Inici Homilies Mn Francesc
Homilies Mn Francesc
DIUMENGE II DE DURANT L’ANY – Cicle C (Mn. FRancesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per ditor   
dijous, 21 de gener de 2016 23:18

¿Com podem tractar Déu? ¿Com podem acostar-nos al gran Misteri que ens sobrepassa en tot? Penso que, en la història de les religions, trobem moltes maneres d’acostar-s’hi. També les trobem al llarg de la nostra història cristiana i en la mateixa Bíblia. L’Antic Testament dóna noms diferents a Déu que manifesten el tracte que hi podem tenir. Recordem el que ens diu el llibre de l’Èxode: Déu digué a Moisès: Jo sóc el qui sóc ( Ex 3,14). Un nom que em sembla que marcava distàncies per subratllar la grandesa de Déu. A Déu se l’anomena també Senyor de manera repetida. Jeremies, per exemple, deia: El Senyor em va comunicar la seva paraula (Jr 1,4). Déu podia disposar de tot com a Senyor. Un nom ben conegut és el de Pastor, que manifesta una atenció envers les persones. Déu ha estat el meu pastor des que existeixo (Gn 48,15). I el salm que hem cantat tantes vegades: El Senyor és el meu pastor, no em manca res (Sl 23,1). I encara podem afegir-hi el nom de Pare: Vós sou el nostre pare. Nosaltres som l'argila, i vós, el terrisser: som obra de les vostres mans ( Is 64,7).

Em vull fixar encara en una altra comparació que expressa una relació humana amb Déu plena de tendresa, d’amor. ¿Qui podia imaginar que la Bíblia digués que, entre Déu i nos-altres hi una mena de matrimoni? És el nom de l’Aliança. Déu fa un pacte a favor del poble: estarà amb ell, l’afavorirà. I el poble haurà de correspondre-hi observant la Llei, fent el que Déu vol. La Bíblia parla del poble d’Israel com una esposa infidel. Però Déu vol refer la unió amb ell: Et prendré com a esposa per sempre, i pagaré per tu bondat i justícia, amor i misericòrdia.(Os 2,21). Isaïes deia al poble: No et diran més «Abandonada» ni anomenaran el teu país «Desolació». A tu et diran «Me l'estimo», i a la teva terra, «Té marit», perquè el Senyor t'estimarà, i tindrà marit la teva terra. El teu Déu estarà content de tenir-te com el nuvi està content de tenir la núvia (Is 62,4). Ho hem pogut escoltar en la segona lectura.

Em podríeu dir: Què té a veure tot el que acabo de dir amb l’evangeli d’avui (Jn 2,1-12)? Joan ens ha parlat d’un casament en el qual va participar Jesús. Faltava vi i Jesús dóna un vi millor del que havien begut els convidats. Llegit superficialment, aquest evangeli ens pot semblar una narració periodística. Però s’hi amaga un missatge molt important. Resumint-ho, ho diré així: Jesús renova la relació amorosa amb Déu com una relació d’espòs a esposa; comença una nova aliança que substitueix l’antiga. Jesús empra el símbol d’un casament per obrir el camí d’una nova relació amb Déu. La carta als hebreus qualifica Jesús com a mitjancer d'una aliança nova (He 12,24). L’antiga caducava, ja no servia. Uns temps nous s’obren amb Jesús.

A la casa on se celebrava la festa, hi havia sis piques de pedra buides. Servien per a les pràc-tiues de purificació, com ordenava la Llei. Eren buides, no contenien cap element que pogués acostar els jueus a Déu. Aquelles cerimònies havien caducat. És Jesús qui en farà sortir quel-com nou. L’aigua que les omple, per ordre de Jesús, es torna vi. Era un vi nou, el vi de Jesús. Els comensals havien begut un vi de poca categoria. El vi de Jesús era el millor. El cap de servei crida el nuvi i li diu: Has guardat fins ara el vi millor. El vi era signe d’uns temps millors, com anunciava el profeta Isaïes: En aquesta muntanya, el Senyor de l'univers oferirà a tots els pobles un banquet de plats gustosos i de vins selectes: de plats gustosos i suculents, de vins selectes i clarificats (Is 25,5). És el vi de Jesús que supera el que podia imaginar el profeta. El vi millor ésEll mateix, anomenat també espòs en l’evangeli (Vegi’s Lc 5,34).

Sant Joan de la Creu escrivia: “On t’has amagat, Estimat, i gemint tu m’has deixat? Has fugit com el cérvol, després que m’has ferit; clamant t’he sortit a rebre i ja no hi eres”. I ell mateix comenta: “L’ànima, enamorada del Fill de Déu, el seu Espòs, desitjosa d’unir-se amb ell, ex-posa les seves ànsies d’amor, queixant-se de la seva absència, després que l’ha ferida amb el seu amor” (Càntic Espiritual I,2). Aquest és un cant a l’amor entre l’esposa (nosaltres) i l’es-pòs (Déu). És la nova aliança de Jesús fonamentada totalment en l’amor. Com viure-ho? Tenim una pauta. Maria va dir als qui servien: Feu tot el que Ell (Jesús) us digui. El dia de l’Aliança Antiga, el poble va prometre: Complirem tot el que ha dit el Senyor (Ex 19,8). Així es viu també la Nova Aliança.

Girona, 17 de gener de 2016

 
BAPTISME DEL SENYOR – Cicle C (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
diumenge, 10 de gener de 2016 19:08

Avui celebrem el Baptisme del Senyor (Lc 3,15-16,21-22) que clou les celebracions de Nadal. Jesús s’acosta a rebre el baptisme destinat a les persones que necessitaven canviar de vida, convertir-se. Joan predicava des del desert la conversió. Ens ho diu Lluc: Joan anà per tota la regió del Jordà predicant un baptisme de conversió per al perdó dels pecats (Lc 3,3). Acudia molta gent a fer-se batejar. La predicació de Joan havia tocat el cor de moltes persones que, per cert, havien d’escoltar paraules molt dures: ¡Cria d'escurçons! ¿Qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s'acosta? (Lc 3,7). La gent preguntava al Baptista què havien de fer per comportar-se com cal i portar una vida neta de pecat. Els deia que compartissin el que tenien, que no defraudessin ningú, que no fossin violents.

En aquest clima de crida a la conversió, no és estrany que els cristians de primera hora no comprenguessin com Jesús va anar a fer-se batejar. ¿És que tenia pecat, havia de convertir-se? ¿Quina era la seva mala conducta? Algú ha interpretat el baptisme de Jesús com una conversió personal. Podria semblar atraient aquesta interpretació perquè presentaria Jesús com a plenament humà que lluitava, i alguna vegada hauria cedit al mal. És cert que Jesús era humà i lluitava per vèncer el mal, però mai no es va deixar arrossegar pel pecat. Re-cordem les temptacions del desert (que resumeixen la lluita en tota la seva vida). No va cedir a cap. Va mantenir una fidelitat íntegra, total. Jesús va ser una persona noble, humil, senzilla, neta de cor, senzilla, profundament religiosa, que vivia del tot ancorat en Déu.

Així ho veien les primeres comunitats cristianes. En donen testimoni els escrits del Nou Tes-tament. En una de les seves polèmiques amb els jueus, Jesús els diu: ¿Qui de vosaltres pot provar que en mi hi ha rastre de pecat? I si dic la veritat, per què no em creieu? (Jn 8,46).Deia la veritat sempre cou, i no se’l creien. Sant Pau ho tenia molt clar: Al qui no havia experi-mentat el pecat (Jesús), Déu, per nosaltres, li va carregar el pecat, perquè gràcies a ell experimentéssim la seva justícia salvadora.(2Co 5,21). Jesús va assumir les conseqüències del pecat per transformar la vida humana portant amor, salvació. Vull recordar encara un altre text. No tenim pas un gran sacerdot (és a dir, Jesús) incapaç de compadir-se de les nostres febleses: ell, de manera semblant a nosaltres, ha estat provat en tot, encara que sense pecar (He 4,15). Quina joia poder creure en Ell, que s’ha compadit de les nostres febleses!

És possible que Jesús hagués estat deixeble de Joan i, com a tal, va rebre el baptisme. Amb aquesta manera de fer, Jesús aprovaria la moguda de Joan cridant a la conversió. Era una crida molt vàlida a la convertir-se.. Seria ell mateix qui, seguint un camí diferent del Baptista, continuaria fent una crida a la conversió. Deia: S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova (Mc 1,15). Joan preparava el camí de Jesús. El seu baptisme va ser, per dir-ho d’alguna manera, l’equipament per a la missió que havia de dur a terme. És en el baptisme que es comença a definir la seva personalitat d’home de Déu, de missioner ambulant de la seva Paraula, de donació plena als altres. Pere deia: Ja sabeu com Déu va ungir Jesús amb l'Esperit Sant i amb poder, i com va passar fent el bé i guarint tots els oprimits pel diable, perquè Déu era amb ell (Ac 10,38).

Fixem-nos en el que ens diu Lluc. Mentre Jesús pregava, s’obrí el cel i baixà cap a ell l’Esperit Sant. La tasca extraordinària de Jesús començaria amb la força de l’Esperit Sant. L’Esperit de Déu ja es feia present en els profetes perquè anunciessin amb valentia la paraula de Déu. En el profeta Ezequiel, llegim: Una veu em digué: Aixeca't, que et vull parlar. Tan bon punt la veu m'hagué parlat, l'Esperit va entrar dintre meu. Aleshores vaig sentir el qui em parlava. Em deia: A tu jo t'envio als israelites.Comunica'ls les meves paraules (Vegi’s Ez 2,1-9). En el baptisme de Jesús, Déu parla li parla: Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut. Ara coneixem bé aquell que es posa enmig del poble que va a demanar el baptisme; era una persona més entre la gent que se sentia pecadora. Però Ell era el qui portaria el perdó i la pau per a tothom. En Ell Déu va posar tota la seva confiança. ¿Com acollim l’estimat de Déu?

Girona, 10 de gener de 2016

 
EPIFANIA DEL SENYOR (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
diumenge, 10 de gener de 2016 19:06

Qui vulgui comprendre Déu està abocat al fracàs i a l’ateisme. És ben cert que no s’arriba a la fe pels raonaments humans. La fe neix en el cor, encara que la podem reflexionar. En la Bíblia llegim que Déu és gran, transcendent, totalment superior a nosaltres. És el Déu etern, existeix sempre. Però el nostre Déu no és com els déus de tantes religions, que viuen tancats en ells mateixos i guarden una distància infranquejable, un mur que és impossible de travessar. La Bíblia ens diu que Déu ha trencat el vel de separació entre Ell i nosaltres. El mur ha caigut. Bo i essent sempre més gran que nosaltres, s’ha manifestat, s’ha donat a conèixer, ens ha adreçat la seva paraula. Escriu un pensador: S’ha mogut el vel entre l’eternitat i el temps, entre Déu i l’home. El Déu totalment diferent de nosaltres s’ha fet pròxim.

La proximitat de Déu es manifesta, de manera especial, en la persona de Jesús. En aquestes festes l’anem contemplant com un infant. És així com es manifesta Déu: en la senzillesa, en la pobresa, en la impotència d’un infant. ¿Com reconèixer que Déu es fa present en aquest nen que reposa a la falda de la mare? El camí de la fe es fa incomprensible. Per què molts arriben a creure i altres s’hi neguen? ¿No espera Déu que tots acollim la seva paraula? Els qui creiem no ens podem atribuir a nosaltres mateixos aquesta fe. Persones que han lluitat amb sinceritat i senzillesa per trobar Déu, han pogut exclamar: he trobat Déu. Però ¿no podríem dir que és el mateix Déu qui ens ha trobat a nosaltres? En el fons del nostre cor glateix un afany. És Déu que truca a la porta de casa nostra.

Penso que Mateu ens ho diu amb la bonica narració de l’adoració del nen Jesús, de part dels anomenats mags (Mt 2,1-12). No vol oferir-nos una història sinó una catequesi. Déu parla, es manifesta, es dóna a conèixer. Aquests personatges no sabem què eren, què feien. Però una cosa podem dir-ne: eren persones inquietes, que buscaven algun misteri. ¿Buscaven Déu? Però va ser el mateix Déu qui es va donar a conèixer. La llum començava a esvair els dubtes, les tenebres, els interrogants. ¿No podem imaginar l’estrella de què parla l’evangelista, com la llum que els toca el cor fins arribar a descobrir en el nen de Betlem el Messies? ¿Per què Déu es manifesta a uns estrangers, que no formaven part del poble d’Israel? Déu no té fronteres. Per a ell, els no jueus poden rebre la llum de la fe.

Trobem un fort contrast entre l’actitud d’uns mags i la dels jueus. El poble d’Israel considerava que era un poble privilegiat. Tenia la Bíblia, la Llei, les institucions sagrades, el Temple, els qui podien oferir sacrificis i holocaustos, els profetes. Semblava que ho tenia tot planer per descobrir el Déu que es revelava en la persona de Jesús. Però mostren un desinterès i una despreocupació. Intentaven amagar la llum sota una mesura i no varen poder apagar-la. Per als mags, la llum brillava en el seu cor i li varen obrir el camí; es van il·lusionar per continuar buscant fins a trobar Jesús. Ell mateix era la llum, l’estel brillant. Diu Joan: La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la (Jn 1,5). Els jueus no han pogut ofegar la llum. Els mags l’han acceptat amb goig. La llum ha vingut al món, els homes s'han estimat més la foscor que la llum (Jn 3,19).

El contrast entre els qui no han acceptat la llum i els qui l’han acollit, el veig també en unes altres paraules de l’evangeli de Joan: Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu (Jn 1,11-12). Els de casa no acollen el qui és la Llum, l’estrella brillant dels mags. Ells, sí. Per això Déu els va concedir de ser fills seus. La trobada amb Jesús és per a ells una trobada profunda amb Déu. Mateu diu que els mags es varen prostrar a terra davant Jesús i li van presentar el seu homenatge. Veneren, reconeixen, la superioritat d’aquell infant que mereix l’homenatge que retem a Déu. Els estrangers s’han convertit en fills de Déu pel fet de reconèixer Jesús, la Llum que ningú no pot apagar. ¿La llum de Déu no arriba a moltes persones? ¿Com és que no l’hagi acollit tothom? No podem atribuir-nos cap mèrit. És Déu qui ens passa al davant. Déu ens ha estimat primer (1Jn 4,19). Prostrem-nos joiosos davant l’infant reconeixent la seva llum i el seu amor.

Girona, 6 de gener de 2016

 
DIUMENGE II DESPRÉS DE NADAL (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dissabte, 2 de gener de 2016 16:29

L’evangeli que hem proclamat (Jn 1,1-18) reflexiona amb gran profunditat sobre el misteri del Nadal. Ve a ser com un himne o cant de lloança a la persona de Jesús que ve de l’eternitat i es fa present en la història humana. Aquesta pàgina és, a més, una introducció a l’evangeli de Joan. Aquí trobem temes que l’evangelista anirà desenvolupant al llarg del seu escrit. Penso que és bo detenir-nos en algunes paraules clau, amb les quals es descriu la personalitat de Jesús. És anomenat Paraula, Vida, Llum. Us convido a reflexionar-hi amb respecte, amb fe, amb el cor obert.

Paraula.- Al principi ja existia el qui és la Paraula. El Fill, que s’anomenaria Jesús, ja existia des de tota l’eternitat. Era Déu. ¿Qui pot imaginar una existència sense principi ni fi, com la de Déu, quan les coses que veiem, palpem, i la nostra mateixa vida, tenen un començament i un final? Jesús - Déu, ve de Déu i és Déu. És la Paraula que Déu ens adreça. La paraula és el do més preuat de la nostra vida. Permet comunicar-nos, expressar els nostre pensaments i els nostre sentiments. Déu se’ns comunica; pronuncia la seva Paraula. Manifesta –si se’m permet dir-ho d’una manera humana – els seus pensaments i els seus sentiments envers nos-altres. Déu parla per la persona de Jesús. La seva persona és paraula. El que Jesús diu i fa és la Paraula que Déu ens adreça.

En la carta als hebreus, llegim: En moltes ocasions i de moltes maneres, Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies, que són els definitius, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill (He 1,1-2). Al llarg de la història, Déu ha anat parlant. Els profetes eren els portadors de la paraula de Déu. Ara, Jesús és la Paraula plena, total, definitiva, que Déu ens adreça.Per això podia dir: Els qui escolten la meva paraula i creuen en el qui m'ha enviat, tenen vida eterna (Jn 5,24). Acceptarem Jesús Paraula si ens hi acostem amb amor: Qui m'estima, guardarà la meva paraula (Jn 14,23). Jesús sabia molt bé que les seves paraules eren manifestació de la Paraula de Deu: L’enviat de Déu comunica les paraules de Déu (Jn 3,34). Pere exclama: Vós teniu paraules de vida eterna (Jn 6,68).

Vida.- Tenia en ell la Vida. Jesús és vida i comunica vida. El Déu de la vida és el mateix Jesús que comparteix una vida humana mortal com la nostra. Amb la seva mateixa mort comunica vida. L’evangeli de Joan respira un clima de vida que ve de Jesús: Els qui creuen en el Fill tenen vida eterna (Jn 3,36). Creure en Jesús no és cap càrrega, no és fer morir el nostre de vida, de benestar, de felicitat, sinó reafirmar-lo. El qui es nega a creure, sí que es condemna a una vida estèril, inútil, fracassada. Ho deia Jesús als qui l’escoltaven: Vosaltres no voleu venir a mi per tenir vida (Jn 5,40). Anar a Jesús és trobar vida, una vida de qualitat. Ell mateix és la Vida: Així com el Pare té vida en ell mateix, també ha concedit al Fill que tingui vida en ell mateix (Jn 5,29). Qui no recorda aquella afirmació en la mort de Llàtzer: Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà? (Jn 11,25). Creure en Ell és trobar la vida.

Llum.- La Vida era la Llum dels homes. Llum és una paraula que significa orientació, benestar, pau, joia. Quan engalanem les nostres cases o els nostres carrers amb la llum, manifestem el goig per la vida. La nostra, és una vida amenaçada per la foscor, l’angoixa, els sofriments, la tristesa. Quantes persones que no poden sortir d’aquesta situació marcada per la violència, la guerra, els desplaçaments de les seves pròpies terres. Tant de bo poguéssim portar-los a la llum de Jesús, i que els ofuscats pel mal acceptessin la llum de Jesús, la pau. En l’evangeli de Joan, Jesús sobresurt com una la llum amenaçada per la foscor. La vida té sentit quan ens sentim embolcallats per la llum de Jesús. Existia el qui és la llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.

La Llum es va veure envoltada per la foscor, el món del mal. Ningú no va poder ofegar-la. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la. Avui podem continuar confiant en la llum de Jesús: Jo sóc la llum del món. El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida. Jesús és Paraula, Vida i Llum. Deixem-nos guiar!

Girona, 3 de gener de 2016

 
SANTA MARIA MARE DE DÉU (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dissabte, 2 de gener de 2016 16:28

Anem contemplant amb amor el Jesús que, essent Déu, ha pres la condició humana. Déu és amb nosaltres, l’Emmanuel, compartint la nostra vida encarnat en un home. Ha nascut com tots nosaltres, ha viscut en una família, de la qual sabem molt poca cosa. ¿Com vivia la seva relació familiar? Aquí haurem de deixar volar la nostra imaginació. Podem imaginar, sense cap exageració, que vivia en la seguretat de sentir-se estimat, protegit, acollit. Vivia un clima familiar plenament religiós, en el qual es devia pregar, meditar la paraula de Déu, aprenia a estimar els altres, cosa que apareix ben clara en la Bíblia (A.T.). ¿Com devia ser la protecció de Josep i la tendresa de Maria? Lluc ens diu de la seva mare: Conservava els records de Jesús en el seu cor i els meditava (Lc 2,16-21). ¿És possible que Maria parlés amb Jesús del que havia viscut en el seu naixement?

Podem considerar que el clima familiar va marcar la vida de Jesús, com podem veure en la seva actuació pública, en el seus ensenyaments. Essent un jueu com els altres, es manifesta com el gran missatger de Déu. I un dels missatges a subratllar és la valoració que Jesús fa dels infants, els nens. La tendresa viscuda en aquella família l’endinsa en el misteri de l’amor i de la tendresa de Déu. A Déu només podem adreçar-nos-hi si tenim un cor d’infant. En una ocasió, alguns presentaven a Jesús uns infants perquè els imposés les mans, però els deixe-bles els renyaven. En veure-ho, Jesús es va indignar i els digué: Deixeu que els infants vin-guin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells (Mc 10,13-14). Quan els deixebles pregunten a Jesús qui era el més important en el Regne del cel, els con-testa: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel (Mt 18,3).

¿Per què ser com un infant? ¿És que per acceptar Déu, el seu Regne, hem de renunciar als nostres criteris de persones adultes i tornar-nos ingenus, com els infants? No és això el que volia dir Jesús. Els infants es deixen portar en braços, es deixen guiar, confien, se senten segurs amb els pares, se’n refien. La paraula clau, segons comenta un teòleg (Rovira Belloso) és deixar-se portar. ¿No és aquesta l’actitud que demana la fe cristiana? Déu actua en la vida humana. Quan descobrim la seva presència i la seva invitació a viure amb Ell, ¿quina és la postura més apta a prendre sinó la de deixar-se portar? Jesús, que havia viscut en família una situació de confiança, tendresa, vivia també una relació familiar amb Déu. Jesús estava per-manentment, amb Déu. Va sentir-se acollit, estimat, pel Pare a qui anomenava Abbà, com els infants que mostren una confiança total, sense temors ni pors.

Recordem també aquestes altres paraules de Jesús: Qui acull un infant en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat, perquè el més petit de tots vosaltres, és el més gran (Lc 9,48). Deixar-se portar en braços de Jesús, com l’ovella perduda i retrobada. Ens ho recorda una paràbola que tots coneixem. Diu Jesús: Quan l’amo ha trobat l’ovella perduda, ¿no se la posa a les espatlles ple d'alegria? (Vegi’s Lc 15,5). Deixar-nos portar per Jesús com un pastor porta en braços una ovella, ¿no és una imatge ben significativa? És així com arri-bem a acollir el misteri d’un Déu que estima. La tendresa de Jesús és el rostre amant de Déu. Jesús, que devia pregar en família amb els salms, hauria recitat moltes vegades un salm que respira tot ell confiança en Déu.

Permeteu-me transcriure un salm (131) ple de vida, de pau, de confiança en Déu, com la d’un infant: Senyor, el meu cor no és ambiciós ni són altius els meus ulls; visc sense pretensions de grandeses o de coses massa altes per a mi. Jo em mantinc en pau, tinc l'ànima serena. Com un nen a la falda de la mare, així se sent la meva ànima. Israel, confia en el Senyor. Déu és com una mare que ens té a la falda i ens amanyaga amb delicadesa. En la calidesa de Maria, Jesús podia descobrir el rostre de Déu que estima com un pare i una mare. El papa Joan Pau I va dir: “Déu és pare i també mare”. Aquesta és la que s’ha anomenat la “infància espiritual”, de la qual va ser un exemple sobresortint santa Teresa de l’Infant Jesús. Mirem Maria que reflexiona i contagia Jesús de la seva fe; mirem Jesús que viu i ensenya a viure una relació tendra amb Déu, com la d’un d’infant a la falda de la mare. ¿Com ho vivim?

Girona, 1 de gener de 2016

 
SAGRADA FAMÍLIA - Cicle C (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dissabte, 2 de gener de 2016 16:26

De la infantesa i adolescència de Jesús no en sabem res. I ens hauria plagut molt saber com es va desenvolupar aquesta etapa de la seva vida. Només tenim un petit flaix dels seus dotze anys. Ens ho ha explicat Lluc en l’evangeli que hem pogut escoltar (Lc 2,41-52). Es tracta de l’anada de Jesús al temple amb els seus pares i del que hi va passar, cosa ben coneguda per tots nosaltres. Jesús ocupa el centre de tot el que s’esdevé allí. Alguna cosa important deu voler dir-nos l’evangelista. Cal dir que no podem considerar aquesta escena com a plenament històrica, en tots els seus detalls, sinó que està inspirada per la reflexió i la fe. Lluc no fa de periodista sinó d’anunciador de la Bona Nova. Després del silenci de Natzaret, Jesús parla i la seva paraula manifesta el que serà tota la seva vida.

Els pares de Jesús eren profundament religiosos, complidors de la Llei. Els veiem pelegrinant a Jerusalem per les festes de Pasqua.El llibre del Deuteronomi (A.T.) legislava: Tres vegades a l'any tots els homes aniran a presentar-se davant el Senyor, el teu Déu, en el lloc que ell haurà escollit: per la festa dels Àzims, per la festa de les Setmanes i per la festa dels Tabernacles (16,16). Evidentment, moltes persones que vivien lluny de Jerusalem, es veien impossibilitades de complir aquesta Llei. Es limitaven a una peregrinació anual, per la Pasqua. Això era el que passava a la família de Jesús. Sembla que les dones no estaven obligades a complir aquest precepte i Jesús, tampoc. La Llei obligava a partir del catorze anys. Jesús en tenia dotze. Però és tota la família de Natzaret la que va a celebrar la Pasqua.

És un fet conegut de tots nosaltres el que va passar allí, al temple. Quan els pares tornen a casa, Jesús es queda en el temple sense que Maria i Josep se n’adonin. ¿No tenia Jesús l’obligació de comunicar-ho als pares? ¿Per què no ho va fer? Una acció d’aquesta mena era mal considerada en aquella època. Però aquí es comença a insinuar la personalitat de Jesús, que no és un fill qualsevol, i que no se sentirà lligat a la família de Natzaret. ¿Qui no recorda les paraules que va dir més tard: El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare (Mt 12,50). Una cosa semblant és el que respon a la seva mare. Quan els seus pares estaven preocupats perquè no el trobaven, Jesús els respon que té un altre pare: Déu. ¿Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare?

Ens diu Lluc que els mestres de la Llei, amb els quals s’havia reunit Jesús, ja veien alguna cosa especial en les seves preguntes i respostes: Tots els qui el sentien estaven meravellats de la seva intel·ligència i de les seves respostes. Em fa pensar en la reacció de la gent de Natzaret quan l’escoltaven en la seva sinagoga: Tothom l'aprovava i es meravellava de les paraules plenes de gràcia que sortien de la seva boca (Lc 4,22). És cert que moltes persones no varen adonar-se’n. Tampoc no ho van comprendre Josep i Maria quan Jesús els diu: ¿No sabíeu que jo he d’estar a casa del meu Pare? Ho ressalta Lluc: Ells no comprengueren aquesta resposta. Però alguna cosa, que la sobrepassava, devia entreveure Maria. El que havia passat no era com una mera anècdota. Ho havia de pensar, reflexionar, com recorda Lluc: La seva mare conservava tots aquests records en el seu cor.

Jesús viuria plenament de Déu. La seva voluntat s’identificava amb la de Déu, el Pare. Això es manifestaria de manera plena en la seva vida pública. Declara: No busco de fer la meva pròpia voluntat, sinó la voluntat del qui m'ha enviat (Jn 5,30). Això és el que signifiquen les seves paraules: No sabeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare. Altres tradueixen així: No sabeu que jo havia d’estar en les coses del meu Pare? Així va ser. Però això no li va estalviar de treballar, buscar, fer un esforç per anar madurant com a persona i créixer en la confiança en el seu Pare. Moltes persones han trobat dificultats per entendre-ho i s’han preguntat: Si Jesús era Déu ¿per què havia de créixer i madurar com a persona humana i religiosa? Lluc ens ha dit: A mesura que Jesús creixia, avançava en enteniment i es guanyava el favor de Déu i dels homes. La vida és un camí de recerca constant de Déu, Pare, amor. Així ho va viure Jesús.

Girona, 27 de desembre de 2015

 
«IniciaAnterior12345678910SegüentFinal»

Pàgina 6 de 51