Inici Textos d'interès
Textos
UN AVI USUARI DE LA XARXA SOCIAL ESCRIU A UN NOI AL QUAL SE LI HA MORT EL MILLOR AMIC PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
divendres, 10 de juny de 2016 07:57

“Bé, aquí va… Sóc vell. Això significa que he sobreviscut -fins ara- i un bon grapat de gent que he conegut i estimat no ho ha fet. He perdut els meus millors amics, coneguts, companys de feina, avis, mare, familiars, mestres, mentors, estudiants, veïns, i moltes altres persones. No tinc fills, i no puc imaginar el dolor que es pot sentir en perdre’n un. Però aquí deixo el meu granet de sorra.

M’agradaria poder-te dir que un s’acostuma a veure morir la gent. Jo mai ho he fet. No vull. Se'm fa una ferida a l’ànima cada cop que algú que estimo mor, prescindint de les circumstàncies. Però jo no vull que “no m’importi”. No vull que sigui una cosa que simplement passa. Les meves cicatrius són un testimoni de l’amor i la relació que tenia amb aquesta persona. I si la cicatriu és profunda, llavors era amor.

Les cicatrius són un testimoni de la vida, són un testimoni de tot el que puc estimar i viure profundament. Ser ferit, curar-se, seguir vivint i estimant. I el teixit de les cicatrius és més fort que la carn original, sempre. Les cicatrius són el testimoni de la vida.

Pel que fa a la tristesa, et trobaràs que ve com les ones. Quan el vaixell hagi naufragat, sentiràs que t’estàs ofegant, amb tot de runa al teu voltant. Tot el que flota et recordarà la bellesa i com de magnífic era aquell vaixell i ja no és. Tot el que pots fer en aquest moment és flotar. Trobaràs alguna peça entre la runa i t’hi agafaràs durant un temps.

És probable que aquesta peça sigui alguna cosa física. Potser un bon record o una fotografia. Potser és una persona que també està flotant. Durant un temps, l’única cosa que podràs fer és flotar. Estar viu.

Al principi, les onades fan trenta metres d’alçada i s’estampen sobre teu sense pietat. Vénen cada deu segons i ni tan sols tens temps per agafar aire. Tot el que pots fer és flotar.

Passarà el temps, potser setmanes o mesos, i t’adonaràs que les onades segueixen sent de trenta metres, però arriben més separades. Quan vénen, encara s’estampen damunt teu i et destrossen. Però entremig, es pot respirar.

Mai se sap què pot desencadenar el dolor. Pot ser que sigui una cançó, una imatge, un carrer, l’olor d’una tassa de cafè. Pot ser qualsevol cosa… I l’onada s’estampa de nou. Però entre les onades hi ha vida.

En algun punt, que és diferent per a tothom, veuràs que les onades ja són de vint metres, després de deu… I mentre encara venen, veus que cada cop són més separades. Les pots veure venir. Un aniversari, un Nadal… Les pots veure venir i preparar-te. I quan les tens damunt teu, saps que d’alguna manera sortiràs per l’altra cantó. Estaràs moll, completament xop, agafat a alguna peça, a un record, però sortiràs.

Pren aquest consell d’un home vell. Les onades no s’aturaran, i d’alguna manera, no vols que s’aturin. Només aprens a sobreviure-les. Si tens sort, tindràs un bon grapat de cicatrius d’un munt d’amors. I moltes peces de naufragis diferents." (d’un autor anònim)

- Em miro la vida i la mort, a la llum de la fe esperançada ?
PREGÀRIA

Senyor, ens has posat al món per ajudar als altres a dur el pes de la creu. Ens envies a repartir tendresa, a consolar i guarir ferides i a estimar tothom com ho feies Tu. Ens envies, perquè aconseguim per a tots la vida en abundància, la dignitat i l’amor i el pa partit i repartit entre tots.

 
CORPUS CHRISTI i DIA DE LA CARITAT PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dissabte, 28 de maig de 2016 17:43

Avui és CORPUS, la solemnitat del Cos i la Sang de Crist, un record i agraïment pel do de l’Eucaristia, aliment i presència del Senyor per sempre. I també el DIA de la CARITAT, perquè l’Eucaristia ens empeny a la fraternitat.

La presència de Crist en l’Eucaristia i la presència de Crist en el proïsme, especialment en les persones més necessitades, van lligades. La MISSA i la VIDAno es poden deslligar. I la fe en la presència del Senyor en l’Eucaristia només quedarà impresa en els cors si les nostres vides van quedant marcades per la «Caritat», és a dir, per l’amor concret i actiu envers aquells que Déu estima amb preferència. L’acció fraterna, solidària, és la que marca de debò la vida, perquè s’hi fa experiència d’encontre amb el Senyor.

La Campanya de Caritas “Estima i viu la justícia” ens convida a sortir a trobar els altres, a donar gratuïtament la nostra vida, a deixar-nos tocar i desgastar. Estem cridats a deixar empremtes de justícia i fraternitat, d’amor que es commou davant el dolor i el patiment humans.

Un estil de vida evangèlic ens emmena a abonar un equilibri entre la nostra forma de viure, de pensar i d’actuar a tenir un esperit transformador en els àmbits on ens movem –perso-nal, familiar, laboral, social- i en tots els espais on convivim amb altres persones, i també a tenir cura del nostre planeta, la nostra casa comuna.

“La fe es fa expressiva en la caritat”(Ga 5,6) i les comunitats parroquials amb Càritas tenen l’objectiu principal de conscienciar-nos-en i de donar resposta a les realitats de pobresa i exclusió social a través de la sensibilització i la lluita contra la pobresa, afavorint el desenvolupament integral de totes les persones. Gràcies al compromís gratuït dels cristians i/o dels voluntaris, les accions de Càritas són un signe d'esperança i de transformació per construir una societat més justa i fraternal.

AJUDEM A AJUDAR A TRAVÉS DE    CARITAS

i col.laborem generosament en la col.lecta del diumenge

 
CÀRITAS NO ÉS UN PEDAÇ PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dissabte, 28 de maig de 2016 17:41

La credibilitat de l’Església passa a través del camí de l’amor misericordiós i compassiu. Les bones persones, en estructures d’injustícia es perden amb les millors intencions, i les millors estructures socials sense persones bones, es desplomen.

 

Si Càritas consistís a recollir menjar, vestits... dels que els en sobra i donar-ne als que els en falta seria una altra cosa. Això és el que fa una administració. Però el que és principal en aquesta institució és el cor. Vull dir que hem de començar per escoltar la gent, seguir escoltant-los i acabar escoltant.

Per què és tan important escoltar la gent? Perquè els que creiem sabem que ells també són fills de Déu i sabem que, si nosaltres haguéssim tingut la família, les dificultats, la malaltia... que ells han sofert, probablement estaríem demanant ajuda. I també perquè “escoltar” els altres ens fa pobres ja que acabes fent-lo cas dels seus problemes.

A més a més Càritas ens obre els ulls envers les necessitats de tot el món (no només aquelles que la TV ens presenta). També hi ha pobres als EEUU i a les nacions més pròsperes de la nostra Europa, però sens dubte els més necessitats es troben entre els refugiats, els desplaçats i entre els que han tingut grans desgràcies sigui per culpa dels homes, com la guerra, sigui per atzars de la natura (inundacions, terratrèmols...). La nostra mirada ha d’estar oberta a tot el món.

Gràcies a Déu surten moltes iniciatives solidàries, ONGs de tota mena per ajudar pobres, refugiats, aturats, desnonats de pisos a causa de les hipoteques... Hem d’elogiar totes aquests activitats, però no hem de descuidar allò que és principal: Escoltarla gent.

Sovint les televisions fan grans campanyes per animar a fer accions solidàries i, sense adonar-se’n, només ens donen la informació crematística dient-nos que s’han recollit tants o tants euros i insistint que hem millorat respecte del curs anterior. Descuiden allò que és principal, que nosaltres sapiguem veure els que tenim a tocar de casa. En aquestes mateixes campanyes hi ha algunes entrevistes seleccionades de persones que sortirien beneficiades. Nosaltres els enviem l’ajuda i santes pasqües. Però aquestes campanyes i invitacions a col·laborar obliden la majoria de les vegades aquelles persones que tenim a tocar, que són els nostres veïns, els que ens trobem pel carrer. Hem de mirar-los com a fills de Déu igual com ho som nosaltres mateixos.

Aquesta hauria d’ésser la funció de Càritas, molt per damunt de la quantitat de coses o diners recollits. Fer-nos capaços de veure de prop les autèntiques necessitats i les persones que ploren o necessiten acolliment.

Si Càritas només recull diners i objectes per donar-los als pobres es converteix en un pedaç i això és el que voldrien molts dels que manen, que no ens fiquem en l’ànima de la gent. Per què? Perquè quan escoltem les persones mancades d’alguna cosa ens adonem de les injustícies i les podríem denunciar.

Per tot això no és estrany que Càritas tingui moltes branques que passen per donar menjar i roba però també per obrir un lloc d’acolliment, visitar malalts i presos, acollir els necessitats... i tenir un compromís transformador.(Josep Escós)

 
Si no tingués ningú! (E. Puig) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
diumenge, 22 de maig de 2016 17:37

Un inspector d’ensenyament —que també ha dedicat molts esforços i temps a l’educació en el lleure des del voluntariaten l’àmbit eclesial— emmalaltí fa uns quatre anys. Li fou diagnosticat un tumor maligne al cap. Després de dues operacions, restà immobilitzat en una cadira de rodes, sense poder caminar. La nova situació, que era prou dura però acceptada —no sense esforç i confiança em Déu—, va donar pas a un procés d’adaptació a la realitat imposat per la malaltia. La força de voluntat de la persona, la seva tenacitat, l’entorn humà i el rerefons constant de la fe ho feren possible. L’esposa ha estat clau en aquest procés amb la seva dedicació generosa i amorosa.

Així, s’ha anat refent la normalitat en algunes activitats, les relacions d’amistat amb persones determinants en una situació com aquesta, la participació en les activitats de vivència i celebració de la fe... i fins i tot ha tornat uns dies a les seves estimades colònies d’estiu.

Les persones han estat decisives a l’hora de recuperar aquesta normalitat; la fe, la font d’on ha brollat la força de l’Esperit i la confiança em aquest Déu Pare que, en la salut i en la malaltia, és a prop nostre i ens mostra en Jesús el camí a seguir.

Molts matins, quan el nostre protagonista es lleva amb l’ajuda de les tecnologies adequades que l’esposa domina i controla, li diu, després de donar gràcies a Déu pel nou dia: «Gràcies per tot el que fas per mi.

Com s’ho fan els que no tenen ningú que els ajudi? Com m’ho faria jo si no et tingués a tu i a tantes persones que m’ajudeu?»

La cura dels qui sofreixen en el cos i en l’esperit és un tret identificatiu dels cristians des dels orígens: «... Estava malalt, i em vau visitar...» (Mt 25,36). La malaltia, viscuda des de la fe, esdevé també camí de conversió, conversió a Déu, en les mans del qual se sap el malalt; i conversió als altres, als quals descobreix d’una manera nova, des d’una altra perspectiva. La compassió de Jesús envers els malalts i tots els qui pateixen el fa identificar-se amb ells, i ells amb Jesús des de la fe, perquè Jesús, tocat pel sofriment dels malalts, fa seu el dolor de les seves malalties i, en la Passió, obre la possibilitat que els malalts, des del propi dolor, s’uneixin a la seva passió redemptora. «Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Isaïes: Ell va portar les nostres febleses i prengué damunt seu les nostres malalties» (Mt 8,17). E. Puig

 
Conèixer el nom de Déu PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
diumenge, 22 de maig de 2016 17:36
     

Sabré que coneixes el nom de Déu

    si sento que vibres

    en parlar del seu missatge,

    si sento que el teu rostre

    s'il•lumina  quan parles d'Ell,

    si sento que actues

    fent real el seu projecte.

Sabré que coneixes el nom de Déu

    si saps escoltar el crit del més feble,

    si et commous davant el qui pateix,

    si aprens a plorar amb el qui plora.

Sabré que coneixes el nom de Déu

    si et reveles contra tota injustícia,

    si vius des de la misericòrdia,

    si el teu cor és dels altres

    i per als altres.

Sabré que coneixes el nom de Déu

    si el teu parlar és net i sincer,

    si fas lluir la veritat en cada frase,

    si deixes brollar la bondat

    amb cada mot.

Sabré que coneixes el nom de Déu

    si no guardes la teva vida

    com un tresor

si no defenses els tresors com una vida

    si ets desprès i estimes la justícia.

Aleshores sabré

    que coneixes el nom de Déu.

Ell és el misericordiós,

    la font d’on brolla

    la teva bondat i el teu amor.

Aleshores et diré:

    ensenya'm el nom de Déu!

I les teves paraules i els teus gestos

em diran el gust de l'evangeli

 i de la llibertatestimant. . .

 
«IniciaAnterior12345678910SegüentFinal»

Pàgina 9 de 176