Inici Textos d'interès
Textos
GRÀCIES PER LA VIDA PARROQUIAL DEL CURS ACABAT PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
divendres, 22 de juliol de 2016 15:16

Donem gràcies a Déu per tot aquest curs que hem acabat. Donem gràcies per tot el que hem compartit. A voltes, mirant una mica enrere, ens adonem més fàcilment de tot el que hem d’agrair a Déu. . .

Des d’aquestes ratlles, agraïm la vida parroquial i els serveis que se’ns ofe-reixen  i, tenim un desig per a tots d’un bon estiu, que sigui temps de descans però també de “cultiu” d’aquelles dimen-sions de la persona que el dia a dia durant el curs no ens permet parar-hi atenció.

 
AMB L’ESTIU I LES VACANCES, TINGUEM CURA DE L’ESPERIT PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
divendres, 22 de juliol de 2016 15:14

Som de ple a l’estiu. És un temps de dispersió, de més disponibilitat del temps lliure, el contacte entre nosaltres és més infreqüent, des les distàncies segons on cadascú viu o passa l’estiu. Els tòpics a l’entorn de les vacances són: descans, més temps per la família, temps lliure, natura, platja, sortides... En tot cas, deu ser veritat que s’esdevé per a molts un canvi de registres mentals, certament necessaris per a la regeneració interior. El cas és aprofitar-ho per tenir més cura de l’esperit en la gratuïtat del temps lliure.

Són ben saludables les ganes d’aprofitar l’estiu bo i mirant que no traeixin el sentit d’aquestes bondadoses oportunitats. Més enllà de més o menys possibilitats i projectes, podem mirar de respirar a fons i més tranquil·lament. Tenir cura de l’esperit té a veure amb la possibilitat de fruir de les relacions familiars i interpersonals, de les poques presses, i d’aprofitar-ho positivament. Podem pensar en un creixement contemplatiu pel que fa a la mirada reposada de les coses, veient-les com són i somniant com haurien de ser, i no sense participar en els canvis necessaris que s’albiren.

El desitjable és que cadascú, visqui com visqui l’estiu, pugui trobar l’equilibri entre l’activitat, el descans, el cultiu de les relacions interper-sonals i l’esperit. Per això, que l’activitat no ens neguitegi, ni ens alieni, ni ens faci sentir sols, i que no ens oblidem d’abonar l’esperit.

Jesús (Lc 10, 38-42) mira reposadament a Marta, de Betània, que s'esca-rrassava per atendre hostes i convidats, i a Maria, que s'ha assegut da-vant seu sols per escoltar-lo. Cap retret a la voluntat de servei de Marta i un toc d’atenció a “la part millor” expressiva en Maria. L’activitat pot degenerar en activisme, que a la curta neguiteja i a la llarga asseca i crema, perquè li falta l’alè, l’ànima, que no és altra que l’experiència de la comunicació íntima, pausada, serena amb el qui pot ser acollir o establir una relació amical. A més de tot el que podem tenir i con-sumir -ens diu Jesús-, a més de la casa, el cotxe, els viatges i tantes coses per les quals ens matem treballant, cal cuidar el racó de la inte-rioritat -el cor- on somniar, pregar, estimar i ser estimats, que són les úniques coses que no costen diners i ni es poden comprar amb diners, i són les més indispensables per viure i donar sentit a totes les activitats i serveis que la vida li reclama. Bon estiu, doncs, i bones vacances !

 
EL PUNT NEGRE PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
divendres, 22 de juliol de 2016 15:13

Un professor entra a classe. Posa prova sorpresa. Dóna un full a cada alumne i amb la norma de no girar-lo fins que ell ho indiqui. Tot l’alumnat ansiós, com és ben normal.      

Una vegada lliurat el full a mans de tothom, diu: Gireu-lo. Era un full en blanc amb un punt negre al centre. Feu una redacció del que veieu. Déu minuts i recullo. Així ho va fer. Una vegada recollits, va llegir ràpida-ment les redaccions.          

Acabada la lectura, el professor els diu:      

Aquest examen no és per donar-los una nota, els servirà com a lliçó de vida. Ningú ha parlat del full que quasi és tot blanc. Tothom s’ha centrat en el punt negre. El mateix passa a la nostra vida. Tenim un full en blanc sencer per veure i aprofitar la vida. Però ens centrem en els punts negres.      

La vida és un regal de Déu.. Sempre tenim motius, de sobre per festejar-la. Amb qui? Amb un mateix, amb la nostra família, amb els nostres amics que ens recolzen, per la feina que tenim que ens permet viure, pels miracles que passen cada dia... I malgrat tot això, amb molta freqüència, ens centrem en els punts negres:, dificultats, problema de salut, la manca de diner o de més diner. Les relacions dificultoses a nivell personal, familiar, amicals i professionals. (del blog de Jaume Patuel)  

 
ANEM ENTRANT EN EL SILENCI CONTEMPLATIU PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
divendres, 22 de juliol de 2016 15:12

A mesura que anem fent anys anem entrant en el silenci, com ja sabeu, perquè la memòria es va debilitant i costa portar el fil de la conversa. Parlem amb moltes interrupcions, ja que citar se’ns fa molt difícil, i fins i tot noto que d’una pel•lícula que he vist fa poc, a part d’oblidar-ne el nom, no recordo l’argument fins que algú no m’ajuda, i aleshores diem aquella frase: “Recordes quan parlàvem seguit?”, perquè el seguit se’ns fa dificultós.

Sí que podem explicar batalletes del passat, que és el que ens ha quedat gravat, però no podem abusar perquè el nostre entorn es cansa, i sobretot els nostres fills, que van dient: “Això ja ens ho has explicat.” Aleshores penso que és el moment de viure intensament el present i gaudir-lo, ja que després feina tindrem a reproduir-lo, i com que la vida està feta de l’enfilall de moments presents, això és bo.

El mateix em passa amb la lectura. Sento un gran plaer i interès quan sóc a dintre el llibre, però les dificultats arriben a la postlectura, quan vull reproduir detalls que ja han fugit, i aquí sí que podem aplicar la frase “tempus fugit”; amb el temps ha fugit el contingut que ens va omplir el temps en aquell moment.

Aquest envelliment de les neurones de la memòria és una realitat que hem d’acceptar de bon grat i paciència, ja que no hi ha altre remei, de la mateixa manera que es va envellint tot el cos que jo vaig anomenar fungible en un cert moment. És veritat que hi ha persones que tenen un procés procés més lent, perquè han treballat molt la memòria per la seva professió o perquè tenen un envelliment retardat. Però el que se’m fa evident és que al meu entorn veig que les persones de la meva edat i algunes més joves parlen com jo, i a vegades m’atreveixo a dir-los: “Ja m’agrada que et passi i perdona.” No vull pas mostrar una falta de caritat cap a l’altre, però així et sents com tots, fent un camí similar, i no et sents diferent ni acomplexat. També compartim amb la gent de la nostra edat un ensordiment progressiu, que moltes persones resolen amb aparells per a la sordesa.

Això ens porta cap al nostre món interior, per tant més silenciós de cara enfora, a vegades oblidat, perquè vivim de manera massa superficial i pendents de l’exterior, per altra banda fascinant algunes estones. Aquest procés pot portar al món espiritual, per als qui hi tenen interès i inquietuds. I jo trobo que aquest canvi de direcció al qual ens dirigeix el pas del nostre temps i el nostre envelliment, és molt emocionant i interessant. Anar avançant en aquest camí i començar a entendre una mica més la vida és un grau de saviesa que l’edat es mereix. Ja obviem la importància de citar o no citar i explicar o no explicar. L’interior esdevé molt ric i sobreeixint de plenitud.

I abans d’arribar al final del nostre temps en aquest món, val molt la pena l’aprenentatge que haurem pogut fer, depenent de com hem utilitzat la nostra llibertat, que la tenim tota, per passar a un estadi superior no des del punt de vista mundà, d’anar escalant en ambició i poder, sinó d’anar al fons del nostre cor i descobrir un pou profund que no s’acaba mai i de què l’aigua de la Vida de la qual ens parla Jesús als Evangelis brolla sense parar i ens aquieta l’esperit, abandonant els neguits i les preocupacions que ens han perseguit al llarg dels anys. És una Pau ben merescuda després d’haver viscut intensament i cercant la Veritat; que no vol dir que durant la nostra estada en el Planeta hàgim abandonat la lluita per la vida i poder defensar-nos en el món material on hem estat col•locats per fer el camí de creixement del qual parlàvem. Em fascina, per tant, anar fent anys malgrat les pèrdues físiques, sabent que amb un treball ben fet arribarem a bon port amb el bagatge acumulat i les lliçons apreses. Que així sia! Mª T. Quintana

 
Aquest diumenge és SANT CRISTÒFOL, el patró dels automoblilistes PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
divendres, 22 de juliol de 2016 14:57

Amb motiu de Sant Cristòfol, diumenge passat ja s’anunciava la Jornada de responsabilitat en el trànsit amb el lema: “Benaventurats els que són misericordiosos”. És una ocasió per tenir presents els col·lectius que viuen i treballen especialment en l’àmbit de la carretera i per augmentar la responsabilitat i la prevenció per part de tots, també en aquest període estiuenc, de major mobilitat.

L’accidentalitat als nostres carrers i vies de circulació malauradament no minva i tots en som responsables, vianants, ciclistes, motoristes, conductors de vehicles i altres artefactes que darrerament envaeixen impunement els carrers, com són els patins, patinets,  “skates” que van a tota velocitat per carrers i de vegades sense respectar semàfors vermells.

Qui no ha tingut un ensurt alguna vegada? La nostra responsabilitat és molt gran perquè ens juguem la vida de moltes persones, i no solament la vida sinó també les greus seqüeles de molts dels accidentats. Morir atropellat per una bicicleta sembla fins i tot ridícul, però a Barcelona hi ha hagut recentment el cas de la Muriel Casals i de dues persones més en poc temps de diferència que han tingut el mateix destí. També podem pensar en els accidents de cotxe, que coneixem, i que també recentment hi han hagut a la nostra ciutat i a les nostres comarques.

Ens cal un canvi de mentalitat a l’hora de posar-nos a conduir qualsevol mena de vehicle. De fet sembla que la nostra personalitat canviï en entrar a la voràgine circulatòria de la ciutat i les carreteres; sembla que ningú cedeix de bon grat el pas a ningú i, ben al contrari, ens tallem el pas els uns als altres sempre que podem; el sentiment del “jo primer” ens domina i si no el podem exercir gesticulem aïrats i protestem fent sonar impertinentment el clàxon.

Per descomptat, cComptem amb la intercessió de Sant Cristòfol, i, si el nostre comportament al volant fos miseri-cordiós, faríem mèrits pel qualificatiu de benaventurats.

 
«IniciaAnterior12345678910SegüentFinal»

Pàgina 5 de 176