Inici Homilies Mn Francesc DIUMENGE IV D’ADVENT – Cicle C (Mn. Francesc)
DIUMENGE IV D’ADVENT – Cicle C (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
dijous, 17 de desembre de 2015 22:30

Maria visita la seva parenta Elisabet (Lc 1,39-45). Es troben dues dones que comparteixen la mateixa esperança: ser mares. Maria saluda Elisabet. No sabem quines paraules li adreça. Sí que sabem el que escolta Maria de llavis de la seva parenta: Ets beneïda entre totes les dones. I és beneït el fruit de les teves entranyes. Una dona de poble, sense prerrogatives ni rellevància social, beneeix. Una dona gran, estèril, beneeix una dona jove, verge. La dona d’un sacerdot beneeix una dona de Galilea, poble menyspreat per la seva barreja entre jueus i pagans, no creients. Elisabet es fixa en la maternitat de Maria. A més, la proclama feliç: Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà. Són dos aspectes importants de la personalitat de Maria.

Maria, mare.- Maria seria mare, però no una mare com les altres. L’àngel li havia fet saber: Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim (Lc 1,31-32). Jesús, fill de Déu, ¿qui s’ho podia imaginar? Elisabet se sent impressionada per la visita de la seva parenta perquè porta en les seves entranyes el Senyor: Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Una frase semblant, la trobem en l’Antic Testament quan David va anar a casa d’Aravna, que el va rebre dient-li:¿Com és que el rei, el meu senyor, ve a trobar el seu servent?(2Sa 24,219. Però la paraula Senyor era reservada a Déu.Lluc ens fa veure, amb ulls de fe, el misteri que es realitza en la persona de Maria, portadora de Déu. ¿Increïble? Només podem entrar en la profunditat d’aquest misteri amb la llum del cor, amb la senzillesa, amb el reconeixement dels propis límits, amb l’amor.

Era un deshonor, per a una dona israelita, no tenir fills. La mateixa Elisabet va manifestar la seva gran alegria quan se li va comunicar que havia concebut un fill: ¡Com ha obrat amb mi el Senyor! Ha volgut treure'm la vergonya de no tenir fills (Lc 1,25). L’honor de tenir un fill:Joan. ¡Com devia experimentar també Maria el goig de poder ser mare i, molt més, tractant-se d’un fill de la categoria de Jesús! Ella no ho entenia però l’àngel li comunica: Per a Déu no hi ha res impossible. I ho accepta: Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules (Lc 1,37-38). Una dona del poble sentia també una reverència per la mare de Jesús. Diu Lluc: Mentre Jesús parlava, una dona alçà la veu entre la gent i li digué: Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar! (Lc 11,27). Benaurada la mare, Maria.

Maria, la creient.- Coneixem bé la resposta de Jesús a la dona que lloa la seva mare: Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden! (Lc 11,28). Són unes paraules sorprenents per a les nostres oïdes. ¿És que Jesús menyspreava la seva mare? ¿Com podria fer-ho si llegim a l’Antic Testament: Honra el pare i la mare, com t'ha manat el Senyor, el teu Déu? (Dt 5,16). La maternitat de Maria mereixia, certament, una lloança. Jesús l’estimava. Però vol subratllar que la seva relació amb la mare estava magnificada, enaltida, per la fe. La fe, el saber escoltar la paraula de Déu i posar-la en pràctica, unia encara més fortament el Fill amb la mare. Maria era la creient per excel·lència: Sóc l’esclava del Senyor..El llibre dels Fets del Apòstols anomena servents i serventes, els creients d’aquella hora. Lluc fa seves unes paraules del profeta Joel: Aquells dies abocaré el meu Esperit sobre els meus servents i les meves serventes (Ac 2,18). Maria era serventa, creient, confiava plenament en Déu.

Recordem la seva actitud davant dels fets que envoltaven el naixement de Jesús: Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava (Lc 2,19). És la dona creient, que porta cap a la seva interioritat la paraula de Déu que li arriba a través dels pastors. Déu parla i Maria escolta, medita. Bé li podia dir Elisabet: Feliç tu que has cregut!. La paraula de Déu comença transformant el cor i d’aquí arrenquen els fruits d’una vida viscuda sota la mirada de Déu. Ella escolta i posa en pràctica la paraula, la llavor sembrada en el seu cor. És la terra bona on va caure la llavor que va créixer i va donar fruit fins al cent per u (Vegi’s Lc 8,8). Ella, la creient enmig de foscors, és model per a nosaltres, creients del segle vint-i-u, que sentim fortament sacsejada la nostra fe. I necessitem un impuls, una força, per seguir endavant. Emmirallem-nos en Maria, la mare, la creient, que ens acompanya en el nostre camí.

Girona, 20 de desembre de 2015