Inici Homilies Mn Francesc
Homilies Mn Francesc
DIUMENGE III DE QUARESMA – Cicle C (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dijous, 25 de febrer de 2016 20:06

Jesús centrava la seva predicació en la conversió. Invitava la gent a convertir-se, a canviar de vida. Mateu ho resumeix així: Jesús començà a predicar. Deia: Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop (Mt 4,17). Davant de l’esdeveniment tan important del Regne que arribava, calia prendre una actitud seriosa. Si Déu ve a nosaltres, no podem mostrar-nos-hi indiferents. Cal obrir-li el pas, treure els obstacles, canviar de vida, corregir allò que fem malament. La crida a la conversió la trobem al llarg de l’Antic Testament. El profeta Jeremies proclamava: Convertiu-vos del mal camí, milloreu la vostra conducta, no aneu darrere altres déus ni els adoreu (Jr 35,15). En la persona humana hi ha llavors de bé i de mal. I el mal sovint domina sobre el bé. Cal canviar de vida, no crear déus falsos que volen suplantar Déu.

L’evangeli (Lc 13,1-9) d’avui conté també una crida a la conversió. Però ens sembla una mica sorprenent. Expliquen a Jesús el cas d’uns galileus assassinats per Pilat. La sang d’ells es va barrejar amb la sang de les víctimes que oferien en sacrifici a Déu. Dues coses horribles: el crim de fer matar unes persones; el sacrilegi de barrejar sang humana amb sang sagrada per a Déu. Aquests sacrificis d’animals avui ens repugna però cal situar-lo en aquella mentalitat. ¿Quina va ser la reacció de Jesús davant d’aquests fets? A nosaltres ens sembla que hauria d’haver pronunciat una paraula dura de condemna. Però va per un altre camí. Aprofita el fet per fer una crida a la conversió: ¿Us penseu que aquells galileus varen ser malmenats perquè havien estat més pecadors que tots els altres galileus? Us asseguro que no: si no us convertiu tots acabareu igual.

Davant dels fets desgraciats de la vida, cal prendre una actitud de reflexió. El cas dels galileus assassinats no era cap càstig pels pecats, segons mentalitat de l’època. ¿És que hi ha algú que pugui considerar-se net de pecat? Podem dir que som justos i pecadors al mateix temps. Els qui escoltaven Jesús no podien presentar-se com a models de conducta totalment recta. Aquest deu ser el sentit de les paraules de Jesús: Si no us convertiu, tots acabareu igual. Per evitar el mal que ens pugui sobrevenir, cal canviar de vida. De tota manera, aquetes paraules de Jesús són dures i semblen una amenaça. Prenguem-les com una “crida urgent” a la con-versió. No podem retardar els canvis que hàgim de fer a la nostra vida. Segurament que no seran canvis radicals, forts, sinó “petites conversions”, com les podríem anomenar.

La mateixa reflexió fa Jesús en el cas d’aquells divuit homes que varen morir quan els caigué a sobre la torre de Siloè. Us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual. No podem classificar les persones en bones i dolentes. Tots ens podem trobar en accidents semblants a la caiguda de la torre de Siloè. Accidents, desgràcies, edificis que s’ensorren, estan a l’ordre del dia i ens poden afectar, no perquè siguem més dolents sinó perquè són fets imprevistos. Davant d’això cal estar preparat, viure en conversió constant, perquè no ens agafi desprevinguts. No sabem quan sobrevindrà per a nosaltres el pas definitiu de sortir d’aquest món. Cal viure en estat d’alerta, en pau, en tranquil·litat d’esperit, donant el fruit de les bones obres.

Jesús espera de nosaltres que donem fruit i que no ens passi com aquella figuera de la parà-bola que hem escoltat. Una figuera estèril, ¿què hi fa en una vinya? Per això l’amo desitjava tallar-la ja que ocupava inútilment un terreny. Però el vinyater proposa de treballar-la, fer el possible per salvar-la. Es dóna a la figuera una altra oportunitat. L’atenció i els esforços del vi-nyater serien eficaços? Es fruits de la figuera simbolitzen les obres bones que fem com a fruit de la nostra conversió. Un teòleg d’avui escriu: “La paràbola ha estat explicada per provocar la nostra reacció. ¿Per a què serveix una figuera que no fa figues? ¿Per a què serveix una vida estèril i sense creativitat? ¿Per què serveix un cristianisme sense un seguiment pràctic de Jesús? ¿Per a què serveix una Església sense dedicació al Regne de Déu? ¿Per a què serveix una religió que no canvia els nostres cors? ¿Per a què serveix un culte (acte religiós) sense conversió? A poc a poc anem substituint els valors que podrien animar la nostra vida per petits interessos que es ajuden a “anar tirant” (Pagola). Convertir-se i donar fruit.

Girona, 28 de març de 2016

 
DIUMENGE II DE QUARESMA – Cicle C Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
divendres, 19 de febrer de 2016 23:13

¿Com acabaria la vida de Jesús? Els deixebles no ho veien clar. Els havia anunciat: Cal que el Fill de l’home pateixi molt. Els notable, els gras sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia (Lc 9,22). El panorama presentava una visió fosca de Jesús. Encara que hagués anunciat a seva resurrecció, els deixebles no ho entenien i veien només un Jesús rebutjat i condemnat a mort. Davant d’aquest anunci, els dei-bles podien sofrir el mateix risc dels qui havien escoltat Jesús, després del discurs sobre pa: Aquest llenguatge és molt dur. ¿Qui és capaç d'acceptar-lo? Molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb ell (Jn 6,60.66). Però ara continuaven seguint-lo. Segu-rament que necessitaven una empenta, una força especial.

Jesús els dóna un senyal de com acabarà la seva vida: una vida transformada, vida amb Déu. És la resurrecció. Un avançament d’aquesta vida totalment nova es mostra en l’escena del que hem anomenat “transfiguració del Senyor”. Ho hem pogut escoltar. Jesús apareixia com un home qualsevol però amagava dintre seu una dimensió superior: era Déu. El misteri que mai no podrem comprendre els seus seguidors. Aquest Déu que s’amagava, ara es manifes-tava a la muntanya on Jesús es va transfigurar. Alguns dirien que allí es va mostrar un tros de cel. Fixem-nos en el que ens diu l’evangeli (Lc 9,28-36). La muntanya era tinguda com el lloc més proper a Déu. El color blanc dels vestits respirava vida nova. En la resurrecció de Jesús hi havia dos àngels vestits de blanc, asseguts al lloc on havia estat posat el cos de Jesús, l'un al cap i l'altre als peus (Jn 20,12). En l’Apocalipsi, llegim: Vaig veure que hi havia una multitud tan gran que ningú no l'hauria poguda comptar. S'estaven drets davant el tron i davant l'A-nyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans (Ap 7,9). És el blanc de la resurrecció.

I una presència molt especial de Déu també es nota en la muntanya. ¿Us heu fixat que Lluc ens ha dit: Mentre Pere parlava es formà un núvol i els cobrí? Recordareu que pel camí del desert, es formava un núvol que acompanyava el poble. De dia, el núvol; de nit, una columna lluminosa. S’ha considerat el núvol com a símbol de la presència de Déu possiblement perquè els núvols es troben, en certa manera, més a prop de Déu. I és des del núvol que Déu parla: Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo. Una cosa semblant passa en el baptisme. Una veu diu: Una veu digué des del cel: Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he com-plagut (Lc 3,22). Déu acredita Jesús. És el Fill, l’elegit. La fe es recolza totalment en Ell. Cal escoltar-lo. Jesús deia als jueus: ¿Per què no compreneu el llenguatge amb què us parlo? Perquè sou incapaços d'escoltar la meva paraula (Jn 8,43).

Fixem-nos en la nota que escriu Lluc. Jesús va pujar a la muntanya a pregar. ¿Com seria la seva pregària? ¿Una pregària de confiança, plena de llum, capaç d’assaborir el Gran Silenci en el qual Déu parla? Enmig de la seva pregària s’esdevé el canvi en la seva persona: Es trasmudà l’aspecte de la seva cara i el seu vestit es tornà blanc. El contacte profund amb Déu transforma Jesús. No canvia la seva identitat; és la mateixa persona, però es manifesta una vessant que passava desapercebuda als seus contemporanis. És un home i és Déu. La pre-gària és el lloc del trobament profund amb Déu, que Jesús experimenta, sent, viu. Pregar és obrir-se al misteri d’un Déu que sembla tan silenciós i tan llunyà, però és amb nosaltres.

El món de la fe ens obre a un món gran, formós, que pot sembla imaginari per a moltes perso-nes. Però és un món engrescador per als qui creuen. Més enllà del present, per damunt del que estem veient i tocant, s’hi amaga el Déu de la pau i de l’amor. Molt sovint ens passa desapercebut. ¿Per què no podríem tenir una visió semblant a la que varen tenir els tres dei-xebles contemplant Jesús transfigurat? Això és el que esperem en la resurrecció. Un teòleg ha escrit: “L’home modern comença a experimentar la insatisfacció que produeix en el seu cor el buit interior, la poca elevació o vulgaritat d’allò que fem cada dia, la superficialitat de la nos-tra societat, la incomunicació amb el Misteri” (Pagola). Caminem en comunió amb Déu que o-bre nous horitzons per a la nostra vida.

Girona, 21 de febrer de 2016

 

 
DIUMENGE I DE QUARESMA - Cicle C (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
diumenge, 14 de febrer de 2016 19:15

Tots imaginem un Jesús perfecte i no anem equivocats. La seva confiança plena en Déu, el seu amor als altres, la seva dedicació a la pregària, els seus gestos d’acolliment per a tothom i de perdó per als agafats pel mal o pecat, el caracteritzen com a home perfecte, noble a carta cabal, fidel fins a l’extrem de donar la seva pròpia vida pels altres. Donada aquesta manera de ser de Jesús, ens costa veure’l subjecte a la temptació. ¿És que podia pecar? ¿Podia desviar-se dels camins de Déu? El mateix problema es va plantejar quan va anar a Joan perquè el ba-tegés, com recordareu. Joan batejava els qui se sentien pecadors. ¿És que Jesús s’hi sentia? L’home perfecte, Jesús de Natzaret, no va estalviar-se les temptacions, que no varen tenir lloc només al desert. La seva vida sofria el risc de la infidelitat, del desviament de la seva missió, del centrament en si mateix, de la preocupació exclusiva per la seva pròpia seguretat.

Les temptacions del desert, que hem sentit en l’evangeli (Lc 4,1-13), vénen a resumir una vida amenaçada pels paranys que li preparaven les persones que envoltaven Jesús. Molts el voli-en una persona que actués amb poder, que mostrés la seva personalitat amb accions extraor-dinàries, que es proclamés rei, dominador, que encapçalés la lluita contra la dominació roma-na. Però Jesús apareix feble, humil, senzill, sense pretensions de grandeses, sense l’afany de dominar, sense alçar la veu contra els seus sofriments, sense desdir-se mai de fer la voluntat de Déu. Ho diu Ell mateix: No he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m'ha enviat (Jn 6,38).

Primera temptació.- L’esperit del mal diu a Jesús: Digues a aquesta pedra que es torni pa. Ens diu Lluc que Jesús, després de passar aquells dies al desert sense menjar, a la fi quedà extenuat de fam. Era l’ocasió per presentar-li aquesta proposta: Converteix la pedra en pa. Així satisfaria la seva fam. Era incitar-lo a preocupar-se de si mateix, a proveir-se a si mateix dels béns materials, de l’aliment. La resposta de Jesús és ben clara. Si la persona humana necessita el pa de cada dia, no cal oblidar que tots portem en la nostra intimitat una necessitat encara més forta que l’aliment del cos. Tenim necessitat de Déu; no podem tenir una vida au-tèntica si l’arraconem. L’home no viu només de pa. En una ocasió, Jesús diu als deixebles: El meu aliment és fer la voluntat del qui m'ha enviat i dur a terme la seva obra (Jn 4,34).

Segona temptació.- És una proposta de poder: Et puc donar tot aquest el poder i la glòria d’a-quests reialmes. Per obtenir-lo havia de prostrar-se i adorar l’esperit del mal. Era abandonar Déu i sotmetre’sal poder de dominar. Proposta abominable. ¿Com podia actuar d’aquesta manera el qui vivia només per Déu i per l’amor? No es pot fer un déu del poder que corromp tantes persones, que frueixen dominant els altres. Mai no va pensar a dominar sinó a servir. Sabem que després de la multiplicació dels pans, la gent estava entusiasmada i exclamava: Realment, aquest és el profeta que havia de venir al món. Jesús s'adonà que venien a em-portar-se'l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya (Jn 6,14-15). Jesús va ser realment dur amb els tenien el poder: Ja sabeu que els governants de les nacions les domi-nen com si en fossin amos (Mt 20,25). No vivia per dominar, imposar, sinó per servir.

Tercera temptació.- Diu Lluc que Jesús es trobava dalt la cornisa del temple. I se li fa aquesta proposta: Tira’t daltabaix des d’aquí. Seria una manera de mostrar la seva personalitat i una prova que Déu el protegia. És l’espectable, el miracle cridaner, l’afany de contemplar un fet extraordinari. ¿És que els jueus pensaven i volien fets sobresortints del Messies que havia de venir? ¿Per què demanar-li fets tan espectaculars? No era aquest el pla de Déu, ni la manera d’actuar de Jesús. Demanar fets tan inútils, buits de significat, era temptar Déu. No temptis el Senyor, el teu Déu. És que ni en els moments més apurats, Jesús no va reclamar la inter-venció de Déu per a alliberar-lo. I Ell mateix no va dur a terme cap acció extraordinària a favor seu ni en la moment de seva crucifixió. La gent deia: Salva't a tu mateix, si ets Fill de Déu, i baixa de la creu! (Mt 27,40).

Ens fa bé contemplar un Jesús que lluita, és fidel. ¿No és per a nosaltres un model a seguir?

Girona, 14 de febrer de 2016

 
DIUMENGE V DE DURANT L’ANY – Cicle C (MN. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dissabte, 6 de febrer de 2016 18:54

Què experimentem quan ens acostem a Déu, el gran misteri que ens sobrepassa totalment? Crec que no és fàcil respondre a aquesta pregunta. Els pensaments i els sentiments de tots nosaltres són diversos. Però em sembla que trobaríem quelcom en comú. Un pensador ha es-crit que la reacció que s’amaga en la nostra intimitat és un sentiment de fascinació i de temor. El misteri de Déu fascina, atreu, sedueix. Volem acostar-nos-hi per veure què podem captar-ne d’un misteri que imaginem gran, incomprensible. Allò que no coneixem ens atreu. Déu, a qui no ha vista mai ningú ens fascina, ens captiva. Com desitjaríem entrar en la intimitat d’un Déu que ni tan sols som capaços d’imaginar. Davant Déu experimentem també un sentiment de temor. Ens sentim petits, indignes, davant la grandesa, la gran distància, que ens separa d’Ell. ¿No podríem trobar aquestes dues actituds en la persona de Moisès, a la muntanya del Sinaí, quan Déu es donava a conèixer?

Això devia ser el que va passar a Pere després de la pesca extraordinària que ens ha explicat l’evangeli d’avui (Lc 5,1-11). Pere s’impressiona per la personalitat de Jesús. El veu gran, del tot superior a la persona humana. S’agenolla, l’adora. Se sent fascinat, seduït, pel misteri de Jesús. I l’invoca amb una paraula que només podia correspondre a Déu. Li diu: Senyor. El gest i la paraula de Pere són una manifestació de la seva admiració per Jesús, que fascina. Però fixem-nos també en el que afegeix: Allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador. És sentir-se indigne, pobre, pecador, allunyat d’un misteri molt gran que causa temor. És la veritat, que anomenem humilitat. No és un rebaixar-se tot i reconeixent que no som pas tan pecadors. És un acte de sinceritat, de noblesa, exemplar per a tots nosaltres.

Jesús no rebutja Pere sinó que l’acull, li manifesta que no tingui por, i li encomana una tasca que no li serà gens fàcil: Des d’ara seràs pescador d’homes. Què signifiquen aquestes pa-raules? És un manera de dir que Pere haurà de treballar per fer adeptes per la causa de Je-sús. S’haurà de fiar plenament de Jesús; no haurà de lluitar només amb les seves pròpies forces. En l’evangeli d’avui, Jesús diu a Pere que tiri les xarxes a l’aigua per pescar. Cosa ben difícil pescar de dia i, a més, quan havien passat tota la nit sense poder pescar res. La pesca serà possible per la presència de Jesús. Pere, enmig d’aquestes dificultats, fa cas de Jesús: Ja que vós ho dieu calaré les xarxes. La paraula de Jesús és eficaç: la pesca va ser especta-cular. En el futur, Pere haurà de fer de pescador d’homes recolzat en la paraula de Jesús.

L’evangeli no pot arribar al cor de les persones només amb els esforços d’aquells que l’anu-ciem. Aquí no hi valen paraules molt boniques, discursos brillants, muntatges espectaculars o recursos d’imatges impactants. Hi poden ajudar; però la nostra paraula només pot set eficaç per la presència i la força de Jesús que ens acompanya i ens fa entendre el sentit de les Es-criptures (Lc 24,13-33). Els qui anunciem l’evangeli, des de l’homilia fins en les converses de carrer, passant per les catequesis d’infants o d’adults o familiars, no podem refiar-nos dels propis recursos ni pensar que som uns mestres exemplars. La nostra sinceritat ens porta a reconèixer, com Pere, que som febles, que la nostra vida no sempre és coherent amb l’evangeli. Som febles i estem de camí, amb els nostres alts i baixos.

El que importa és que ens sentim atrets per Jesús fent-lo el centre de les nostres vides, com els deixebles presents en la pesca, que ho deixaren tot i se n’anaren amb ell. I quan ens sem-bla que el seguiment de Jesús i l’anunci que puguem fer de la seva paraula, ens ve molt costa a munt, fiem-nos d’Ell tal com va fer Pere: Ja que vós ho dieu, calaré les xarxes. I escoltem el que va dir Jesús a Pere: No tinguis por. Ens poden arribar paraules que fereixin la nostra sensibilitat religiosa, que toquin les fibres més íntimes de la fe en Jesús i de la il·lusió que sen-tim per fer de pescadors d’homes, com Pere. No tinguem por de treballar per fer conèixer el camí de Jesús. Esforcem-nos per viure com Ell i confiar-hi, encara que ens sentim indignes del seu amor i ens sembli que ens pot rebutjar. No ho va fer amb Pere; tampoc no ho farà amb nosaltres. Tots podem fer una mica de Pere: ser pescadors, acostar persones a Jesús.

Girona, 7 de febrer de 2016

 
DIUMENGE IV DE DURANT L’ANY – Cicle C (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
diumenge, 31 de gener de 2016 23:08

L’anunci de la Paraula de Déu sempre troba contradictors. I els qui l’escoltem i volem posar-la en pràctica ens sentim també incòmodes en l’ambient d’indiferència que ens envolta. Resulta molt difícil anar contra corrent. Mirem els qui hi han estat plenament fidels. Sentien certament la joia de creure i de donar-se totalment a Déu perquè en Ell trobaven la llum, l’amor, la pau, la joia, la llibertat. Però no es varen estalviar els sofriments, l’oposició. Ho veiem en la història dels profetes. La primera lectura (Jr 1,4-5; 17-19) ens ha parlat de la vocació o missió que el Senyor havia confiat al profeta Jeremies: Abans de néixer et vaig fer profeta. Déu li dóna a entendre que la seva tasca seria difícil. Hauria de parlar contra els reis, els governants, contra el seu poble. T’assaltaran però no et podran abatre. La força de la Paraula tirarà endavant.

És ben cert que el profeta s’ho va passar molt malament. Exclamava:Senyor, m'heu seduït i m'he deixat seduir. He estat la riota de tothom, tot el dia es burlen de mi. Si em dic: No hi pensaré més, no anunciaré la paraula en el seu nom, llavors ella es torna dintre meu com un foc devorador tancat en el meu cos: he provat d'apagar-lo i no he pogut (Vegi’s Jr 20,7-9). La Paraula de Déu és com un foc que crema, transforma, atreu, devora. El profeta va ser-hi fidel del tot. Sembla que la Paraula de Déu fereixi els qui l’escolten. El que fa és posar el dit a la nafra, cosa que no poden suportar els qui estan lluny de la justícia, de la noblesa, de la rec-titud. El mal dóna una llibertat falsa; el bé dóna una llibertat plena que sorgeix de la Paraula de Déu. Penso que aquí tenim un gran alliçonament per a nosaltres: saber escoltar la Paraula encara que cogui; viure-la, anunciar-la, enmig de contradiccions. És la fidelitat.

Jesús seguirà el camí dels profetes. Ho hem vist en l’evangeli (Lc 4,21-30). A la sinagoga de Natzaret es considera el seguidor del profeta Isaïes, el qui portarà a terme les paraules profè-tiques. En un primer moment, sembla que hi ha una reacció d’entusiasme entorn de Jesús, però la gent no se’n fia. Com podia considerar-se un continuador del profeta un home del poble, ben conegut pels seus veïns amb els quals s’hauria relacionat i comportat de manera normal? Tothom sabia que Jesús era el fill del fuster Josep, sense cap categoria social relle-vant. ¿D’on li podia venir la seva qualitat de mestre i profeta? En una ocasió li ho varen plan-tejar: Un cop Jesús hagué entrat al recinte del temple, mentre ensenyava, se li van acostar els grans sacerdots i els notables del poble i li preguntaren: Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat? (Mt 21,23).

Jesús no tenia títols acadèmics ni era considerat un mestre de la Llei. L’autoritat li venia de Déu. Era profeta per vocació. I era el més gran dels profetes. Venia de Déu. Existia amb Déu abans dels segles. Les paraules dels profetes no podien comparar-se amb les de Jesús, que eren paraules de vida eterna. Ell mateix era la Paraula (Jn 1,1-18), el Profeta (en majúscula). A la sinagoga de Natzaret (el seu poble) no ho comprenen, el rebutgen. És el mateix Jesús el qui els ho retreu: Us ho dic amb tota veritat: no hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal. Si ells no l’accepten, Jesús se n’anirà a les persones que tinguin més bona disposi-ció, fins i tot fora d’Israel. I recorda dos profetes que no varen anar a socórrer les viudes i els leprosos que hi ha havia a Israel sinó una viuda de Sarepta de Sidó (ciutat fenícia) i Naaman de Síria.

La gent de la sinagoga s’indignaren, no podien suportar la veritat del profeta Jesús. I la cosa va anar a més. Varen treure Jesús del poble i volien estimbar-lo, diu sant Lluc. No ho varen aconseguir, però començava per a Jesús el seu calvari, la seva lluita, que el duria a la mort. Malgrat tot, ningú no va poder fer-lo callar. Els qui volien fer-lo desaparèixer varen fracassar, encara que varen aconseguir la seva condemna a mort. És que la Paraula del profeta de Natzaret ha travessat els segles. En l’actualitat continua ressonant en les nostres comunitats i en la gent de bona voluntat. ¿Sabrem escoltar-lo? ¿No trobem ressons de la seva veu, com la del Papa Francesc que vol recuperar, de ple, la paraula de Jesús? No el rebutgem com fan avui algunes persones.

Girona, 31 de gener de 2016

 
DIUMENGE III DE DURANT L’ANY – Cicle C (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
divendres, 22 de gener de 2016 00:19

En el llibre del Deuteronomi (Antic Testament), llegim: L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca del Senyor (8,3). La primera lectura d’avui ens ha parlat de l’entu-siasme amb què el poble escoltava la lectura del Llibre (la Bíblia). Amb tota solemnitat, Esdres va portar el Llibre en presència del poble. Tots escoltaven atentament, es prosternaren amb el front a terra i adoraven el Senyor. Alguns entesos n’explicaven el sentit perquè la lectura fos entenedora (Vegi’s Ne 8,1-4.5-6.8-10). Podem dir que havien entès que la persona humana no viu només de pa sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu. El Llibre els donava vida, alimentava la seva fe, els feia sintonitzar amb el que Déu volia. La lectura de la Bíblia era una constant en la vida dels creients del poble d’Israel. És un bon exemple per a nosaltres, encara que la Bíblia ofereix les seves dificultats. Per això caldria una explicació detinguda.

Jesús era un amant de la Paraula de Déu. Acudia a les sinagogues on es pregava, s’escolta-va i es comentava la Paraula. És cert que, en aquests llocs, ell oferia també els seus comen-taris i anunciava el seu missatge. L’evangeli d’aquest diumenge (Lc 1,1-4;4,14-21) ens explica la seva anada a la sinagoga de Natzaret. Era un dissabte, el dia sagrat dels jueus. Jesús, com a persona profundament religiosa, tenia també un gran respecte pel dissabte i pel que es feia a la sinagoga. L’anada a la sinagoga era habitual en Jesús com subratlla Lluc: Anà a la sina-goga com tenia costum. L’Esperit de Déu guiava els seus passos. L’evangelista mostra un gran interès a subratllar com Jesús es movia, actuava, ple del poder de l’Esperit. Encara que semblava que era un oient com els altres, Jesús va mostrar quina seria la seva missió.

Li donen a llegir un fragment del profeta Isaïes que anunciava un futur millor per al poble d’Is-rael: portar la Bona Nova als desvalguts, a proclamar als captius la llibertat, als cecs el retorn a la llum, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor. Diu Lluc que tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en Jesús. L’evangelista no ens conta tot el comentari que podia haver fet Jesús. Només anota aquestes paraules: Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura. Jesús fa seves les paraules d’Isaïes. Vénen a ser com el programa de la seva actuació. És la seva presentació, diguem-ne, oficial. Els seus preferits seran els més febles, els marginats, els oprimits, els qui s’ho passen malament, els pobres.Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu (Lc 6,20).

Quan els deixebles de Joan preguntaven a Jesús si era el qui havia de venir, Jesús responia: Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu: els cecs hi veuen , els coixos caminen, els lepro-sos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova (Mt 11,4-5). És el compliment de l’anunci que va fer a la sinagoga de Natzaret. Els pobres reben l’anunci de l’evangeli. Aquesta va ser la missió de l’Enviat de Déu. La pobresa estava relacionada amb els malalts, els oprimits, els invàlids, els cecs, els leprosos, els qui pertanyien a les classes socials més baixes i només podien guanyar-se la vida demanant al- moina. Jesús havia vingut per alliberar les persones de les seves xacres físiques i morals. Així mostrava el Déu misericordiós que allibera, perdona, ens fa més humans, fills seus.

Jesús es va identificar amb els qui sofrien tantes carències, els faltats d’una vida digna, els qui eren menystinguts. La seva lluita a favor dels altres no va consistir a empunyar les armes contra els opressors. Al contrari, va lluitar des de dintre, fent costat i ajudant els qui sofrien: els pobres. Jesús no va promoure una revolució econòmica. sinó una revolució d’amor. Des de Déu, s’introdueix en la vida de les persones per compartir els seus dolors i alliberar-les. No s’imposa sinó que ofereix el millor do: el Regne de Déu. Els qui formem part de l’Església no podem deixar de seguir els camins de Jesús i treballar per la mateixa causa. Impressiona els compromisos que van prendre uns bisbes quan s’acabava el Concili Vaticà II. Els varen ano-menar “Pacte de les Catacumbes”. En cito només unes paraules. “Procurarem viure com viu la gent dels nostres pobles”. “Renunciem a l’aparença i realitat de la riquesa sobretot en el vestir (vestimentes, colors cridaners) i a símbols de metalls preciosos”. “Renunciem als títols que expressen grandesa i poder (eminència, excel·lència, monsenyor...). És el camí de Jesús.

Girona, 24 de gener de 2016

 
«IniciaAnterior12345678910SegüentFinal»

Pàgina 5 de 51