Inici Textos d'interès «REVIFAR LA FLAMA DE L’AMOR» Lc 12, 49-57
«REVIFAR LA FLAMA DE L’AMOR» Lc 12, 49-57 PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dimarts, 16 d'agost de 2016 21:38

Revifar la flama vol dir tornar a fer viu el desig, l'apassionament, el compromís, la fe; vol dir superar la rutina, la passivitat, la indiferència.En tots els aspectes de la nostra vida, sempre ens cal revifar la flama de l'amor.

 

Encara que resulti incòmode i puguin portar conflictes, en la vida personal i col·lectiva es presenten situacions problemàtiques davant les quals no hi  valen les postures neutrals o evasives,  perquè  reclamen preses de posició inequívoques i clares. Pensem per exemple en la corrupció del poder, en les greus injustícies socials, en la repressió de les llibertats, en la negació de drets humans fonamentals, en l’atur, en els desnonaments, en la marginació, en els refugiats, en tantes i tantes pobreses.  De vegades per por al compromís,  altres per no veure-ho clar, o en segons quins ambients  per una identificació errònia de la neutralitat amb la virtut, els problemes s’enquisten i s’agreugen,  els més afectats  continuen patint, i si no ens toquen massa de prop, ens hi habituem.  I sovint, els qui es defineixen i es comprometen  són mal vistos, tractats de pertorbadors, d’idealistes utòpics, de portar divisions, de no afavorir la pau.

Repassant la història hi trobem persones  que sembla que portin dins seu un foc ardent  que no els permet restar freds,  indiferents i distants davant les realitats negatives que veuen al seu voltant, i no s’hi  resignen ni s’hi conformen, sinó que es posen apassionadament  al servei de la causa que consideren que pot donar resposta als problemes que fan sofrir molta gent en diversos terrenys,  i fer avançar la societat per camins  de més justícia, de més fraternitat, de més humanitat. I  voldrien revifar la  flama  apagada en el cor de molts, perquè finalment tot el món quedés purificat,  renovat i abrandat per aquest mateix foc.

El fragment de Lluc obté el seu ple sentit si el llegim tenint en compte el context, que és el camí decidit de Jesús cap a Jerusalem, on culminarà la seva obra donant la seva vida. Hi trobem afirmacions que poden  resultar sorprenents: “He vingut a calar foc a la terra. Com voldria ja veure-la cremar! He de passar la prova d’un baptisme, Com em sento el cor oprimit fins que l’hauré passada”. El foc que Jesús vol que cremi a la terra no és un foc destructor, és el foc d’un amor que tot ho purifica i tot ho transforma: és el foc de Déu, és el foc de l’Esperit.  I  la prova del baptisme és la de la passió que patirà a Jerusalem, com a conseqüència del seu amor apassionat als homes, mantingut sense fer-se enrere. El  foc que Jesús porta al cor, i vol calar al món, no deixa a ningú indiferent, i és causa de contradicció. Per això, paradoxalment afirma: “¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no.  És  la divisió que he vingut a portar” Jesús no ha vingut a portar  una pau que suposi deixar les coses tal com estan,  que amagui els problemes, que tapi les injustícies, que sigui el resultat de pactes vergonyosos. La seva pau, la que deixa als deixebles un cop ressuscitat i ens ofereix a nosaltres, és el fruit del restabliment de la justícia, del regnat de l’amor, que ell ha guanyat amb el preu de la seva fidelitat fins a la mort.

La segona part del text és  una denúncia de la hipocresia de molts dels que van conviure amb ell, que sabien discernir els signes del cel que anuncien un canvi de temps, i no volien interpretar els signes de  la seva actuació que anunciaven  un canvi radical en la història de la humanitat. Aquesta denúncia pot ser per a nosaltres i per a tota l’Església una crida a  viure  atents als esdeveniments i als canvis que s’operen en la nostra societat per descobrir què  se’ns demana avui per fer-hi present el foc renovador de l’Evangeli, amb la passió que abrandava el cor de Jesús.