Inici Homilies Mn Francesc
Homilies Mn Francesc
NADAL 2015 (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dissabte, 2 de gener de 2016 16:25

Nadal. El misteri de Déu se’ns fa proper. Inimaginable. ¿Qui podia dir que aquell infant nascut a Betlem, enmig d’un desemparament i feblesa total, era la manifestació de Déu? ¿Qui podia pensar que aquell nen era el Déu gran i poderós que es feia present? Així ho anota sant Lluc quan narra el naixement de Jesús. El missatger de Déu ho proclama a uns pastors: Avui us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Jesús, enviat de Déu, és el Senyor. ¿Qui podia ser anomenat Senyor sinó Déu? Aquesta era la manera de pensar, que es troba al llarg de la Bíblia. Déu és el Senyor. ¿I ara Déu es fa petit, indefens, pobre, impotent, i se sotmet a una vida que estarà marcada per la limitació, el sofriment, i fins i tot, per la mateixa mort? ¿És que Déu no és així com hem imaginat: un Déu llunyà, que vigila la nostra vida per acusar-nos del que fem malament o per premiar-nos quan fem el bé?

Nadal ens fa veure Déu d’una altra manera. I ens invita a repensar la nostra fe. Nadal és Déu que estima: Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna (Jn 3,16). Ho va dir el mateix Jesús, en la conversa que va tenir amb Nicodem. Déu estima el món, les persones, i ho mostra en la seva plena donació a nosaltres. Comparteix la nostra vida, es fa proper, sobretot en la persona de Jesús. Déu té un nom: Amor. Ho diu Joan: El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor. L’amor és l’obertura total de Déu a favor nostre. Joan continua dient: L'amor de Déu s'ha manifestat enmig nostre quan ha enviat al món el seu Fill únic perquè visquem gràcies a ell.(1Jn 4,8-9). És un amor en el qual no hi cap ombra d’egoisme. No busca el seu benestar sinó el nostre. La glòria de Déu és que la persona humana visqui una vida amb plenitud.

No busquem Déu en les manifestacions extraordinàries, en els fets espectaculars. Em sembla que és un risc d’una fe mal entesa. És cert que, en l’Antic Testament, trobem aquesta manera d’imaginar Déu. Recordem la visió de Moisès a la muntanya del Sinaí. Va veure una flama enmig d'una bardissa que cremava però no es consumia. Mirant el que passava, el Senyor se li manifesta: No t'acostis. Treu-te les sandàlies, que el lloc que trepitges és sagrat ( Ex 3). És el Déu que infon un respecte total, viu en una terra sagrada, que cap persona no pot trepitjar. És cert que Déu ens supera en tot, és el Déu sempre més gran que nosaltres, però s’ha fet i es fa proper. El Nadal és el Déu que es manifesta en la vida normal de cada dia, en els fets que marquen la història humana, en la persona de l’infant nat a Betlem.

Nadal és el Déu que pren la condició humana amb tot el que comporta de joia, d’esperança, de sofriment. Joan ho recorda amb aquestes paraules tan profundes: El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres (Jn 1,14). Un Déu, el Fill, la Paraula, ha habitat enmig dels homes com un home. Déu – home. És el misteri que pot decebre moltes persones però que ha entusiasmat a moltes altres. Podem atrevir-nos a dir que Déu s’ha deixat veure, sentir, tocar, per la nostra incapacitat de comprendre aquest misteri inconcebible. En la carta als filipencs, llegim: Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d'esclau i es féu semblant als homes (Fi 2,6-7). En el Crist revestit de la feblesa humana, hi ha amagats tots els tresors de saviesa i de coneixement, com escriu sant Pau als colossencs (2,3).

Sant Joan de la Creu comenta: “Tot i que els sants doctors i les ànimes santes han descobert i entès ja, en el nostre estat de vida, moltes meravelles i misteris, els han restat tanmateix molts més per dir, i àdhuc per entendre. Cal que Crist l’enfondim molt, perquè és com una mina amb galeries nombroses de tresors, en la qual, per més que hi aprofundim, els tresors no arriben a exhaurir-se mai, no s’hi acaben mai”. El misteri de Jesús, home – Déu, és una font inesgotable de saviesa, de vida, per a tots els qui creiem en Ell. Només podem acostar-nos-hi amb amor, amb senzillesa. Diu Jesús: Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i entesos (Lc 10,21-22). El Nadal d’un Jesús, pobre i feble, és ric en un amor que transforma. Celebrem-lo amb un cor d’infant, amb senzillesa, amb joia. Així el misteri se’ns farà més proper.

Girona, 25 de desembre de 2015

 
DIUMENGE IV D’ADVENT – Cicle C (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dijous, 17 de desembre de 2015 22:30

Maria visita la seva parenta Elisabet (Lc 1,39-45). Es troben dues dones que comparteixen la mateixa esperança: ser mares. Maria saluda Elisabet. No sabem quines paraules li adreça. Sí que sabem el que escolta Maria de llavis de la seva parenta: Ets beneïda entre totes les dones. I és beneït el fruit de les teves entranyes. Una dona de poble, sense prerrogatives ni rellevància social, beneeix. Una dona gran, estèril, beneeix una dona jove, verge. La dona d’un sacerdot beneeix una dona de Galilea, poble menyspreat per la seva barreja entre jueus i pagans, no creients. Elisabet es fixa en la maternitat de Maria. A més, la proclama feliç: Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà. Són dos aspectes importants de la personalitat de Maria.

Maria, mare.- Maria seria mare, però no una mare com les altres. L’àngel li havia fet saber: Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim (Lc 1,31-32). Jesús, fill de Déu, ¿qui s’ho podia imaginar? Elisabet se sent impressionada per la visita de la seva parenta perquè porta en les seves entranyes el Senyor: Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Una frase semblant, la trobem en l’Antic Testament quan David va anar a casa d’Aravna, que el va rebre dient-li:¿Com és que el rei, el meu senyor, ve a trobar el seu servent?(2Sa 24,219. Però la paraula Senyor era reservada a Déu.Lluc ens fa veure, amb ulls de fe, el misteri que es realitza en la persona de Maria, portadora de Déu. ¿Increïble? Només podem entrar en la profunditat d’aquest misteri amb la llum del cor, amb la senzillesa, amb el reconeixement dels propis límits, amb l’amor.

Era un deshonor, per a una dona israelita, no tenir fills. La mateixa Elisabet va manifestar la seva gran alegria quan se li va comunicar que havia concebut un fill: ¡Com ha obrat amb mi el Senyor! Ha volgut treure'm la vergonya de no tenir fills (Lc 1,25). L’honor de tenir un fill:Joan. ¡Com devia experimentar també Maria el goig de poder ser mare i, molt més, tractant-se d’un fill de la categoria de Jesús! Ella no ho entenia però l’àngel li comunica: Per a Déu no hi ha res impossible. I ho accepta: Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules (Lc 1,37-38). Una dona del poble sentia també una reverència per la mare de Jesús. Diu Lluc: Mentre Jesús parlava, una dona alçà la veu entre la gent i li digué: Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar! (Lc 11,27). Benaurada la mare, Maria.

Maria, la creient.- Coneixem bé la resposta de Jesús a la dona que lloa la seva mare: Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden! (Lc 11,28). Són unes paraules sorprenents per a les nostres oïdes. ¿És que Jesús menyspreava la seva mare? ¿Com podria fer-ho si llegim a l’Antic Testament: Honra el pare i la mare, com t'ha manat el Senyor, el teu Déu? (Dt 5,16). La maternitat de Maria mereixia, certament, una lloança. Jesús l’estimava. Però vol subratllar que la seva relació amb la mare estava magnificada, enaltida, per la fe. La fe, el saber escoltar la paraula de Déu i posar-la en pràctica, unia encara més fortament el Fill amb la mare. Maria era la creient per excel·lència: Sóc l’esclava del Senyor..El llibre dels Fets del Apòstols anomena servents i serventes, els creients d’aquella hora. Lluc fa seves unes paraules del profeta Joel: Aquells dies abocaré el meu Esperit sobre els meus servents i les meves serventes (Ac 2,18). Maria era serventa, creient, confiava plenament en Déu.

Recordem la seva actitud davant dels fets que envoltaven el naixement de Jesús: Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava (Lc 2,19). És la dona creient, que porta cap a la seva interioritat la paraula de Déu que li arriba a través dels pastors. Déu parla i Maria escolta, medita. Bé li podia dir Elisabet: Feliç tu que has cregut!. La paraula de Déu comença transformant el cor i d’aquí arrenquen els fruits d’una vida viscuda sota la mirada de Déu. Ella escolta i posa en pràctica la paraula, la llavor sembrada en el seu cor. És la terra bona on va caure la llavor que va créixer i va donar fruit fins al cent per u (Vegi’s Lc 8,8). Ella, la creient enmig de foscors, és model per a nosaltres, creients del segle vint-i-u, que sentim fortament sacsejada la nostra fe. I necessitem un impuls, una força, per seguir endavant. Emmirallem-nos en Maria, la mare, la creient, que ens acompanya en el nostre camí.

Girona, 20 de desembre de 2015

 
DIUMENGE III D’ADVENT – Cicle C (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
diumenge, 13 de desembre de 2015 23:56

Joan Baptista s’adreçava a la gent, que anava a rebre el baptisme, amb paraules molt dures: Cria d’escurçons! Qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s’acosta? Doneu els fruits que demana la conversió (Lc 3,7-9. És una crida al canvi, a la conversió. Aquest era també l’estil dels profetes. Llegim en el profeta Isaïes: Els farsants són perversos: ordeixen intrigues per enfonsar amb calúmnies els desventurats i els pobres (Is 32,7). El qui fa el mal es té encara per bona persona, però s’ha girat d’esquena a Déu. La gent manifestava que la seva manera de fer no anava errada sinó que era el Senyor que obrava malament. Per això el profeta Ezequiel deia, en nom de Déu: I el poble d'Israel encara dirà que la manera d'obrar del Senyor és desencaminada! ¿Que no és encertada la meva manera d'obrar, poble d'Israel? El que no és encertat és com obreu vosaltres! (Ez 18,29).

Malgrat la duresa de Joan Baptista, moltes persones se l’escoltaven. Les seves paraules els havien tocat el cor i estaven disposades a canviar de vida. I varen entendre que no n’hi havia prou de tenir Abraham per pare per considerar-se just davant de Déu. En una polèmica amb els jueus es planteja la mateixa qüestió. Diuen a Jesús: El nostre pare és Abraham. Jesús els diu: Si fóssiu fills d’Abraham faríeu les seves mateixes obres (Jn 8,39). L’evangeli d’avui (Lc 3,10-18) manifesta el desig de molta gent d’obrar amb rectitud. Preguntaven a Joan: Què hem de fer? Els respon: Qui tingui dos vestits que en doni al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi. El profeta Isaïes també ho havia dit: Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat. No els defugis, que són germans teus (Is 58,7).

Entre els qui anaven a fer-se batejar, hi havia també cobradors d’impostos. Ja sabem que s’havien guanyat un mala fama perquè s’enriquien a costa dels altres. Recordem la persona de Zaqueu, que havia defraudat tantes persones. Davant deJesús confessa: Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més (Lc 19,8). Canvi total de vida! Als cobradors d’impostos, el Batista els recorda: No exigiu més del que està establert. Ser just, no abusar de ningú, no enriquir-se amb diner enganyós que corromp les persones. És la idolatria de les riqueses, que aparta de Déu. Jesús advertia: Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l'abundància, la vida d'un home no prové pas dels seus béns (Lc 12,15).

També escoltaven Joan uns soldats, que podrien representar la tirania del poder de Roma. Li preguntaven: I nosaltres què hem de fer? Ell els diu: No feu servir la violència ni presenteu falses denúncies per treure diners de ningú. La riquesa no té entranyes i pot portar a explotar els altres, fent servir, en molts casos la violència física o moral. La no violència serà clarament el criteri de Jesús per a tots els qui es declaren seguidors seus. Feliços els qui treballen per la pau Ja sabeu que es va dir: Ull per ull, i dent per dent. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal (Mt 5,9.38). Aquest criteri valia per a aquells soldats. Mai per mai la violència i, molt menys per abusar de les persones, per treure’n algun profit econòmic. Unes paraules pronunciades fa més de dos mil anys, recobren la seva actualitat, en uns temps tan turbulents com els actuals.

Molts, doncs, varen sentir-se qüestionats per la predicació del Baptista i estaven disposats a enfrontar-se amb la seva pròpia vida. Calia conèixer la pròpia veritat i preguntar-se què calia canviar o millorar. El Baptista no els convida a acudir al desert per a viure una vida de penitència, com ell. Tampoc no els anima a anar a Jerusalem per oferir a Déu un sacrifici per expiar els pecats. Joan mira cap els altres. El seu missatge és clar: No us aprofiteu de ningú, no abuseu dels dèbils, no visqueu a costa dels altres, no penseu només en el propi benestar. La millor manera de preparar el camí a Déu és treballar per una societat més solidària i fraterna, menys injusta i violenta. Aquí es revela la veritat de les nostres vides; es posa al descobert la mentida de no poques maneres de viure la religió (Pagola). ¿Com ho vivim?

Girona, 13 de desembre de 2015

 
DIUMENGE II D’ADVENT – Cicle C (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
diumenge, 6 de desembre de 2015 18:11

Aparegué un home, anomenat Joan, de sobrenom el Baptista. ¿Qui era aquest home que ha deixat la seva petjada al llarg dels segles? L’evangeli del present diumenge (Lc 3,1-6) ens en parla. Era un profeta enviat per Déu per a obrir pas al qui vindria després d’ell. Un profeta que anunciava una paraula que havia rebut de més amunt, que proposava un canvi de vida, una conversió. Emprava un signe que significa netejar, purificar: la immersió en l’aigua, rentar el cos, el baptisme. Calia purificar-se del pecat, del mal, per obrir pas a Déu. Penso que Joan continua essent avui una persona atractiva, interpel·lant, en un món tan fortament marcat per la violència, l’agressivitat, la marginació, l’esclafament dels més dèbils.

Apareix, de nou, un profeta. Era una novetat perquè feia molts anys que no n’apareixia cap. Es trobava a faltar la seva presència, encara que molta gent es resistia a escoltar-los. En el llibre de Daniel (A.T.) llegim aquesta lamentació: No tenim reis ni profetes, ni governants. No tenim tan sols on presentar les primícies (Dngrc 3,38). Era un temps de crisi. Al llarg de molts anys apareix Joan. La seva figura encaixa perfectament amb el que deien i feien els profetes. Com ells predicava la paraula de Déu, urgia a la conversió. Anunciava la salvació de Déu, el perdó que transforma. Com els profetes, Joan s’enfrontava amb l’oposició que podia acabar en el seu martiri, com va succeir. Sant Lluc ens diu que Joan se’n va anar al desert i allí rebé la paraula de Déu.

Tots els profetes eren conscients que la paraula que anunciaven venia de Déu. Repetien amb insistència: El Senyor em va comunicar la seva aparaula. Em digué (Jr 1,4). Joan també va rebre la paraula de Déu . Era una gran responsabilitat; no podien dir allò que se’ls ocorria en un moment determinat sinó allò que entenien com a paraula de Déu. Podríem formular-nos moltes preguntes: ¿Com sabien els profetes i el mateix Joan que Déu els parlava? És una qüestió difícil de solucionar. Però ¿què sabem nosaltres del que passa en la interioritat de les persones quan experimenten un toc de Déu? No podien resistir-se a escoltar-la i proclamar-la. Diu l’evangelista: Joan predicava un baptisme de conversió per obtenir el perdó dels pecats. Aquesta era la paraula que havia rebut de Déu. Joan era més que un profeta (Lc 7,24-26).

Havia anat al desert, apartat de les institucions més sagrades per als jueus: el temple, les sinagogues o les lleis. ¿Era una mena de protesta, de denúncia, a les institucions i als seus representants més qualificats? El cert és que es va envoltar de molta gent atreta per la seva actuació. Rebien el baptisme, eren immergits en l’aigua. No era cap ritu nou. Es practicava, entre altres pobles, a Babilònia, a Egipte, per esborrar les impureses legals o morals. La cerimònia externa era figura del que havia d’esdevenir-se en l’interior de les persones. Era el cor que havia de ser purificat. Per aquí anava Joan: Predicava un baptisme de conversió per obtenir el perdó dels pecats. La conversió o el canvi personal era fonamental en l’actuació de Joan. L’historiador jueu Flavi Josef deia de Joan: “Era un home bo que batejava per fora però reclamava una neteja interior”.

L’evangeli ens ha dit que, amb aquesta manera d’actuar de Joan, es complien unes paraules d’Isaïes: Una veu crida en el desert: Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí (40, 3-5). El profeta anunciava que s’acabava la servitud del poble jueu exiliat a Babilònia. S’havia d’obrir un camí, s’abaixarien les muntanyes, les serralades es tornarien una plana. Calia preparar la tornada del poble a la seva pàtria. Seria una festa; el poble seria lliure. ¿Voldrà dir-nos Lluc que, per a nosaltres, el camí s’aplana perquè arriba a nosaltres aquell que pot alliberar-nos de les nostres servituds? Aquest alliberador té un nom: Jesús. ¿No necessitem ser alliberats de les esclavituds que ens afecten, sense que ens n’adonem? El mateix Isaïes escrivia: Diu el Senyor: Esplaneu el camí, aparteu els obstacles de la ruta del meu poble. Estic amb els qui se senten desfets i enfonsats (Is 57,14-15). Perquè puguem acollir Déu, cal que ens esforcem a treure els obstacles de la nostra ruta o camí. Hi ha comportaments humans que impedeixen la presència de Déu en nosaltres. ¿Ens sentim qüestionats avui per esplanar camins per tal que el Senyor pugui entrar de ple en la nostra vida?

Girona, 6 de desembre de 2105

 
DIUMENGE I D’ADVENT – Cicle C (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
diumenge, 6 de desembre de 2015 18:01

Avui, diumenge I d’Advent, comencem el camí cap a la celebració del Nadal. Val la pena de prendre’n consciència. La Litúrgia és un estímul per a la nostra fe, que manifestem no sols en les celebracions religioses, sinó també en la vida de cada dia. En aquest sentit, l’Advent té molt a dir-nos. Haurem d’anar aprofundint el seu missatge;assumir-lo en el nostre pensament, en el nostre cor i en la nostra conducta. Diguem que el missatge més sobresortint d’aquest temps litúrgic és l’esperança. ¿No ens convé revifar-la en un temps ple de violències, guerres, agressions, atemptats, persecucions, xenofòbies, sectarismes religiosos sense entranyes, que van sembrant mort i plors? ¿On podem arribar amb tanta violència? Ja deien els antics que “l’home és un llop per a l’home”. ¿Com acabar amb aquesta situació malalta de mort?

No tenim cap solució màgica. La manera d’acabar amb la violència és que tothom tingui un cor net, es deixi guiar per la solidaritat, el respecte pels altres, l’amor. Hi ha persones que han manifestat: ¿Com és que Déu no actuï de manera clara? És el misteri d’un Déu que sembla que es desentengui del que passa en el món. Creiem que Déu respecta la llibertat i no deixa de donar-nos força i coratge per emprendre camins de no violència, de pau, de bé. ¿Per què no se n’hi fa cas? Si s’hi prestés atenció, ¿no canviaria el cor dels violents i la nostra societat?

L’evangeli del present diumenge (Lc 21,25-28.34-36) és un crit d’esperança. Jesús vindrà, es manifestarà amb gran poder, i serem alliberats dels nostres sofriments, angoixes i ansietats. Ell parla també dels grans terrabastalls que precediran la seva vinguda. Serà una mena de daltabaix. Hi haurà senyals prodigiosos en el sol, la lluna i les estrelles. La gent defallirà de por i d’ansietat. Sabem que aquest llenguatge és simbòlic. Manifesta el canvi d’una època de mal, de violència, i la vinguda d’una època on regnarà la justícia i l’amor. I amb una expressió igualment simbòlica, l’evangeli ens diu: Llavors veuran el Fill de l’home venint en un núvol amb gran poder i majestat. Quan tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s’acosta. El Senyor vindrà no per condemnar-nos sinó per alliberar-nos, salvar-nos, dels mals que ens afecten.

Els sofriments humans d’abans de la vinguda de Jesús seran una mena de signe que anuncia una vida nova, un naixement. Seran com els dolors d’una dona quan infanta. Sant Mateu ens diu: Un poble s’alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; hi haurà terratrèmols pertot arreu, hi haurà fam. Així començaran els dolors d’infantament (Mt 13,8). Hi havia persones que es preguntaven: ¿Per què sofrir tant: guerres, fam, dolors humans, com els mateixos desastres que experimenta la naturalesa que ens envolta? Pau hi reflexiona i diu que els sofriments presents estan preparant el futur: Tot l’univers creat gemega i sofreix dolors de part (Rm 8,22). Els mals del temps present són els que precedeixen la vinguda de la salvació, el trobament definitiu amb Déu. Salvació que ve de Crist, anomenat Fill de l’home.

La vinguda del Senyor és imprevisible. Serà com un lladre. Així ho escriu Pau: Vosaltres mateixos sabeu prou bé que el dia del Senyor arribarà com un lladre en plena nit (1Te 5,2). El temps de Déu no és com el nostre; sempre ens sorprèn, no perquè vol trobar-nos en fals sinó per donar-nos la seva vida plena, ara i en el més enllà. És l’esperança del que no veiem. En la carta als romans, llegim: Nosaltres esperem allò que no veiem, i ho anhelem amb constància (Rm 8,25). L’esperança és una actitud fonamental en el nostre camí cap a Déu. Evidentment, no és una actitud passatgera, de curta durada. És permanent. Demana constància ja que molt sovint ens veiem amenaçats d’abandonar. No ens podem refiar de les nostres pròpies forces, dels nostre raonaments, per continuar esperant el “Dia del Senyor” amb serenor d’esperit.

Donada la nostra condició d’éssers febles i limitats, donat el nostre desconeixement del gran “Dia del Senyor”, ens cal estar sempre ben atents, amb el cap i el cor a Déu. Ens ho ha dit l’evangeli d’avui: Vetlleu, doncs, i pregueu. L’estat d’alerta, la vetlla, el venciment de la son de l’esperit, són elements importants de l’esperança, com ho és també la pregària. La persona que no prega no pot mantenir-se creient, ni pot anhelar la “Gran Trobada” amb el Senyor.

Girona, 29 de novembre de 2015

 
JESUCRIST REI DE TOT EL MÓN – Cicle B (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dijous, 19 de novembre de 2015 21:19

En l’acabament de l’any litúrgic, celebrem la festa de Crist Rei. Estem acostumats a invocar el Crist com a rei. Però no es pot negar que, per a moltes persones, aquest títol sona com a molt

estrany. I és que la paraula rei té unes connotacions polítiques. Ja sabem que un rei dirigia els destins d’un poble, molt sovint dominant-lo, subjugant-lo, cosa que passava sobretot en les monarquies absolutes. Per cert, Jesús va manifestar el seu desacord total contra aquesta actuació: Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder (Mt 20,25). També és cert que els jueus esperaven la vinguda del Messies, l’Enviat de Déu, com l’alliberador d’un poble que no podia suportar més la seva dependència de Roma. La paraula rei contenia un vessat religiós i polític. En l’evangeli d’avui (Jn 18,33-37), Jesús ho deixa molt clar.

El poble i els sacerdots havien detingut Jesús i el varen entregar a les mans de Pilat. A l’hora del judici és quan es manifesta l’autèntica personalitat del detingut. La pregunta de Pilat és ben directa: ¿Ets tu el rei dels jueus? Per a Pilat, la paraula rei podia significar el cap d’una banda que volia reemplaçar les autoritats locals autoritzades per Roma. O un revolucionari que volia expulsar els pagans, els no jueus, de la terra santa. No era així perquè Jesús no tenia cap grup disposat a lluitar, ni que fos amb les armes, per defensar-lo. I ho aclareix: La meva reialesa no és d’aquest món. Jesús no té el seu origen en el món present sinó que ve de Déu. ¿No us fa pensar en el que escriu l’evangeli de Joan: Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu.... El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres (Jn1,1.14)? ¿Què podia saber Pilat d’aquest misteri de Jesús?

Això mateix comentava Jesús a Nicodem: El qui ve de dalt està per damunt de tots. Els qui són de la terra són terrenals i parlen de manera terrenal. El qui ve del cel està per damunt de tots (Jn 3,31). Ell venia de dalt, cosa que també es feia difícil d’entendre per a aquell mestre de la Llei. Jesús no venia del món del mal, de la mentida, sinó de dalt, de Déu. Així ho llegim a la primera carta de Joan: Allò que pertany al món són els desigs carnals, l'afany de posseir, les ostentacions. Tot això no ve del Pare, sinó del món (1Jn 2,16). Jesús venia del Pare. És cert que va reconèixer davant Pilat que era rei, però d’unes característiques molt peculiars. Era testimoni de Déu, de la veritat. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. No es tracta de cap teoria. Jesús no feia discursos sobre la veritat, com poden fer els filòsofs o els pensadors. La veritat de Jesús és Déu que estima, perdona, salva.

Recordem aquelles paraules tan conegudes i entranyables i, potser, poc assumides: Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna (Jn 3,16). N’hi havia molts que eren incapaços d’escoltar la veu de Jesús perquè estaven aferrats a altres idees, altres maneres de fer o d’actuar. En una de les polèmiques que Jesús mantenia amb els jueus, els deia: Si dic la veritat, ¿per què no em creieu? El qui és de Déu, escolta les paraules de Déu; però vosaltres no les escolteu, perquè no sou de Déu (Jn 8,46-48). Només els qui caminen en la veritat són capaços d’escoltar-lo. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu. Això mateix manifestava en la paràbola del Bon Pastor:Les meves ovelles escolten la meva veu. Jo les conec i elles em segueixen (Jn 10,27). Els qui pertanyen a Jesús, estan oberts als seus camins, a la veritat de Déu, escolten, es comprometen, s’entreguen.

Acceptar Jesús com a rei significa escotar-lo i deixar-lo actuar en la nostra vida. S’ha escrit: “Cada persona porta inscrit en el seu ésser l’impuls de ser com Jesús, encara que no l’hagi conegut. Quan permetem que la nostra intimitat més profunda es manifesti, no podem sinó aspirar a ser un altre Jesús. Aleshores som de la veritat i estem escoltant la veu de Jesús” (Secundino Castro). El bisbe Camprodon ens deia: “Quan anunciem l’evangeli o la paraula de Jesús, pensem que Ell ha arribat al cor de les persones abans que nosaltres”. Potser ens preguntarem: ¿com podem sentir-lo? ¿Com podem discernir la seva veu d’altres tantes veus que també ressonen en la nostra intimitat? Penso que cal pregar, reflexionar, obrir-li el cor.

Girona, 22 de novembre de 2015

 
«IniciaAnterior12345678910SegüentFinal»

Pàgina 7 de 51