Inici Homilies Mn Francesc
Homilies Mn Francesc
DIUMENGE XXI DE DURANT L’ANY – Cicle B (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dijous, 27 d'agost de 2015 17:30

L’evangeli que hem proclamat (Jn 6,60-69) és el final del discurs de Jesús sobre el pa de vida. L’hem anat escoltant en aquests diumenges anteriors. Hem vist com les paraules de Jesús van anar envoltades de polèmica, de critiques, murmuracions. Molts consideraven el discurs com a molt “dur”. Deien: ¡Aquest llenguatge és molt difícil! ¿Qui és capaç d’entendre’l? Alguns dels deixebles que havien seguit Jesús, l’havien escoltat amb gust i havien acollit la seva paraula, ara no la podien suportar i decidien anar-se’n. Ho diu Joan: Des d’aquell moment, molts dels qui l’havien seguit fins aleshores l’abandonaren i ja no anaven més amb ell. Aquesta actitud es repetiria davant de la passió i la creu de Jesús. Per què se’n separen i ja no volen escoltar-lo més? Per què no podien dedicar un temps a pensar allò que, en principi, no entenien? ¿Qui pot conèixer la persona humana i les seves possibles reaccions?

La paraula de Jesús no era una paraula vana, llegendària, mitològica, sense contingut, fútil, fràgil, sense importància. Al contrari,era una paraula vàlida, viva, eficaç, constructora de vida. Només la fe, la senzillesa, la humilitat, obren el pensament i el cor per escoltar-la. La paraula de Jesús és paraula de Déu, el seu Pare. Per això pot afirmar: Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Ens fan descobrir la vida que ve de dalt, vida de l’Esperit, vida que tantes vegades ens passa desapercebuda. És –repeteixo- una paraula viva i eficaç, que fa el que diu. En la carta als Hebreus, podem llegir:La paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls (He 4,12). Mireu com la valorava Isaïes: Diu el Senyor: Tal com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra i la fecunden, i la fan germinar fins que dóna llavor, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà a mi infecunda. Realitzarà el que jo volia (Vegi’s Is 55,10-11).

Què passa que aquesta paraula sovint no dóna els fruits desitjats, no transforma la vida? És que cal néixer de dalt. Recordem el que diu Jesús a Nicodem:T'ho ben asseguro: ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt. I insisteix: Ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l'aigua i de l'Esperit. De la carn en neix carn, de l'Esperit en neix Esperit (Jn 3,3.5). S’entra en el Regne quan s’està disposat a donar pas a l’Esperit. Deixar-se guiar, seguir l’atracció de Déu. De l’Esperit en sorgeix una vida nova, un nou naixement. Hem escoltat també en l’evangeli: L’Esperit és el qui dóna la vida. La carn no serveix de res. La carn, és a dir, la persona humana abandonada a les seves pròpies forces i limitacions, no pot copsar la profunditat de les paraules de Jesús. Molt bé ho va dir sant Pau: La lletra mata, però l'Esperit dóna vida (2Co 3,6). Les paraules de Jesús són lletra morta sense el buf de l’Esperit.

Per l’Esperit, doncs, podrem penetrar en el sentit de les paraules de Jesús, acceptar-les amb goig. Així podrem experimentar que Jesús és el pa de vida i que, si en mengem, viurem per sempre. Anem fent camí il·luminats per l’Esperit. Gràcies a Ell podem anar avançant en el coneixement de la veritat i viure-la, que vol dir viure amb Déu. Diu Jesús: Quan vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera (Jn 16,13). El mateix Esperit ens guia perquè puguem adreçar-nos a Déu, no de manera freda o rutinària sinó amb cor sincer, noble, net. Jesús diu a la samaritana: Arriba l'hora que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Déu és esperit. Els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat (Jn 4, 21-25).

En veure que molts dels seus deixebles l’abandonaven, Jesús pregunta als dotze: Vosaltres també em voleu deixar? Que bé que respon Pere: Senyor,¿a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna. Hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu. Pere ha entès el discurs sobre el pa de vida. Ha entès que les paraules de Jesús no són buides ni enganyoses sinó veritables,autèntiques,plenes de vida. És la vida de qualitat que Jesús ofereix: vida nova, ara, en el present; i vida que perdurarà sempre per damunt de la mort. ¿Podem dir com Pere: Només vós teniu paraules de vida eterna? Davant de tantes paraules superficials i buides com escoltem, tenim una paraula autèntica, veritable: és la paraula de Jesús. Com l’escoltem? Com la vivim? ¿A qui més podríem acudir que ens portés vida en plenitud?

Girona, 23 d’agost de 2015

 
DIUMENGE XX DE DURANT L’ANY – Cicle B (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dissabte, 15 d'agost de 2015 21:23

Continuem escoltant el discurs de Jesús sobre el pa de vida (Jn 6,51-58). Jesús insisteix en el seu missatge:Jo sóc el pa viu baixat del cel. Si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna. Són unes afirmacions incomprensibles per a la mentalitat actual. Cal situar-se en la cultura i manera d’expressar-se d’aquella època. Carn i sang eren el símbol de la persona humana. Penso en el que va dir Jesús a Pere, després que el va reconèixer com a Messies, Fill de Déu: Feliç de tu, fill de Jonàs. Això no t’ho ha revelat ni la carn ni la sang sinó el meu Pare del cel (Mt 16,17). Significa que el coneixement que Pere té de Jesús no li ve de cap persona humana sinó de Déu.

Però Jesús sembla contradir el que afirma l’Antic Testament. Isaïes diu: Ningú no té entranyes per a ningú: tallen a la dreta i encara tenen fam, devoren a l'esquerra i no en tenen prou. La carn que mengen és el propi braç (Is 9,18-19). És un signe d’hostilitat, d’enemistat que destrueix, com diu també un salm: La gent malvada m’envesteix per devorar-me (Sl 27,2). Menjar carn humana i beure’n la sang és un acte desesperat de canibalisme. Llegim en el profeta Jeremies: Faré d'aquesta ciutat motiu d'estupor. Els enemics que els volen aniquilar estrenyeran el setge, i faré que ells acabin menjant-se els propis fills i filles: la gent acabarà menjant-se els uns als altres (Jr 19,8-9). Beure la sang, on hi ha la vida, era severament prohibit: No mengeu la carn amb la seva vida, és a dir, amb la seva sang (Gn 9,4).

No és estrany, doncs, que l’ensenyament de Jesús escandalitzés els seus oients. Però Jesús no podia referir-se, de cap manera, a menjar la seva carn i beure la seva sang. Menjar i beure signifiquen fer pròpia la vida de Jesús, adherir-se a la seva persona, acceptar la seva entrega i donació, creure en l’amor que ofereix. Es tracta de viure units a Jesucrist. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. El pa de Jesús porta a una unió profunda amb la seva persona. Estarem amb Jesús i ell estarà amb nosaltres. Aquesta és la vida veritable que tindrà el seu ple acompliment en el més enllà. Però ara podem començar a fruir-ne. És l’amor que ho fa possible: Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell (Jn 14,23). Pau n’era ben conscient:Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi (Ga 2,20).

L’ideal de tot cristià és viure profundament unit al misteri de Jesús, que és el misteri de Déu. Aquesta unió s’expressa de diverses maneres en l’evangeli. La unió amb Jesús és semblant a la unió que hi ha entre els ceps i les sarments. Jo sóc el cep i vosaltres les sarments. Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit (Jn 15,5). Estem amb Jesús i ell amb nosaltres. Ell ens coneix en la nostra intimitat més profunda:Jo sóc el bon pastor: conec les meves ovelles, i elles em coneixen a mi (Jn 10,14). Conèixer té un significat molt important. És l’experiència de Déu, és la unió amb el misteri que ens sobrepassa. Conèixer, sentir, viure, amb Jesús, al seu costat. Pau escriu: Vosaltres esteu units a Jesucrist, ja que Déu ha fet d'ell la nostra saviesa, la nostra justícia, la nostra santificació i la nostra redempció (1Co 1,30).

La fe en Jesucrist està a les antípodes, és totalment contrària, a la d’aquells que la confonen amb el compliment d’unes obligacions,o manaments. La fe s’endinsa en la nostra intimitat en la qual ens trobem amb el Crist. Sant Agustí va escriure: Senyor, jo us buscava fora i vós éreu dintre meu. És clar que, per viure més intensament la unió amb Crist, cal que cultivem la pregària. Gràcies a la pregària, serem més conscients de la seva presència: es dóna com a menjar i beguda (Cos i Sang, pa i vi), que ens uneix amb Ell. El rector d’Ars deia sobre la pregària: “Pregueu i estimeu. En això hi ha la felicitat de l’home sobre la terra. L’oració no és altra cosa que la unió amb Déu. Quan algú té el cor net i unit a Déu és com envaït d’una certa felicitat i dolcesa que embriaga, és rodejat d’una llum admirable.” Nosaltres en Crist i Crist en nosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell.

Girona, 16 d’agost de 2015

 
ASSUMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dissabte, 15 d'agost de 2015 21:22

Avui celebrem la Pasqua de Maria, el seu pas d’aquest món al món nou que ningú no ha vist mai, que existeix en el més enllà tan difícil d’imaginar. Segueix els passos de Jesús i ara pot fruir de la seva resurrecció. La pregunta més espontània que podem plantejar-nos és aquesta: Com és aquest món que traspassa la nostres limitacions? És una pregunta difícil de contestar. Només Jesús pot donar-nos-el a conèixer, ell que venia del Pare i tornava al Pare. Havia dit: A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n’hi hagués ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? (Jn 14,2). El profeta Isaïes imagina així els temps futurs:Crearé un cel nou i una terra nova (Is 65,17). Pere parla amb els mateixos termes: Nosaltres, tal com ell ens ha promès, esperem un cel nou i una terra nova, on regnarà la justícia (2Pe 3,13). Maria, la mare de Jesús, viu ja en aquest cel nou i terra nova, la vida amb Déu, la vida sense fi.

Com era Maria? Com vivia? Com la veien les primeres generacions cristianes? Els escrits del Nou Testament ens en diuen molt poca cosa. Però els que tenim són suficients per dibuixar la seva personalitat. Fixem-nos en el seu càntic, que hem escoltat en l’evangeli d’avui (Lc 1,39-56). És un cant de lloança pels dons amb els quals Déu l’ha afavorit. Els cristians de primera hora van redactar el que pensaven de la mare de Jesús. I van posar als seus llavis el cant anomenat el “Magnificat”. Per esbossar la personalitat de Maria, s’inspiren en un càntic que trobem en l’Antic Testament, el càntic d’Anna (1Sa 2,1-10). Seria molt important poder-ne fer una comparació detallada. Fixem-nos només en aquests pensaments: Celebro de tot cor el Senyor. Sóc feliç perquè ell m’ha salvat. Ningú no és sant com el Senyor. Aixeca de la pols el desvalgut, treu el pobre de la cendra.

Maria deia: El meu esperit celebra Déu que em salva. El seu nom és sant. Omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res. ¿No hi veieu unes semblances? ¿I com podem veure la personalitat de Maria en tot el seu càntic? Se sent serventa, petita: Déu ha mirat la petitesa de la seva serventa. Experimenta la joia de sentir-se estimada i salvada: El meu esperit celebra Déu que em salva. L’amor que (Déu) té als qui creuen en Ell s’estén de generació en generació. Déu la va mirar no perquè fos ben considerada en la societat, sinó per la seva petitesa. Aquesta és la manera d’obrar de Déu que té en compte els humils, els qui no figuren com a persones rellevants. Déu rebutja els altius, els superbs: Derroca els poderosos del soli i exalça els humils. En un llibre de l’Antic Testament, llegim: Els orgullosos i els superbs són molts, però el Senyor només revela als humils els seus secrets (Sir 3,19).

Diu el profeta Isaïes: És el dia del Senyor de l’univers: s’alçarà per damunt dels superbs i dels orgullosos, per damunt dels altius que ell haurà abaixat (Is 2,12). Penso en una pregària de Jesús: Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i entesos (Mt 11,25), els creguts. Déu confon els qui pensen tenir una gran vàlua i actua a través dels poc considerats en la societat. Sant Pau ho diu així:Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants; per confondre els forts, ha escollit els qui són febles als ulls del món (1Co 1,27). Jesús deia als deixebles del Baptista: Els pobres reben l'anunci de la bona nova (Lc 7,22). Déu revela el seus secrets a Maria, la dona senzilla,la pobra, la serventa, la petita, la humil, capaç d’acollir la bona nova del Regne. Rep l’anunci de la vinguda de Jesús dient: Sóc l’esclava del Senyor (Lc 1,38).

Vivia en l’esperança d’un canvi. Déu obraria meravelles a través d’ella: El Totpoderós obra en mi meravelles. Els petits apareixeran com els grans, els victoriosos, i els poderosos cauran avergonyits:Derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Un teòleg d’avui comenta: “No són paraules de cap profeta agressiu sinó que neixen de la tendresa, la netedat i el goig que nien en el cor de Maria; aquest cor que havia guardat la memòria i la joia de Jesús, que beneïa el Pare perquè havia amagat el seu regne als aristòcrates de la terra i l’havia revelat als qui són poca cosa” (González Faus). Aquí tenim el retrat de Maria, el camí que l’ha portat al cel nou i la terra nova dels quals ja frueix. La tenim com a exemple, avui i sempre.

Girona, 15 d’agost de 2015

 
DIUMENGE XIX DE DURANT L’ANY – Cicle B (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
divendres, 7 d'agost de 2015 16:48

Jesús feia unes afirmacions que no eren acceptades tan fàcilment. Ho veiem en l’evangeli que hem escoltat (Jn 6,41-51). Havia dit que ell era el pa baixat del cel. La murmuració no es va fer esperar. Els qui l’envoltaven deien: Aquest,¿no és Jesús el fill de Josep? Coneixem el seu pare i la seva mare, ¿i ara diu que ha baixat del cel? No comprenien que un ésser humà com els altres hagués baixat del cel. Era una afirmació poc comprensible per als jueus i fins i tot per als creients d’avui i de sempre. A més de dir que havia baixat del cel, anunciava que els qui creuen en Ell tenen vida per sempre. Qui menja aquest pa viurà per sempre. Els jueus estaven escandalitzats. En una altra ocasió, el reprenien durament: Ara sabem de cert que estàs endimoniat. Abraham va morir, i també els profetes, i tu goses dir: Els qui guarden la meva paraula no tastaran mai la mort.¿Per qui et tens?(Vegi’s Jn 8,52-53).

Malgrat les crítiques, Jesús no es desdiu de les seves afirmacions: el qui creu en Ell té vida per sempre. Els jueus recordaven amb veneració les gestes de Déu en ple desert. Allí havien menjat un pa, el mannà, enmig de protestes contra Moisès, que eren protestes contra Déu. Diu el Senyor: ¿Fins quan aquesta comunitat perversa anirà murmurant contra mi? He sentit les murmuracions dels israelites en contra meu (Nm 14,27). Jesús contraposa el pa del desert al pa que Ell dóna: Els vostres pares, tot i haver menjat el mannà en el desert, moriren, però el pa de què jo parlo és aquell que baixa del cel perquè no mori ningú dels qui en mengen. La vida que dóna Jesús és molt superior a la que donava el mannà. Era un pa per sobreviure. El pa de Jesús mira més enllà de la nostra vida efímera. És la vida amb Déu, que no queda trencada per la mort.

Jesús mateix és pa. Cal menjar-lo per tenir vida. Ho afirma amb tota contundència: Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I afegeix: El pa que jo donaré és la meva carn: perquè doni vida al món. És possible menjar la carn de Jesús? La carn significa la persona, igual que el cos. És Jesús que es dóna. Recordem el gest i les paraules de l’últim sopar: Mentre sopaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i, tot donant-lo als deixebles, digué: Preneu i mengeu-ne: això és el meu cos (Mt 26,26). El pa és Jesús que es dóna a si mateix.Aquí tenim un símbol ben significatiu que els cristians mirem amb gran respecte i veneració. Però no es tracta només de venerar sinó de menjar.Significa adherir-nos a la persona de Jesús, entrar en comunió amb Ell,fer ben nostre el seu amor. Aquest és el pa de l’Eucaristia, el do d’un amor que es fa trossos (mort de Jesús), com el pa que mengem.

Jesús ens demana que ho creguem, que anem cap a Ell amb confiança, que siguem dòcils a l’atracció de Déu. A la incredulitat i murmuració dels jueus, Jesús fa una afirmació d’una gran profunditat: Ningú no pot venir a mi si no l’atreu el Pare que m’ha enviat. ¿Per tant, els qui no creuen és perquè Déu no els donat aquesta atractiu? ¿És que Déu escull els qui vol i deixa de banda els qui no li són plaents? Déu té els seus elegits? ¿Per què hi ha persones que creuen i altres que no tenen fe? ¿Per què entre tots els qui han escoltat la Paraula de Déu, les mateixes reflexions, en la catequesi o en les predicacions, n’hi ha que no creuen? Déu no té els seus preferits i ofereix a tothom l’ocasió de creure sense imposar-se. És respectuós amb la llibertat de les persones. Es pot dir a no a l’atracció de Déu.

L’olfacte de Déu és el que ens porta cap a Jesús. Cal obrir el pensament i el cor. Jesús ho diu molt clarament als jueus: El qui és de Déu, escolta les paraules de Déu; però vosaltres no les escolteu, perquè no sou de Déu (Jn 8,47). Jesús va dir que vindria un dia en el qual tots seríem instruïts per Déu, podríem escoltar les paraules de Déu en el nostre interior. És una referència als escrits profètics. Jeremies deia en nom de Déu: Posaré la meva llei en el seu interior, l'escriuré en el seu cor. Llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble (Jr 31,33). I Ezequiel dóna el mateix missatge: Posaré el meu esperit dins vostre i faré que seguiu els meus preceptes, que compliu i observeu les meves decisions (Ez 36,27). Déu ens atreu. ¿Serem capaços de discernir la seva atracció, escoltar les seves paraules? Si és així, podrem creure en Jesús, pa de vida. Ningú no ve a mi si no l’atreu el Pare que m’ha enviat.

Girona, 9 d’agost de 2015

 
DIUMENGE XVIII DE DURANT L’ANY – Cicle B (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
divendres, 31 de juliol de 2015 22:23

Molta gent buscava Jesús, com comenta l’evangeli d’aquest diumenge (Jn 6,24-35). Però amb quina intenció el buscaven? ¿Volien que Jesús repetís quelcom semblant a allò que havia fet: donar-los novament pa? Ell els ho retreu: Vosaltres no em busqueu pels senyals prodigiosos que heu vist, sinó perquè heu menjat tant de pa com heu volgut. No és la manera d’acostar-se a Jesús. No es veia un interès per la seva persona, pels seus ensenyaments sinó pels favors que podien treure’n. Per això afegeix: No heu de treballar per un pa que es fa malbé, sinó pel menjar que es conserva sempre i dóna la vida eterna. ¿És que Jesús no mira pel bé dels més necessitats d’aliment? Es desentenia dels més pobres? No és això. Al contrari, veiem la seva actuació inspirada sempre pel seu amor als més febles, faltats d’aliment, marginats.

Jesús volia fer veure que, a més de les necessitats materials, la persona humana té altres desigs que les superen. ¿Qui és el qui no descobreix la fam i la set de pau, de benestar, d’amor, que ens mou a tots? Bé ho llegim en les Benaurances: Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà! (Mt 5,6). En últim terme, qui pot saciar-nos plenament és Déu. I això és el que vol fer entendre Jesús. El pa que dóna no és material; és un pa que omple, que dóna vida, una vida que no tindrà acabament. Ho hem pogut escoltar en l’evangeli: Jo sóc el pa que dóna la vida: els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set. Fam i set són els símbols del que desitgem en la nostra intimitat més profunda. Així ho expressa un escriptor de l’Antic Testament: Veniu a mi, vosaltres que em desitgeu, i sacieu-vos dels meus fruits. Els qui em mengen, encara tindran més fam de mi, i els qui em beuen, encara tindran més set (Sir 24,19.21).

La gent tenia dificultats per creure en Jesús: ¿Quin senyal visible ens podeu donar, que ens convenci? Quines obres feu? I el comparen a Moisès que va donar aliment a una multitud en ple desert: Els donà pa del cel. És que Jesús es creia superior a Moisès? La resposta de Jesús és clara: Moisès no us va donar el blat celestial, però el meu Pare sí que us dóna el pa que és realment del cel. Les paraules de Jesús mouen a demanar-li: Senyor, doneu-nos sempre aquest pa. Neix el desig de satisfer el cor amb el pa de Jesús. Em fa pensar en la trobada de Jesús amb la samaritana. Anava a buscar aigua i Jesús li n’ofereix una altra. Ella no sap de quina aigua li parla i compara Jesús a Jacob. És que Jesús és més gran que ell? La conversa deriva cap a satisfer la inquietud d’una dona de vida molt agitada. Diu a Jesús: Senyor, doneu-me aigua d'aquesta! Veig que sou un profeta (Vegi’s Jn 4).

El pa de Jesús baixa del cel. Ell mateix és el pa de Déu, que dóna vida veritable. Penso que aquí tenim una referència a les paraules que escriu sant Joan: Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu. El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres (Vegi’s Jn 1). Jesús, la Paraula que Déu ens adreça, estava amb Déu i s’ha fet un dels nostres. Diríem: baixa del cel. Així mateix Jesús és com un pa que ve de dalt. El que importa és que ens acostem a la seva persona, que l’acceptem. Si anem a Jesús saciarem la fam de l’esperit. Si creiem en Ell sentirem satisfeta la nostra set de pau i de bé. En els salms es prega així: Tot jo tinc set de Déu, del Déu que m'és vida; quan podré anar a veure Déu cara a cara?(Sl 42,3). Fam i set queden satisfets per la persona de Jesús.

A Jesús li fan aquesta pregunta: Què hem de fer per obrar com Déu vol? Alguna inquietud portaven aquella gent. Jesús respon: L’obra que Déu vol és que cregueu en aquell que Ell ha enviat. La paraula de Jesús mereix plena confiança. En els propers diumenges, escoltarem de Jesús: Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món (Jn 6,51). Menjar la carn de Jesús. Com pot ser? Menjar equival a acceptar de cor la vida de Jesús, la seva paraula. Déu va fer conèixer a Ezequiel el missatge que havia de comunicar: Fill d'home, menja això que reps. Menja't aquest escrit i vés a parlar a Israel (Ez 3,1). El profeta havia de fer ben seves les paraules que havia de dir. Si ens unim a Jesús, Pa, Paraula, farem el que Déu vol.

Girona, 2 d’agost de 2015

 
DIUMENGE XV DE DURANT L’ANY – Cicle B (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dissabte, 11 de juliol de 2015 09:55

Avui ens plantegem, no sense certa angoixa, com podem fer arribar l’evangeli a les persones indiferents o no creients que ens envolten. Ens preocupen els joves, les persones de mitja edat que no freqüenten l’església i tantes persones que es mostren indiferents al missatge de Jesús. Ens sentim impotents per fer front a la indiferència religiosa que ens envolta. És que ha mort l’anhel més profund de la persona humana de superar els seus límits? ¿És que hem renunciat a buscar un sentit a la vida? ¿És que hem assumit una manera de viure còmoda, hedonista, que posa el seu benestar en la possessió de riqueses, en la fruïció de béns caducs i superficials? ¿Podem dir que ens deixem portar per la inèrcia de l’anar fent, marginant o soterrant la set més profunda d’una pau personal duradora?¿No convindria una transformació profunda de la nostra societat que tan sovint ens inculca uns valors falsos? ¿La fe en Jesús pot aportar quelcom nou a la nostra vida?

En l’hora present, és molt oportú mirar cap als nostres orígens com a creients, cap a Jesús de Natzaret. Com vivia, com comunicava la seva bona nova. Va ser una persona plenament lliure que lluitava contra tota mena de mal, que rehabilitava les persones, estava al costat dels més pobres, dels desemparats, dels més febles. No va pactar amb els poderosos per imposar els seus ideals, la seva paraula, l’anunci del Regne de Déu. No va prendre un estil de vida semblant al de les persones benestants, que vivien instal·lats confortablement en les seves cases i possessions materials. Jesús no tenia casa i era solidari amb els qui tenien dificultats per a una vivenda digna. En una ocasió, una persona li va dir: Mestre,us seguiré arreu on aneu. Jesús li respon: Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap (Mt 8,19-20). Era un mestre itinerant, de vida seminòmada. Recorria pobles i ciutats i ensenyava en llocs diferents. No va instituir cap acadèmia per a possibles seguidors.

Aquesta manera de fer és la que volia Jesús per a aquells que havien d’anunciar l’evangeli, la conversió.Ho hem pogut escoltar en el fragment evangèlic d’aquest diumenge (Mc 6,7-13). Envia els deixebles de dos en dos. Els dóna poder sobre els esperits malignes. I els adverteix que no prenguin res per al camí: ni pa, ni sarró ni diners, ni un altre vestit. Sembla que Jesús és un ingenu, que exposa els enviats a una inseguretat total. Com és possible? Hauran de refiar-se d’aquells que els acullin. Així compartirien la vida de tantes persones sense casa, que vivien possiblement a la intempèrie. I no es pot anar a anunciar l’evangeli amb una actitud prepotent, que s’imposa per la força. Els deixebles de Jesús no havien de pactar amb els qui governaven en les poblacions per on passarien.

El poder o l’autoritat que els dóna Jesús no és dominar les persones amb qui es trobaran. És una autoritat per servir-les. Amb el poder de Jesús, confiats plenament en Ell, hauran de lluitar contra els esperits malignes, que destrossen la persona humana. Hauran d’alliberar els qui estan agafats pel mal i no poden portar una vida digna. “Jesús està pensant en un món més sa, alliberat de les forces malignes que esclavitzen i deshumanitzen l’ésser humà. Els seus deixebles introduiran entre la gent la seva força que sana. S’obriran pas en la societat, no emprant un poder sobre les persones sinó fent més humana la seva vida, alleugerint el seu sofriment, fent créixer la llibertat i la fraternitat” (Pagola). No portaran pa, ni sarró ni diners. Jesús vol que els enviats no visquin obsessionats per la seva pròpia seguretat. Tenen en ells l’Esperit que els guia i els enforteix.

En la primera comunitat veiem l’estil d’evangelització calcat en el que proposa Jesús. Pere i Joan pujaven al temple a pregar. Van trobar un invàlid que demanava caritat. Pere es va fixar en ell i li va dir: Mira’ns! De plata i d’or no en tinc, però el que tinc t’ho dono: en nom de Jesús de Natzaret, aixeca’t i camina (Vegi’s Ac 3,1-6). Jesús havia dit: No porteu diners. Pere no en tenia. L’austeritat, la senzillesa, l’acostament als necessitats, fora de tota prepotència, és el camí encertat per anunciar l’evangeli.¡Que bonic seria que aquest estil fos assumit, de ple, per la nostra Església i per cada un de nosaltres! I que poguéssim dir: d’or i plata no en tenim però donem el que tenim: l’evangeli de Jesús que venç el mal i fa la persona més humana.

Girona, 12 de juliol de 2015

 
«IniciaAnterior12345678910SegüentFinal»

Pàgina 10 de 51