloc de Déu, encara que molts puguin pensar que l’ambició per les riqueses no està renyida amb l’amor a Déu. Penso que coneixem prou bé aquestes paraules de Jesús: Cap criat no pot servir dos senyors, perquè, si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu servir alhora Déu i el diner (Lc 16,13). En la carta a Timoteu, llegim: L’amor al diner és l’arrel de tots els mals. Per haver-s’hi llençat, alguns s’han desviat de la fe i ells mateixos s’han clavat a l’ànima molts sofriments (1m 6,10). L’ambició desorbitada de riqueses és una amenaça per a la fe. Paraules que fan pensar! No és estrany que Jesús digués: Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu (Lc 6,20). La desafecció per la riquesa prepara per acollir el Regne de Déu.

El ric insensat de la paràbola es converteix en símbol per a tots els qui es deixen seduir per tota mena d’avarícia. Tots sofrim el risc de portar-nos com insensats als ulls de Déu.

Girona, 31 de juliol de 2016

 
DIUMENGE XVII DURANT L’ANY – Cicle C (Mn Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
divendres, 22 de juliol de 2016 15:17

La pregària no ha estat mai fàcil, però avui, per a moltes persones, s’ha fet encara més difícil. ¿Per què comunicar-se amb un Déu que viu en un misteri inaccessible? Per què voler establir un diàleg amb Aquell que, si bé creiem que ens estima, sembla que es mostra indiferent a les nostres paraules? Diem que és important parar-se en el silenci per escoltar la veu de Déu. Però, ¿com és aquesta veu que no percebem amb els nostres sentits? Potser només hem cultivat l’anomenada pregària de petició: demanar. Potser pensem que les nostres paraules són les que han de convèncer Déu perquè intervingui en la nostra vida, sobretot en les nos-tres angoixes i sofriments. La pregària ens fa entrar en el misteri d’un Déu que ens sobre-passa. No pensem que com més parlem, més ens farem escoltar.

Jesús advertia: Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu (Mt 6,7-8). Enmig de les dificultats amb què ens trobem pregant, no podem arraconar aquesta relació íntima amb Déu. El nostre model de pregària no és altre que el mateix Jesús. Amb quin interès subratlla Lluc com pregava Jesús en diversos moments de la seva vida plenament dedicada als altres.En el seu baptisme, Je-sús pregava:Tot el poble es feia batejar i Jesús també fou batejat. Mentre pregava, el cel s'o-brí (Lc 3,21).

Li era plaent estar amb la gent que acudia a ell. Però sabia retirar-se en llocs solitaris per pre-gar: L'anomenada de Jesús s'estenia cada vegada més, i molta gent acudia per escoltar-lo i fer-se curar de les seves malalties;però ell es retirava en llocs solitaris i pregava (Lc 5,16). En una ocasió, s’enduu els deixebles en un lloc apartat de la gent: Una vegada que Jesús feia pregària en un lloc apartat, els seus deixebles eren amb ell (Lc 9,18).

La muntanyaera un lloc molt estimat per Jesús per comunicar-se amb el Pare. Eren pregàries tranquil·les, silencioses, sense presses: Per aquells dies, Jesús se n'anà a la muntanya a pre-gar, i va passar tota la nit pregant a Déu (Lc 6,12). Tota una nit en pregària. El silenci de la muntanya, la calma de tota una nit. ¡Com devia ser aquella pregària! Abans de la seva trans-figuració, Jesús va també a la muntanya a pregar. Jesús va prendre amb ell Pere, Joan i Jau-me i pujà a la muntanya a pregar (Lc 9,28).

L’evangeli del present diumenge (Lc 11,1-13) ens presenta Jesús pregant: Un dia Jesús pre-gava en un indret. Potser va escollir també un lloc solitari.. Amb Ell hi havia els deixebles. S’hi respirava un clima de calma, de respecte. Els deixebles callaven per no ser cap destorb per a la pregària de Jesús. I observaven. ¿Es varen sentir impressionats per aquest silenci profund de Jesús? Volien seguir el seu exemple. Un dels deixebles li va demanar: Senyor, ensenyeu-nos una pregària com la que Joan ensenyà als seus deixebles. No coneixem cap pregària de Joan . Però els deixebles de Jesús en devien conèixer alguna. Que bé sentir la necessitat de pregar i buscar la manera de fer-ho. Jesús és el qui els pot orientar millor que el Baptista.

Ja coneixem la pregària que proposa Jesús. La que hem anomenat el “Pare nostre”. És una pregària que s’ha convertit en la pregària per antonomàsia en el cristianisme, des del seus inicis. És la pregària per excel·lència de les comunitats cristianes. Diu Jesús: Quan pregueu, digueu: Pare, que sigui honorat el vostre nom, que vingui el vostre Regne...,com hem pogut escoltar. Aquí trobem unes diferències del “Pare nostre” que nosaltres recitem en les nostres pregàries i en la mateixa litúrgia. És el que ens transmet Mateu. L’evangelista devia ampliar les paraules de Jesús, sense canviar-ne el sentit. Fixem-nos només en què centra Jesús la pregària: en Déu. Que sigui honorat el seu nom. És un nom sant que mereix la nostra plena veneració, el nostre amor. Que vingui el seu Regne. És el missatge de Jesús: El Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova (Mc 1,15).

¿Preguem amb l’esperit de Jesús? ¿Ens centrem en Déu o en nosaltres mateixos? ¿Desit-gem que el Regne de Déu es vagi instaurant en la nostra vida i en la nostra societat?

Girona, 24 de juliol de 2016

 
DIUMENGE XVI DE DURANT L’ANY – Cicle C (Mn Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
divendres, 22 de juliol de 2016 15:10

¿Què és el que importa en el nostre seguiment de Jesús? ¿Servir, preocupar-se dels altres, o bé, pregar, escoltar en el silenci la seva paraula? Hi ha moltes persones dedicades de manera plena als altres. La seva vida és donar, donar-se, acollir, oferir el millor a les persones que troben en el camí de la seva vida. També hi ha persones que dediquen totalment la seva vida al silenci, a l’escolta de la paraula de Déu. Molts han vist que entre les dues actituds hi ha una contradicció. ¿Què fan els qui passen la seva vida en el silenci, en la pregària? És cert que moltes persones ho valoren i admiren. Però sovint es poden sentir comentaris en un sentit despectiu. És una pèrdua de temps, afirmen. En canvi, lloen la vida dels qui treballen afanyosament pels altres, per ajudar-los a aconseguir una vida més humana, de més qualitat corporal i espiritual.

En l’evangeli del present diumenge (Lc 10,38-42) sembla que Jesús es decanti cap a una vida de silenci, d’escolta de la paraula de Déu. Jesús va ser acollit per Marta. Mentre s’afanyava a preparar-li un bon àpat, la seva germana Maria estava asseguda tranquil·lament als peus del Senyor, escoltant la seva paraula. Marta es va posar neguitosa, s’ho va agafar molt a la valenta. Això no va plaure a Jesús. No calia preocupar-se tant per obsequiar-lo. Però Marta demana ajuda: ¿Senyor, no us res que la meva germana m’hagi deixat sola a fer la feina? Digueu-li que m’ajudi. Jesús desconcerta: Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses quan només n’hi una de necessària. Maria ha escollit la millor part.

Sembla que Jesús es contradigui. Diumenge passat vèiem com es preocupava per l’ajuda que cal prestar als altres, en la paràbola del “bon samarità”. I hi trobàvem una crítica contra persones religioses dedicades a llegir, escoltar i ensenyar la paraula. ¿Què hi podem dir? L’escolta de la Paraula no allunya pas de l’amor als altres. El qui serveix tampoc no pot oblidar que li cal escoltar la paraula. El seguiment de Jesús demana,   a més de l’actitud de servei, l’escolta de la paraula. La paraula de Jesús és la que estimula a actuar, a ocupar-se del proïsme. En aquells moments, a Marta li sobrava el seu neguit, la seva preocupació. Li hauria convingut també uns moments de calma per escoltar. Unir les dues actituds no és fàcil. Possiblement les primeres comunitats cristianes ja es varen plantejar aquesta qüestió.

Els apòstols anaven sobrecarregats. El seu treball devia ser esgotador. L’anunci de l’evangeli era constant. A més, hi havia l’atenció als altres, sobretot a les viudes. No podien donar abast a tot. Anava augmentant el nombre de deixebles i hi havia viudes que eren desateses, cosa que va provocar una queixa. Llavors els Dotze van convocar l'assemblea de tots els deixebles i els digueren: No estaria bé que nosaltres deixéssim la predicació de la paraula de Déu i ens poséssim a servir a les taules. Per tant, germans, trieu entre vosaltres set homes de bona reputació, plens de l'Esperit Sant i de seny, i els encarregarem aquesta tasca.Nosaltres conti-nuarem dedicats a la pregària i al servei de la Paraula (Ac 6, 1- 4).No es pot renunciar a l’a-nunci de la Paraula i a l’atenció als necessitats. Això afecta tots els creients i l’Església entera.

Jesús subratlla la importància de saber escoltar la Paraula de Déu. Però no posa en un segon lloc el servei diligent i generós als altres. De manera dolça, retreu a Marta el seu neguit i la seva exagerada preocupació, cosa que podia allunyar-la d’escoltar la Paraula. Fixem-nos ara uns moments en l’actitud de Maria: s’asseu als peus del Senyor escoltant la seva paraula. Els deixebles s’asseien als peus dels seus mestres de la Llei. Era l’actitud pròpia del deixeble davant del mestre. Pau parlava d’ell mateix dient: Jo sóc jueu instruït als peus de Gamaliel en l'observança estricta de la Llei dels nostres pares (Ac 22,3). Maria era deixebla, cosa que no podien acceptar aquells mestres. Asseguda als peus de Jesús, el mestre, escoltava la seva paraula, Havia escollit la millor part. En un salm, preguem així: Senyor, jo dic: l'heretat que em toca és estar atent a les vostres paraules (Sl 119,57).

Als deixebles ens toca asseure’ns sovint als peus de Jesús, escoltar la seva paraula, sense oblidar el servei als altres. Podríem dir: Som Marta i Maria al servei de l’evangeli.

 
DIUMENGE XV DE DURANT L’ANY – Cicle C (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
divendres, 22 de juliol de 2016 14:49

Qui és el meu pròxim? A qui he d’ajudar? La pregunta té una gran actualitat. Pensem en aquestes multituds immenses que, deixant els seus països, busquen una vida que els permeti sentir-se persones. Algunes d’elles aconsegueixen només sobreviure i, en molts casos, ni tan sols això perquè,buscant la vida, la perden. ¿On és el pròxim que els acull? ¿Es pot dir que la nostra vella Europa es comporta com a pròxim? ¿No els barra, més aviat, el pas aixecant murs? Malauradament sabem prou bé el que passa. Hem de lamentar també actituds de persones que no se senten “pròxim” d’aquesta gent malmenada, que van a la deriva en una soledat total, sofrint la marginació, l’abandonament, la indiferència de part de les d’institucions públiques i de les persones sense cor. Cal reconèixer que nosaltres podem fer poca cosa per alleujar personalment tant de sofriment. Però ens cal obrir de ple el nostre cor.

Mirem el que ens diu Jesús. L’evangeli que hem proclamat (Lc 10,25-37) capgira una qüestió que un mestre de la Llei planteja a Jesús, amb no massa bona fe. Què he de fer per posseir la vida eterna? El mestre, coneixedor de l’Antic Testament, ja sabia com calia actuar. Havia llegit i meditat el que diu el llibre del Deuteronomi: Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces. (Dt 6,5). També hauria inculcat als altres el que diu el llibre del Levític: Estima els altres com a tu mateix (Lv 19,18). És la resposta a la contra pregunta que li fa Jesús: ¿Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes? El creient jueu sabia que estimar Déu i els altres havien d’anar junts. Però Jesús dóna una plena harmonia, una unió total, entre aquests dos manaments.

En una ocasió, un mestre de la Llei, amb una intenció poc neta, pregunta a Jesús: Mestre, quin és el manament més gran de la Llei? Jesús li digué: Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament. Aquest manament és el més gran i el primer. El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos (Mt 22,36-40). És el gran resum de tota llei i que els fariseus potser no entenien prou bé. No es pot separar l’amor a Déu i l’amor als altres. L’evangeli d’avui ens diu que el mestre de la Llei pregunta a Jesús: ¿Quins són els altres que haig d’estimar? Pensava que el proïsmea qui cal estimar, era el seu poble, que era pròxim, proper. Jesús obre horitzons més amples. El pròxim que cal estimar són les persones amb les quals ens trobem en el camí de la vida.

Ho diu amb la paràbola del bon samarità. Ve a dir-li que no busqui persones pròximes sinó que ell es faci pròxim. Pel camí de la vida, es troben persones que sofreixen. Podem passar de llarg, desentendre’ns, cosa que Jesús rebutja. L’home apallissat per uns bandolers que el deixaren mig mort en el camí, és abandonat per persones religioses (sacerdot i levita) que no es varen sentir pròxims d’ell. Sabien el que deia la Llei. ¿Per què no hi obraven d’acord? Unes persones religioses que presentaven a Déu sacrificis, víctimes, holocaustos, tergiversen la religió i la mateixa Llei. ¿No havien llegit el que deia el profeta Osees en nom de Déu: El que jo vull és amor i no sacrificis, coneixement de Déu i no pas holocaustos (Os 6,6)?

Un samarità és el qui es fa pròxim, s’acosta, i atén l’home mig mort del camí. El mal vist pels jueus és el qui acull el ferit. No devia saber qui era ni si era samarità. Molt possiblement, seria un jueu. Ja coneixem la mala relació que hi havia entre jueus i samaritans. ¿Volia subratllar Jesús que calia superar els murs, les fronteres? La figura del samarità és el contrapunt de la manera d’actuar d’aquells religiosos (sacerdot i levita). La seva conducta és exemplar. I ve a ser un gran alliçonament per al mestre que pregunta a Jesús: Quins són els altres o el pròxim que haig d’estimar? No són les persones properes o pròximes a ell. Jesús dóna la volta a la qüestió: no busquis un pròxim sinó fes-te pròxim, com el samarità que va tractar amb amor el malferit del camí: Vés i tu fes igual. La paràbola ens interroga: ¿De qui em sento i em faig pròxim? En una entrevista, un polític creient va manifestar: “Seguir l’evangeli de Jesús implica la praxi de la fraternitat, reconèixer l’altre com un germà.”

Girona, 10 de juliol de 2016

 
DIUMENGE XIV DE DURANT L’ANY – Cicle C (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dissabte, 2 de juliol de 2016 10:23

Com anunciar l’evangeli de Jesús, la bona nova del Regne? Podrem emprar mètodes nous, revisar el nostre llenguatge, esforçar-nos per fer l’evangeli més entenedor. Cal entendre, lloar i recolzar tots els esforços que es facin en aquets sentit. L’important és que la paraula de Jesús arriba al cor de les persones per transformar-les. Encara que és cert que tots els anunciadors de la bona nova no podem arribar a aquesta intimitat. Nosaltres transmetem un missatge que podem captar per la nostra intel·ligència però és Déu qui el fa arribar al fons del cor. Això demana que la nostra manera de parlar i de fer no posi entrebancs a l’actuació de Déu. No podem anunciar l’evangeli revestits de riqueses, recolzats en el prestigi social, amb l’afany de dominar o d’imposar-se sobre els altres. Ens ho ha dit l’evangeli que hem pogut escoltar (Lc 10,1-12).

Rellegim el que va dir Jesús a les setanta-dues persones que enviava a preparar el camí cap als pobles i llocs on havia d’anar. La gent que els veuria no havia de tenir cap sospita sobre la intenció dels qui els visitarien. No anaven a conquistar ningú, ni apoderar-se dels seus béns, amb el desig d’enriquir-se. Havien d’anar amb les mans buides, sense provisions, confiant en la gent que els acolliria i respectant els qui els rebutgessin. No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies. És l’esperit de Jesús, el seu estil, el que han de manifestar davant la gent. Recor-dem l’evangeli de diumenge passat. Diu Jesús: Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap (Lc 9,58). Als seguidors i anunciadors de l’evangeli se’ns demana aquesta actitud de senzillesa, de pobresa, de deseiximent de les riqueses, el rebuig de tota mena d’ostentació.

El que deia ara Jesús als setanta-dos enviats, ja ho havia dit i repetit als dotze apòstols: Els envià a anunciar el Regne de Déu i a curar els malalts. Els digué: No prengueu res per al camí: ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners, i no us endugueu dos vestits (Mt 9,2-3). Jesús en no té prou de dir-ho una sola vegada. Hi insisteix, ho repeteix, en altres ocasions. Aquesta era la importància que donava Jesús a l’estil que havia d’acompanyar la missió dels dotze.No us emporteu cap moneda: ni d'or, ni de plata, ni de coure; no prengueu sarró per al camí, ni dos vestits, ni sandàlies, ni bastó. El qui treballa, bé es mereix que el mantinguin (Mt 10, 9-10).

És l’estil que s’adiu amb l’anunci de l’evangeli, que ha de caracteritzar l’Església d’avui i de sempre. Així ho van entendre el Concili Vaticà II i un grup de bisbes que hi participaven. Es reunien a part aprofundint en els textos evangèlics que he recordat. Poc abans que s’acabés el Concili, varen signar un document que es coneix amb nom de Pacte de les Catacumbes. Els bisbes es comprometien a caminar amb els pobres, essent no solament una Església per als pobres sinó una Església dels pobres, Església pobra. És un compromís impressionant. Vull fixar-me només en aquestes paraules: Procurarem viure sempre segons la manera com viu la nostra població en el que refereix a la casa, en el menjar, en els mitjans de transport, i tot el d’aquí es desprèn (n.1). Renunciem per sempre a l’aparença i a la realitat de la riquesa, de manera especial en el vestir (vestidures riques, colors cridaners) i en els símbols de me-talls preciosos. Ni or ni plata (n.2).

Comenta un autor actual: “Sens dubte, el punt central del Pacte de les Catacumbes es la deci-sió de seguir Jesús pobre caminant amb els pobres. El que sorprèn i atreu és la radicalitat amb què es prenen l’evangeli. Viure segons la manera de viure del poble. No volen viure en un nivell superior al del poble en el qual la viuen tantes persones marginades, marcats per la fam i la misèria. Volen compartir la seva vida pobra. Volen viure com Jesús que no tenia cap casa luxosa ni enyorava cap palau sinó que recorria les aldees de Galilea identificant-se amb aquells camperols empobrits, víctimes de tants atropellaments i injustícies. La seva vida (de bisbes) no tindrà res a veure amb la riquesa ni en l’aparença de riquesa. Els bisbes del Pacte fonamenten el seu compromís en les instruccions de Jesús quan confia als deixeble la missió d’anunciar l’evangeli.” Nosaltres, ¿ens sentim també tocats per les paraules de Jesús? ¿Som una Església que se sent pobra, al costat dels pobres?

Girona, 3 de juliol de 2016

 
DIUMENGE XIII DE DURANT L’ANY – Cicle C (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dissabte, 25 de juny de 2016 21:56

¿És cert que Jesús va sempre contra corrent proposant-nos una manera d’actuar que contra-diu fortament les nostres aspiracions, fins tot les més humanes i més nobles? Aquesta és la gran qüestió que trobem en l’evangeli del present diumenge (Lc 9,51-62). Hem pogut escoltar el que va dir a unes persones que estaven a prop seu, però no eren deixebles en el sentit ple de la paraula. Devien admirar-lo, escoltant amb gust les seves paraules; però no acabaven de decidir-se a fer el pas acompanyant-lo amb totes les seves conseqüències. També és cert que algú havia dit a Jesús que volia seguir-lo: Us seguiré pertot arreu on anireu. A una altra persona és el mateix Jesús que el convida a anar amb ell: Vine amb mi. Una tercera persona manifesta a Jesús que vol seguir-lo, posant condicions:Vinc amb vós, Senyor, però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva.

1) Us seguiré pertot arreu on anireu.- Diríem que és una decisió noble el fet de voler seguir Jesús. El que ens estranya o desorienta és el que respon Jesús: Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposa el cap. ¿Proposa quelcom que no es pot complir? ¿Com pot viure humanament una persona sense casa, dormint a la intempèrie i fent vida al carrer? Evidentment, la manera d’expressar-se de Jesús comporta una exageració, cosa que trobem en altres dites com aquesta: És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu (Lc 18,25). Amb aquesta manera de parlar Jesús subratlla la importància del Regne de Déu molt superior a la riquesa, a les possessions. El que demana Jesús no és viure a l’aire lliure, com devia fer ell moltes vegades, sinó que els seus deixebles no s’aferrin a les riqueses i s’arrisquin a centrar-se plenament en Jesús.

2) Vine amb mi.- És una invitació clara de Jesús a seguir els seus passos, el seu estil de vida. Però el convidat posa condicions a Jesús: Senyor, permeteu-me primer d’anar-me’n a casa, fins que hauré enterrat el meu pare. Ens sembla ben humana aquesta condició i molt més, tenint en compte el gran respecte que els jueus mostraven per les cerimònies funeràries. I si es tractava d’un pare hom no podia desentendre-se’n. Jesús ens sorprèn quan diu: Deixa que els morts enterrin els seus morts, i tu vés a anunciar el Regne de Déu. Penso que és una manera de dir que el Regne de Déu no té espera: Cal anunciar-lo ara ja. Penso, de nou, que ens trobem en el terreny de l’exageració tan oriental i tan pròpia de Jesús. El Regne de Déu és el que guia els passos dels creients i cal veure-ho tot als ulls de Déu.

3) Vinc amb vós, Senyor, però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva.- Una altra persona dóna la impressió que es presenta a Jesús com a voluntari i li demana temps per acomiadar-se de la seva família. Ens fa pensar en un cas semblant que trobem en l’Antic Testament. El profeta Elies va invitar Eliseu a seguir-lo. Tot seguit va córrer darrera d’Elies i li va dir: Deixa'm anar a besar el pare i la mare, i després et seguiré. El profeta li ho va permetre i Eliseu després de besar el pare i la mare, va seguir Elies i es quedà al seu servei (Vegi`s 1Re 19,19-21). Aquesta manera de fer del profeta ens sembla molt humana. En canvi, Jesús es mostra molt exigent, molt dur. No dóna temps d’acomiadar-se de la seva família a aquell que volia seguir-lo: Ningú que mira enrera quan ja té la mà a l’arada, no és apte per al Regne de Déu. La decisió per Jesús és radical i cal mirar endavant, sense enyorances del passat.

Em sembla que aquí tenim la gran qüestió. El seguiment de Jesús no és una simple admiració sinó un compromís. No se’l pot seguir a mitges tintes, amb poca decisió, rebaixant l’exigència del seu missatge. Es tracta de fer de Jesús el centre de la nostra vida de creients. Cal fer un esforç per viure i actuar a l’estil de Jesús. Sabem que sempre ens tocarà anar contra corrent. Potser enyorarem el que hem deixat enrera. Això era el que passava al poble d’Israel que, en ple desert, enyorava el passat i recordava aquells menjars d’Egipte (Ex 16,3). Havien perdut la il·lusió, desconfiaven de Déu. Cal mirar el futur amb la confiança posada en Déu. Pau escrivia: Tinc un objectiu: oblidar-me del que queda enrere i llançar-me cap allò que hi ha al davant (Fl 3,13). Gran objectiu a assolir per a tots nosaltres!

Girona, 26 de juny de 2016

Darrera actualització de dissabte, 25 de juny de 2016 21:57
 
«IniciaAnterior12345678910SegüentFinal»

Pàgina 2 de 51