Inici Homilies Mn Francesc
Homilies Mn Francesc
DIUMENGE XXVII DE DURANT L’ANY – Cicle B (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dissabte, 3 d'octubre de 2015 11:23

L’evangeli del present diumenge (Mc 10,2-16) ens presenta unes paraules de Jesús sobre el matrimoni i el divorci. No cal dir que es tracta de qüestions vives i difícils, en la nostra Església     i en la nostra societat. Com afirma un teòleg, “podem dir que és un dels temes, potser el que més, que enfronta la sensibilitat de la gent de la nostra cultura actual i la posició teològica i moral de l’Església”. No vull entrar en tota aquesta problemàtica de la qual té consciència la nostra jerarquia i que, sens dubte, serà tractada de nou en el Sínode sobre la família, que avui comença la seva segona etapa. Però no podem deixar de reflexionar sobre l’ideal i el valor del matrimoni tal com el proposa Jesús. Té les seves arrels en l’Antic Testament, quan ens parla de la creació de l’home i de la dona. Ho hem pogut sentir en la primera lectura (Gn 2,18-24).

Uns fariseus, amb mala fe, per provar-lo, pregunten a Jesús: ¿El marit es pot divorciar de la seva dona? Cal tenir present que el marit era considerat com el propietari de la seva dona. I podia fer amb ella allò que li venia de gust. La podia acomiadar per motius frívols. Diu un intèrpret que, entre els jueus contemporanis de Jesús, existia la possibilitat de dissoldre legalment quasi tots els matrimonis, i el divorci estava previst en la llei. S’havia de desafiar Jesús per veure si anava contra la llei o l’afavoria. És la trampa que li paren. Els fariseus es recolzaven en unes paraules del llibre del Deuteronomi (Antic Testament), que permetien al marit de divorciar-se de la seva dona si trobava en ella alguna cosa censurable (Dt 24,1-3).

Jesús respon als fariseus amb una altra pregunta: Què us va ordenar Moisès? Ells es mostren segurs. Tenen la Llei a favor seu: Moisès permet de donar a l’esposa un document de divorci i separar-se. Jesús interpreta aquestes paraules i les relativitza, els treu importància. Els diu que la llei del divorci va sorgir perquè eren tan durs de cor. I remet a un text bíblic anterior i més important, en el qual no es veu cap dret de l’home sobre la dona sinó que es troben en un pla d’igualtat. Diu Jesús: Déu creà l’home i la dona, ells dos formen una sola família. Allò que Déu ha unit l’home no ho pot separar. Fa referència al text que hem escoltat en la primera lectura. Se’ns diu que Déu va crear la dona d’una costella de l’home. És un text que ha estat mal interpretat. En una de les llegües orientals més antigues, la paraula costella significa també vida. La dona participa de la mateixa vida de l’home que li fa exclamar: Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn. Continua el Gènesi: Ells dos formen una sola família, més exactament, una sola carn. ¿Pot haver-hi una unió més forta?

Aquesta unió tan profunda entre l’home i la dona troba el seu fonament en l’amor. En el llibre del Càntic dels càntics trobem una gran lloança de l’amor entre l’home i la dona, l’estimat i l’estimada: El meu estimat és per a mi, i jo sóc tota seva. Un autor recorda la pel·lícula, “El buen matrimonio” en la qual la protagonista exclama: “No busco un home que em posseeixi sinó un home que em pertanyi i a qui jo pertanyi”. És la igualtat plena entre home i dona units per l’amor: ningú no és amo de ningú. Jesús afirma, doncs, de manera clara, que l’home no pot exhibir cap dret sobre la dona. El que els uneix és l’amor. És l’escalf de l’amor humà el que manté viva la unió entre l’home i la dona en el matrimoni.

Era tal la categoria del matrimoni que els profetes hi varen veure una imatge, un signe, de l’amor entre Déu i nosaltres. En el profeta Osees trobem unes paraules que ens poden sonar a molt estranyes, però són ben significatives: El Senyor va dir a Osees: Vés, pren per muller una prostituta i tingues fills d'una dona així, perquè aquest país no fa res més que prostituir-se i apartar-se de mi, el Senyor (Os 1,2). El poble d’Israel és considerat com una esposa infidel a Déu, que l’estima de debò.. Li ha girat l’esquena i se n’ha anat amb altres déus; ha traït Déu. El matrimoni té un valor de símbol religiós. Ho recorda també sant Pau en la carta als efesis: Marits, estimeu les vostres mullers, tal com el Crist ha estimat l’Església i s’ha entregat a la mort per ella. Aquest misteri és gran: jo entenc que es refereix a Crist i l’Església (Ef 5,25.32).

Avui encara trobem el que hem anomenat “violència de gènere”. ¿Com podem lluitar perquè desaparegui, i s’estableixi plena igualtat entre l’home i la dona, i més en el matrimoni?

Girona, 4 d’octubre de 2015

 
DIUMENGE XXVI DE DURANT L’ANY – Cicle B (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
divendres, 25 de setembre de 2015 15:55

Diumenge passat, l’evangeli insistia com havien de comportar-se els deixebles. Ells s’havien preguntat qui seria el més important. És l’afany de poder dintre la comunitat de Jesús. Devien pensar que algú havia de controlar, imposar criteris sobre els altres. Ja sabem que Jesús ho rebutja: Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots. En l’evangeli d’avui (Mc 9,38-43.45.47-48), trobem una mena d’afany per controlar els de fora de la comunitat, els qui no pertanyien als seguidors de Jesús. I veiem com Jesús rebutja també aquest control. Qui són els deixebles per controlar l’acció de Déu fora del grup? ¿O és que Déu només actua dintre els murs d’una comunitat tancada en si mateixa? Els deixebles havien d’obrir-se a nous horitzons. Altrament, el grup es convertiria en una secta.

Sant Marc ens diu, com hem pogut sentir: Joan digué a Jesús: Mestre, n’hem vist un que es valia del vostre nom, per treure dimonis i li hem dit que no ho fes més, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres. Els mateixos que abans buscaven els primers llocs, ara volen dominar i controlar el moviment o el projecte de Jesús. Mirat humanament, podríem donar-los la raó. És evident que, si s’haguessin inscrit en un registre religiós el grup de deixebles i el nom de Jesús, els deixebles podrien reclamar que són els únics que tenen el dret de ser anomenats “els de Crist”. Quan veuen actuar en nom de Jesús una persona que no pertany al seu grup, reaccionen amb una mena de gelosia. Potser volien que el nom de Jesús fos respectat i no sortís dels llavis dels qui el podien profanar.

La resposta de Jesús és clara: Deixeu-lo fer. Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres. Els diu que cal acceptar els de fora, els qui no són deixebles, encara que se serveixen del seu nom. Aquest nom no és profanat, de cap manera, pels qui treballen pel bé dels altres. El qui treia dimonis actuava per alliberar les persones del mal que els esclavitzava. Recordem que, en la mentalitat de l’època, el mal era atribuït al dimoni. La força de Jesús s’estén també als qui no s’han inscrit  –permeteu l’expressió- al “registre” dels seus seguidors.   ¿Qui pot controlar el misteri de Jesús? ¿Qui pot donar-li lliçons? Penso en el que escrivia Pau als cristians de Roma, citant unes paraules d’Isaïes (40,13): Qui pot conèixer el pensament del Senyor? Qui ha estat el seu conseller?(Rm 11,34). El projecte de Déu, manifestat en la persona de Jesús, traspassa les fronteres humanes.

Aquest fet de l’evangeli d’avui té un rerefons en un fet semblant de l’Antic Testament. Uns ancians reben l’Esperit i profetitzen, sense formar part del grup oficial de Moisès. Un jove ho comunica a Moisès: Eldat i Medat parlen en el campament com els profetes. Josuè ,ajudant de Moisès, va exclamar: Senyor meu, Moisès, no ho permetis. Moisès li respongué: Estàs gelós per mi? Tant de bo que tot el poble tingués el do de profecia i el Senyor donés a tots el seu esperit (Vegi’s Nm 11,16-17.24-29).

Podem pensar també que Marc es fa ressò de situacions en què es trobaven les primeres comunitats cristianes. Sorgien grups que actuaven a part de les comunitats. ¿Calia rebutjar-los? ¿Es podien impedir les seves accions o controlar-les? Aquest és un risc fort que afecta també la nostra Església que tan sovint ha caigut, amb la màxima bona fe, en el parany de voler controlar allò que sona a cristià, fora dels seus murs. És evident que Jesús no actua només en l’àmbit de l’Església. La seva acció invisible treballa en el cor de moltes persones que actuen per l’alliberament dels altres. Ens cal tenir la capacitat per descobrir la presència i l’actuació de Jesús en aquells que se senten al marge de l’Església. ¿No trobem a tot arreu persones de bé que fan un treball humà digne de tot elogi? ¿No hi podem veure la força de Jesús que les mou a la solidaritat? Deixem-les fer, com aconsella Jesús a Joan.

S’ha escrit: “No és Jesús qui es posa al servei de l’Església sinó l’Església que s’ha de posar al servei del Nom de Jesús, de la seva acció alliberadora. En aquest sentit, podríem dir que l’acció alliberadora és més important que l’Església institució” (Pikaza). I també: “És un error pensar que només nosaltres som portadors de l’Esperit de Jesús” (Pagola).

Girona, 27 de setembre de 2015

 
DIUMENGE XXV DE DURANT L’ANY – Cicle B (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
divendres, 18 de setembre de 2015 16:16

Els grans personatges de la història que proposaven ideals nobles a seguir, es van trobar amb la incomprensió i l’oposició. Jeremies estava anunciant la paraula de Déu en el temple i el varen detenir; volien fer-lo desaparèixer. I el profeta els diu: Estic a les vostres mans. Feu de mi el que us sembli just i correcte. Ha estat realment el Senyor que m’ha enviat a anunciar-vos tot el que us he dit (Jr 26,14-15). Quan la paraula toca el voraviu de les persones, el que sol esdevenir-se és una reacció violenta dels oients. Les persones de bé, sinceres, nobles i coherents, fan nosa en una societat malmesa per l’odi, la violència, l’engany. Ho hem pogut sentir en la primera lectura d’aquest diumenge: Els malvats deien: Posem un parany al just; ens fa nosa i és contrari a tot el que fem; ens retreu que no complim la Llei (Sa 2,12.17-20).

Ja sabem que és això el que passaria a Jesús. I Ell n’era conscient. D’aquí que anunciava el final fatal de la seva vida donada pels altres. Ho escoltàvem diumenge passat i avui ho hem escoltat de nou. Diu Jesús: El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies (Mc 9,30-37). Els qui l’havien seguit de més a prop no ho entenien. El projecte de Jesús no podia acabar així. El Regne de Déu s’havia d’instaurar de manera potent, forta, triomfalista, segons la mentalitat dominant entre els jueus i compartida pels deixebles. Escoltaven però no entenien, sentien però no acceptaven. Jesús havia dit als seus deixebles: Encara no compreneu ni enteneu? ¿És que el vostre cor està endurit?¿Teniu ulls, i no hi veieu, orelles, i no hi sentiu? (Mc 8,18). Són el ressò d’unes paraules de Jeremies (5,21) que anaven adreçades als qui no escoltaven la Paraula de Déu.

Els deixebles van per un camí diferent de Jesús. Ells pensen en grandeses. Pel camí havien discutit sobre quin d’ells seria el més important. Potser creien en un adveniment proper del Regne de Déu i pensaven en les responsabilitats que podrien tenir-hi. Però aquí els traeix un desig que sembla innat en moltes persones: sobresortir, ser ben considerats, ser honorats. No és aquest el camí que Jesús pensa per a aquells que el segueixen i el seguiran al llarg de la història. En la comunitat de Jesús no hi pot haver gent de categoria i gent baixa, persones que ocupin llocs de poder, de domini, i altres que hi estiguin totalment submises; persones que es col·loquin per damunt dels altres amb menyspreu o desconsideració pels més febles. L’ideal de Jesús és ben clar: Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots. Aquí tenim un capgirament total de criteris. Això val per als deixebles d’ahir, d’avui i de sempre.

Jesús té una manera molt gràfica de dir-ho. Féu venir un infant, el posà al mig, el prengué en braços i els digué: Qui acull un d’aquests infants, m’acull a mi i qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat. Els infants són els qui més necessiten ser servits, acollits. I no pensem que es tracta només d’infants sinó de persones febles, desemparades. Un infant és símbol de la indefensió que sofreixen tantes persones. Per a Jesús, els qui més compten són les persones indefenses per les quals cal donar la vida, com féu Jesús. Aquí tenim clarament dissenyada la missió de la comunitat cristiana o l’Església: cal servir i preferentment els més desprotegits. Sabem que hi ha moltes persones que ho viuen donant-se del tot als altres. Però ¿la nostra Església ho té ben present? ¿No hi ha massa honors i categories? ¿No ha buscat molt sovint ser servida més que servir? Tots ens hi podem sentir implicats.

Un intèrpret d’avui escriu: “Jesús està condemnant el tipus d’Església que volien construir els Dotze apòstols. En l’Església, entre tots els cristians no pot haver-hi ningú que vulgui ser més gran que els altres. Tots, els Dotze i els altres es troben ara igualats formant un cercle entorn d’un infant a qui han d’acollir i servir. Allà on compta la victòria dels grans no hi ha lloc per als infants” (Xabier Pikaza). És a dir, que cal fer lloc per als més petits, els més desafavorits. Ens cal recuperar el Jesús de Natzaret per anar a pouar-hi l’aigua que vivifica la nostra comunitat o Església. Un altre pensador actual escriu: “La veritable grandesa consisteix a servir. Per a Jesús, el primer no és el qui ocupa un càrrec important, sinó el qui viu servint. Els primers en l’Església no són els jerarques sinó aquestes persones senzilles que viuen ajudant els qui troben en el seu camí (Pagola).

Girona, 20 de setembre de 2015

 
DIUMENGE XXIV DE DURANT L’ANY – Cicle B (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
divendres, 11 de setembre de 2015 10:11

El poble, la multitud, la gent que, en alguna ocasió hauria escoltat la paraula de Jesús, no el coneixien de debò. El confonien amb altres personatges. És més, els mateixos deixebles que estaven tan a prop del seu mestre, tampoc no varen ser capaços de descobrir a fons la seva personalitat. Això ho veiem en l’evangeli del present diumenge (Mc 8,27-35). Jesús pregunta: Qui diuen la gent que sóc jo? Hi ha una desorientació total. El confonen amb el Baptista, amb Elies o amb un profeta com els del passat. En els llibres sagrats del judaisme tardà es parlava sovint de la reaparició de grans personatges del passat que havien deixat petjades rellevants en la història religiosa d’Israel. Aquesta manera de pensar del poble es manifesta en una ocasió anterior. Diu Marc: L'anomenada de Jesús s'havia estès pertot arreu, i el rei Herodes en va sentir parlar. Alguns deien: És Joan Baptista que ha ressuscitat d'entre els morts, i per això té el poder d'obrar miracles. D'altres deien: És Elies. I d'altres: És un profeta, semblant als antics profetes (Mc 6,14-15). Jesús seria un home del passat tornat a la vida.Aquesta era l’opinió popular que es diferenciava de l’opinió dels deixebles.

Jesús els pregunta: I vosaltres, ¿qui dieu que sóc? Pere té la paraula que, en principi, ens sembla l’adequada: Vós sou el Messies. La paraula sí que és l’adequada. Messies significa ungit de Déu, enviat de Déu. Però, per a Pere, la paraula Messies té un contingut ambigu. Ell pensava en un Messies triomfalista, ple de poder polític, un governant a l’estil de l’emperador romà. Evidentment, Jesús no era així. Per això instruïa els deixebles parlant-nos del seu camí de sofriments, de rebuig, de mort. Deia: El Fill de l’home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort i al cap de tres dies ressuscitarà. Pere no ho veu clar i reprèn Jesús: ¿Com podria passar això a l’Enviat de Déu? Però Jesús li adreça unes paraules molt dures: Fuig d’aquí, Satanàs. No penses com Déu sinó com els homes. El compara a aquell Satanàs que en el desert volia desviar Jesús del seu camí. Jesús rectifica Pere. La vida de Jesús tindrà un final violent, contrari al que s’esperava. Després vindria la resurrecció, cosa que els deixebles varen entendre amb la fe de Pasqua.

Una vida de lluita, de sofriments, és el que ens espera també a nosaltres en el nostre camí de seguiment de Jesús. Ho diu Jesús: Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. ¿Què vol dir negar-se a un mateix? Significa l’anul·lació de la nostra personalitat? Algú ha pensat que l’evangeli és molt negatiu, porta a la destrucció de la persona humana. El que Jesús demana és la renúncia a criteris merament humans. Ho diu a Pere: No penses com Déu sinó com els homes. Negar-se un mateix és orientar la nostra vida seguint els criteris de l’evangeli, cosa que molt sovint ens ve a contracor. És deixar de considerar-nos el centre de la nostra vida per centrar-nos totalment en Déu. És esforçar-nos per viure tal com vivia Jesús, que va lliurar tota la seva vida per construir el Regne de Déu. És donar-nos del tot als altres, renunciant a l’egoisme que ens malmet com a persones.

I no podem oblidar, com hem escoltat, que la creu forma part de la nostra vida cristiana. No serà el suplici duríssim de ser penjats en una creu com Jesús sinó la vida donada pels altres, potser el rebuig dels qui no comparteixen la nostra fe, en fan burla o ens adrecen paraules insultants. ¿Hem pensat que, en les nostres lluites i sofriments, participem de l’entrega total de Jesús en la seva creu? No podem deixar de pensar en tants milers de persones que fugen dels conflictes de Síria i d’altres països buscant un refugi. ¡Quants drames! ¡Quant dolor! ¡Quants sofriments! Algú ha pogut dir:¿On és Déu? ¿Per què no actua de manera clara? No ho entenem. Però ¿no ens demana que ens sentim solidaris per ajudar, per acollir? Al final de la nostra vida, Jesús ens dirà: Era foraster, i em vau acollir (Mt 25,35). La creu d’aquest drama humà tan creu, ¿no la podem considerar també com la nostra creu?

En la segona lectura (Jm 2,14-18), sant Jaume ens he dit: Suposem que algun dels nostres germans o germanes no tinguessin ni vestits ni l’aliment de cada dia i algú de vosaltres li digués: Vés-te’n en pau, abriga’t i alimenta’t, però no li donés res del que necessita, ¿quin profit els faria? Anar amb Jesús és portar la creu i ajudar els altres a portar-la, compartir.

Girona, 13 de setembre de 2015

 
DIUMENGE XXIII DE DURANT L’ANY – Cicle B (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
diumenge, 6 de setembre de 2015 18:05

Hi ha situacions humanes molt doloroses, molt crítiques, inhumanes, davant de les quals no podem quedar-nos indiferents. ¿Qui no s’impressiona davant del drama dels immigrants que vénen a Europa fugint de les guerres dels seus països i essent víctimes dels qui negocien amb les seves vides? No podem deixar d’exclamar: ja n’hi ha prou de tantes violacions i pèrdues de vides humanes. Però, ara vull parlar d’una altra situació, com la que ens presenta l’evangeli del present diumenge (Mc 7,37-37). Hi ha persones que no tenen o han perdut la capacitat de comunicació: no poden escoltar ni pronunciar cap paraula o ho fan amb dificultat. Marc ens presenta un sord que a penes sabia parlar. Vivia en la incomunicació. És cert que hi ha també la comunicació a través de gestos i signes, però la paraula és la millor manera d’establir un contacte amb els altres.

La gent porta un sordmut a Jesús demanant-li que li imposi la mà per curar-lo. Sempre hi ha persones compassives que són solidàries dels sofriments dels altres. El malalt vivia entre els altres sense la capacitat plena de comunicar-se. És un sofriment, ¿no us sembla? Jesús el rep amb els braços oberts, l’acull i el cura. Potser ens estranya la manera de curar-lo posant-li el dit a les orelles i saliva a la llengua. Posar el dit a les orelles era comunicar-li el do de poder escoltar. Pensem també en el poder curatiu que s’atribuïa a la saliva. El mut ja podia parlar. Jesús l’alliberava de les traves que el separaven dels altres. Escoltar i parlar –repeteixo- és la manera més plena de comunicar-se i conviure amb els altres. Jesús refà la vida humana, la recrea. Diu al sordmut: Efatà, obre’t. I va ser així: A l’instant se li obriren les orelles i parlava perfectament La seva paraula és Paraula de Déu. Em fa pensar en la paraula que Déu pronuncia en la creació. Déu digué: Que existeixi la llum. I la llum va existir...(Gn 1).

Jesús renova la persona humana. Els profetes havien parlat d’un món futur en el qual regnaria la justícia, arribaria la salvació i transformaria les persones. La guarició del sordmut és el compliment d’unes paraules d’Isaïes, que hem pogut escoltar en la primera lectura: Aquí teniu el vostre Déu que ve a fer justícia. És ell mateix qui us salvarà. Llavors les orelles dels sords s’obriran, la llengua del mut cridarà de goig (Is 35,4-7). Els coneixedors de la Bíblia podien pensar en aquest text. I la reacció de la gent ho pot donar a entendre. Comentaven: Tot ho ha fet bé: fa que els sord hi sentin i els muts parlin. Tot el que fa Jesús és bo, com el que fa Déu en la creació: Déu veié que tot el que havia fet era molt bo (Gn 1,31). Recordem també el que deia Pere a casa de Corneli: Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el va ungir amb l'Esperit Sant i amb poder, i com va passar fent el bé (Ac 10,38).

Els intèrprets veuen en el fet de la guarició de sordmut un símbol. Hi ha moltes persones sordes que no escolten o no poden escoltar la paraula de Jesús ni parlar-ne. Estan tancades en elles mateixes i potser impedides per tantes veus com avui ens bombardegen. Vivim en una societat en la qual regnen la mentida, la falsedat, l’engany. És una societat que viu a la superfície i actua per interessos econòmics. En la nostra societat suren els estafadors, els qui viuen a costa dels altres i mai no reconeixen els seus errors. Es viu segons les aparences. Escoltar la paraula de Jesús i donar-ne testimoni resulta molt difícil. És una paraula que demana noblesa, sinceritat, netedat de cor. No pensem només en els qui estan allunyats de l’Església ¿No pot passar que, entre els seguidors de Jesús hi hagi també sordmuts? ¿És que els cristians no ens podem contaminar de l’ambient que ens envolta?

Un pensador actual afirma: “Marc volia que la paraula de Jesús ressonés amb força en les comunitats cristianes. Coneixia més d’una persona que vivia sorda a la paraula de Déu. Eren cristians que no s’obrien a la paraula de Jesús ni parlaven a ningú de la seva fe. Comunitats sordmudes que escoltaven poc l’evangeli i el comunicaven malament. Potser un dels pecats més greus dels cristians és aquesta sordesa. No ens detenim a escoltar l’evangeli de Jesús. No vivim amb el cor obert per acollir les seves paraules. Si no escoltem bé les crides de Jesús no posarem paraules d’esperança en la vida dels qui pateixen” (Pagola). ¿No podem pensar que Jesús ens diu a nosaltres, avui, les paraules que va adreçar al sordmut: Efatà, obre’t?

Girona, 6 de setembre de 2015

 
DIUMENGE XXII DE DURANT L’ANY – Cicle B (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dijous, 27 d'agost de 2015 17:32

Al llarg dels temps, la religió sofreix el risc de ser mal interpretada ,   desfigurada,per mentalitats que concentren la vida en les lleis. Cal reconèixer que les lleis són beneficioses perquè ens orienten en el camí que hem de seguir, en el bé que hem de fer. Però són fredes, sense vida, sense esperit, sense cor. I ens poden esclavitzar, treure’ns la capacitat de decidir, prendre’ns la llibertat. La llibertat és una qualitat humana a la qual no poden renunciar. Gràcies a la llibertat, podem escollir allò que és bo i seguir el que és més important en la vida: estimar. És ben cert que l’amor no neix de cap llei; l’amor no s’imposa; surt de la nostra intimitat, del cor. Recordem aquelles paraules tan conegudes de sant Agustí, que algú pot haver interpretat malament però que tenen un gran significat: “Estima i fes el que vulguis”. Tota mena de bé neix en el nostre interior; prové de l’amor.

Aquesta qüestió tan important és tractada en l’evangeli d’avui (Mc 7,1-8.14-15.21-23). Marc ens ha dit: Els fariseus i alguns mestres de la Llei es reuniren entorn de Jesús i s’adonaren que alguns dels seus deixebles menjaven amb les mans impures, és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les. I, molestos, pregunten a Jesús: ¿Per què els vostres deixebles no segueixen la tradició dels ancians i mengen amb les mans impures? Jesús no donava valor a aquesta cerimònia de rentament de les mans, del cos, dels vasos i gerros o altres atuells. Era recriminable als ulls dels fariseus. Tinguem present que no era una qüestió d’higiene sinó un ritu religiós. És que els fariseus pensaven que tot contacte amb les persones no jueves, o que no complien la Llei, profanava la persona humana, la feia impura, i ja no podia presentar-se davant de Déu. Eren uns costums que s’havien fet llei per a tots. Costums que desfiguraven la veritable religió, l’autèntica relació amb Déu.

Jesús no podia estar d’acord amb unes cerimònies que no sortien del cor. Paraules, costums freds, rutinaris. Se serveix d’unes paraules del profeta Isaïes per desaprovar aquesta manera d’actuar. Diu el Senyor: Aquest poble m’honora amb els llavis, el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em dóna és en va (Is 29,13). Unes tradicions que venien dels ancians, de temps antic, no podien orientar la vida religiosa. Jesús es manifesta amb claredat i duresa: Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes. És greu confondre uns costums, unes lleis humanes, que poden ser errònies,amb la Llei del Senyor,que vol arribar al cor i transformar la vida. Jesús vol recuperar l’esperit de la Llei, que consisteix en l’amor Ho llegim en el llibre del Deuteronomi (A.T.): Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces (Dt 6,5).

La fe cristiana no pot consistir només en el compliment d’unes pràctiques religioses. I cal tenir ben present que no hi ha res que sigui menyspreable davant de Déu i que ens faci pecadors. El mal i el bé no vénen de fora sinó de dintre de nosaltres mateixos. No podem quedar-nos tancats per tal de no contaminar-nos. El que ens contamina no són les persones que tractem, com podrien ser els no creients, o els qui estan allunyats de Déu, com pensaven els fariseus. El mal ve d’un cor dolent. Només allò que surt de l’home el pot contaminar, perquè de dintre de l’home, és a dir, del seu cor en surten els pensaments dolents, robatoris, assassinats, estafes, maldats...Tot això dolent surt de dintre i és el que contamina l’home. Ho hem escoltat en l’evangeli. Jesús ens ensenya a anar a l’arrel de tot mal: el cor humà.

Escriu un pensador d’avui: “Jesús rebutja la distinció jueva entre allò que és pur i allò que és impur, entre una esfera religiosa, separada, en la qual Déu és present i una esfera ordinària, quotidiana, de la qual Déu és absent. No se’ns purifica de la vida de cada dia per trobar Déu en un altre lloc. Se’ns ha de purificar del pecat que portem dintre nostre” (Pronzato). Cal anar al fons del nostre cor d’on neixen el bé i el mal. La nostra Església i nosaltres mateixos sofrim el risc de donar tanta importància als costums, a les tradicions rebudes dels avantpassats, que oblidem la Llei suprema que és la mateixa persona de Jesús i l’amor. S’ha escrit: “Quan ens aferrem cegament a tradicions humanes, sofrim el risc d’oblidar el manament de l’amor i desviar-nos del seguiment de Jesús. No podem oblidar allò que és essencial” (Pagola).

Girona, 30 d’agost de 2015

 
«IniciaAnterior12345678910SegüentFinal»

Pàgina 9 de 51