Inici Homilies Mn Francesc
Homilies Mn Francesc
DIUMENGE XI DE DURANT L’ANY – Cicle C (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
divendres, 10 de juny de 2016 08:03

El perdó – permeteu-me dir-ho així – és la moneda que menys circula en el mercat de les relacions humanes,   a la nostra societat. Hi ha una dita que afirma: “Qui la fa la paga”. És la cara oposada del perdó i sembla un criteri d’actuació de moltes persones. Ho ha estat al llarg de la història. En el llibre de l’Èxode, llegim: Ull per ull, dent per dent, mà per mà, peu per peu, (Ex 21,24). Era una manera de suavitzar la venjança. El qui havia rebut una agressió, la feia pagar durament al qui l’havia causat. La Llei deia: no us passeu. En tot cas, torneu el mal que us han fet en la mateixa mesura. Jesús proposa un ideal més elevat: no tornar mal per mal, no venjar-se, que equival a perdonar: Ja sabeu que es va dir: Ull per ull, i dent per dent. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal (Mt 5,38-39).

Tots sabem com n’és difícil perdonar i demanar perdó. Perdonar sembla una covardia, una feblesa, una falta de personalitat, una renúncia al dret de defensar-nos, quan rebem alguna ofensa. Una cosa semblant passa en l’actitud de demanar perdó. Sembla un rebaix, una humiliació, una desconsideració per a nosaltres mateixos, una pèrdua de la pròpia dignitat.És per aquestes raons que costa tant perdonar i demanar perdó? Com seria la nostra societat si tots practiquéssim el perdó? És una utopia establir i practicar el perdó? Seria el Regne de Déu que ha transformat les nostres persones i la societat. La convivència seria una fraternitat total. ¿Tenim alguna força especial per a conviure en una societat del perdó? Els creients trobem en Déu l’impuls per dur-ho a terme. ¿No creiem en un Déu perdonador?

Així ens en parlen la primera lectura i l’evangeli d’avui. Hem pogut escoltar com el profeta Natan retreu a David un crim abominable, sobre el qual nosaltres diríem: no té perdó de Déu. El rei s’havia enamorat de la dona d’Uries. I la volia per esposa. En una batalla, el va fer posar en el lloc més perillós perquè pogués perdre la vida. I va morir. Natan li diu: Has fet matar Uries; has pres per esposa la seva dona i a ell l’has fet matar amb l’espasa dels ammonites. David reconeix el seu pecat: He pecat contra el Senyor. Humanament parlant, no tenia cap sortida: hauria de ser executat. Però Déu ens sorprèn i no entenem com pot perdonar un crim tan execrable. David, després de reconèixer el mal que ha fet, escolta de boca de Natan: El Senyor passa per alt el teu pecat; no moriràs (2S 12,7-10.13). El Senyor és el Déu del perdó.

La persona de Jesús és també portadora de perdó. L’evangeli (Lc 7,36-8,3) ens ha parlat del cas extrem d’una dona de mala vida, mal considerada per la societat, menyspreada pels qui es creien justos davant de Déu. No coneixem en què consistia la seva vida pecadora. Va assabentar-se que Jesús era convidat per un fariseu. I es va atrevir a entrar a la casa per manifestar a Jesús el seu estat d’ànim. Els gestos fets a Jesús eren fortament escandalosos. Es va quedar plorant als seus peus. Amb les llàgrimes començà a mullar-li els peus, i els hi eixugava amb els cabells, després li besava els peus i els ungia amb perfum.El fariseu ho veia amb repugnància. ¡Quin atreviment el de la dona i quina condescendència la de Jesús!. ¿Per què es deixava tocar per una dona pecadora? Jesús quedava impur, segons la Llei. A més, si Jesús era profeta no havia d’acceptar la manera d’actuar de la dona.

L’acolliment misericordiós de Jesús és la mostra més clara del perdó per a aquella dona. Una dona que estimava perquè se sentia perdonada. Ho diu Jesús al fariseu: Has vist que aquesta dona estima molt i és que eren molts els pecats que li han estat perdonats. La dona estimava i agraïa el perdó. Escolta de llavis de Jesús: Els teus pecats et són perdonats. Els qui ho varen sentir se n’escandalitzaven. Comentaven: ¿Qui és aquest que, fins i tot perdona els pecats? Però la dona experimenta la tranquil·litat de consciència, la pau, tal com li diu Jesús: Vés-te’n en pau. ¿No és una joia sentir-se perdonat? Jesús porta la Bona Nova de Déu: el consol, el perdó. Es compleix el que havia dit Ezequiel, en nom de Déu: Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre; trauré de vosaltres aquest cor de pedra i us en donaré un de carn. El perdó de Déu ens fa persones noves. ¿No cal agrair-li-ho, estimant-lo? Ens assemblem a aquella dona? I perdonats per Déu, ¿no ens sentim també capaços de perdonar?

Girona, 12 de juny de 2016

 
DIUMENGE X DE DURANT L’ANY – Cicle C (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dissabte, 4 de juny de 2016 22:08

Vivim en una societat que podríem anomenar no misericordiosa, faltada de compassió. S’ha instal·lat la cultura de la indiferència envers els més necessitats, els més indefensos. Les morts de tots aquells que busquen una vida millor fora dels seus països, deixa de commoure a moltes persones. El mediterrani s’ha convertit en el cementiri de centenars de persones. Els governs semblen despreocupar-se d’un drama de dimensions incalculables. I encara trobem persones que volen fer el seu negoci en el transport de barques insegures moltes de les quals naufraguen. És cert que hi ha moltes persones que donen les seves energies per portar el seu gra de sorra en el salvament d’unes vides que no saben ni poden subsistir per elles soles. Però no podem deixar de lamentar l’actitud sense entranyes dels qui tenen una responsabilitat més gran en la protecció i acolliment dels qui busquen llocs de refugi. ¿On és la humanitat, la compassió, la misericòrdia?

Aquí podem aplicar unes paraules que Ezequiel dirigia al poble en nom de Déu: Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre; trauré de vosaltres aquest cor de pedra i us en donaré un de carn (Ez 36,26). El poble havia de canviar i ser més humà, més tendre, més atent, més observant del que Déu disposava: Quan el poble d'Israel habitava la seva terra, la va profanar amb el seu comportament. Tot el que feien era per a mi com la immundícia de la menstruació (Ez 36,17). Per això Déu prometia canviar-li el cor, infondre-li un nou esperit, una nova energia. Calia passar de la fredor, de la indiferència, a l’observança dels preceptes del Senyor entre els quals hi havia l’amor, l’acolliment, el respecte als altres, la misericòrdia. Déu diu al seu poble: Sigueu sants, perquè jo sóc sant (Lv 11,45).

La Bíblia ens presenta aquest Déu, a qui ens hem de semblar, com a benigne, compassiu. Els creients de l’Antic Testament i nosaltres, avui, preguem així en els salms: Vós, Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l'amor (Sl 86,15). Si els profetes, a vegades, amenacen el poble per la seva mala conducta, al final es manifesta el Déu de la misericòrdia que perdona. El Déu compassiu es mostra de manera molt especial en l’esdeveniment de la sortida d’Egipte. Diu a Moisès: He vist l'opressió del meu poble a Egipte i he sentit com clama per culpa dels seus explotadors. Conec els seus sofriments; per això he baixat a alliberar-lo del poder dels egipcis (Ex 3,7-8). El Déu de la misericòrdia fa seus els sofriments del seu poble oprimit, esclavitzat. I actua, l’allibera.

La manifestació més clara d’aquesta compassió de Déu la trobem en la persona de Jesús. Va viure acollint, compadint-se, fent el bé. Abans de la multiplicació dels pans, Jesús diu: Sento una gran compassió per aquesta gent, perquè ja fa tres dies que no es mouen d'aquí amb mi i no tenen res per a menjar (Mc 8,2). Una gran compassió. Són els sentiments més profunds de Jesús, de cor misericordiós. I sabem que no en va tenir prou de compadir; va actuar repartint el pa a tothom. M’agrada recordar també l’actitud de Jesús davant la mort de Llàtzer. Quan veié que Maria plorava i que ploraven també els jueus que l'acompanyaven, es va commoure interiorment i es contorbà (Jn 11,33). Jesús fa seus els sofriments de la gent davant la mort. Podem aplicar a Jesús els sentiments de Déu, que és compassiu i benigne.

És precisament aquesta actitud de Jesús que vull subratllar en l’evangeli d’avui (Lc 7,11-17). Se n’anava a Naïm. I en entrar-hi, es troba amb una viuda que duia a enterrar el seu fill únic. No espera que li demanin cap favor. Ell s’avança. Lluc diu: El Senyor la veié, se’n compadí i li digué: No ploris. Paraules de consol, que neixen de la compassió, i que van més enllà de les simples paraules. S’adreça al mort i li diu: Jove, aixeca’t. En un altra ocasió, havia dit: Jo sóc la resurrecció i la vida (Jn 11,25). Vull notar que, per a Jesús, la compassió, està per damunt de la Llei. Llegim en el llibre dels Nombres: Qui toqui un cadàver humà, quedarà ritualment impur durant set dies (Nm 19,11). El bé de les persones supera les normes legals.

Jesús compassiu, rostre del Déu misericordiós, proposa per als deixebles aquest estil d’obrar: Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare (Lc 6,36). Feliços els compassius (M 5,7).

Girona, 5 de juny de 2016

 
EL COS I LA SANG DE CRIST – Cicle C (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
divendres, 27 de maig de 2016 21:34

La festa del present diumenge, que tots coneixem amb el nom de “Corpus”, ve a ser un ressò del Dijous Sant. Penso que és una gran oportunitat per reflexionar i aprofundir la celebració de l’Eucaristia. Els cristians, des dels seus inicis, han sentit la necessitat de reunir-se per celebrar el Sopar del Senyor. Jesús havia dit als deixebles que el repetissin: Feu això per celebrar el meu memorial (1Co 11,23-26). Ho hem pogut escoltar en la segona lectura. Pau és el primer que escriu sobre el Sopar del Senyor. El que transmet, ho ha rebut per una tradició que s’arrela en el mateix Jesús. Aquesta tradició que us he transmès ve del Senyor. L’Eucaristia no és un invent dels primers deixebles sinó que neix en l’Últim Sopar de Jesús.

Els cristians mai no han deixat de celebrar el memorial de Jesús. Pau escriu la primera carta als corintis pels voltants de l’any cinquanta-cinc. Sabia que els cristians ja celebraven el Sopar del Senyor. Les paraules sagrades de Jesús que s’anaven repetint són les que tots coneixem. Pau ho escriu així: Jesús, el Senyor prengué el pa,i dient l’acció de gràcies, el partí i digué: Això és el meu cos ofert per vosaltres. Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang. Ens acostem als orígens de la celebració de l’Eucaristia, encara que la manera de celebrar-la ha anat variant al llarg dels segles. Gràcies als escrits del Nou Testament podem valorar millor el que celebrem cada diumenge, que sovint pot anar envoltat de rutina. Cal recuperar el significat més profund, més genuí, més original, del que Jesús va fer i va dir.

Fer el memorial de Jesús no significa només recordar els gestos i les paraules del seu Sopar. És més que recordar. És deixar-se envair per la seva vida d’amor, de donació total, fins a lliurar-se totalment als altres. És fer del tot nostra la seva actitud de compartir els sofriments, les penes, les angoixes, els pecats, dels altres. Jesús és el Servent del Senyor del qual parla el profeta Isaïes S'ha despullat de la pròpia vida fins a la mort i ha estat comptat entre els malfactors. Ell ha portat damunt seu els pecats de tots i ha intercedit per les seves infidelitats (Is 53,12). L’Eucaristia actualitza les gestes de Jesús, la seva vida entera, la seva força que transforma. ¿Serem capaços de deixar-nos interpel·lar, d’obrir-li el cor?

En un altre indret de la primera carta als corintis, Pau recorda el que significa menjar el pa i beure el vi de l’Eucaristia. En la insignificança d’un tros de pa, i en unes gotes de vi, el Crist s’hi fa present. Podem unir-nos a Ell. El calze de la benedicció, ¿no és, potser, comunió amb la sang de Crist? El pa que nosaltres partim, ¿no és, potser, comunió amb el cos de Crist? Pa i vi simbolitzen la persona de Jesucrist. Aquesta és la realitat que nosaltres professem per la fe. Crist ens ofereix el do de poder viure units a Ell. Amb el pa i el vi ens endinsem en el misteri del Crist que és camí, veritat, vida, amor, esperança. ¿Com podríem viure sense acostar-nos-hi amb fe, sense deixar-nos contagiar pel seu amor?

Pau escriu també que la participació en un sol pa ens porta, a nosaltres, a viure units, formant un sol cos. El pa és un de sol. Per això nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem del mateix pa (1Co 10,16-17). El pa de l’Eucaristia és símbol d’unió entre tots els qui creiem en Jesús. Ens ho recorda un escrit molt antic, anomenat La Didakhé, amb aquesta pregària: Tal com el pa dividit en bocins estava dispers sobre els turons i recollits els grans es va fer una sola cosa, així sigui reunida la vostra església des dels confins de la terra al vostre regne (IX,4). En compartir i celebrar junts la fe, no fem un acte merament individual sinó un acte propi d’una comunitat, d’una família. No podem oblidar-ho. Cal que en siguem ben conscients. Penso que encara estem lluny de sentir-nos i viure com a comunitat, aquí en la celebració i fora, en la vida de cada dia.

Escriu un teòleg d’avui: “Tenim sempre el mateix risc: combregar amb Crist en el més íntim del cor, sense preocupar-nos de combregar amb els germans que sofreixen. No podem unir-nos a Crist per la comunió sense fer-nos més generosos i solidaris” (Pagola). És el mateix Jesús qui ens alliçona a partir i repartir el pa, com ha recordat l’evangeli d’avui (Lc 9,11-17).

Girona, 29 de maig de 20016

 
SANTÍSSIMA TRINITAT – Cicle C (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
diumenge, 22 de maig de 2016 17:24

Amb molta raó, algú ha dit: En lloc parlar tant de Déu, hauríem de parlar més amb Ell. Els teòlegs ho tenen també molt clar: No es pot parlar de Déu si abans no ens hem agenollat davant d’Ell i hem interioritzat la seva paraula. Si no ens deixem tocar pel seu misteri, les nostres paraules sobre Déu sonaran a buides. Popularment diem: De la l’abundància del cor en parla la boca. El que puguem dir sobre Déu es recolza en una fe viva, sentida. Cal un respecte profund per un misteri que, tot atraient-nos i essent proper a nosaltres, no podem traduir en paraules merament humanes. Ni tan sols podem imaginar un Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. Cal submergir-se en el fons del misteri i deixar-se portar. Les vivències sobre Déu també es fan difícils d’explicar.

I per què creiem en un Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant? Ho han inventat els teòlegs o els grans pensadors cristians? La raó per a creure-ho s’arrela dels ensenyaments de Jesús i dels escrits del Nou Testament. Sense Jesús, nosaltres estaríem encara en una etapa de l’Antic Testament. Déu seria per a nosaltres el Déu del Sinaí, de Moisès, dels profetes, als quals Déu no s’havia revelat plenament. Amb Jesús hem conegut Déu. Sabem que és un Déu Pare o, si voleu anomenar-lo així, un Déu Mare. Un Pare que estima amb la tendresa d’una mare. En un salm trobem aquesta pregària tan bonica, plena de confiança en Déu: Jo em mantinc en pau, tinc l'ànima serena. Com un nen a la falda de la mare, així se sent la meva ànima (Sl 131,2). Així és el Déu Pare que Jesús ens ha donat a conèixer. Quina joia sentir-se estimat així!

Des del principi Déu no estava sol. El qui va venir a fer-nos-el conèixer estava amb Déu. Era Jesús que sant Joan anomena Paraula. Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. L’evangelista ho deixa ben clar: A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat (Jn 1,1.18). La Paraula, Jesús, el Fill, era Déu i va revelar el seu misteri. El Pare es manifesta en la persona de Jesús: en els seus ensenyaments, en una vida totalment donada als altres, sobretot els més desprotegits, els més dèbils, els més abandonats. En tota la seva actuació, se sentia unit al Pare: Jo i el Pare som u (Jn 10,30). Aquesta unió amb el Pare havia de portar els deixebles a viure units. Mireu quina pregària més bonica adreça Jesús al Pare: Jo els he donat la glòria que vós m'heu donat, perquè siguin u com nosaltres som u (Jn 17,22).

En l’evangeli d’avui (Jn 16,12-15), hem pogut escoltar aquestes paraules de Jesús: Tot el que és del meu Pare és meu. Moltes persones accepten la personalitat humana extraordinària de Jesús, cosa més fàcil per a tots nosaltres. Però l’evangeli fa un pas més enllà: Jesús és Déu. Viu de Déu, fa allò que el Pare vol. Allò que pertany a Déu pertany també a Ell. L’amor que manifesta a les persones amb les quals tracta, és l’amor de Déu que es dóna a conèixer. Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic (Jn 3,16). Jesús és Déu, Fill. En la primera carta de Joan, llegim: Nosaltres mateixos hem contemplat com el Pare ha enviat el seu Fill perquè fos el salvador del món; nosaltres en donem testimoni. Per això tothom qui confessa que Jesús és el Fill de Déu, està en Déu i Déu en Ell (1Jn 4,14-15).

Déu és també Esperit, Esperit Sant. És l’Esperit que guiava els passos de Jesús. És l’Esperit que se’ns comunica a cada u de nosaltres i que és també manifestació de l’amor de Déu. En la segona lectura (Rm 5,1-5), Pau ha recordat que, fins i tot enmig de proves i tribulacions, podem trobar la satisfacció perquè Déu dóna esperança, i l’esperança no pot defraudar ningú, després que Déu donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor. Déu dóna l’Esperit d’amor. Estem embolcallats pel misteri d’amor del Pare, que es manifesta en la persona del Fill i ens fa forts en la fe, per l’Esperit Sant. Jesús advertia els deixebles que serien portats als tribunals i els diu: Quan us posin a les seves mans no us preocupeu del que haureu de dir: en aquell moment digueu allò que us sigui inspirat, perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó l'Esperit Sant (Mc 13,11)

¿Com vivim aquest misteri d’un Pare, Fill i Esperit Sant, que envaeix la nostra vida?

Girona, 22 de maig de 2016

 
ASCENSIÓ DEL SENYOR – Cicle C (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dissabte, 7 de maig de 2016 21:59

Els qui creiem en Jesús no recordem només un personatge del passat. El confessem vivent. No és fàcil entendre ni imaginar aquesta vida. La resurrecció es resisteix a ser explicada amb paraules humanes, que sempre resten curtes davant del misteri. ¿Per què no es desvela un misteri (la vida del Crist vivent) que ocupa el centre de la vida cristiana? ¿Per què la fe és tan fosca i plena d’interrogants? ¿Qui pot aclarir-nos com és la vida d’un ressuscitat com el Crist? ¿És impossible la resurrecció i una vida després de la mort? La fe és l’únic recolzament que tenim per admirar, venerar, adorar, la vida del Ressuscitat Jesús de Natzaret. Però tampoc no ens pot solucionar els nostres dubtes, les nostres foscors, encara que tenim raons per creure. Els qui varen experimentar una vivència forta del Crist ressuscitat en donen testimoni.

¿Com podia ser tan coratjós el testimoni de persones properes a Jesús, febles, covardes, que varen atrevir-se a negar-lo, com Pere? A ell el veiem anunciant amb valentia el Crist vivent, malgrat l’oposició de les autoritats jueves, que varen detenir els apòstols i els varen tancar a la presó. Una vegada alliberats, de manera extraordinària, se’n van al temple i es posen a parlar al poble. El gran sacerdot els diu: Us vàrem prohibir severament d’ensenyar en el nom de Jesús, però vosaltres heu omplert Jerusalem de la vostra doctrina. Pere i els apòstols respongueren: Cal obeir Déu abans que els homes. El Déu dels nostres pares ha ressuscitat Jesús, que vosaltres vau matar penjant-lo en un patíbul.(Ac 5,29-30).

I què podem dir de Pau, l’home que volia eliminar tots els seguidors d’aquesta secta de Jesús de Natzaret? Se sent tocat per una presència i una veu desconegudes. Era Jesús vivent. Així ho explicava Pau als gàlates: Vosaltres ja heu sentit parlar de com em comportava quan era en el judaisme: perseguia amb fúria l'Església de Déu i la volia destruir. Però Déu em va escollir des de les entranyes de la mare i em va cridar per la seva gràcia. Quan a ell li semblà bé, em va revelar el seu Fill perquè jo l'anunciés als pagans. Molts deien: El qui abans ens perseguia, ara anuncia la fe que havia volgut destruir (Vegi’s Ga 1,11-24). Alguna cosa important havia passat perquè s’esdevingués un canvi tan fort. El Crist vivia i li va tocar el cor.

En nosaltres pot sortir espontàniament la pregunta de sempre: El Crist ressuscitat, ¿on viu? La resposta que hem anat repetint, des de la catequesi de la nostra infantesa, és aquesta: Viu en el cel. Però la nostra imaginació s’hi perd. No podem donar cap explicació d’on es troba i com és el cel. Solem mirar enlaire, cap al firmament, com feien els antics. Pensaven que els seus déus vivien allà dalt. Aquesta manera de pensar la trobem també en la Bíblia. El lloc de Déu es troba per damunt de la terra, de les estrelles. En l’evangeli d’avui (Lc 24,46-53) es manifesta aquesta mateixa manera de pensar. Jesús se’n duu els deixebles fins a Betània. Els beneïa i s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel. És una manera humana de dir que Jesús està amb Déu. Hi és des de la seva resurrecció.

No podem pensar que Jesús, una vegada ressuscitat, visqués encara un temps a la terra. On hauria viscut? Què hauria fet? No l’haurien vist pels carrers? Però resulta que, en la primera lectura (Ac 1,1-11), sant Lluc diu: Després de la passió, Jesús se’ls presentà viu i ho comprovaren de moltes maneres, ja que durant quaranta dies se’ls aparegué, i els parlava del Regne de Déu. Després s’enlairà cel amunt. El número quaranta és simbòlic. Els israelites passaren quaranta anys en la travessia pel desert per arribar a la terra promesa. L’estada de Jesús al desert va durar quaranta dies. Un temps en el qual Jesús preparava la seva missió passant per diverses proves. Quaranta és un temps llarg, de prova, de preparació.

Els quaranta dies de Jesús ressuscitat apareixent-se als deixebles és un temps de preparació per a les primeres comunitats que hauran d’emprendre el camí per a ser testimonis de Jesús. Ell mateix ho diu als deixebles: Rebreu una força que us farà testimonis meus fins als límits més llunyans de la terra. Jesús viu amb Déu i no ens deixa orfes. No ha pujat al cel per apartar-se de la nostra petitesa, sinó perquè nosaltres tinguéssim confiança de seguir on ens ha precedit el nostre cap i pastor (Prefaci de l’Ascensió). ¿Seguirem el seu camí?

Girona, 8 de maig de 2016

 
DIUMENGE VI DE PASQUA – Cicle C (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
divendres, 29 d'abril de 2016 15:44

¿On podem trobar Déu? La nostra experiència ens diu que sovint ens trobem a les fosques. Ens acostem a Ell però no sentim l’escalf de la seva presència. L’invoquem i resta callat. Posem a les seves mans les nostres penes i sembla que es mostra insensible. Demanem un alleugeriment de les nostres sofrences i no notem res. Preguntem què vol de nosaltres i no trobem resposta. ¿Déu és tan misteriós que hem de deixar de buscar-lo? ¿Per què mantenir la fe i continuar pregant si tot plegat ens deixa -diríem- indefensos? És que no podem arribar a Déu ni sentir el seu amor? Ni tan sols som capaços d’imaginar-lo. ¿És lluny de nosaltres i habita en un lloc al qual no podem accedir? Podríem multiplicar les preguntes. Potser podríem resumir-les així: ¿Per què Déu no es fa sentir clarament i no es manifesta obertament?

Que totes aquestes preguntes no enterboleixin la nostra fe. Pel camí d’una fe interioritzada, viva, forta, profunda, podem arribar a experimentar Déu, que no és lluny de nosaltres sinó que s’ha fet proper. Si som capaços d’entrar en la nostra pròpia intimitat per conèixer les forces, les sensibilitats, els anhels més profunds que s’hi amaguen, podrem descobrir una tendència que ben sovint resta oculta. ¿No sentim necessitat d’omplir plenament la nostra vida més enllà del que som i fem? ¿No experimentem, moltes vegades, una insatisfacció perquè no som el que voldríem i desitgem ser? Penso que podem trobar en la nostra intimitat el rastre de Déu, la seva presència que ens omple. Som uns éssers habitats per Déu. Vivim tendint cap a Déu, encara que sovint no ens n’adonem.

Penso que aquí escauen perfectament unes paraules de l’evangeli d’avui (Jn 14,23-29). Diu Jesús: Qui m’estima, guardarà la meva paraula, el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell. Déu fa estada en nosaltres, ens omple, ens impulsa vers el bé, ens fa participar de la seva vida incomprensible, del seu misteri que ens atreu. ¿Com pot habitar Déu en nosaltres? És una presència que s’endinsa en la nostra intimitat més profunda. L’estada de Déu no la podem pas imaginar a semblança de la nostra estada en algun lloc. Ens sobrepassa. Per al poble d’Israel, el lloc sant de Déu era el temple, encara que no podia encabir-lo. El rei Salomó en la festa de la dedicació del temple, exclamava: ¿És que Déu podria veritablement residir a la terra? Si ni el cel ni el cel del cel no poden contenir la vostra immensitat, molt menys aquest temple que jo us he construït (1Re 8,27).

Déu no habitava en el temple sinó enmig del poble, el guiava, el protegia. Ezequiel, en nom de Déu, parla així al poble d’Israel. Faré amb ells una aliança de pau, que serà perpètua. Els restabliré i els multiplicaré, i posaré per sempre enmig d'ells el meu santuari (Ez 37,26). El santuari de Déu, el temple, és el poble. Déu habita enmig d’ells. És un Déu proper, sense deixar de ser el misteri inabastable. Zacaries anunciava així la vinguda de Déu al seu poble: Alegra't, crida de goig, ciutat de Sió, que vinc a viure enmig teu. T'ho dic jo, el Senyor (Za 2,14). Déu habita enmig d’Israel. El poble, les persones, eren el lloc on Déu vivia, feia estada. Creure-ho, viure-ho, comportava una joia. En el llibre del Deuteronomi, llegim: ¿Quina nació, per gran que sigui, té els seus déus tan a prop d'ella com el Senyor, el nostre Déu, és a prop nostre sempre que l'invoquem? (Dt 4,7).

Per als creients, queda superada la separació entre Déu i la persona humana. Déu és amb nosaltres. Sovint busquem Déu amb ànsia, a les fosques. Però és Ell mateix qui se’ns ha acostat. Jesús, el Fill, la Paraula feta home, ens ha mostrat aquest Déu que estima i ens busca. Crec que és sant Agustí qui diu que no buscaríem Déu si Ell no ens hagués buscat abans. El desig de Déu l’ha fet néixer Déu mateix en nosaltres. Si té la seva estada en la nostra vida, val la pena esforçar-se per reconèixer la seva presència. Cal preparar el camí. Amb una vida superficial, rutinària, indiferent, o que es limita a complir unes lleis religioses, no podrem descobrir-lo. Prenguem-nos seriosament les paraules de Jesús: Qui m’estima, el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell. Sant Pau ho diu d’aquesta manera: ¿No sabeu que sou temple de Déu i que l'Esperit de Déu habita en vosaltres?(1Co 3,16).

Girona, 1 de maig de 2016

 
«IniciaAnterior12345678910SegüentFinal»

Pàgina 3 de 51