Inici Textos d'interès
Textos
“NAMASTÉ”: “M’INCLINO DAVANT TEU” PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dimecres, 31 d'agost de 2016 16:57

Una de les formes de saludar més utilitzada pels hindús consisteix a ajuntar les mans, tocar-se el pit (i/o el front) amb els polzes units, inclinar el cap i dir "Namasté", que vol dir "m'inclino davant teu". El significat d'aquest ritual no és la submissió a l'altre sinó el rebaixament del propi ego perquè reconeixem que l'altre està ple de valor i és finalment dipositari de la presència divina.

Tanmateix, altres hindús creuen que enlloc de "Namasté" cal dir "Namaskara", que vol dir "m'inclino molt". I és que consideren que el "tu" davant del qual diem "Namasté" és un ésser que està sota les urpes del kharma (les forces subjugadores) i viu en la fosca i en la ignorància. Per això, més val inclinar-se molt (rebaixar molt el meu ego) que no inclinar-se davant d'un ésser presoner.

Una reacció en aprendre aquesta distinció  és triar quina de les dues salutacions hom prefereix. Però també és molt propi dels indis respondre als dilemes amb el gest d’inclinar el cap alternativament cap a un costat i cap a l'altre. I el significat d'aquest altre ritual és "Acullo el que m'estàs dient" i assenteixo. En aquest cas, és com reconèixer que tot deu tenir la seva part de veritat, i certament hi ha raons  per tot el que et puguis decantar.

D’aquestes observacions en podem treure, al menys, tres ensenyaments rellevants:  

Primer, és bo ser conscient que saludar no hauria de ser un ritual mecànic, previ al que vindrà després, “que és l’important”. Saludar és situar-se davant de l’altre o els altres amb una actitud que tindrà molta importància per al clima inicial, el desenvolupament de la trobada i el seu resultat. I no és el mateix entrar en la relació des de la superioritat, que des del respecte profund, o que des d’una actitud que ni tan sols hem arribat a fer conscient.

Segon, de vegades no es tracta de posicionar-se en els debats sinó d’acollir-los.

I tercer, la diversitat cultural ens permet trobar sentit a moments aparentment insignificants de la vida. Namasté !

---------------

“El mestre You digué: ‘En la pràctica dels ritus, l’harmonia és el més preciós. Ella feia la bellesa del Camí dels reis d’abans, i totes les coses petites i grans en depenien.” (Confuci Analectes I, 12)

“El Mestre [Confuci] digué: “A un home sense solidaritat humana, ¿de què li serveix la cerimònia?” (Confuci Analectes III, 3)

“Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel.  Per tant, quan facis almoina, no ho anunciïs a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alabi.  Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi amagat, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà.” (Mt. 6, 1-4)

------------------------

• Quins rituals quotidians puc omplir de sentit si els busco un significat?

• Davant de qui acostumo a sentir-me superior, inferior, igual o germà?

• Davant de què o qui té sentit inclinar-se?

• Quan es planteja una qüestió o una alternativa, què em pot ajudar a no pronunciar-me ràpidament per una opció i a considerar-les totes amb cura? ”

                                                                                          (Pep Mària, sj – adaptació)

 
AJUDEM-NOS MÚTUAMENT: PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dimecres, 31 d'agost de 2016 16:55

-  a acceptar la vida amb un cert humor,

-  a no creure’s qui sap què i a ser una mica més humils i respectuosos,

-  a ser menys dependents del que els altres pensin,

-  a teixir complicitats d’esperit solidari,

-  a crear una comunitat cristiana que realment m’ajuda i em sosté.

 
EL PAPA FRANCESC: PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dimarts, 16 d'agost de 2016 21:39

Un objectiu que s’ha marcat el papa és el de guiar observant, escoltant, acompanyant, estimant i dialogant... Ha dit que cal parlar sem-pre amb generositat, compromís i paciència, i actuar amb proximitat, acompa-nyament i actitud d’acollida.  Als bisbes, als capellans i a tots, ens diu: acolliu, esti-meu, acompanyeu i després integreu. El tracte és la primera carta de l’acollida. Insisteix en la gradualitat de la pastoral tractant les persones en el seu  procés, inten-tant acostar-se i comprendre independentment de les situacions, en la línia del bon samarità. Parla de conversió personal i conversió pastoral. La parròquia és presència eclesial al territori, àmbit de la escolta de la Paraula, del  creixement de la vida cristiana, del diàleg, de l'anunci, de la caritat generosa, de l'adoració i la celebració.

 
«REVIFAR LA FLAMA DE L’AMOR» Lc 12, 49-57 PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dimarts, 16 d'agost de 2016 21:38

Revifar la flama vol dir tornar a fer viu el desig, l'apassionament, el compromís, la fe; vol dir superar la rutina, la passivitat, la indiferència.En tots els aspectes de la nostra vida, sempre ens cal revifar la flama de l'amor.

 

Encara que resulti incòmode i puguin portar conflictes, en la vida personal i col·lectiva es presenten situacions problemàtiques davant les quals no hi  valen les postures neutrals o evasives,  perquè  reclamen preses de posició inequívoques i clares. Pensem per exemple en la corrupció del poder, en les greus injustícies socials, en la repressió de les llibertats, en la negació de drets humans fonamentals, en l’atur, en els desnonaments, en la marginació, en els refugiats, en tantes i tantes pobreses.  De vegades per por al compromís,  altres per no veure-ho clar, o en segons quins ambients  per una identificació errònia de la neutralitat amb la virtut, els problemes s’enquisten i s’agreugen,  els més afectats  continuen patint, i si no ens toquen massa de prop, ens hi habituem.  I sovint, els qui es defineixen i es comprometen  són mal vistos, tractats de pertorbadors, d’idealistes utòpics, de portar divisions, de no afavorir la pau.

Repassant la història hi trobem persones  que sembla que portin dins seu un foc ardent  que no els permet restar freds,  indiferents i distants davant les realitats negatives que veuen al seu voltant, i no s’hi  resignen ni s’hi conformen, sinó que es posen apassionadament  al servei de la causa que consideren que pot donar resposta als problemes que fan sofrir molta gent en diversos terrenys,  i fer avançar la societat per camins  de més justícia, de més fraternitat, de més humanitat. I  voldrien revifar la  flama  apagada en el cor de molts, perquè finalment tot el món quedés purificat,  renovat i abrandat per aquest mateix foc.

El fragment de Lluc obté el seu ple sentit si el llegim tenint en compte el context, que és el camí decidit de Jesús cap a Jerusalem, on culminarà la seva obra donant la seva vida. Hi trobem afirmacions que poden  resultar sorprenents: “He vingut a calar foc a la terra. Com voldria ja veure-la cremar! He de passar la prova d’un baptisme, Com em sento el cor oprimit fins que l’hauré passada”. El foc que Jesús vol que cremi a la terra no és un foc destructor, és el foc d’un amor que tot ho purifica i tot ho transforma: és el foc de Déu, és el foc de l’Esperit.  I  la prova del baptisme és la de la passió que patirà a Jerusalem, com a conseqüència del seu amor apassionat als homes, mantingut sense fer-se enrere. El  foc que Jesús porta al cor, i vol calar al món, no deixa a ningú indiferent, i és causa de contradicció. Per això, paradoxalment afirma: “¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no.  És  la divisió que he vingut a portar” Jesús no ha vingut a portar  una pau que suposi deixar les coses tal com estan,  que amagui els problemes, que tapi les injustícies, que sigui el resultat de pactes vergonyosos. La seva pau, la que deixa als deixebles un cop ressuscitat i ens ofereix a nosaltres, és el fruit del restabliment de la justícia, del regnat de l’amor, que ell ha guanyat amb el preu de la seva fidelitat fins a la mort.

La segona part del text és  una denúncia de la hipocresia de molts dels que van conviure amb ell, que sabien discernir els signes del cel que anuncien un canvi de temps, i no volien interpretar els signes de  la seva actuació que anunciaven  un canvi radical en la història de la humanitat. Aquesta denúncia pot ser per a nosaltres i per a tota l’Església una crida a  viure  atents als esdeveniments i als canvis que s’operen en la nostra societat per descobrir què  se’ns demana avui per fer-hi present el foc renovador de l’Evangeli, amb la passió que abrandava el cor de Jesús.

 
11 d’agost, FESTA DE SANTA SUSANNA, PATRONA DE LA PARRÒQUIA DEL MERCADAL PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dimecres, 10 d'agost de 2016 15:04

S’acosta l’11 d’agost i com cada any ens disposem a celebrar la festa de Santa Susanna, patrona de la parròquia del Mercadal. Fem memòria d’aquella noieta que, tot i la seva joventut, es mantingué fidel a la fe en Jesucrist i que, negant-se a sotmetre’s als dictats de l’emperador romà Dioclecià, acabà en el martiri.

Dels fets històrics en sabem poca cosa; en el relat del seu martiri segurament hi ha més d’exemplaritat i devoció que d’exactitud històrica. El seu culte però s’inicià ben aviat: a Roma, al segle IV i aquí, al barri del Mercadal, al segle XI.

Màrtirs i sants han tingut una presència i reconeixement grans en l’Església per la “prova de fe” que han donat, “una prova cabdal”. El seu testimoni valent esperona i reconforta, i ho ha fet en temps molt diferents al llarg dels últims dos mil anys. Les seves vides commouen i porten a conversió.

En el cas de Santa Susanna, la fidelitat a Déu era el més important, la resta era secundari (la posició social que obtindria si es casava amb el fill de l’Emperador, la riquesa que se’n desprendria, fins i tot la por per les amenaces certes que aquell li feia en negar-se als seus dictats i a abandonar la seva fe). Si no hagués estat així, si la seva fe no l’hagués convençut i omplert més que totes les altres coses, segurament hauria actuat diferent. El seu testimoniatge és un testimoniatge que convenç perquè és congruent: lliga paraules i fets. Així ho van sentir els seus familiars, que es batejaren, i els qui n’han seguit i mantingut el seu culte.

En aquest any de la Misericòrdia, quedem-nos amb la força de la fe de Santa Susanna, amb la seva fidelitat a Jesús i al missatge de l’Evangeli. I demanem-li que ens ajudi a tots els qui formem part de les parròquies del Mercadal i el Carme a enfortir una fe ben viva en paraules i obres. Jordi Girbau                            

 
«IniciaAnterior12345678910SegüentFinal»

Pàgina 2 de 176