Inici Homilies Mn Francesc
Homilies Mn Francesc
DIUMENGE V DE PASQUA – Cicle A: Mn Francesc Planella PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
divendres, 20 de maig de 2011 15:36

Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi. Són unes paraules de Jesús que acabem d’escoltar en l’evangeli (Jn 14,1-12). El moment que estaven vivint els deixebles era prou fort per provocar un trencament total, una desfeta sense remei. El mestre els parlava de la seva hora. Escriu l’evangelista: Jesús sabia que havia arribat la seva hora, l'hora de passar d'aquest món al Pare (Jn 13,1). Era per als deixebles una hora de temença, de desil·lusió, de desesperació. ¿Com podrien viure sense Jesús? ¿No caldria moure totes les energies per oposar-se a la desaparició o mort de Jesús? Aquesta no era la lògica de Jesús. En moments difícils, el que cal és asserenar-se: Que els vostres cors s’asserenin. És una consell que considera important i el repeteix: Jo us dono la pau que el món no dóna. Que els vostres cors s'asserenin i no temin (Jn 14,27).

 

En moments difícils, la Bíblia ens repeteix que cal un esforç per asserenar l’esperit. Fins i tot, cal recórrer a la pregària, com ho feia el salmista: Recobra la serenor, ànima meva, mira el que t'ha fet el Senyor (Sl 116,7). La mirada al Senyor és la força del creient per recuperar la serenor perduda. El profeta Isaïes es veu obligat a intervenir davant de l’amenaça dels déus falsos i afirma amb fermesa, en nom de Déu: No tingueu por, no us esglaieu! No hi ha Déu fora de mi (Is 44,8). No cal acovardir-se davant de les dificultats que amenacen la mateixa fe. De la boca de Jesús surt molt sovint l’expressió no tinguis por, no tingueu por. Són una crida a asserenar l’esperit, a recuperar la calma o serenor. No tinguis por, petit ramat, diu als seus deixebles (Lc 12,32). En una ocasió, Jesús apareix caminant sobre l’aigua i els deixebles estan acovardits pensant que alguna cosa estranya passava. Jesús els diu: Coratge! Sóc jo. No tingueu por! (Mt 14,27). En els moments difícils de la resurrecció de Jesús, ressonen també aquestes paraules: No tingueu por (Mt 28,5.10).

 

D’on pot venir la serenor? Jesús ho assenyala de manera clara: de la confiança en Déu i en la seva pròpia persona: Confieu en Déu, confieu també en mi, com hem escoltat en l’evangeli. Cal activar la confiança en Déu, el misteri que ens sobrepassa, i en la persona de Jesús que ens l’ha fet conèixer. Porten un paralític al qual Jesús anima dient: Coratge, fill, et són perdonats els pecats (Mt 9,2). Són paraules d’ànim, d’esperança: Tingues confiança. Jesús li demana confiança en la seva persona. La confiança forma part de l’actitud del creient. És una actitud que travessa tots els escrits de la Bíblia. Confieu en el Senyor, els qui el venereu: ell ajuda i protegeix (Sl 115,11). Cal desenganyar-se de la confiança en els poderosos, de les promeses que no omplen. No confieu en els poderosos, homes incapaços de salvar, ens diu el salm 146,3. Només el Senyor mereix confiança.

 

Em sembla que el consell de Jesús a asserenar el nostre esperit, té una gran actualitat per a nosaltres. ¿No us sembla que sovint sentim torbat el nostre cor? Els nostres sentiments, els nostres ànims, se senten incapaços de mantenir la calma, la serenor. ¿Qui és capaç d’aguantar situacions com les actuals, plenes d’amenaces a causa de les crisis econòmiques? ¿Qui pot deixar de sentir una forta sacsejada quan en la seva pròpia família es viu la desunió? ¿Qui es pot considerar invulnerable, intocable, davant dels fets desagradables que van passant al voltant nostre: baralles, homicidis, assassinats, terratrèmols, gent que mor de fam? I si mirem el camp de la fe, estem observant que hem perdut la tranquil·litat de creure. Abans no se’ns obrien grans preguntes. Avui s’han obert moltes esquerdes en la vida de fe. I el nostre Déu ens sembla absent. ¿Per què Déu guarda tant silenci? La nostra fe viu una experiència d’absència per la qual ha passat tants grans creients, una nit fosca com se l’ha anomenat. Les paraules de Jesús ens ajuden a fer front al nostre estat d’ànim pertorbat. És molt important no perdre la serenor. Que els vostres cors s’asserenin. No ens deixem anar. Posem la nostra confiança en Déu, en Jesucrist: Confieu en Déu, confieu també en mi. 

Girona, 22 de maig de 2011.

 

 
Homilia del DIUMENGE IV DE PASQUA – Cicle A: Mn. Francesc Planella PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dissabte, 14 de maig de 2011 07:55

Necessitem fer un esforç seriós per recuperar la persona de Jesús, coneixent bé el seu estil de vida i assumint-lo en nosaltres, en les nostres comunitats. ¿Com ho fem per descobrir la seva veu en una Església que sembla haver perdut el nord? ¿Per què hi ha com una mena de por pels grans esforços que es fan per redescobrir Jesús de Natzaret? ¿És que això demana uns canvis que no estem disposats a dur a terme? En la nostra Església fa falta que ressoni de manera clara i neta la veu de Jesús. Ens cal escoltar-la sense prejudicis. Així serem capaços de reconèixer-la i seguir-la. És el que ens ha dit l’evangeli que hem escoltat (Jn 10,1-10): Les ovelles reconeixen la veu del pastor. I, evidentment, no n’hi ha prou de reconèixer aquesta veu. El que cal és seguir-la: El pastor camina al davant i les ovelles el segueixen.

 

La fe i l’espiritualitat cristiana es resumeixen de manera molt breu: El seguiment de Jesús. Creiem en Jesús quan estem disposats a seguir els seus passos. La fe no és autèntica si no es tradueix en el nostre estil de vida. Seguiment de Jesús és una expressió d’un gran contingut. El seguiment de Jesús és una relació viva amb la seva persona i un compromís d’assumir com a nostra la seva manera de ser i d’actuar. Avui recuperem una paraula que era tinguda molt en compte entre les primeres comunitats cristianes. Escriu un pensador d’avui: És segur que les primeres comunitats de creients varen veure en el seguiment l’expressió i la forma més genuïna de la fe en Jesús. Els evangelis donen una gran importància al seguiment de Jesús; així ens marquen el camí d’una fe autèntica. Assenyala el mateix pensador: S’ha dit molt bé que la fe es realitza en profunditat només quan s’orienta totalment la vida a Jesús i s’emprèn la tasca de seguir-lo.

 

Quan els evangelis ens conten la primera relació seriosa i profunda dels deixebles amb Jesús, ens en parlen dient que el segueixen. Jesús mateix els invita a seguir-lo. L’evangeli fa referència a la vocació dels primers deixebles dient:  Ells deixaren immediatament les xarxes i el van seguir (Mt 4,20). L’evangelista Joan parla també dels primers deixebles que es decideixen per Jesús i diu: Dos deixebles, en sentir la manera que parlava Jesús, varen seguir-lo. El mateix Jesús s’adreça a Felip  i li diu: Segueix-me (Vegi’s Jn 1,37.38.40.43). Queda clar també que tots els qui senten un admiració autèntica per Jesús, es decideixin a seguir-lo: Deia a tothom: Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi (Lc 9,23). La fe és seguir, estar a prop, identificar-se amb Jesús.

 

Seguiment és fer camí amb Jesús. L’evangeli d’avui ens ha dit que el pastor (Jesús) camina al davant de les ovelles. Transitar per un camí significa moure’s, anar endavant. Si seguim Jesús no en tenim prou de sentir-nos prop d’ell, fruir de la seva presència; cal anar allà on ens porta, allà on ell va. Ens caldrà ser molt nobles per descobrir els enganys, les falses il·lusions que hem anat creant, els camins que hem imaginat com a propis de Jesús essent camins merament humans. Un teòleg afirma: el seguiment de Jesús és, al mateix temps, sentir-se a prop de Jesús i moure’s amb ell. La persona que es queda quieta o s’atura en el camí, no podrà sentir-se prop de Jesús. Perquè, en l’evangeli, a Jesús no se’l veu mai instal·lat, sedentari. És un carismàtic itinerant, que no s’atura, que sempre està en camí cap endavant, buscant de fer la voluntat del Pare i fent el bé a tothom..

 

Em sembla que ens fa falta col·locar-nos en una actitud de recerca; ens cal buscar el camí de Jesús, deixar-nos qüestionar per la seva manera de viure. El camí ens fa mirar endavant sense quedar parats en un passat que potser ens havia il·lusionat fortament. No podem sentir-nos dependents d’un passat que ja no existeix. Cal sempre una mirada atenta a allò que Jesús espera de nosaltres, de les nostres comunitats, de la seva Església. Així serem seguidors en el sentit més genuí de la paraula.

  (Vegi’s El seguimiento de Jesús, J.Mª Castillo)

 Girona, 15 de maig de 2011

 
Homilia del DIUMENGE III DE PASQUA – Cicle A (Mn. Francesc Planella) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
divendres, 6 de maig de 2011 12:15

Hem escoltat la narració del trobament de Jesús ressuscitat amb els dos deixebles d’Emaús. Els experts la classifiquen com a conte o historieta. Com afirma Brown, hem de reconèixer que en aquesta narració de Lluc hi ha una dramatització. La trobada de Jesús amb els deixebles s’escolta amb gust i manté viva l’atenció. Lluc ha sabut treballar-ho amb molta traça, de manera que ho podem considerar una obra mestra. És l’únic evangelista que ens ho explica. En l’evangeli de Marc trobem només una petita referència a aquesta escena. Diu: Jesús es va manifestar amb un aspecte diferent a dos d'ells que feien camí fora ciutat. Aquests, llavors, se'n tornaren a anunciar-ho als altres (Mc 16,12-13).

 

Fixem-nos com la narració de Lluc segueix un esquema: Jesús es manifesta en la seva Paraula i en la fracció del Pa. Darrera de tots els detalls que embelleixen i fan atraient l’escena, no podem oblidar el missatge que vol comunicar l’evangelista: A Jesús el trobem en l’escolta atenta de la seva Paraula i en el Sopar que Ell va ordenar de celebrar en el seu nom. A aquells primers cristians que patien la síndrome de l’absència de Jesús, Lluc els recorda que el Senyor Jesús, ressuscitat, es fa present entre ells. Escriu un intèrpret: Els cristians del temps de Lluc tenien les Escriptures i la fracció del pa per conèixer el Senyor. I el mateix es pot dir dels cristians des d’aleshores, ja que les Escriptures (la Bíblia) i l’Eucaristia són els moments essencials de la nostra celebració dominical (Brown).

 

Els dos deixebles, totalment decebuts per la mort de Jesús, no entenien res del que havia passat. I quan se’ls ajunta un altre vianant (Jesús), li retreuen que no sàpiga res d’aquets fets dramàtics esdevinguts a Jerusalem. No hi entenien res. En parlaven, conversaven i discutien sense veure la llum. Era necessària la presència i l’explicació de Jesús. Segons Lluc, Jesús se serveix dels escrits de l’Antic Testament, la Paraula de Déu. Aquesta paraula aclareix el sentit de tot el que ha passat: ¿No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar a la seva glòria? Llavors –diu Lluc- començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell. Jesús pronuncia la seva homilia, catequesi, que tots hauríem escoltat amb fruïció. Per això els dos deixebles començaren a veure la llum. Diuen: ¿No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures? La Paraula de Déu il·lumina, encoratja, dóna un nou sentit a la vida.

 

El reconeixement ple de Jesús s’esdevé en la celebració del seu Sopar. En arribar a Emaús, els dos deixebles inviten Jesús a quedar-se amb ells. Lluc diu molt breument que Jesús celebra el Sopar: Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. És aleshores que reconeixen Jesús, com diu l’evangelista: En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren. Aquesta és la importància que aquells cristians donaven a l’Eucaristia: És trobament amb Jesucrist vivent. La Paraula escoltada en comunitat i el pa compartit, són signes de la presència del Senyor entre nosaltres.

 

¿No hauríem de retrobar aquest sentit més genuí de la celebració de l’Eucaristia? Em sembla que ens trobem en unes circumstàncies que no ens ajuden gens a viure amb profunditat l’Eucaristia dominical. Entre molts cristians vigeix encara una mentalitat que ens ha fet mal: Participar en la celebració de l’Eucaristia del diumenge moguts pel desig de complir un precepte o manament. El Nou Testament ens diu que l’Eucaristia és una trobada amb Jesucrist vivent. Aquesta trobada s’esdevé per l’escolta atenta de la Paraula de Déu. Faltaria una reflexió aprofundida d’aquesta paraula, i un esforç per captar-ne el missatge. Així descobriríem que és llum per a la nostra vida. La trobada amb el Vivent s’esdevé de manera més plena en la fracció del pa. Pa que beneïm, partim i compartim. Un signe ben pobre com el pa s’esdevé signe de la presència misteriosa del Crist vivent. Trobem Crist en la Paraula i el Pa.

                                                        Girona, 8 de maig de 2011               

 
Homilia del Diumenge II de Pasqua cicle A: Mn. Francesc Planella PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
divendres, 29 d'abril de 2011 22:45

Jesús és vivent. Ho anem proclamant en les nostres celebracions pasquals. Però segurament que no ens sentim prou satisfets amb aquesta proclamació. I volten pel nostre cap i el nostre cor molts interrogants: ¿Com ha estat possible la seva resurrecció? ¿Per què no es fa visible, palpable, de manera que s’esvaeixin els nostres dubtes? ¿És que Jesús viu en la soledat de Déu i no és possible la seva presència entre nosaltres? ¿De debò que es fa present en la vida humana, en l’Església, en les comunitats cristianes? ¿Com podem experimentar, sentir, la seva presència? Sabem que, sense suprimir les ombres de la fe, podem tenir l’experiència de Jesús en la intimitat més profunda del cor. D’això són testimoni els grans creients que han deixat una petjada fonda en la història cristiana, començant pels primers seguidors de Jesús.

 

L’evangeli de Joan, que hem escoltat (Jn 20,19-31), ens assenyala un camí. A Jesús el podem trobar i sentir la seva presència, de manera especial, no exclusiva però molt important, en la comunitat cristiana. Fixem-nos en el que passa als primers deixebles. La mort de Jesús els havia trasbalsat de tal manera que ja ho donaven tot per perdut. La causa de Jesús havia caigut en el buit. Se sentien acovardits. Només buscaven la seva seguretat. Es varen tancar a casa morts per la por. Diu l’evangelista: Els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Com escriu un pensador d’avui, no n’hi havia prou de saber que Jesús havia ressuscitat. No era suficient escoltar el missatge de Pasqua. A aquells deixebles els faltava la cosa més important: l’experiència de sentir Jesús viu enmig d’ells (J. A. Pagola)

 

I els deixebles tenen el goig de ser afavorits per aquesta presència de Jesús, que s’esdevé quan es troben reunits, en comunitat. ¿Com va ser aquesta trobada amb Jesús, que els va omplir de joia i de pau? Es fa molt difícil de descriure perquè l’evangeli no explica només fets sinó que fa una reflexió, una catequesi. Segons sant Joan, Jesús es fa proper i se’l pot sentir en la fe, enmig de la comunitat. En el cor de la comunitat podem trobar i experimentar Jesús vivent. El qui se n’aparta s’exposa a tancar-se a Jesús, com subratlla l’evangeli d’avui. Tomàs no podia reconèixer ni experimentar Jesús vivent a part de la comunitat; la foscor s’havia apoderat del seu cor. El reconeix quan s’ajunta al grup dels deixebles. Aleshores surt de la seva boca aquesta confessió de fe, que els primers cristians devien repetir sovint: Senyor meu i Déu meu. La comunitat cristiana és lloc de trobada amb Jesús.

 

Jesús porta pau, alegria. Comunica l’Esperit que és la força de la comunitat. Mirem com es comportaven aquelles primeres comunitats equipades per la presència del Ressuscitat i del seu Esperit. Ens n’ha parlat la primera lectura (Ac 2,42-47). Lluc ens diu que els germans (així eren anomenats els cristians) escoltaven junts la paraula dels apòstols, es reunien per partir el pa (feia referència el pa que partim en l’Eucaristia), pregaven junts i posaven en comú els seus béns. En unes comunitats d’aquesta mena devia ser fàcil descobrir la presència del Senyor ressuscitat. És cert que, a vegades, sorgien també problemes que enfosquien la fe en Jesucrist present. Però hi havia comunitat, estimació, unió. Jesús ocupava invisiblement el lloc més important; presidia aquelles trobades, reunions, pregàries i la compartició dels béns.

 

Crec sincerament que a tots ens falta descobrir la importància de les comunitats cristianes. Som un grup de germans que no fem sols el camí cap a Déu sinó que el fem en comú. Quan ens reunim per a la pregària, per a l’Eucaristia o per a altres activitats, ¿som conscients que formem una comunitat i que Jesús és amb nosaltres? Recordem aquelles paraules tan conegudes de Jesús, a les quals em referia diumenge passat: On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells (Mt 18,20). Escriu Pagola: Les nostres comunitats no venceran les pors, ni sentiran l’alegria de la fe, ni coneixeran la pau que només Crist pot donar si Jesús no ocupa el centre de les nostres trobades, reunions, assemblees. En les nostres reunions, trobarem el Crist present si tenim ben viva la nostra fe.

 

Girona, 1 de maig de 2011

 
Homilia del Diumenge de PASQUA cicle A: Mn. Francesc Planella PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dijous, 21 d'abril de 2011 22:12

El Senyor ha ressuscitat. És la gran notícia que escolten aquelles dones que, plenes de nostàlgia per la mort de Jesús, van a veure el sepulcre on havia estat enterrat. ¿Ho havien estès bé? ¿No era pas una imaginació exaltada la que els feia veure viu el qui era mort? Si hagués estat així, hauria durat ben poc la falsa imaginació d’uns àngels que els donaven la gran notícia. Hauria estat desmentida amb més o menys rapidesa i ara ja no parlaríem d’un Jesús que, vencent la mort, ha ressuscitat. Però el convenciment era fort i no ho podien posar en dubte. És cert que, entre els mateixos deixebles, hi havia una tendència oculta o manifesta a la incredulitat: ¿Com era possible que Jesús hagués ressuscitat? El convenciment sobre la resurrecció es va anar refermant i els deixebles no podien callar: era cert que Jesús vivia.

 

Nosaltres ens ho creiem. Per això ens reunim i ho celebrem. Però, ¿podem entendre el que significa la resurrecció de Jesús? Em sembla que els mateixos cristians de primera hora, que ens varen deixar el seu testimoni, tampoc no podien entendre el que havia passat a Jesús. No hi ha paraules per expressar una realitat que se’ns escapa. Ells parlaven de resurrecció, que significa la reanimació d’un cos mort. ¿Era això el que havia passat a Jesús? El misteri de la resurrecció va més enllà de la recuperació d’una vida perduda. ¿Qui pot imaginar la vida de Déu, la vida amb Déu, de la qual participa Jesús vivent? Estem tocant el cor del misteri, un misteri que no pot capir la nostra intel·ligència, però atreu els nostres cors. Per a la fe, ¿el nostre cor no té més força, més raons, que la nostra intel·ligència?

 

Jesús viu, ha superat les barreres d’una vida efímera, caduca. La seva vida s’ha superat a si mateixa. La seva persona pren una dimensió que no cap en els límits d’aquesta vida present ni en el nostre llenguatge humà. El misteri de Jesús ressuscitat dóna la veritable dimensió de la vida humana. Ens diu fins on podem arribar, amb quina plenitud som capaços de viure. Jesús ens descobreix totes les possibilitats de la vida humana. L’evangeli de Joan comença definint Jesús com a vida. És un missatge repetit en el quart evangeli. En ell hi havia la vida (Jn 1,4). El Fill té vida en Ell mateix (Vegi’s Jn 5,26). Jesús afirma: Jo sóc el camí, la veritat i la vida (Jn 14,6). Jesús, vida, se sent portador de vida: Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna (Jn 3,16).

 

La màxima expressió de vida és Jesús Vivent, que ha superat la barrera de la mort. Nosaltres no creiem només en un personatge del passat sinó d’avui ben present enmig de nosaltres, de la seva Església i de la vida humana. La seva vida es va escampant; és una llavor que, si li donem un cultiu, germinarà en noves vides. La fe i el cor ens ho diuen: la nostra vida té un llevat al qual cal prestar atenció; l’Església té un recolzament que ha de potenciar més fortament; la nostra història gaudeix d’una força amagada que no hem valorat degudament; la nostra societat ha arraconat una energia que li podria fer donar un tomb vers una convivència pacífica i una civilització de l’amor. Em refereixo a la vida, la força, l’energia, el llevat, de Jesús el Vivent. Ho podem proclamar sense avergonyir-nos-en, sense deixar-nos portar pel complex de por que amenaça la nostra fe avui.

 

El Senyor ha ressuscitat, viu per sempre. I no és lluny de nosaltres. El trobem en l’amor que nosaltres sentim pels altres sobretot pels més pobres i necessitats: Tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm (Mt 25,35-36). El trobem enmig de les nostres comunitats reunides per compartir la fe, per pregar, tal com diu el mateix Jesús: On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells (Mt 18,20). El trobem en la nostra intimitat més profunda quan sentim la set d’un vida millor, el desig d’estimar sense límits, l’atracció per aquest misteri que és Amor. Jesús vivent és l’explosió de l’amor de Déu, de la vida nova que transforma.

                                                         Girona, 24 d’abril de 2011

 
Homilia del Diumenge de PASQUA cicle A: Mn. Francesc Planella PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dijous, 21 d'abril de 2011 22:12

El Senyor ha ressuscitat. És la gran notícia que escolten aquelles dones que, plenes de nostàlgia per la mort de Jesús, van a veure el sepulcre on havia estat enterrat. ¿Ho havien estès bé? ¿No era pas una imaginació exaltada la que els feia veure viu el qui era mort? Si hagués estat així, hauria durat ben poc la falsa imaginació d’uns àngels que els donaven la gran notícia. Hauria estat desmentida amb més o menys rapidesa i ara ja no parlaríem d’un Jesús que, vencent la mort, ha ressuscitat. Però el convenciment era fort i no ho podien posar en dubte. És cert que, entre els mateixos deixebles, hi havia una tendència oculta o manifesta a la incredulitat: ¿Com era possible que Jesús hagués ressuscitat? El convenciment sobre la resurrecció es va anar refermant i els deixebles no podien callar: era cert que Jesús vivia.

 

Nosaltres ens ho creiem. Per això ens reunim i ho celebrem. Però, ¿podem entendre el que significa la resurrecció de Jesús? Em sembla que els mateixos cristians de primera hora, que ens varen deixar el seu testimoni, tampoc no podien entendre el que havia passat a Jesús. No hi ha paraules per expressar una realitat que se’ns escapa. Ells parlaven de resurrecció, que significa la reanimació d’un cos mort. ¿Era això el que havia passat a Jesús? El misteri de la resurrecció va més enllà de la recuperació d’una vida perduda. ¿Qui pot imaginar la vida de Déu, la vida amb Déu, de la qual participa Jesús vivent? Estem tocant el cor del misteri, un misteri que no pot capir la nostra intel·ligència, però atreu els nostres cors. Per a la fe, ¿el nostre cor no té més força, més raons, que la nostra intel·ligència?

 

Jesús viu, ha superat les barreres d’una vida efímera, caduca. La seva vida s’ha superat a si mateixa. La seva persona pren una dimensió que no cap en els límits d’aquesta vida present ni en el nostre llenguatge humà. El misteri de Jesús ressuscitat dóna la veritable dimensió de la vida humana. Ens diu fins on podem arribar, amb quina plenitud som capaços de viure. Jesús ens descobreix totes les possibilitats de la vida humana. L’evangeli de Joan comença definint Jesús com a vida. És un missatge repetit en el quart evangeli. En ell hi havia la vida (Jn 1,4). El Fill té vida en Ell mateix (Vegi’s Jn 5,26). Jesús afirma: Jo sóc el camí, la veritat i la vida (Jn 14,6). Jesús, vida, se sent portador de vida: Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna (Jn 3,16).

 

La màxima expressió de vida és Jesús Vivent, que ha superat la barrera de la mort. Nosaltres no creiem només en un personatge del passat sinó d’avui ben present enmig de nosaltres, de la seva Església i de la vida humana. La seva vida es va escampant; és una llavor que, si li donem un cultiu, germinarà en noves vides. La fe i el cor ens ho diuen: la nostra vida té un llevat al qual cal prestar atenció; l’Església té un recolzament que ha de potenciar més fortament; la nostra història gaudeix d’una força amagada que no hem valorat degudament; la nostra societat ha arraconat una energia que li podria fer donar un tomb vers una convivència pacífica i una civilització de l’amor. Em refereixo a la vida, la força, l’energia, el llevat, de Jesús el Vivent. Ho podem proclamar sense avergonyir-nos-en, sense deixar-nos portar pel complex de por que amenaça la nostra fe avui.

 

El Senyor ha ressuscitat, viu per sempre. I no és lluny de nosaltres. El trobem en l’amor que nosaltres sentim pels altres sobretot pels més pobres i necessitats: Tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm (Mt 25,35-36). El trobem enmig de les nostres comunitats reunides per compartir la fe, per pregar, tal com diu el mateix Jesús: On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells (Mt 18,20). El trobem en la nostra intimitat més profunda quan sentim la set d’un vida millor, el desig d’estimar sense límits, l’atracció per aquest misteri que és Amor. Jesús vivent és l’explosió de l’amor de Déu, de la vida nova que transforma.

                                                         Girona, 24 d’abril de 2011

Darrera actualització de dijous, 21 d'abril de 2011 23:24
 
«IniciaAnterior41424344454647484950SegüentFinal»

Pàgina 50 de 51