Inici Textos d'interès
Textos
GRÀCIES I UN CORAL "A REVEURE" PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dilluns, 12 de setembre de 2016 15:47

GRÀCIES I UN  CORAL “A  REVEURE"

 

Un coral agraïment, bo i desitjant-vos tota mena de bé, i compteu que a Olot hi teniu un amic. Ací reprodueixo, aprofitant el full d’aquest cap de setmana de «transició», l’homilia de la missa d’acció de gràcies i de comiat del passat 7 de setembre a l’església del Carme.

                                                                 Lectures: Rm 12, 1-21  i  Lc 6, 20-26

 

1.  AGRAÏMENT. La trobada i la celebració de l’Eucaristia d’avui remou la sintonia de la vida que s’ha anat trenant entre nosaltres, en l’amistat, en l’agraïment mutu, en la fe. Divuit anys a Girona, aquí al Carme, quatre a Sant Feliu i Sant Daniel, dos a Sant Salvador i set al Mercadal. La vida ens ha fet trobadissos i hem fet camí junts. Celebracions, trobades, converses, tertúlies, compromisos, serveis, activitats, col·laboracions.... Així ens hem anat coneixent i estimant.

 

En aquest últims dies han anat surant mostres d’afecte i d’agraïment mutu, i planen ara en la celebració d’aquesta Missa d’acció de gràcies. Tots podem sentir l’escalf de parròquia i d’amics reunits.

 

En aquest moment, al final d’una etapa llarga i bona a Girona, puc dir que des de que sé el canvi, aquests últims mesos, amb l’estiu i l’anada a Terra Santa, han estat propicis per fer una mirada agraïda. El sentiment i la paraula, que sobresurt amb llum pròpia, és agraïment. Un agraïment, en la fe a Déu, perquè haurà estat present en el que hem projectat, compartit, celebrat i escrit junts. I, un agraïment a tots vosaltres, els qui sou aquí, així com a tants altres que és com si hi fossin, perquè s’han significat d’alguna manera.

 

A totes les parròquies hom hi arriba, bo i comptant que hi ha persones que se’n senten, que hi ajuden i que hi ajudaran. Podem donar gràcies plegats, perquè així ha estat. He trobat i ens hem donat acolliment, estima i suport, ajudant-nos a entaular aquesta xarxa de relacions i de serveis fraternals que són les parròquies i, més enllà de les comunitats parroquials, els veïns, els amics i força conciutadans. Com a mossèn, a tots dono les gràcies per haver-nos trobat i haver-m’ho fet fàcil.      

 

En aquesta Missa d’acció de gràcies, sento, podem sentir, l’escalf d’amics reunits, dels valors que hi planen, i de la fe que hi celebrem. En fem junts, Eucaristia, acció de gràcies.

 

 

2.  LA PARAULA DE DÉU I PER A LA VIDA

 

que hem proclamat ens recorda que Déu té cor: podem sentir-nos volguts i estimats de Déu.  Viure a la llum de l’esperit  misericordiós ésconrear la capacitat de tenir cor, viure conscientment  les pròpies limitacions, necessitats, fer créixer noves solidaritats a les famílies i en el veïnatge, en les soledats i els partiments, en les violències i les guerres, en els desplaçaments migratoris i els exclosos. . .

 

I, tanmateix, hem de continuar obrint i seguint camins de servei i de compromís transformador, perquè “la credibilitat en la vivència de la fe passa per l’amor misericordiós i compassiu” (Papa Francesc)

Sant Pau deia als cristians de Roma i ens diu, avui: “Que l’estimació no sigui mai fingida, fem el bé, estimem-nos afectuosament, servim i que l’esperança ens ompli d’alegria”

 

Les benaurances de Lluc són molt punyents i directes i ens fan un toc d’atenció fort, recordant-nos la riquesa material d’uns pot ser una de les causes de la pobresa dels altres. Si som terreny assaonat, ens toquen el cor perquè no ens desentenguem dels pobres, dels que passen fam, dels que pateixen. . .

 

També toquen el cor del nostre món d’avui que segueix sent tan injust, perquè no encamina el progrés tecnològic i científic per intentar avançar cap a un món més solidari, més just i més humà.

 

Una vessant del progrés ens ha fet  creguts com si no necessitéssim gairebé de ningú, i molt menys de valors i de la fe en Déu, perquè nosaltres sols ja som quasi capaços de tot. Ha endurit el nostre cor amb indiferències, cegueses, fredors, insolidaritat... El cor del ric, del tip, del qui riu, del qui la gent parla sempre bé, és un cor que es torna insensible, sord al crit dels altres. Les conseqüències de la crisi econòmica, que continua seguint, potser ens servirà per adonar-nos que no ens podem refiar tant del diner, del consum, del progrés mal encaminat, del “desenrotllisme”, del viure per sobre de les nostres possibilitats. Que hem de ser, tots els habitants del primer món, més humils, més austers, més senzills, més solidaris.

 

És clar, fàcilment escoltem l’evangeli sense que ressoni dins nostre i remogui l’esperit per la vida. Sentim-nos convidats a escoltar-lo amb un cor obert, deixant-nos interpel·lar, tocar per la paraula de Jesús que no vol altra cosa que el nostre bé i el creixement en la bondat i la tendresa.

 

3.  I acabo: A REVEURE. Aprofito el marc d’aquesta celebració per dir “a reveure”. Hem estat a prop en aquest recorregut de divuit anys, els puc considerar com un temps de gràcia o de regal, i  ens podem continuar sentint a prop en l’esperit abonat per l’amistat i la fe, i per les noves tecnologies.

 

Gràcies a tots i a cada u de vosaltres per haver-nos trobat i  pel camí compartit, amb virtuts i, malgrat els defectes i limitacions, tot i que –per cert, no tingui les paraules i els gestos que escaurien.

 

Sapigueu que m’he sentit a gust i bé i, a molts, us he sentit propers. Sempre sabré que hi ha persones que m’estimen i en donaré gràcies al bon Déu.

 

Dimarts vinent aniré cap a Olot, però ens sentirem propers en l’amistat i la comunió, i seguireu en el meu cor com un munt de persones conegudes i per l’experiència parroquial travada entre els grups, els serveis i les activitats. Els capellans, les persones passem, però  resta el que hem compartit i la llum que testimonia la Bona Notícia de l’Amor de Déu.

 

Preguem al bon Déu per Mn. Miquel (aquest dimarts assumeix la responsabilitat de les parròquies del Carme i del Mercadal) i per tots nosaltres. Perquè l’Esperit ens habiti i ens  acompanyi, que faci créixer i fruitar les llavors que descobrim, abonem i sembrem (1 Cor 3,7) i que beneeixi les nostres comunitats parroquials. 

Pere Domènech

Darrera actualització de dilluns, 12 de setembre de 2016 15:49
 
A L’ENTORN DEL RELLEU A LA PARRÒQUIA PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dimecres, 31 d'agost de 2016 17:14

Si des de començaments del juliol hem vingut anunciant el relleu de rector a les nostres parròquies, ara fem avinent la reunió, ample, de la comissió de pastoral parroquial amb Mn. Miquel, prevista pel dilluns, 5 de setembre, a les 20 h, als locals del Mercadal-Espai 31. Serà una primera coneixença i presa de contacte, per començar a parlar dels serveis pastorals de les nostres parròquies, de les perspectives del nou curs, i també per compartir expectatives i anhels davant la nova etapa que entomem, bo i treballant junts, sent i fent església al servei de les persones i de l’Evangeli.

I, pel dimecres, 7 de setembre, a les 19 h, al Carme, hi ha prevista, i us convidem a la celebració de l’Eucaristia amb motiu del meu comiat, després d’haver servit diverses parròquies de la ciutat durant divuit anys (divuit, la Catedral-Carme; quatre, Sant Feliu i Sant Daniel; dos Sant Salvador; i set, el Mercadal).

Algunes persones em pregunteu si vaig content a Olot i què representa aquest canvi. Tanmateix, quan accedeixes a la petició i encàrrec que et fa el bisbe, també demanes al bon Déu que et faci apte per complir amb el nou servei que se’t demana, amb algunes de les virtuts que hom deu tenir i a pesar de les meves limitacions i dels meus defectes.

Com a mossèn he rebut i he volgut oferir acolliment, comprensió i desig de servei, que no només m’han motivat i han fet possible la vida parroquial, sinó que –a molts- ens han anat ajudant a créixer en la nostra vida personal i comunitària de la vivència de la fe.

Un acolliment, comprensió i desig de servir, que un servidor deuré trobar a Olot i, que també sabreu tenir amb Mn. Miquel, així que s’incorpori a les nostres parròquies per acompanyar i animar la vida cristiana. A més a més, ambdós haurem de procurar entroncar amb la vida ciutadana i identificar-nos amb la vida i tarannà d'aquells amb qui hem de conviure i ajudar-nos plegats a progressar com a persones i, tant com podem, com a persones cristianes. Amb aquesta disposició ens sentim i som mossens, veïns, germans, amics i, conseqüentment, servidors. Els canvis sempre comporten adaptació a unes noves realitats i assumpció de nous reptes. Hom té la convicció que tots plegats sabrem aprofitar els canvis com un “moment eclesial” que ens empeny a la renovació i al creixement cristià i els viurem com una nova oportunitat.

Per part meva, estic content i agraït del que hem viscut, après i del que hem anat fent en les nostres parròquies. Em ratifico amb l’esperit de disponibilitat responsable, de servei, bo i comptant que la tasca encomanada és per compartir-la corresponsablement amb els companys mossens, els laics i laiques i els religiosos i religioses. Ara, dono les gràcies a tots els qui abnegadament us heu sentit implicats en els serveis pastorals i hem col.laborat o ja esteu col.laborant en les parròquies.

Que, entre tots, sapiguem recrear lligams comunitaris d’acollida i de caliu fraternal, que sempre han de ser l’ànima de les comunitats cristianes.

                                                                                                                             Pere Domènech

 
PER PENSAR-HI. . . VIURE PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dimecres, 31 d'agost de 2016 17:13

No es tracta de "com va morir?", sinó de "com va viure?". No es tracta de "quant va guanyar?" sinó de " què va compartir?". Aquestes són les unitats per mesurar el valor de tots els éssers humans, i no el seu naixement i les seves possessions.

No es tracta de "Va tenir diners?", sinó de "Va tenir cor?. Va tenir sempre una paraula amable, un somriure, un gest de solidaritat?. Va saber sempre eixugar una llàgrima?. Va estar al costat i de part del malalt, del pobre, del desvalgut?

No importa quin va ser el seu temple, ni quants graus marca el termòmetre de la fe. El que importa és si va ajudar als necessitats. No importen els elogis que, en morir, li va fer la premsa. El que importa és quants anònims van plorar la seva mort i agrair la seva vida.

 
EN COMUNIÓ I EN SOLIDARITAT PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dimecres, 31 d'agost de 2016 17:12

Els temps que vivim són temps de dificultat. Hi ha persones han perdut el lloc que tenien. Han perdut el treball, tenen problemes d’’habitat-ge... Els qui amb més o menys dificul-tat ens en sortim no ens podem de-sentendre d’aquestes situacions. Començant per aquells que ens són propers, fins i tot de la pròpia família. Directament o a través deCARITAS, o d’entitats que treballen per ajudar aquests col•lectius desafavorits, cal que ens sentim responsables de la situacions precàries que estem vivint.

Responsables també de les situacions més llunyanes, fins i tot quan directament no podem fer res. Responsables dels homes i dones que travessen el mar en pasteres buscant una vida millor. Responsables dels homes i dones que viuen en països en guerra, especialment avui a Síria.

Tenir-los presents en el nostre pensament o en la nostra pregària és ja una manera de ser-ne respon-sables. Conrear al nostre voltant una cultura de pau, de solidaritat o de justícia és ja sentir-se responsables d’aquellessituacions.

 
HUMILS I RESPECTUOSOS PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dimecres, 31 d'agost de 2016 16:58

En ple estiu, enmig de la xafogor, l’Evangeli ens presenta Jesús que fa el camí -molt peculiar- de Jerusalem. És un camí que el fa molt lleuger d’equipatge. Va a la Ciutat santa per portar fins al final la seva missió, la de complir la voluntat del Pare. La d’estimar a tota la humanitat sense excloure a ningú, independentment de la seva cultura, religió, raça, lloc de naixement, sexe.. I durant el seu trajecte va predicant i ensenyant el seu missatge, missatge que va acompanyat per la coherència de la seva vida.

I heus aquí que hi ha algú que li fa una pregunta ben estranya: «Senyor, són pocs els qui se salven?». A Jesús aquesta pregunta no li agrada, el seu interlocutor el que desitja és que el Senyor respongui, tot dient que només “els bons” se salvaran. I en aquesta categoria de “bons”, tant sols hi entren els que pertanyen al poble d’Israel. Per aquest motiu, el Senyor no contesta directament. La resposta de Jesús és sorprenent, i fins i tot provocadora.

En primer lloc parla de la “porta estreta”, això és, la porta de la humilitat, la que obliga a inclinar el cap per creuar-la. Lluny de l’orgull que manifestaven els que pertanyien a la casta dels que es creien bons per ser membres del poble escollit. Després li diu que el que compta per salvar-se és practicar la justícia i la misericòrdia, i no omplir-se la boca de bones paraules, o fins de practicar el culte.

I finalment, suposo que per gran sorpresa dels seus oients, Jesús diu que per seure a la taula de Regne no valen les influències sinó l'honestedat de cor. Honestedat que també es troba en els estrangers, aquells que sovint els tenim com agnòstics, ateus, pagans, diferents, estranys.

Podem suposar que Jesús amb aquesta resposta no va agradar a aquells que per ser membres d’Israel es pensaven que ja ho tenien tot guanyat.

XXI segles desprès, la resposta de Jesús també sorprèn a tots els que ens atrevim a jutjar, a condemnar els altres, perquè no formen part del nostre grup, de la nostra espiritualitat, de la nostra església.

 
«IniciaAnterior12345678910SegüentFinal»

Pàgina 1 de 176