Inici Homilies Mn Francesc
Homilies Mn Francesc
DIUMENGE V DE PASQUA – Cicle C (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dimecres, 27 d'abril de 2016 16:53

L’evangeli del present diumenge (Jn 13,31-33a,34-35), que forma part del llarg discurs de l’últim sopar, ens presenta Jesús com si formulés el seu testament espiritual. Fixem-nos en aquestes paraules: Us dono un nou manament: que us estimeu els uns als altres. Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres. Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus.

Estimeu-vos els uns als altres.- Ho hem pogut escoltar. I no és l’única vegada que Jesús ho diu. Ho recorda amb gran insistència: Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat (Jn 15,12). I no en té prou: Això us mano que us estimeu els uns als altres (Jn 15,17). En la primera carta de Pere, llegim: Estimeu-vos els uns als altres intensament i amb un cor net (1Pe 1,22). Estimar no de qualsevol manera sinó a fons i desfer-se de tota mena de dobles intencions.És una qüestió crucial, decisiva, que els deixebles no podrem oblidar mai al llarg de la història, encara que hem viscut situacions difícils, conflictives, divisions, dintre l’Església. Cal tornar a la paraula de Jesús. Per a Pau, l’amor és la plenitud de la Llei. Tots els manaments porten a estimar: No cometre adulteri, no matar, no robar, no desitjar allò que és d’un altre, i qualsevol altre manament, tots es resumeixen en això: Estima els altres com a tu mateix (Rm 13,9).

Tal com jo us he estimat.- Cal estimar a l’estil de Jesús, donant-se plenament als altres, buscant el bé de tothom, comprenent, perdonant. Déu estima. Jesús és la mostra més clara d’aquest amor. Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell sinó que tinguin vida eterna (Jn 3,16). Joan escriu: Si Déu ha estimat tant, també nosaltres ens hem d’estimar els uns als altres (1Jn 4,11). Estimar perquè Déu estima, imitant les obres de Jesús, el seu esperit. Estimar pot arribar fins a donar la vida pels altres: Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels amics (Jn 15,13). És aquí on va arribar Jesús. És una referència clara a la seva mort en creu, cimal del seu amor.

Joan recorda el moment solemne, emotiu, de l’hora de Jesús: Sabia que havia arribat la seva hora, la de passar d’aquest món al Pare. Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem (Jn (Jn 13,1). Havia viscut sempre estimant. Ara mostra un amor suprem difícil d’imaginar. No podem entrar en el cor de Jesús per veure’n aquest amor gran, sublim. Només veiem signes d’amor, de servei, ben eloqüents. El rentament de peus als deixebles n’és una mostra clara, una actitud a imitar. Fixem-nos en el que els diu: ¿Enteneu això que us fe fet? Vosaltres em dieu “Mestre i “Senyor”, i feu bé de dir-ho perquè ho sóc. Si, doncs, jo que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres (Jn 13,12-15). Jesús espera que els deixebles estimem tal com Ell ha estimat. Si ens sentim tocats pel seu amor, podrem anar fent camí estimant de veritat.

L’estimació ens identifica com a deixebles.- L’estimació sincera, neta, noble, no es manifesta amb paraules. Les grans conferències o els debats sobre l’amor (tan difícil d’entendre) no pot descobrir-nos què és estimar. Les paraules sobre l’amor són buides si no van acompanyades per la nostra manera d’actuar, com va fer Jesús, que va passar tota la vida fent el bé. Per la nostra manera de ser i actuar es pot conèixer que som deixebles de Jesús, el mestre. Les nostres comunitats mostraran la veritat de la nostra condició de deixebles si vivim units. El que ens uneix no són les nostres idees, la manera de pensar, la cultura, les decisions socials o polítiques que hàgim pres, sinó l’estimació que ens tinguem els uns als altres, per damunt de les nostres diferències. El que cal és acollir, sentir-se acollit; estimar, sentir-se estimat en el grup, petit a gran, de deixebles. Joan escriu: No estimem amb frases i paraules, sinó amb fets i de veritat. D’aquesta manera coneixerem que som de la veritat (1Jn 3,18-19). Si estimem amb fets, actes solidaris, sabrem que no ens enganyem a nosaltres mateixos. I els qui ens observen ens podran reconèixer com a deixebles de Jesús.

Girona, 24 d’abril de 2016

 
DIUMENGE IV DE PASQUA – Cicle C (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dissabte, 16 d'abril de 2016 00:38

Jesús ho va tenir difícil. Moltes persones que podien escoltar la seva paraula, feien el sord i es mostraven amb Ell molt hostils. Volien desfer-se’n; l’amenaçaven a mort; volien apedregar-lo. Què havia fet? És la pregunta que fa Jesús als jueus: M’heu vist fer moltes obres bones, que venien del meu Pare. ¿Per quina d’elles em voleu apedregar?(Jn 10,31). Les calúmnies contra Jesús eren molt greus. Tractar-lo com a blasfem, que profereix insults a Déu, era ferir els seus sentiments més profunds. Els jueus li diuen: No et volem apedregar per cap obra bona, sinó per blasfèmia, perquè tu, que ets un homes et fas Déu (Jn 10,33). Però una cosa volien saber sobre la personalitat de Jesús: Fins quan ens tindràs en la incertesa?Si ets el Messies, digue’ns-ho obertament (Jn10,24).

Jesús els havia parlat figuradament de si mateix com a pastor. Què volia dir? Els jueus que coneixien la Bíblia podien entendre-ho. El profeta Ezequiel parlava així en nom de Déu: Jo els donaré un sol pastor que pasturi les ovelles: el meu servent David. Ell les pasturarà, serà el seu pastor (Ez 34,23). El rei era anomenat pastor. ¿És que Jesús era una mena de rei, Mes-sies? Els qui ho preguntaven entenien el Messies amb ressonàncies nacionalistes, polítiques. En aquest sentit, Jesús no vol confirmar que sigui el Messies, que els jueus imaginaven com un guerrer. Vindria a destituir els governants inics, abatre els pecadors amb una barra de ferro. Les nacions anirien a prosternar-se davant d’ell. Però Jesús no era així. Era la dolcesa, l’amor, que s’acostava els qui el seguien, els coneixia, s’hi relacionava, oferia amistat.

Ben segurament que una de les paraules més dolces i tendres que escauen a Jesús és la del Pastor. Els qui el seguim podem ser anomenats ovelles, que se senten conduïdes per la mà amorosa de Jesús. Evidentment, estem parlant amb símbols, amb imatges. És una manera d’explicar la relació de Jesús amb nosaltres i de nosaltres amb Jesús. Per entendre-ho, cal ser del grup de Jesús i experimentar en la nostra vida la seva presència, el seu amor. Des de fora no es pot entendre l’evangeli, i la fe sembla pura imaginació. Jesús ho diu als jueus: Vos-altres no creieu perquè no sou de les meves ovelles (Jn10,26). Als qui volem seguir-lo, formar part del seu ramat, se’ns demana que l’escoltem. Les meves ovelles escolten la meva veu. Ho hem sentit en l’evangeli d’avui (Jn 10,27-30).

Escoltar. Aquí tenim una paraula plena de sentit. Cal reconèixer que se’ns fa difícil discernir la veu de Jesús que parla. Ens passa que, quan ens adrecen a Ell, només trobem el silenci. Per escoltar, cal anar més a fons en la nostra intimitat. ¿No ens sentim tocats més d’una vegada per una experiència, uns sentiments que ens sobrepassen?. En el camí del seguiment de Jesús, cal aprendre a escoltar la seva paraula. Ens dóna molta pau saber que el qui ens parla ens coneix més bé del que ens podem conèixer nosaltres mateixos. Diu Jesús sobre les ovelles: Jo les conec i em segueixen. Segons la Bíblia, conèixer una persona és tenir un tracte personal. Jesús ens coneix; espera que acceptem l’oferta del seu amor. Podríem parlar d’Amic i Amat. Jesús, l’amic; nosaltres, l’amat. En el Càntic dels càntics, llegim: Que n'ets, de bella, estimada meva.Que n'ets, de bell, estimat meu (Ct 1,15-16).

La relació amorosa entre Jesús i les seves ovelles és gratificant, no ens carrega de pesos que esclafin sinó que dóna vida: Jo els dono vida eterna. Una vida de qualitat que ens fa més humans i semblants a Déu.. Vida que no acaba en el present. Vida amb Déu, vida sense fi. Estem en mans de Jesús, en mans del Pare. Si ens sentim en les seves mans de manera ferma i decidida, embolcallats per aquest misteri, ningú no ens en podrà separar. Allò que el Pare m’ha donat val més que tot, i ningú no podrà arrencar de les mans del meu Pare. El misteri de Jesús, Pastor, el trobem en aquesta afirmació tan profunda i difícil d’entendre: Jo i el Pare som u. Vivim sota la mirada, la protecció i l’amor de Déu. Som un ramat al voltant de Jesús, el pastor i guia d’una església que sembla anar a la deriva ¿Continuarà havent-hi persones que es deixin guiar per Jesús? O bé, ¿els seus seguidors desapareixeran? A l’hora actual, cal refermar la nostra fe i confiança en Ell que coneix les nostres lluites per seguir-lo.

Girona, 17 d’abril de 2016

 
DIUMENGE III DE PASQUA – Cicle C(Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dissabte, 9 d'abril de 2016 11:10

L’evangeli que acabem d’escoltar (Jn 21,1-19) dóna la impressió que Pere i alguns deixebles que eren amb ell, no se sentien afectats o transformats per la resurrecció de Jesús. Després de les aparicions, tornen a la vida normal. Pere anava a la seva feina de pescador: Me’n vaig a pescar. Els altres li diuen: Nosaltres també hi venim. Jesús es va fer present en la feina dels pescadors i els proporciona una pesca abundant, donat que aquella nit no havien pescat res. Al principi no el reconeixen. És el deixeble estimat qui s’adona que aquella persona era Jesús. Diu a Pere: És el Senyor. ¿Ens trobem davant d’una narració històrica? ¿És una aparició com les altres o cal buscar-hi quelcom més? ¿Què volia dir Joan quan va escriure aquesta pàgina?

Els entesos ens diuen que cal fixar-nos en la manera de dir les coses de Joan. L’escrit és ple de símbols. Se’ns parla de la pesca, de la nit, de l’abundància de peix, del gest de Jesús de repartir el pa i el peix. Tenen un significat especial? Serà bo de reflexionar-hi ni que sigui molt breument.

Pere se’n va pescar. En l’evangeli, pescar significa anunciar el Regne. Sant Lluc ens parla d’una pesca extraordinària. La gent no se’n sabia avenir. I Jesús indica a Pere quina serà la seva missió: No tinguis por. D’ara endavant seràs pescador d’homes (Vegi’s Lc 5,1-11). Pere tindria la missió d’anunciar el Regne, conquerir persones perquè acceptessin aquest Regne. Mateu ens diu: Jesús, tot caminant vora el llac de Galilea, veié Pere i el seu germà Andreu, i els diu: Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes (Mt 4,18-19). Pescar és treballar pel Regne de Déu. Quan Pere i els qui eren amb ell van a pescar, podem entendre que van a complir la seva missió d’anunciar el Jesús vivent. Aquella petita comunitat duia a terme allò que Jesús els havia encarregat: Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres (Jn 20, 21).

La pesca té lloc, naturalment, a la nit. El treball va ser infructuós. La nit és un símbol que fa referència a estar a les fosques, no comptar amb Aquell que ens acompanya, fer el treball de manera humana comptant només amb les pròpies forces. Era nit per a aquells deixebles. Com ho era per a Nicodem que va anar de nit a trobar Jesús (Jn 3,2). Hi anava sense veure-hi clar. El seu esperit no veia la llum. Jesús afirma: Els qui caminen de nit sí que ensopeguen, perquè els manca la llum (Jn 11,18). Podem recordar també allò que va passar a Judes: Després de prendre el tros de pa, sortí de seguida. Era de nit (Jn 13,30). Sense Jesús, Judes entra en la nit, en la foscor total. Els deixebles que van a pescar, treballar per l’anunci de l’evangeli, estan a la nit, no reconeixen la presència de Jesús enmig d’ells.

La nit inhabilita l’esperit per al treball d’anunciar la Paraula. Diu Jesús: A la nit ningú no pot treballar (Jn 9,4). Els qui caminen de nit ensopeguen perquè els manca la llum (Jn 11,10). És quan els deixebles reconeixen Jesús present que els arriba la llum. Jesús fa sortir de la nit. Confiar en Ell significa viure en la llum. Els deixebles compleixen la seva missió quan es deixen guiar per la paraula de Jesús. Tireu la xarxa i pescareu. El seu treball va donar fruit. No es pot treballar per l’anunci de l’evangeli sense comptar amb Jesús: Sense mi, no podeu fer res (Jn 15,5). Anunciem el Crist vivent. La predicació ha d’anar amarada de fe en la resurrecció. Així vivim i treballem en la plena llum, encara que en alguns moments sembla que se’ns faci de nit, que s’enfosqueixi la fe.

El treball o la pesca dels deixebles culmina en un gest de Jesús ben important. Prengué el pa i els el donava. Igual va fer amb el peix. Ens fa pensar en la multiplicació dels pans. Jesús prengué els pans, digué l'acció de gràcies i els repartí a la gent asseguda, tants com en volgueren, i igualment repartí el peix (Jn 6,11). Jesús repeteix aquest gest amb els deixebles d’Emaús. Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava (Lc 24,30-31). És una referència clara a la celebració de l’Eucaristia. Treballar amb Jesús, celebrar la seva presència, assaborir la joia d’estar amb Ell, forma part de l’estil de vida dels seus seguidors. D’alguna manera o altra, tots tenim la missió d’anunciar Jesús, sembrar la seva paraula,fer de pescadors d’homes i celebrar la seva presència.Ho vivim així?

Girona, 10 d’abril de 2016

 
PASQUA 2016 (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dijous, 24 de març de 2016 17:31

Ara viu! Aquesta és la nostra fe en Jesús, que venim proclamant any rere any, setmana rere setmana, des de fa segles. Jesús viu no sols en el nostre record o en la nostra imaginació si-nó en una vida inimaginable que supera tots els nostres esquemes mentals. La resurrecció de Jesús no és un fet d’ahir sinó d’avui i de sempre. La vida recuperada del Jesús mort no és una vida efímera sinó duradora. És la primavera que sorgeix quan la mort és vençuda. Es va acabar i s’ha acabat per sempre l’hivern fosc, dur, cruel de Jesús, amb les tempestes que l’amenaçaven i el van conduir a la seva mort sagnant. L’arbre de Jesús apareix mort, com un arbre en ple hivern, encara que dintre seu amaga la vida. Hivern que varen sofrir també els qui l’acompanyen. Per a ells, seria un hivern inacabable, no hi cabia l’esperança. La mort havia engolit per sempre el Mestre que havien estimat sense comprendre’l del tot.

Però s’equivoquen. Sorgeix una primavera plena de vigor, de vida, de joia. I no una primavera que té una duració de tres mesos sinó una vida perdurable que ja no pot morir. La primavera és Jesús ressuscitat, que viu per sempre. I no es tracta d’una vida que es troba lluny de nos-altres en el misteri impenetrable de Déu. És una vida que ens toca de prop. Som habitats per Déu, per Jesucrist. Recordem aquestes paraules seves: Qui m'estima, guardarà la meva pa-raula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell (Jn 14,23). Som una mena de tem-ple on fa estada Jesús que viu per sempre. Aquí cal obrir de ple els ulls de la fe i la intimitat del cor que estima. Ben segurament que vivim moltes vegades superficialment i no ens ado-nem del que portem en la nostra pròpia intimitat. Convé desconnectar sovint del que ens en-volta per entrar en el misteri d’una presència que ens envaeix. No és pura imaginació; és fe.

Com ens edificaria recórrer la vida de tantes persones que s’han sentit habitades per aquesta presència vivificant de Jesucrist, que ens acompanya com va fer-ho amb els deixebles d’E-maús. Una presència que enardia el seu cor, com ho feia amb aquests creients que sempre respiraven fe. Pau, el gran treballador per l’anunci de l’evangeli, amb una vida sempre atra-fegada, amb viatges continuats, amb problemes, lluites, sofriments, persecucions, semblaria que no tindria temps per aturar-se i pensar en el misteri del Crist que vivia en ell. Però mireu què diu: Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi (Ga 2,20). ¿No era precisament aquesta la força que el mantenia en el treball continuat per l’anunci de l’evangeli? La vida del Crist que viu per sempre es contagia en la persona creient. No hi ha cap contradicció entre el treball que fem pels altres i la concentració en el misteri de Crist tan proper a la nostra vida.

Algú va dir: El cristià del segle vint-i-u, o serà místic o no serà cristià. Entenguem bé què signi-fica ser místic. És ser plenament conscient i sentir-se transformat per la presència del Crist. Si no ho vivim així no podem dir-nos deixebles. La vivència d’aquesta fe és una primavera per a la nostra vida i la vida de les nostres comunitats, de l’Església. Una primavera plena d’il·lusió, d’esperança, de coratge, de fruits. Avui sofrim un risc molt seriós: caure en un pessimisme to-tal. Molt sovint ens sentim impotents per a superar la rutina que ens amenaça, ens queixem de nosaltres mateixos perquè no som el que hauríem de ser. I no ens sentim acompanyats per la fe de moltes persones properes a nosaltres. Ens preocupa l’ambient de ens toca res-pirar: indiferència, fredor, paraules feridores per a la nostra fe, despreocupació pels fets luc-tuosos, lamentables, de tantes persones que busquen refugi lluny dels seus països.

Tenim el Crist amb nosaltres. ¿No ens ensorraríem tots plegats si no comptéssim de debò en Ell? La seva vida deixa un rastre lluminós en nosaltres i ens encoratja. Per això necessitem agafar-nos fortament a la seva persona. La Pasqua que celebrem ¿no és un impuls i una oportunitat per refer la nostra relació, la nostra adhesió, la nostra fe, la nostra confiança, en Aquell que ens enforteix? Tant de bo els cristians visquéssim la primavera que ens porta el qui viu pels segles.Pasqua, Jesús vivent, és anunci i promesa de vida. Tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més (Jn 11,26). La primavera esclata en la nova vida que tindrà el seu esclat ple en el més enllà. Serà una primavera eterna.

Girona, 27 de març de 2016

 
DIUMENGE V DE QUARESMA – Cicle C (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dissabte, 12 de març de 2016 13:36

Jesús escampava perdó, amor, consol, pau. El qui se li acostava en sortia il·lusionat. Aquest és el cas dels dos seus primers deixebles. El Baptista, en veure Jesús que passava, els va dir: Mireu l'anyell de Déu! Quan aquells dos deixebles el sentiren parlar així, van seguir Jesús. Jesús es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: Què busqueu? Ells li digueren: Rabí -que vol dir «mestre”-, on us esteu? Els respon: Veniu i ho veureu Per conèixer Jesús cal anar amb ell i veure què fa, què diu. Els dos deixebles varen quedar impressionats. I no es podien estar de manifestar-ho: Hem trobat el Messies que vol dir «ungit» (Vegi’s Jn 1,36-39.41). No cal dir que Jesús va acollir dones pecadores, que varen trobar en la paraula de Jesús la pau i el començament d’una nova vida.

Era un canvi total per a elles. Jesús les havia captivat i el seguien. L’escoltaven i el servien i potser es varen guanyar les crítiques dels qui les observaven. Diu sant Lluc: Jesús anava per cada vila i per cada poble predicant i anunciant la bona nova del Regne de Déu. L'acom-panyaven els Dotzei algunes dones que havien estat curades d'esperits malignes i de ma-lalties: Maria, l'anomenada Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis, Joana, la muller de Cuses, administrador d'Herodes, Susanna i moltes altres, que els proveïen amb els seus béns (Lc 8,1-3). Jesús no tenia inconvenient de fer-se acompanyar per dones que havien por-tat mala vida però havien fet un canvi radical. Jesús perdona i oblida.

L’evangeli d’avui (Jn 8,1-11) ens presenta el cas d’una dona acusada de cometre adulteri. I la porten a Jesús. Què faria? Era Ell qui l’havia de jutjar? No eren els jutges els qui havien de decidir? És que els mestres de la Llei i els fariseus paren una trampa a Jesús. Li recorden que, segons la Llei de Moisès, aquesta dona havia de ser apedregada. El llibre del Levític diu: Si algú comet adulteri amb la muller d'un altre, tant l'adúlter com l'adúltera seran condemnats a mort (Lv 20,10). I en un altre llibre de l’Antic Testament, llegim: Si un home troba en una ciutat una noia verge unida per acord matrimonial amb un altre i jeu amb ella, traieu-los tots dos fora de la ciutat i apedregueu-los (Dt 22, 23-24). Era una Llei molt dura. Què faria Jesús? Condemnaria la dona a ser apedregada?

Si Jesús digués que “no”, estaria en contra de la Llei de Moisès. Qui era Jesús per considerar-se superior? Així els mestres i els fariseus tindrien una ocasió per acusar-lo de transgredir la Llei, santa i sagrada per als jueus. Encara que sabem que es va manifestar sobre la Llei del repòs del dissabte: El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte (Mc 2,27). Si Jesús deia que s’havia apedregar aquella dona, es contradiria ell mateix Sabien que Jesús perdonava, no rebutjava les persones que se li acostaven amb confiança i els manifestava el seu amor i comprensió. Una dona considerada pecadora que va anar a trobar Jesús que es trobava a casa d’un fariseu. Es quedà plorant als peus de Jesús. El fariseu observava allò que feia aquella dona i no hi estava d’acord. Però Jesús li diu: Dona, els teus pecats et són per-donats. Era conegut de tothom que Jesús perdonava.

Jesús s’adreça als mestres i fariseus: Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat, que comen-ci a tirar pedres. Ningú no s’atreví a fer-ho. Alguna cosa els devia doldre a la seva consciència i no devien sentir-se nets del tot. Per això es varen anar retirant l’un darrera l’altre. Els podia haver dit: No judiqueu, i no sereu judicats. ¿Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull del teu germà (Vegi’s Mt 7, 1-5). Cal desterrar la tendència a judicar, a acusar els altres sense veure amb noblesa el nostre propi jo.

Jesús reconeix que la dona havia actuat malament, però li diu la paraula que necessitava en aquells moments: el perdó, la pau, el consol. Ningú no t’ha condemnat? Ella contestà: Ningú, Senyor. Tampoc jo no et condemno. Vés-te’ en pau. D’ara endavant no pequis més. El perdó i la pau de Jesús no tenen límits. També ens diu a nosaltres: No et condemno. Et perdono. No pequis més.

Girona, 13 de març de 2016

 
DIUMENGE IV DE QUARESMA – Cicle C (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
diumenge, 6 de març de 2016 19:13

La paràbola del “fill pròdig” o del Pare bondadós (Lc 15,1-3.11-32) que acabem d’escoltar, és ben coneguda de tots nosaltres. Em sembla que parla per ella mateixa. Potser, en lloc de fer-ne un comentari, seria millor guardar uns moments de silenci per poder-la aprofundir i deixar que ens arribi al cor. De tota manera, em permetreu que hi digui una paraula perquè el mateix evangeli sigui el que ens parla. Tant de bo que aquesta reflexió no distorsioni el missatge de Jesús sinó que el deixi parlar. No és la paraula del predicador la que transforma la nostra vida sinó la paraula de Jesús. En la carta als Hebreus, llegim: La paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls (He 4,12).

Meditem la paràbola, mirem de porta-la cap a la nostra intimitat. Un home tenia dos fills. A-dopten dues actituds diferents davant del pare. El més jove marxa de casa, el més gran es queda al costat del pare. L’Actitud del pare és d’amor i d’acolliment pel fill petit que torna i el fill gran que es queda compartint la vida de família. El pare és evidentment, la figura central en aquest relat. Un home ple de tendresa, d’amor, de compassió.

El fill més jove.- ¿Què li passava al fill petit que decidís marxar de casa i emprendre una vida al seu aire? És que no se sentia lliure? És que estava cansat d’estar a les ordres del seu pare, al seu servei, obeint sempre els seus manaments? Somia una vida de llibertat, sense que nin-gú estigui damunt seu imposant lleis? Vol veure i viure una vida més enllà del clan familiar? Desitja experimentar com és la vida que no està subjecta a normes i lleis? Estava cansat del treball diari i volia fruir d’una vida sense imposicions que limitaven la seva llibertat? A casa no podia fer el que volia. No seria millor cedir a tots el seus gustos, fent festes amb possibles a-mics que trobés? Els plans no li surten bé. Malgastats tots els seus béns en una vida de dis-bauxa, queda sense res. Deixar la casa paterna va ser la seva gran equivocació. Aquí tenim la figura d’aquell que deixa Déu, vol ser lliure, però acaba fracassat.

El pare.- El pare devia lamentar profundament la marxa del seu fill petit. Segur que va veure el seu gran error i devia pronosticar el seu fracàs. Però li respecta la llibertat. ¡Com l’enyoraria i no deixaria de perdre l’esperança del retorn del fill! A la fi, el fill torna a casa compungit, pene-dit, sentint-se indigne de ser tractat com a fill. Li diria al pare: Ja no mereixo que em diguin fill teu. Pren-me entre treballadors. El pare no el deixa parlar. No li retreu res, no li té en compte les seves disbauxes ni la falta d’amor que li ha mostrat. El pare, el de la misericòrdia, del per-dó i de la tendresa, se li abraça, el besa. Estava commogut. És més, organitza una festa. Fa pensar en unes paraules de Jesús: Jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se (Lc 15,7). ¿No us fa pensar que la manera d’actuar d’aquest pare representa Déu? És així com Jesús revela el Déu de l’amor: no ens rebutja si hem actuat malament, ens acull sempre.

El fill gran.- Mentrestant, el fill gran tornava del camp. Va sentir que a casa seva hi havia un ambient de festa, amb músiques i balls. N’està estranyat. Què passava? Quan va saber que la festa era dedicada al seu germà que havia tornat, s’indignà. ¿Per què fer una despesa per un fill que s’havia gastat tots els seus béns i ara era rebut com una mena d’heroi? No volia sa-ber-hi res. Rebutjava entrar a la festa. El seu mateix pare el convidava a entrar però ell no ho acceptava. No entén l’actitud del pare que honora el fill que torna. Aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu. I és quan el fill gran tira en cara al pare que, a ell, no li ha organitzat mai cap festa. Fa una llista de les seves virtuts, del seu comportament a casa, amb el seu pare: He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics. ¿Havia servit el pare amb amor o per interès? Per què presentar una sèrie de virtuts davant el pare? ¿Es creia perfecte? ¿Qui som nosaltres per presentar a Déu una llista de mèrits per guanyar-nos el seu favor? ¿Podem comparar-nos amb algun d’aquests dos fills? Si ens hem apartat de Déu, ens acull amb amor. Si ens sentim al seu costat, no li presentem cap llista de virtuts. Ens coneix, ens estima, no ens abandona.

Girona, 6 de març de 2016

 
«IniciaAnterior12345678910SegüentFinal»

Pàgina 4 de 51