Inici Homilies Mn Francesc
Homilies Mn Francesc
DIUMENGE XXXIII DE DURANT L’ANY – Cicle B (Mn. FRancesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dissabte, 14 de novembre de 2015 09:13

Les paraules de Jesús ens deixen sorpresos, encara que les hàgim escoltat tantes vegades: El sol s’enfosquirà, la lluna no farà claror, les estrelles aniran caient del cel. Ho hem sentit en l’evangeli d’avui (Mc 13,24-32). ¿Què significa aquesta manera de parlar? ¿És que hi haurà una gran catàstrofe? ¿Serà un càstig de Déu per a la humanitat que, al llarg de la història, no ha volgut escoltar la seva paraula? I, en tot cas, ¿quan s’esdevindrà? Ens trobem davant d’unes paraules que tenen un sentit simbòlic. Es refereixen al “Dia del Senyor”,quan ens trobarem amb el Crist, no ja només amb el Crist invisible de la fe, sinó amb el Crist glorificat,que viu per sempre. Serà la joia del trobament sense vels, sense dubtes,sense foscors.Diu Jesús: Llavors veuran venir el Fill de l’home amb gran poder i amb gran majestat. Ell que havia viscut donant-se plenament als altres, anunciant el Regne de Déu amb paraules i amb fets, i que va passar desapercebut per a moltes persones, serà conegut per tothom.

Aleshores s’instaurarà el Regne de Déu i naixerà un món nou. Serà la pau plena, la justícia total, la transformació humana integral. Aquesta era l’esperança de les primeres comunitats cristianes. Ho diu Pere: Nosaltres, tal com ell ens ha promès, esperem un cel nou i una terra nova, on regnarà la justícia (2 Pe 3,13). L’autor del llibre de l’Apocalipsi escriu: Vaig veure un cel nou i una terra nova. El cel i la terra d'abans havien desaparegut, i de mar ja no n'hi havia (Ap 21,1). Pensaven que tot això s’havia d’esdevenir en un termini curt. Per això varen sorgir veus que ho desmentien. En la segona carta de Pere, llegim: Estimats, hi ha una cosa que no heu d'ignorar: per al Senyor, un dia és com mil anys, i mil anys, com un dia. No és que el Senyor retardi el compliment de la promesa, com alguns suposen que fa. El dia del Senyor vindrà, i arribarà com un lladre (Vegi’s 2Pe 3,9-13).

En l’evangeli, Jesús afirma: El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran. Ara, del dia i de l’hora ningú no en sap res. Només ho sap el Pare. La desaparició de la llum del sol, de la lluna i la caiguda de les estrelles significa l’establiment d’un món nou on ja no caldrà aquesta llum. Déu mateix serà la llum, la claror suprema, sense nits ni foscors. Ho diu l’Apocalipsi: No hi haurà més nit, no caldrà la llum dels gresols ni la del sol: el Senyor Déu els il·luminarà, i regnaran pels segles dels segles (Ap 22,5). Ens trobem, certament, davant una predicció que no podem imaginar. És el misteri que acompanya sempre la nostra fe. I hem de reconèixer que avui se’ns fa encara més difícil, en uns temps en els quals sembla que només la ciència pot tenir l’última paraula sobre la fi del món.

Podríem comparar l’apagament final de la llum amb el naixement de la llum, tal com veiem en el llibre del Gènesi.Ens diu: Déu va fer els dos grans llumeners: un de més gran que governés el dia i un de més petit que governés la nit; va fer també les estrelles. Déu els col·locà a la volta del cel perquè il·luminessin la terra, governessin el dia i la nit i separessin la llum de les tenebres (Gen 1,16-18). És una manera poètica (no pas científica) de presentar l’escenari on s’havia de desenvolupar la vida humana; un món en el qual rebem les influències dels qui ens envolten i anem deixant senyals de la nostra pròpia història; un món en el qual es barregen el bé i el mal. Sota la llum del sol fem el bé i sovint ens deixem influir pel mal.

Aquest món és caduc, la nostra vida és efímera, comparant-ho amb la duració de l’univers i dels astres. Ja no necessitarem la llum del sol, de la lluna, de les estrelles. Naixerà una llum nova. La vida renaixerà, serà creada de nou. La nova llum no té res a veure amb la llum del sol i de la lluna. És lògic que se’ns digui: El sol s’enfosquirà, la lluna no farà claror. Són unes paraules que ens fan pensar en el que deia el profeta Isaïes parlant d’un canvi que havia de venir: Estrelles i constel·lacions deixaran de lluir; el sol, quan surti, s’enfosquirà, i la lluna ja no farà claror (Is 13,10). Serà el renaixement a una vida sense fi. ¿Quina és l’actitud pròpia dels creients en aquesta situació? Viure en l’esperança. Sant Pau escrivia: L'univers creat espera amb impaciència que la glòria (la vida nova) dels fills de Déu es reveli plenament (Rm 8,19). En el trobament ple i total amb Crist es manifestarà el misteri de Déu i de la nostra vida.

Girona, 15 de novembre de 2015

 
DIUMENGE XXXII DE DURANT L’ANY – Cicle B (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
diumenge, 8 de novembre de 2015 18:54

És una traïció servir-se de la fe o de la religió per aconseguir un prestigi, uns honors, un poder imposant-se per damunt dels altres i esclafant els més febles i desemparats. És una actitud que Jesús recrimina durament. Ho podem veure en l’evangeli del present diumenge (Mc 12,38-44). ¿Us heu fixat en el que diu als mestres de la Llei? Evidentment, no es fia d’ells i deia a la gent que no se’n fiessin. Eren autosuficients. Havien sobrevalorat la seva saviesa, el coneixement del Llibre (la Bíblia). Creien que es podien posar per damunt dels altres, que podien exigir un prestigi davant la gent. Se sentien importants i buscaven d’ocupar sempre els primers llocs a la sinagoga o a la taula. Se servien de la religió per aconseguir-ho. Duien uns vestits vistosos per cridar l’atenció. Pregaven de manera que tothom pogués veure’ls. I una altra cosa molt greu: Devoraven els béns de les viudes.

¿Voleu una manera de ser i d’actuar més falsa?¿On era la religió que havien après de l’Antic Testament? Diu el Deuteronomi: Reverencia el Senyor, el teu Déu, adora'l a ell sol (6,13). Buscaven la reverència i la veneració per a ells mateixos. ¿No era una traïció? També llegim: Estima els altres com a tu mateix (Lv 19,18). L’explotació dels altres, sobretot de les persones més indefenses, com les viudes, mereixia una reprimenda. No es podia suportar aquesta hipocresia, incoherència i falsedat. D’aquí neix la duresa de Jesús i la poca confiança que li mereixen els mestres. Els qui s’havien de distingir per un interès extraordinari per Déu i una preocupació sincera pels altres, es varen convertir en uns pervertits. Els qui es presentaven com a mestres, professionals de la Bíblia i de l’oració, que havien de ser font i principi de vida per als altres, s’han convertit en buscadors de si mateixos i portadors de mort per als pobres.

No és aquesta la manera de comportar-se que vol Jesús per als seus seguidors i, de manera especial, per als qui tenim la missió d’anunciar la Bona Nova. Quan Marc escrivia l’evangeli, és possible que notés alguna actitud d’aquesta mena en la seva comunitat. Les paraules de Jesús li servien de correctiu. No cal dir que continuen tenint actualitat en els nostres temps. Sabem que, en la nostra Església, s’han introduït, al llarg de la història, afanys de prestigi, de poder, de domini, desig de ser venerat, anhels d’ocupar llocs de rellevància. Bé prou que ho recorda sovint el papa Francesc quan diu als bisbes que fugin de l’afany d’escalar. Penso que nosaltres mateixos necessitem canviar de mentalitat quan pensem en el Papa, els bisbes i els mossens que sobresurten per la seva saviesa o pel lloc que ocupen. En l’Església no compta el prestigi, el poder, sinó el servei.

Que bé que ho va entendre sant Pau. Se sentia servidor; no buscava el seu prestigi; no tenia cap mena d’interès econòmic; no actuava amb intencions poc netes; es comportava enmig de la gent amb dolcesa; estava per damunt de predicar allò que podia complaure els oients, per a guanyar-se el públic. El que el movia era anunciar, amb tota noblesa, la Paraula de Déu. Això escrivia als tessalonicencs: La nostra predicació no s'inspira en l'error, ni en intencions poc netes, ni busca l'engany. Prediquem no pas mirant de complaure els homes, sinó mirant de complaure Déu. Mai no vam adular ningú, ni ens inventàvem pretextos per a guanyar diners. Tampoc no buscàvem honors humans, ni de part vostra ni de part d'altres. Ens vam comportar enmig vostre amb tota dolcesa, com una mare que cria i dóna escalf als seus fills (Vegi’s 1Te 2,3-8). Aquesta és l’actitud que demana Jesús a l’Església, als anunciadors de l’evangeli.

Després d’haver accentuat el risc d’una mena de religió, com la que vivien els mestres de la Llei, Jesús es fixa en un viuda pobra que fa el seu donatiual temple. És molt possible que se sentís dolguda i menyspreada pels mestres de la Llei, que devoraven els béns de les viudes. Elles sentien el dol d’haver perdut el seu ésser més estimat (marit) i no tenien ningú que les sostingués. La viuda de l’evangeli podia deixar-se portar per l’angoixa, l’egoisme, buscant només la seva seguretat, els mitjans per a subsistir,desentenent-se dels altres. Però, d’alguna manera, s’oblida de si mateixa, pensa en els altres i entrega el poc que té, posant-se en mans de Déu. Jesús la proposa com a model a imitar, en contraposició als mestres de la Llei i altres persones que s’afanyen pel diner, els honors, el prestigi, per figurar. ¿La imitarem?

Girona, 8 de novembre de 2015

 
TOTS SANTS (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
divendres, 30 d'octubre de 2015 18:47

Acabem d’escoltar les Benaurances (Mt 5,1-12). Feliços els pobres, els qui ploren, els humils; els qui tenen fam i set de ser justos, els compassius, els nets de cor; els perseguits pel fet de ser justos.. Són el programa més clar de tota la vida cristiana, Són el resum del missatge de Jesús. No es pot negar que comporten la seva dificultat. ¿Per què lloar la pobresa, el plor, la humilitat, la persecució? Però també són proclamats feliços els nets de cor, els qui treballen per la pau. Això ens sembla més raonable. Notem: la felicitat que Jesús promet a tots, és la participació en el Regne de Déu, una vida de qualitat sublim.

Jesús vivia intensament el programa que va proposar als seus deixebles. S’ha escrit: “Jesús és el veritable protagonista de les Benaurances. No és, només, el qui les ha ensenyat o anunciat, sinó que és, sobretot, el qui les ha dut a la pràctica de la manera més perfecta durant tota la seva vida, amb tota la seva vida” (Jeremías). És el Mestre que no sols ensenya amb les paraules sinó amb tota la seva manera d’actuar. En Ell trobem la plena coherència entre el dir i el fer, entre la paraula i els fets. Vegem-ho breument.

Pobres en l’esperit. Són els qui han optat per la pobresa; no han fet de la riquesa un déu. Jesús no venia d’una família rica sinó treballadora, La gent s’estranyava de la seva saviesa: D’on li ve tot això? No és el fuster, el fill de Maria?(Mc 6,1-3).Va dir: Les guineus tenen caus,els ocells, nius; però el Fill de l’home no té on reposar el cap (Mt 8,20). Jesús pobre.

Els qui ploren. Jesús va veure’s afectat per la tribulació, els sofriments, el plor. En la carta als hebreus, llegim: No tenim pas un sacerdot incapaç de compadir-se de les nostre febleses. Ell (Jesús) va ser provat en tot, encara que sense pecar (He 4,15). El veiem plorar en la mort de Llàtzer: Jesús es va commoure interiorment i començà a plorar(Jn 11,33.35). Recordem la seva angoixa a Getsemaní:Sento a l'ànima una tristor de mort (14,34). Jesús sofrent.

Els humils. Davant la violència i la duresa des fariseus, Jesús es presentava com a dolç, benigne, suau, humil: Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i jo us faré reposar. Feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor (Mt 11,28-29). Humil, suau, no violent, des de la creu, pregava: Pare, perdoneu-los, que no saben (Lc 23,34). Jesús humil.

Els qui tenen fam i set de ser justos. Fam i set de fer allò que és bo, recte, i plau a Déu. És el desig ardent que movia Jesús. En el desert, quan es troba agafat per la fam, declara: L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu. Viure ancorat en la Paraula de Déu, ser just. En una ocasió, els deixebles pregaven que mengés. Els respon: El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat (Jn 4,34).Jesús just, noble, viu de Déu.

Els compassius.La compassió va ser una nota dominant en tota l’actuació de Jesús. Abans de la multiplicació dels pans, va veure una gran gentada i se’n va compadir (Mt 14,14), com es compadia dels qui recorrien a Ell. Dos cecs clamaven: Fill de David, tingueu pietat de nosaltres! Els va tocar els ulls dient: Que es faci segons la vostra fe.(Mt 9, 27-30). Jesús compassiu.

Els nets de cor. Són els qui no fomenten dobles intencions. Són simples, no coven cap malícia en el seu interior. La gent podia dir a Jesús: Mestre, sabem que dieu sempre la veritat sense miraments per ningú (Mt 22,16). Podia dir: Jo sóc la veritat (Jn 14,6).I també: Digueu sí, quan és sí; no, quan és no (Mt 5,37). Jesús net de cor.

Els qui posen pau. Jesús va ser portador de pau. En el seu naixement es canta:A la terra pau als homes que el Senyor estima (Lc 2,14).Cura una dona malalta dient-li: Filla, la teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau (Mc 5,34). A l’hora del seu comiat, diu: Us deixo la pau, us dono la meva pau (Jn 14,27). Jesús, pau per a tothom.

Els perseguits. Sabem que Jesús va sofrir la persecució des del començament de la seva actuació: Els fariseus començaren a fer plans contra Jesús per fer-lo morir (Mc 3,6). Sabem també quina mort va sofrir. Jesús perseguit per fet de ser just.

Benaurats, feliços, nosaltres, si som capaços de seguir els passos de Jesús.

Girona, 1 de novembre de 2015

 
DIUMENGE XXX DE DURANT L’ANY – Cicle B (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dijous, 22 d'octubre de 2015 16:00

Jesús es dirigia a Jerusalem acompanyat dels seus deixebles i de molta gent (Mc 10,46-52). Allà es complirien els seves prediccions, que els deixebles no entenien: El Fill de l’home serà entregat en mans des homes, i el mataran; però un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà (Mc 9,31). I els ho repetia: Ara pugem a Jerusalem, i el Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, el condemnaran a mort (Mc 10,33). En l’evangeli de diumenge passat, vàrem veure com, després d’aquests anuncis, els deixebles encara ambicionaven el poder. Feien el camí amb Jesús, però la seva fe era feble. Els mancava la llum? És que eren cecs d’esperit? I ¿què hauríem de dir d’aquell home que semblava voler seguir Jesús, i tenir la vida eterna? Li va faltar coratge per a desprendre’s dels tots seus béns (Vegi’s Mc 10,17-30).

En contraposició, Marc ens presenta un altre personatge que va seguir tot un procés fins a arribar a fer-se deixeble de Jesús. Era un cec captaire que seia prop del camí. No tenia cap font d’ingressos, només sobrevivia. Una vida penosa. Assegut vora el camí, no podia fer res més que esperar vianants compassius que li oferissin una ajuda. Quant temps portaria en una situació tan desgraciada? L’evangeli no ens ho diu. Però arriba la seva oportunitat: Va saber que Jesús passava per aquell indret. N’hauria sentit parlar; alguna cosa devia saber dels seus ensenyaments i de la seva actuació. Ens ho donen a entendre els seus crits d’auxili: Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi. La gent el volia fer callar. Però, ell insistia: Fill de David, compadiu-vos de mi. Jesús va sentir el seu clam, es va parar i el va atendre.

El cec demana llum: Rabuni, feu que hi vegi. El títol donat a Jesús sonava a les orelles dels jueuscom a molt majestuós. És el que ressona també en la resurrecció. Jesús vivent diu a la havia anat al sepulcre buscant-lo: Maria. Ella es gira i li diu: Rabuni, que vol dir mestre (Jn 20,16). Alguna cosa especial devia veure el cec en la persona de Jesús. I no s’equivocava. La llum de Jesús brilla ja, d’alguna manera, en els ulls del cec Bartimeu. I, com veurem, darrera la meravella de poder veure el món, la naturalesa, les persones, el do de la creació, el cec curat rep una altra llum: la del seu cor. Ja havia començat a veure-hi des de la fe, però ara la llum resplendeix amb un nou esclat. Hi ha una cosa molt important a subratllar. És cert que la curació del cec és un fet històric, però el mateix evangelista hi veu quelcom més.

Marc no es fixa massa en el miracle. No explica que Jesús faci cap gest sobre el cec ni li digui cap paraula per curar-lo. Ben el contrari del que s’esdevé en altres curacions de cecs. El mateix Marc explica que, un dia, varen portar un cec a Jesús; se’l va endur fora del poble, li va escopir als ulls i li va imposar les mans dues vegades. El cec hi veié clarament (Vegi’s Mc 8,22-25). L’evangeli d’avui té un altre enfocament. Jesús acull el cec, li concedeix el que demana i li diu: Vés, la teva fe t’ha salvat. Escriu Marc: A l’instant hi veié. El punt central es troba en la fe del cec. És una persona que creu i se sent atreta per aquest mestre ambulant, anomenat Jesús de Natzaret. Quan Jesús li diu que se’n vagi, no en fa cas i es decideix a fer camí amb ell: el seguia camí enllà.

Comenten els entesos que l’interès de l’evangelista és proposar el cec curat com a model de deixeble. És el contrapès d’aquells que se sentien més propers a Jesús, però no l’entenien. Com he dit, els deixebles desitjaven el poder al costat de Jesús. Bartimeu no busca més que estar amb Jesús, seguir els seus passos. No posa cap condició; no busca cap compensació; es desprèn del poc que té: la capa. Quan li diuen que Jesús el crida, s’hi acosta amb presses, llançant la seva capa. I,nu de tot, el segueix. És un deixeble autèntic. Ha vist Jesús amb entranyes de misericòrdia i s’ha sentit tocat per la seva personalitat. ¿No és això el que es demana a tot seguidor de Jesús?

Aquet captaire de Jericó representa tots els homes i dones, condemnats a la ceguesa. Vivim a les fosques i, a la vora del camí de la vida, busquem la llum. Potser esperem que, pel nostre costat, passi algú capaç de curar la nostra ceguesa ¿Som conscients que, enmig dels forts trasbalsos actuals, Jesús va passant pel nostre camí oferint-nos la seva llum? ¿Ens deixem sorprendre i il·lusionar per la seva presència, disposats a seguir-lo sense condicions?

Girona, 25 d’octubre de 2015

 
DIUMENGE XXIX DE DURANT L’ANY – Cicle B (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dimarts, 20 d'octubre de 2015 15:08

¿Dominar o servir? Aquesta és la qüestió que ens planteja l’evangeli d’avui (Mc 10,35-45). És molt important i, per cert, ben actual. Al llarg de la història, i en el present, veiem que els qui tenen el poder, el fan servir per dominar, per esclafar. Els governants, els polítics, imposen els seu criteris per damunt del poble. Es neguen a escoltar les seves reivindicacions. En lloc de la cultura del diàleg, s’ha imposat la cultura de la imposició. És un mal crònic, diria hereditari. Es donava també en temps de Jesús, cosa que ell denunciava durament. Els seus deixebles estaven igualment infectats per aquesta mateixa plaga: volien el poder; somiaven que Jesús es manifestaria amb gran força i dominaria tot el món. Volien participar-ne. Els dos fills de Zebedeu, Jaume i Joan, diuen a Jesús: Concediu-nos que, en el dia que sereu glorificat, puguem seure l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra. Llocs d’honor, de poder, de domini. Malauradament, podem dir que l’afany de poder, de domini, s’ha infiltrat durament en la nostra Església, com podia passar també en les primeres comunitats cristianes.

Jesús els parla del seu futur immediat: El Fill de l'home serà entregat en mans dels homes, i el mataran; però, un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà (Mc 9,31). Els deixebles no volen saber-hi res, se’n desentenen i pensen en el poder, en el triomf de Jesús. No s’acabaven de desfer de la idea d’un Messies triomfant. Estaven ansiosos de la manifestació de Jesús i de poder participar-hi. ¿Era el desig de dominar? Jaume i Joan eren fogosos. Amb raó Jesús els va donar el nom de “fills del tro” (Mc 3,17). Recordem un fet: Jesús es dirigia a Jerusalem, passava per Samaria i els samaritans no el varen acollir. Jaume i Joan en varen protestar i van dir a Jesús: Senyor, ¿voleu que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi? (Lc 9,54). ¿És aquest el poder que volien al costat de Jesús? Comenta un pensador: “Els fills de Zebedeu encarnen el desig de poder eclesial i social, potser amb la més bona intenció, però corren el risc d’acabar dominant els altres i anul·lar el missatge i el camí de Jesús” (Pikaza).

Evidentment, Jesús volia comunitats en les quals regnés la igualtat, la fraternitat, l’amor, i que ningú no s’imposés sobre els altres, per dominar. Havia rebutjat els títols honorífics que tenen un component de poder: No us feu dir "rabí", perquè tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" ; ni us feu dir "guies”. El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor (Vegi’s Mt 23,8-12). Aquí tenim la clau per comprendre el projecte de Jesús. ¿Dominar?, no. ¿Servir?, sí. És el que Jesús respon a Jaume, Joan, i als altres deixebles que també tenien la mateixa manera de pensar. Tot i que portaven un temps llarg amb Jesús, els deixebles no comprenien allò que era fonamental. Jesús no buscava el lloc més important ni per a ell ni per als altres. El seu Regne no es podia entendre en la línia d’una presa de poder.

Ho hem pogut escoltar. Qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor. En la comunitat cristiana el que compta de debò és servir, donar-se als altres, estar disposat a donar la vida, si es presenta l’ocasió. Així ho han fet i continuen fent-ho moltes persones. El mateix Jesús ens va al davant. Quan es busca dominar es produeix un xoc frontal Ell, amb la seva paraula. Diu: El Fill de l’home (Jesús) no ha vingut a fer-se servir sinó a servir els altres i a donar la seva vida com a rescat per a tothom. Jesús va beure una copa amargant, la de seva passió i mort sagnant. A Getsemaní, pregava així: Abba, Pare, tot us és possible; aparteu de mi aquesta copa.Però que no es faci el que jo vull,sinó el que vós voleu (Mc 14,36). Jesús capgira la tendència dominant en els grups socials i religiosos de la seva època;ha establert les bases d’una fraternitat en la qual no existeixi el poder -domini- sinó el servei, com subratlla molt bé un intèrpret actual.

L’advertència de Jesús és seriosa i té una importància capital per a la nostra Església. Hauran de tenir-ho molt present no sols els qui tenen responsabilitats de direcció en l’Església, sinó tots els qui ens sentim comunitat o família eclesial. S’ha dit: “Si l’Església no serveix, ja no serveix de res”. Si l’ideal de Jesús, que va ser el servei, no és assumit plenament pels seus deixebles, ens haurem de preguntar: Quin sentit té la nostra vida? Pregar, celebrar, com fem cada diumenge, comporta, exigeix, el servei desinteressat dels altres.

Girona,18 d’octubre de 2015

 
DIUMENGE XXVIII DE DURANT L’ANY – Cicle B (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dissabte, 10 d'octubre de 2015 11:38

Un home bo, jueu religiós, complidor de la Llei, té necessitat d’anar a trobar Jesús. Hi va anar corrents, amb pressa, com ens dit l’evangeli d’avui (Mc 10,17-30). ¿Estava intranquil? ¿Volia anar més endavant en la seva fe? ¿Li hauria passat pel cap de poder seguir de prop Jesús, fer-se deixeble? És difícil de contestar aquestes preguntes. El cert és que s’acosta a Jesús amb gran respecte, i el considera un mestre bo. Per això s’agenolla als seus peus i li fa una pregunta de summa importància. ¿És que els seus mestres de la Llei, jueus, no podien ser qualificats de bons i eren incapaços de respondre a la seva pregunta: Què haig de fer per posseir la vida eterna? Jesús la respon recordant-li els manaments de la Llei. Aquell home diu que, des de jove, els ha complert. Sant Marc comenta que, quan Jesús el va sentir, se’l va mirar amb efecte, o millor,el va estimar, com tradueix la nostra Bíblia catalana i altres Bíblies.

Jesús estima aquell que el va a trobar. Fa pensar en el deixeble que Jesús estimava. Ens diu l’evangeli de Joan: Quan Jesús (des de la creu)   veié la seva mare i, al costat d'ella, el deixeble que ell estimava, digué a la mare: Dona, aquí tens el teu fill (Jn 19,26). El qui preguntava a Jesús, ¿veuria en la seva mirada que se sentia estimat per Ell? L’amor de Jesús és el punt de partida per seguir-lo. Tot comença quan el qui el va a trobar nota una calidesa de tracte, una tendresa. És una tendresa que no deixa de manifestar-se amb noblesa, amb sinceritat i amb una exigència que sona a massa dura. Allò que Jesús li proposa no el deixa satisfet, sinó totalment desconcertat: Encara et falta una cosa: vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor guardat en el cel.

La il·lusió per Jesús es converteix en tristesa. Era molt ric. ¿Com podia demanar-li Jesús una cosa semblant? No havia entès que, per damunt de les riqueses, dels béns materials, hi ha quelcom molt més important: Déu, el seu Regne, el treball per una nova humanitat en la qual regnin l’amor, la igualtat i desapareguin les diferències entre les persones; una societat en la qual no es pot viure sense compartir els béns. Els pobres solen ser sempre el rebuig dels rics, dels poderosos. ¿No hagués pogut fer, aquell home, i tants com ell, el gest de donar els seus béns als pobres? Gest difícil, massa exigent, podem pensar. Sembla que Jesús exagera. ¿És possible desfer-se de tots els béns? Evidentment que necessitem béns per a poder tenir una vida de qualitat. Però, ¡ai quan la riquesa es converteix en una mena de déu, ídol, que exigeix la nostra dedicació total!

“Potser el ric estaria disposat a cedir les seves riqueses dipositant-les al servei d’una empresa col·lectiva. Potser estaria disposat a donar-les a la comunitat perquè les administrés. Així se suposa que ho feien les primeres comunitats cristianes, com escriu Lluc: Ningú d'entre ells no vivia en la indigència, perquè tots els qui eren propietaris de terres o de cases les venien, portaven el producte de la venda,i el dipositaven als peus dels apòstols. Després era distribuït segons les necessitats de cadascú (Ac 4,34-35). Però aquest ric no estava disposat a vendre’s res per compartir la vida amb els pobres de la societat, amb aquells que no poden comprar ni vendre res i que només poden demanar, buscar, compartir” (Pikaza). Jesús troba, per tant, la negativa a la seva proposta. I declara: Per als qui són rics, que n’és de difícil entrar al Regne de Déu. I, amb evident exageració, afirma: És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla, que no pas que un ric entri al Regne de Déu. És una advertència seriosa per als qui el seguim i per a tants rics que neden en l’abundància, i es desentenen dels més pobres.

Per damunt de les riqueses, trobem un altre valor: el que dóna el gust de viure, la manera de trobar la pau. La primera lectura d’avui (Sa 7,7-11) ho subratlla ben clarament. Ens parla d’una saviesa superior a tota mena de riquesa. És la saviesa de Déu, que ens porta a confiar plenament en Ell. Hem pogut escoltar: Vaig pregar Déu que em donés l’enteniment, i m’ho concedí, vaig cridar l’Esperit de saviesa, i em vingué. La prefereixo a ceptres i trons i, al seu costat, tinc la riquesa per no-res. Ni tan sols la comparo amb les pedres més precioses. Tot l’or del món, al seu costat, no val ni un gra de sorra i la plata no val més que el fang. Aquí tenim una bonica i profunda reflexió, que enllaça amb l’evangeli del present diumenge.

Girona, 11 d’octubre de 2015

 
«IniciaAnterior12345678910SegüentFinal»

Pàgina 8 de 51