Inici Textos d'interès
Textos
UNA IDENTITAT COMUNA MÉS ENLLÀ DE LES DIFERÈNCIES PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dissabte, 25 de juny de 2016 21:48

El baptisme ens dóna una identitat comuna més enllà de les diferències

Ja no compta ser jueu o grec, home o dona.

No compta el color de pell,

el grau de formació, la categoria social,

l’estatus econòmic, l’edat o la salut,

la llengua o el caràcter.

Ens hem revestit de Crist en el baptisme.

Tots tenim la nostra sensibilitat

i les nostres afinitats,

això no ho esborra el baptisme.

Però ell ens dóna una identitat comuna

més enllà de les diferències.

Ara davant teu, Senyor, repasso la llista

de les persones de la comunitat o parròquia

que no em cauen bé, que rebutjo o critico.

Em dic a mi mateix el motiu del meu sentiment,

i ara procuro imaginar com les mires tu.

   Tu veus el fons del cor, ens estimes tal com som

i no et fa enrere cap defecte

que puguis trobar en nosaltres.

Ara torno a mirar-les més a fons,

tal com ens mires tu, i m’adono amb alegria

que puc estimar-les encara que no m‘agradin.

 
RAMON LLULL PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dimecres, 15 de juny de 2016 22:30

Aquest any es compleix el 700 aniversari de la mort (Mallorca, 1232-1316) d’aquest personatge cabdal en la història del pensament i la cultura. Ramon Llull era un laic (casat i amb fills), tot i que amb una profunda espiritualitat franciscana, autodidacte, ben situat a la cort, que als 30 anys experimenta una conversió. Allò que el fa un home excepcional, únic i extraordinari: la seva passió pel Déu descobert en el Crist mort i ressuscitat. Es deixa prendre per l’experiència de la força encisadora del misteri de Déu. I la seva vida esdevé entranyablement rica en humanitat, en saviesa i en voluntat que Déu-Amor sigui conegut i estimat, que especialment jueus i musulmans puguin obrir-se a la fe cristiana amb un mètode de coneixement, que ell considera inspirat (la seva “Ars”), a través del diàleg i la raó. Dedicarà tota la seva vida a aquest fi, escrivint llibres: unes 260 obres, en català, llatí i àrab; de literatura (novel·la, poesia) i d’àmplia temàtica (filosofia, teologia, dret, medicina, astronomia, lògica, geometria...), per mostrar que el seu sistema serveix per a tot el saber. I per això crearà escoles de formació per a missioners (sobretot en llengües), visitarà autoritats polítiques i eclesials, viatjarà a l’Àfrica... Intel·lectual i místic, escriptor i filòsof, Ramon Llull és beat; i amb motiu de l’Any Lul·lià es promou fer-lo sant i doctor de l’Església; no només per la magnitud de la seva personalitat en tants camps, sinó també per l’actualitat de la seva intuïció d’evangelització en diàleg en un món plural.  

Per Teodor Suau, Ramon Llull, avui, és el crit que ens desvetlla de la son. La memòria que ens parla de les possibilitats sempre noves per al testimoni. La invitació a cercar sense defallir camins, dreceres, ports que ens acostin a Déu sempre antic i sempre nou, al qual sempre ens adonem d’haver après a estimar tard.

“Plorar, conèixer amar...” vet aquí els verbs que ens deixa Ramon Llull al llindar del segle que tot just hem començat. Per continuar la mateixa tasca que a ell el va encisar.

“Ramon Llull, somni, miracle i misteri”, per Teodor Suau. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 2014

 
EL PERDÓ ÉS UNA SIGNATURA AUTÈNTICA DEL CRISTIÀ PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dimecres, 15 de juny de 2016 22:28

            

És la història de dos amics al desert. En un moment d’enuig, un, dóna una bufetada a  l’altre.  Aquest, adolorit però sense dir res, escriu a la sorra: “A VUI EL MEU MILLOR AMIC M’HA DONAT UNA BUFETADA”.  Continuen caminant i arriben a un oasi, i decideixen banyar-se. El que havia estat bufetejat estar apunt d’ofegar-se i el seu amic el salva. En refer-se, escriu damunt una pedra: “AVUI EL MEU MILLOR AMIC M’HA SALVAT LA VIDA”. El que havia bufetejat al seu amic i li havia salvat la vida, li pregunta: “Per què has escrit primer a la sorra i ara ho fas a la pedra?”. L’amic respon: “quan algú ens fereix, cal escriure a la sorra perquè el vent del perdó ho pugui esborrar.  Però quan algú ens fa el bé hem de gravar-ho en pedra, perquè cap vent ho pugui esborrar ni faci que ens n’oblidem”.

 

“Qui és aquest, que fins i tot perdona els pecats?” . . . . .

Tots som deutors de mil maneres de fer i de mil persones. Estem en deute amb els nostres pares que tant es sacrifiquen per nosaltres; en deute amb la societat que ens protegeix; en deute amb els nostres mestres que ens inspiren; en deute amb l’Església que ens reconcilia i alimenta; en deute, i molt gran i impagable, amb Déu. Poques vegades en som conscients i seguim vivint com si fóssim autònoms, com si no necessitéssim de ningú.

L’evangeli de Lluc d’aquest diumenge ens exhorta a reconèixer la nostra actitud egoista i a agrair, de cor a Déu -el gran prestador- el perdó diari dels nostres deutes. El fariseu, amfitrió de Jesús, satisfet dels seus béns i de la seva perfecció no té res a agrair, res de què penedir-se, no té deutes. Només té la seva rectitud. Jo no m’hi veig reflectit. Suposo que vosaltres tampoc.

La dona pecadora cerca Jesús perquè se sent aclaparada pel pes dels seus deutes, necessita pagar-los amb llàgrimes, “amb molt d’amor” , a l’únic que pot fer que el seu compte quedi a zero.

Jesús sent compassió, no llàstima. Sent proximitat, comprensió. I compleix la missió per a la qual ha estat enviat pel Pare, perdonar, esborrar el deute.

Només pot perdonar el qui, oblidant-se de la seva perfecció, es posa en lloc de l’altre, es fica dins les seves sabates i s’identifica amb ell.

En l’exemple de Jesús: “Dos homes devien diners a un prestador” ... hi ha una nota d’humor. I és que el bon humor és l’altra cara de la fe i del perdó. Us imagineu un cristià amb tots els deutes cancel.lats, sense el do de l’alegria?

L’Església del perdó de Déu, hauria de ser l’Església del bon humor i de la gran alegria. No hi ha cap perdó tan difícil que Déu no pugui concedir. No hi ha cap ferida tan gran que Déu no pugui curar.

Al banquet de l’hospitalitat acudim cada diumenge tots els deutors a passar comptes amb Déu. Sortim perdonats? Sortim alegres i lleugers d’equipatge? Sí, aquest Jesús, el nostre amfitrió, té poder per perdonar-nos i ens convida a perdonar. Jesús ens convida a no dur compte de les ofenses que ens hagin fet i a suprimir del nostre cor el desig de venjança.

El perdó difícil no és el dels grans titulars i escàndols del nostre món: la guerra, la misèria, l’escalfament global, els abusos sexuals...; el perdó difícil de perdonar és el perdó en les nostres relacions personals de la vida de cada dia: en la família, el treball, l’esport, el carrer, l’escola… És la signatura del perdó.

(full del Pla d'Urgell, adaptació)

Darrera actualització de dimecres, 15 de juny de 2016 22:29
 
LA PÈRDUA D’UNA PERSONA ESTIMADA PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
divendres, 10 de juny de 2016 08:01

Poques experiències hi ha tan doloroses en la vida d’una persona com la pèrdua d’un ésser estimat. L’amor no és etern. L’amistat no és per sempre. Tard o d’hora, arriba el moment de l’adéu. I, de sobte, tot se’ns enfonsa. Impotència, pena, desconsol, sembla que la nostra vida ja no serà mai com abans. Què podem fer per recuperar de nou el sentit de la vida?

El primer de tot, recordar que alliberar-se del dolor no vol dir oblidar l’ésser estimat o estimar-lo menys. Recuperar la vida no és cap deshonra ni una ofensa a la persona que se’ns ha mort. D’alguna manera, aquesta persona viu en nosaltres. El seu amor, el seu afecte, la seva manera de ser ens ha enriquit al llarg dels anys. Ara, hem de continuar vivint.

Hem d’escollir entre enfonsar-nos en la pena o construir la vida de bell nou; sentir-nos víctimes o mirar cap endavant amb confiança. El passat ja no es pot canviar. És la nostra vida d’ara la què podem transformar. Reiniciar les activitats abandonades; proposar-nos viure una hora, aquesta tarda, un dia, sense mirar, cada vegada, amb angoixa tot el què ens espera.

Potser, per dins, s’amunteguen tota mena de sentiments en recordar l’ésser estimat. Moments de goig i de plenitud, records dolorosos, ferides mútues, penes compartides. Aleshores, què n’és de valuosa la conversa amb una persona amiga! A ella li podem dir què sentim; i si plorem sabem que comprèn el nostre dolor.

A vegades no és fàcil recuperar-se. L’absència de l’ésser estimat ens pesa massa, i la tristesa i el desconsol s’apoderen de nosaltres una i una altra vegada. Pot ser un bon moment per acudir a la pròpia fe. Desfogar-se amb Déu no és pecat. Déu no rebutja les nostres queixes. Les entén. Quants creients han trobat de nou la força i la pau en aquesta manera de pregar!. «No sé què hauria fet si no hagués tingut fe», «Déu m’està donant la força que necessito».

L’evangelista Lluc ens descriu una escena commovedora que convida a desvetllar i a abonar la nostra fe: Lc 7, 11-17. (full d'Urgell)

 
LA NOSTRA FE ESPERANÇADA i actituds davant la mort PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
divendres, 10 de juny de 2016 08:00

Si un distintiu cal que tingui el cristià, seguidor de Jesús, és que creu profundament en la Vida; té cura de la salut i de la vida des dels seus inicis fins a les seva darreria; cerca una qualitat de vida fonamentada en els principis de les benaurances; i creu i espera en una vida de plenitud per sempre.

Jesús ens diu :Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi no morirà mai més. (Jo 11,25-26).

 

UNES ACTITUDS DAVANT LA NOSTRA MORT

1. No voler pensar-hi. Quan arribi, arribarà. Per què pensar-hi?

2. Alguns creuen que tot s’acaba en la mort i com a conseqüència pensen, mengem i bevem ja que no sabem el dia que morirem. Sant Pau escriu: Si els morts no ressusciten, mengem i bevem, que demà morirem! No us deixeu enganyar (1Cor 15,32)

3. Altres teòricament creuen en l’altra vida, però a la pràctica no té cap transcendència en la seva vida present.

4. Alguns fan alguna obra de misericòrdia per si hi ha quelcom després.

5. Els cristians creiem en la vida eterna i que la nostra vida és un pelegrinatge cap a l’altra. De fet hi estem de pas.

En el credo de la Missa diem: Espero la resurrecció dels morts i la vida de la glòria.

I,DAVANT LA MORT D’UNA ALTRA PERSONA

1. La mort és una desgràcia i acompanyar un difunt és un acte social.

2. És un moment per reflexionar sobre la pròpia vida.

3. Davant de la mort imminent d’un familiar, alguns criden el Mossèn perquè rebi la Comunió i el sagrament de la Unció dels Malalts.

4. Altres tenen por que s’espanti i no fan res per ajudar-lo a ben morir en la fe.

5. Davant de la mort, tothom, creients i no-creients tenim un gran respecte i pensem que la mort és un misteri

 
«IniciaAnterior12345678910SegüentFinal»

Pàgina 8 de 176