Inici Homilies Mn Francesc
Homilies Mn Francesc
DIUMENGE XXIV DURANT L’ANY – C (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dilluns, 12 de setembre de 2016 15:30

Jesús actuava de manera molesta per a aquells que es consideraven nets de cor, complidors de la Llei. Fariseus i mestres de la Llei murmuraven perquè Jesús acollia els cobradors d’im-postos, que s’havien guanyat una mala fama, i altres persones considerades pecadores. Eren precisament aquests malvistos de la gent els qui s’acostaven a Jesús per escoltar-lo. És que Jesús els havia de rebutjar? Jesús acceptava les males companyies, cosa rebutjable com pensaven els fariseus. En l’Antic Testament trobem textos que alerten contra les insídies dels malvats: Fill meu, no vagis amb ells, no segueixis les seves petjades (Prov 1,15). En totes les cultures és malvist el tracte amb els qui observen una conducta poc neta. En el judaisme con-temporani de Jesús, l’acostament als malvats no es podia justificar encara que es fes amb bones intencions. En un text jueu podem llegir: “Que cap home no s’associï amb els pecadors, encara que sigui per acostar-los a la Llei”.

Algú ha escrit: “La condemna de Jesús no va ser per la seva atenció als pobres sinó per la familiaritat amb què tractava els pecadors”(Isabel Gómez) En aquest ambient, Jesús pronun-cia el que hem anomenat les “paràboles de la misericòrdia”. S’han considerat com el punt o missatge central en l’evangeli de Lluc (15,1-32). Es tracta de les paràboles de l’ovella perdu-da, de la moneda perduda i la del fill pròdig. El Déu de la misericòrdia no és només el Déu que perdona sinó el Déu que busca el qui s’ha apartat d’Ell. No deixa d’estimar quan el refu-sem o ens allunyem d’Ell. Jesús és la manifestació d’aquest Déu que busca, acull amb amor i fa festa quan recupera el qui s’havia perdut.

Un pastor busca una ovella del seu ramat que se li ha extraviat. No es cansa fins a trobar-la. I al final ho celebra amb gran goig. Jesús és el pastor que busca, no rebutja, acull. Quan pen-sem que som nosaltres els qui tenim el mèrit de trobar Jesús perquè hi hem anat treballant de debò, no tenim prou en compte que és Ell qui ens busca. Potser ens amaguem de la seva presència perquè ens sentim aclaparats pel mal que podem haver fet. Déu vol que tornem al seu ramat, que ens hi trobem bé. Déu està de festa quan acceptem de tornar a Ell. Us asse-guro que al cel hi haurà més alegria per un sol pecador convertit, que no pas per noranta-nou justos, que no necessiten convertir-se. Déu busca. ¿Qui pot imaginar-s’ho? Diu Jesús: No he vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors (Lc 5,32).

Diria que Jesús porta a terme unes paraules del profeta Ezequiel:Això us anuncia el Senyor, Déu sobirà: Jo mateix buscaré les meves ovelles i en faré el recompte. Buscaré l'ovella per-duda, recolliré l'esgarriada, embenaré la que s'havia trencat la pota i restabliré la malalta (Ve-gi’s Ez 34,11-16). Repeteixo que Déu fa festa quan recupera l’ovella perduda. Aquí tenim una actitud ben contrària a algun escrit jueu que afirma que Déu s’alegra per la condemnació dels ateus. Llegim, de nou, Ezequiel que parla en nom de Déu: ¿Us penseu que m'agrada la mort del malvat? De cap manera. Jo, el Senyor, Déu sobirà, us ho asseguro: el que jo vull és que abandoni els mals camins i que visqui (Ez 18,23).

Jesús, el misericordiós, és semblant també a una dona que busca amb tot afany una moneda que ha perdut. I no para de buscar fins que la troba. Déu té el desig ardent de trobar el qui se n’ha apartat, com la dona que busca allò qui li fa falta per evitar l’estretor de vida. El llibre dels Proverbis (A.T.) conté aquesta afirmació: Para l'orella a la saviesa, obre el cor al seny; fes venir la intel·ligència, crida la sensatesa; desitja-les com el diner, recerca-les com un tresor (Pr 2,2-4). Alguns mestres jueus comparaven aquest acte de buscar la saviesa amb l’estudi de la Llei: “És com un home que, si perd alguna cosa de casa seva, encén la làmpada i altres llums fins que ho troba”. Amb interès, amb ànsia, Jesús buscava la moneda perduda que no és altra cosa que la persona apartada de Déu. Una vegada trobada, hi ha una gran festa.

¿Ens sentim buscats, estimats, pel Déu de la misericòrdia? ¿Sentim l’alegria del trobament amb Déu, la manera com ens acull encara que ens hàgim pogut apartar d’Ell?

Girona, 11 de setembre de 2016

 
DIUMENGE XXIII DURANT L’ANY – Cicle C (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dimecres, 31 d'agost de 2016 17:10

Sabem, per experiència, que els camins de Déu són difícils de trobar. Els nostres raonaments no arriben a conèixer el que Déu espera de nosaltres en cada situació en què ens trobem. Els qui es refien només dels seus raonaments humans es quedaran en la incertesa, en els inter-rogants. Volem fer un Déu totalment raonable, comprensible, fet a la nostra imatge. Penso que en la primera lectura (Sa 9,13-18) es planteja aquesta qüestió tan delicada i important. Ho hem sentit: ¿Quin home pot conèixer què desitja Déu?¿Qui pot descobrir la voluntat del Se-nyor? Els raonaments dels mortals són insegurs. Per arribar a Déu, cal una saviesa especial que no vol dir la saviesa dels llibres o dels considerats intel·lectuals. És una saviesa especial, la que ens ve de dalt, de Déu mateix. Ho hem pogut escoltar: ¿Qui hauria conegut mai què desitjàveu, si vós mateix no haguéssiu donat la saviesa, si no haguéssiu enviat de les altures el vostre Esperit Sant?

En l’evangeli (Lc 14,25-33) Jesús proposa la saviesa que ha d’acompanyar els seus seguidors per trobar Déu. És una saviesa que ens sembla estranya, sorprenent, poc raonable, perquè contradiu els nostres sentiments més profunds. ¿Com podia dir: Si algú vol venir amb mi i no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixebles meu? En l’evangeli de Joan, llegim: Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l'estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna (12,25).Jesús es col·loca en el centre. L’amor a la seva persona està per damunt de tots els amors, però no els anul·la sinó que els dignifica. Vindrà un dia que l’amor als nostres familiars desapareixerà perquè ja no seran entre nosaltres. L’amor que perdurarà sempre és el que sentim per Jesús. D’Ell no en podrem prescindir mai. És la saviesa per excel·lència.

Quan Jesús parla de relativitzar l’amor a la pròpia família, ¿no ens voldrà dir que ha vingut a formar-ne una de nova? És la comunitat, el grup d’aquells que el segueixen. Recordem el que va dir en una altra ocasió: El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare (Mt 12,50). Els deixebles de Jesús no renunciem a l’amor a la família sinó que el veiem a la llum de la nova família que ha vingut a crear. Ell mateix va deixar la seva família per formar-ne una de més ample, sense horitzons: la dels qui busquen Déu. La seva actuació li va comportar una sèrie d’incomprensions i sofriments. Era la seva creu que va culminar en la seva crucifixió. Era la sensatesa, la saviesa veritable, regida per l’amor. Quan Jesús ens diu que el qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser dei-xeble meu, ¿no voldrà dir-nos que l’imitem en el seu camí de sofriments?

Aquestes paraules poden desanimar-nos, desil·lusionar-nos. Ens semblen desassenyades i impracticables. ¿Qui busca Déu si sap que el camí de Jesús és tan dur? En un salm es diu com pensen els insensats. Són els qui no volen lluitar ni comprometre’s. Pensen dintre seu els insensats: Déu no és res. Són corromputs. Déu guaita des del cel i observa els homes, per veure si n’hi cap d’assenyat que el cerqui a Ell (Sl 52,2-3). El seguiment de Jesús demana asseure’s, reflexionar, meditar, mesurar les nostres forces per a una tasca difícil però engres-cadora, gratificant. Jesús ens ho diu amb dues comparacions: L’home que vol construir una torre i el rei que vol anar a combatre amb un altre. Tots dos calculen el que necessiten per afrontar aquestes tasques. El compromís no mesurat porta al fracàs.

¿I com pot dir Jesús: Ningú de vosaltres no potser deixeble meu si no renuncia a tot el que té? Qui és capaç d’il·lusionar-se per una actitud que ens sembla inhumana? És possible re-nunciar a tot? Es tracta de veure-ho als ulls de Déu, valorar-ho des de la mateixa actitud de Jesús. Mireu què deia Pau: Les coses que per a mi eren guanys, pel Crist les he consi-derades pèrdues. Més encara, tot ho considero una pèrdua, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per ell m'he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho es-còria, a canvi de guanyar-lo a ell i de viure unit a ell (Fl 3,7-9). Quan el desànim, el cansa-ment o el descoratjament ens amenacen, no oblidem que conèixer i viure units al Crist és el millor bé per a nosaltres.

Girona, 4 de setembre de 2016

 
DIUMENGE XXI DURANT L’ANY - C (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dimecres, 31 d'agost de 2016 17:07

Ens pot passar que, pel fet de complir els manaments, d’assistir a la missa de cada diumenge, ens sentim segurs. Fem mèrits davant de Déu i ens salvarem. La qüestió de la salvació era viva en temps passats. S’havien introduït pràctiques religioses que semblava que la podien assegurar. Encara avui sorgeixen devocions que s’orienten a aquesta mateixa direcció. Entre els jueus la preocupació era viva. Els mestres de la Llei pensaven que se salvaria tot el poble d’Israel, exceptuant els pecadors més abominables. Es fonamentaven en un text del profeta Isaïes: Tots els del teu poble seran justos i posseiran per sempre el país (Is 60,21). Hi ha textos jueus que reflecteixen aquesta manera de pensar: “Tot israelita, pel fet de ser-ho, entrarà a formar part del món futur.” Però altres textos no són tan optimistes: “Molts han estat creats però pocs se salvaran”. També: “El Totpoderós ha fet el món per a la salvació de molts, però el món que ha de venir per a pocs.”

Jesús es va trobar en aquest ambient. Els jueus tenien la seguretat de ser justos, de no ser esclaus del pecat, pel sol fet de ser descendents d’Abraham. Jesús deia als jueus que havien cregut en ell: “Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures. Ells li replicaren: Nosaltres som descendents d’Abraham i no hem estat mai esclaus de ningú. Com pots dir que hem de ser lliures?” (Jn 8,31-33). Fent camí cap a Jerusalem, Jesús anava donant instruccions a aquells que el segui-en. Un dels seus oients devia sentir-se impressionat i es va atrevir a preguntar-li: Senyor, són pocs els qui se salven? Era -repeteixo- una qüestió que preocupava. L’interlocutor potser pensava que es trobava entre els elegits. Però Jesús no respon directament a la pregunta. Adverteix: Correu, mireu d’entrar per la porta estreta perquè us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran. Ho hem pogut escoltar en l’evangeli d’avui (Lc 13,22-30).

La majoria de jueus se sentien cecs davant els ensenyaments de Jesús i -com he dit- creien estar salvats pel fet de formar part d’un poble escollit. Jesús no respon a la pregunta que se li fa. No diu si són pocs o molts els qui entraran en la vida del món futur. Afirma que la porta és estreta, i molts no hi podran entrar. Afegeix que els qui se’n veuran exclosos, trucaran a la porta i no se’ls obrirà: Senyor, obriu-nos. El cap de casa els respondrà: No sé d’on sou, lluny de mi tots vosaltres que obràveu el mal. Ens sorprèn aquesta afirmació pensant que Jesús oferia a tots el seu perdó, la seva misericòrdia. ¿Tan dur serà Déu per negar l’entrada per a asseure’s a taula en el seu Regne? Per entrar, cal lluitar, esforçar-se, posar en pràctica els ensenyaments de Jesús. Cal conformar tota la nostra vida, cap i cor, pensament i actuació al seu missatge. No n’hi ha prou de dir que som practicants.

Penso en la paràbola de les deu noies, cinc de les qual varen ser excloses de l’àpat nupcial. Eren noies desassenyades, imprudents, que no s’havien proveït d’oli per a les seves torxes. Quan van a comprar-ne, arriba el nuvi que estaven esperant. La porta va quedar tancada. Les noies criden de fora estant: Senyor, Senyor, obriu-nos! Però ell va respondre: Us asseguro que no us conec ( Mt 25). No tenien oli, estaven desproveïdes de bones obres. Com comenta un autor, havien edificar la seva casa sobre la sorra i no sobre la roca; no havien posat en pràctica la paraules de Jesús. Qui escolta les meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. Tothom qui escolta les meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home sense seny que va construir la seva casa damunt de sorra. El seny cristià es recolza en la paraula de Jesús.

Pau escrivia a Timoteu: Lliura el noble combat de la fe i assoleix la vida eterna a què has estat cridat (6,12). La fe és un combat per viure a l’estil de Jesús. En el llibre dels Proverbis, llegim: Fill meu, fes cas del que et dic, fica't al cap els meus preceptes, para l'orella a la saviesa, obre el cor al seny. Llavors sabràs venerar el Senyor, arribaràs a conèixer el que Déu vol (2,1-5). La veritable saviesa és fer allò que Déu vol. No tothom qui em diu: Senyor, Senyor, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel (Mt 7,21). Aquí tenim un missatge molt clar ¿no us sembla? ¿Serem capaços de dur-lo a la pràctica?

Girona, 21 d’agost de 2016

 
ASSUMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dimarts, 16 d'agost de 2016 21:33

¿Com imaginem la persona de Maria? ¿Què en podem dir que sigui adient i no caigui en una exaltació desorbitada? Les dades que ens ofereix el Nou Testament no són suficients per a fer-ne una història detallada. No trobem en cap indret de l’evangeli que es parli de la mort i de l’Assumpció de Maria al cel. Això va propiciar molt possiblement que, al curs dels segles, des dels primers temps, anessin apareixent escrits sobre la seva persona. Pel que fa al cas, vull fer referència a un escrit anomenat Trànsit i Assumpció de santa Maria: “El Salvador va confiar l’ànima de santa Maria a l’arcàngel Miquel, que era el guardià del paradís. Després va dir als apòstols: Pere, tingues cura del cos de Maria. Havent dit això, el Senyor s’allunyà amb l’ànima de la seva mare i amb els àngels sants, enmig d’una gran resplendor” (IX,9.2).

Aquests escrits no mereixen confiança però manifesten la fe d’uns creients que contemplen la mare de Jesús vivint amb Déu. Sense entendre’n el misteri, nosaltres creiem que Maria viu la seva vida en plenitud participant de la resurrecció del Crist. Per arribar-hi va seguir un camí ple de fe, d’esperança, d’amor. Penso que l’evangeli d’aquesta festa (Lc 1,39-56) ens dóna la pauta per captar l’esperit de Maria. En la seva visita a Elisabet, és lloada així: Feliç tu que has cregut! La fe mou muntanyes. Diu Jesús: Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta muntanya: "Vés-te'n allà", se n'hi aniria (Mt 17,20). La dona senzilla de Nat-zaret ha cregut que, en ella, es fa present un misteri gran. Ets beneïda entre totes les dones i és beneït i és beneït el fruit de les teves entranyes.

Elisabet afegeix:¿Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Maria porta en el si un misteri incomprensible. Només Déu era anomenat Senyor. Lluc, il·luminat per la fe pasqual, veu en el nen que creix a les entranyes de Maria, el Senyor. Déu es fa home. En el naixement de Jesús, Lluc veu també, en aquell infant, el Senyor. Un infant que és Déu: Avui us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor (Lc 2,11). En el moment que l’àngel li anuncia el misteri del nen que tindrà, Maria se sent commoguda, no ho entén: El fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu. ¿Com podrà ser això, si jo sóc verge? Però creu, accepta, dóna crèdit a allò que se li anuncia: Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules (Vegi’s Lc 1,26-31).

La fe de Maria queda clarament reflectida en seu càntic, que hem proclamat. És una fe que lloa, exalta, celebra la meravella d’aquest misteri que la sobrepassa, l’atreu, la sedueix: La meva ànima magnifica el Senyor. El meu esperit celebra Déu que em salva. Deixeu-me dir una paraula, encara que es presti a malentesos. Maria era una mística, actitud pròpia dels qui frueixen davant el Déu gran i sant. En el naixement de Jesús, els pastors conten el que se’ls ha anunciat. Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava (Lc 2,19). Lluc, després d’explicar l’anada de Jesús al temple, anota: La seva mare conservava tot això en el seu cor (Lc 2,51). ¿Qui pot acostar-se a Déu sense sentir-se tocat en el fons del seu cor? Cal obrir-se al Déu que és més íntim a nosaltres que nosaltres mateixos (Sant Agustí)

Maria se sentia pobra, serventa, sense pretensions de grandeses. Déu la va mirar no perquè se’n feia mereixedora sinó perquè se sentia com els qui la Bíblia anomena anawim, els pobres del Senyor que experimentaven la necessitat d’ajuda, de protecció. Déu ha mirat la petitesa de la seva serventa. Déu és el Déu dels desprotegits, dels qui no compten als ulls dels grans, dels qui s’ho passen malament. En l’Èxode, llegim: El Senyor digué: He vist l'opressió del meu poble a Egipte i he sentit com clama per culpa dels seus explotadors. Conec els seus sofriments;per això he baixat a alliberar-lo del poder dels egipcis (Ex 3,7.8). La fe de Maria veu que Déu invertirà la situació en la societat marcada per la desigualtat, la marginació, la violència. Dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils.

Maria és model, signe del poble humil, que és protegit pel Senyor. És presentada com a senzilla i pobra, com una dona de fe forta que creu en l’amor de Déu i se’n fia. L’amor que té als qui creuen en ell (Déu) s’estén de generació en generació. ¿Com podem imitar-la?

Girona, 15 d’agost de 2016

 
DIUMENGE XX DE DURANT L’ANY – Cicle C (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dimecres, 10 d'agost de 2016 15:06

En aquests dies d’estiu, en els quals observem amb pànic la multitud d’incendis que devoren vegetació i vides humanes, hem pogut escoltar unes paraules sorprenents de Jesús: He vingut a calar foc a la terra. Com voldria veure-la cremar! I en altres circumstàncies, com són les guerres, les agressions, els assassinats i tanta violència i, a més els malestars, les des-avinences, les divisions, el trencament entre els membres d’una mateixa família, hem sentit amb estranyesa el que va dir Jesús:¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? És la divisió el que he vingut a portar. Dins una mateixa família, n’hi haurà cinc de dividits. El pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare...(Lc 12,49-53).¿Què volia dir-nos Jesús? ¿Com podem interpretar-ho? Intentem reflexionar-hi ni que sigui breument.

El foc.- En un escrit, anomenat Evangeli de Tomàs, hi llegim: “He llençat foc sobre el món i heus aquí que el mantinc fins que s’arbori” (n.10). És ben clar que Jesús parla en un sentit simbòlic. Si el foc crema i devora, també és cert que escalfa i il·lumina. Jesús porta quelcom nou que pot abrandar el cor de les persones. La seva paraula és com un foc que devora el mal i fa sorgir nova vida. El profeta Jeremies parlava així: La meva paraula és com el foc, com un mall que esmicola la roca. Ho dic jo, el Senyor (Jr 23,9). El profeta exercia la seva missió amb grans dificultats, com hem vist en la primera lectura. Es plantejava de no parlar més: Si em dic: No hi pensaré més, no anunciaré la paraula en el seu nom, llavors ella es torna dintre meu com un foc devorador tancat en el meu cos: he provat d’apagar-lo i no he pogut (Jr 20,9).

En l’escrit esmentat, hi llegim: “Jesús ha dit: El qui està a la meva vora està a la vora del foc i el qui està lluny de mi està lluny del Regne” (n.82). Joan Baptista deia a la gent: Jo us batejo amb aigua, però el qui ve és més fort que jo. Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc (Lc 3,16). L’Esperit de Jesús és com un foc. Així ens el descriu Lluc: Quan va arribar la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots junts. De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se'ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d'ells (Ac 2,1-3). El foc que va tocar de ple els apòstols anava destinat a l’anunci del foc de Jesús que transforma. Moltes persones l’accepten, altres el rebutgen. Acceptar-lo canvia la vida.

La divisió.- ¿Com podia dir Jesús que venia a portar la divisió entre les famílies? ¿No havia ressonat un cant de pau a l’hora del seu naixement? Ho diu Lluc: Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima (2,14). El desig de pau era constant en boca de Jesús: Feliços els qui treballen per la pau (Mt 5,9) Quan entreu en una casa, digueu primer: Pau en aquesta casa (Lc 10,5). A l’hora del comiat, deixava aquest testament: Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo us dono la pau que el món no dóna (Jn 14,27). Sembla que l’evangeli del present diumenge estigui en contradicció amb les paraules de pau que porta Jesús. És clar que Jesús no porta divisió ni conflictes familiars. El que passa és que Jesús preveia les dificultats que s’esdevindrien, fins i tots en una mateixa família, entre els qui acceptarien el seu missatge i els que el rebutjarien.

En la presentació de Jesús al temple, Simeó va dir als seus pares: Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a Maria: a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima (Lc 2,33-35). Ell mateix va experimentar fortes dificultats amb la seva família. Va deixar-la, cosa mal considerada en aquell temps; treballava per crear una nova família entorn de la seva paraula: Mirant els qui seien al seu voltant, diu: Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare (Mc 3,31-35). Els seus no l’entenien, estaven molt preocupats. Diu Marc: Quan els seus familiars sentiren dir el que passava, hi anaren per endur-se'l, perquè deien: Ha perdut el seny! (3,21). I Joan escriu: Ni els seus germans no creien en ell (7,5) En una família es pot donar una experiència semblant: divisions entre creients i no creients. És el que preveia Jesús. No fomentem les divisions. Creem unió, amor.

Girona, 14 d’agost de 2016

 
DIUMENGE XIX DE DURANT L’ANY – Cicle C (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dissabte, 30 de juliol de 2016 21:59

L’Església està passant moments difícils. S’havia assegut a la poltrona amb tota comoditat i havia quedat mig adormida. Calia despertar, desvetllar-se, tornar a Jesús de Natzaret. És que no se’l tenia prou en compte? És que la tradició ha pogut més que la novetat que sempre ens porta Jesús? Així ho sembla. I el Papa Francesc està fent una crida constant a la renovació, a mirar amb ulls nets i sense prejudicis, la bona nova de Jesús. Ja ho havia intentat el Concili Vaticà II amb una forta empenta. El seu missatge va despertar moltes persones adormides en la rutina de l’anar fent. Moltes altres no han entès, o no han acceptat, el canvi promogut per aquest esdeveniment eclesial de tanta transcendència. El mateix Papa, estimat per tantes persones, sovint no és entès ni acceptat per altres que dormen el son de la rutina.

Crec que els missatges del Papa són una crida constant a desvetllar-nos, a vigilar, a estar alerta, davant dels reptes actuals, per aportar-hi llum i esperança. ¿No hi veieu aquí una actualització o un compliment del que ens diu Jesús en l’evangeli? (Lc 12,32-48). Hem pogut escoltar: Estigueu a punt. Feliços els criats que l’amo trobarà vetllant. Feliços si els trobava sempre vetllant. Aquí tenim una actitud fonamental en la nostra fe. No podem adormir-nos. Cal que estiguem sempre desperts. El pas de Déu en la nostra vida és imprevisible. Jesús ho explica amb un exemple. L’amo d’una casa havia anat a unes noces. Els servidors que guardaven la casa no sabien ni el dia ni l’hora de la seva arribada. Calia estar sempre a punt, amb el cos cenyit, que era la manera de poder treballar i moure’s millor.

Les robes llargues i flotants, que portaven els jueus dintre les cases, dificultaven el treball. Per això se les recollien amb un cinturó. Era senyal d’estar disposats a fer el que fos necessari. És estar alerta, estar a punt. Fa pensar en la celebració de la Pasqua jueva, la sortida d’Egipte: Per a menjar l’anyell, tingueu el cos cenyit, les sandàlies posades i el bastó a la mà. Us l'heu de menjar a corre-cuita. És la Pasqua del Senyor (Ex 12,11). Era el pas del Senyor i calia estar disposat a caminar, sense destorbs, amb el cos cenyit. Jesús no va donar explicacions. Els criats no podien adormir-se. L’amo arribaria i trucaria a la porta. Feliços si estaven des-perts, perquè l’amo els invitaria a entrar, i a seure a taula amb ell. Seria ell mateix qui els serviria; es faria servent. És el que fa Jesús a l’últim sopar (Jo 13,1 i següents).

En el llibre de l’Apocalipsi, llegim: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi (Ap 3,20). Com l’amo de què parlem, Jesús trucarà i truca sovint a la porta de casa nostra. Si vetllem, si estem a punt, ens adonarem de la seva trucada. Ell soparà amb nosaltres, compartirà l’aliment. ¿No és un signe de la vida de la qual ens vol fer participar, ara i en el més enllà? La vetlla, l’estar despert, el servei, formen part de la vida d’un deixeble de Jesús. El seu missatge queda reflectit en aquestes paraules: Vetlleu perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor (Mt 24,42). I en uns moments durs com els de l’hort de Getsemaní, recomana als deixebles: Quedeu-vos aquí i vetlleu amb mi. I també: Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació (Mt 26,38.41).

La vinguda imprevista de Jesús pot ser com la d’un lladre que ataca per sorpresa. ¿Jesús es compara a un lladre? La comparació ens resulta estranya, atrevida, sorprenent. Jesús no ve a atacar la nostra casa, a fer-hi destrosses sinó a acompanyar-nos. Però les seves vingudes són imprevisibles. És aquí on rau el sentit de la comparació. Déu és sorprenent. Algú ha comentat: si li obrim una porta, ell pot passar per la finestra. Cal estar atents. Al llarg de la història, Jesús ha trucat a la porta de moltes persones. Algunes no l’han reconegut. Però altres han sentit una forta sotragada en el seu esperit i li han obert portes i finestres, de bat a bat. Jesús ha pogut entrar-hi. En casos com aquests, és Jesús mateix qui ha forçat suaument a desvetllar-se i acollir-lo com un hoste atraient i misteriós.

“Un dels riscos que avui ens amenacen és caure en una vida superficial, mecànica, rutinària. És molt fàcil viure adormits. No és estrany que Jesús insisteixi tant en la vigilància. Es pot dir que Jesús entén la fe com una actitud vigilant” (Pagola). Vetllem. No ens adormim.

Girona, 7 d’agost de 2016

 
«IniciaAnterior12345678910SegüentFinal»

Pàgina 1 de 51