Inici Homilies Mn Francesc DIUMENGE II D’ADVENT – Cicle C (Mn. Francesc)
DIUMENGE II D’ADVENT – Cicle C (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
diumenge, 6 de desembre de 2015 18:11

Aparegué un home, anomenat Joan, de sobrenom el Baptista. ¿Qui era aquest home que ha deixat la seva petjada al llarg dels segles? L’evangeli del present diumenge (Lc 3,1-6) ens en parla. Era un profeta enviat per Déu per a obrir pas al qui vindria després d’ell. Un profeta que anunciava una paraula que havia rebut de més amunt, que proposava un canvi de vida, una conversió. Emprava un signe que significa netejar, purificar: la immersió en l’aigua, rentar el cos, el baptisme. Calia purificar-se del pecat, del mal, per obrir pas a Déu. Penso que Joan continua essent avui una persona atractiva, interpel·lant, en un món tan fortament marcat per la violència, l’agressivitat, la marginació, l’esclafament dels més dèbils.

Apareix, de nou, un profeta. Era una novetat perquè feia molts anys que no n’apareixia cap. Es trobava a faltar la seva presència, encara que molta gent es resistia a escoltar-los. En el llibre de Daniel (A.T.) llegim aquesta lamentació: No tenim reis ni profetes, ni governants. No tenim tan sols on presentar les primícies (Dngrc 3,38). Era un temps de crisi. Al llarg de molts anys apareix Joan. La seva figura encaixa perfectament amb el que deien i feien els profetes. Com ells predicava la paraula de Déu, urgia a la conversió. Anunciava la salvació de Déu, el perdó que transforma. Com els profetes, Joan s’enfrontava amb l’oposició que podia acabar en el seu martiri, com va succeir. Sant Lluc ens diu que Joan se’n va anar al desert i allí rebé la paraula de Déu.

Tots els profetes eren conscients que la paraula que anunciaven venia de Déu. Repetien amb insistència: El Senyor em va comunicar la seva aparaula. Em digué (Jr 1,4). Joan també va rebre la paraula de Déu . Era una gran responsabilitat; no podien dir allò que se’ls ocorria en un moment determinat sinó allò que entenien com a paraula de Déu. Podríem formular-nos moltes preguntes: ¿Com sabien els profetes i el mateix Joan que Déu els parlava? És una qüestió difícil de solucionar. Però ¿què sabem nosaltres del que passa en la interioritat de les persones quan experimenten un toc de Déu? No podien resistir-se a escoltar-la i proclamar-la. Diu l’evangelista: Joan predicava un baptisme de conversió per obtenir el perdó dels pecats. Aquesta era la paraula que havia rebut de Déu. Joan era més que un profeta (Lc 7,24-26).

Havia anat al desert, apartat de les institucions més sagrades per als jueus: el temple, les sinagogues o les lleis. ¿Era una mena de protesta, de denúncia, a les institucions i als seus representants més qualificats? El cert és que es va envoltar de molta gent atreta per la seva actuació. Rebien el baptisme, eren immergits en l’aigua. No era cap ritu nou. Es practicava, entre altres pobles, a Babilònia, a Egipte, per esborrar les impureses legals o morals. La cerimònia externa era figura del que havia d’esdevenir-se en l’interior de les persones. Era el cor que havia de ser purificat. Per aquí anava Joan: Predicava un baptisme de conversió per obtenir el perdó dels pecats. La conversió o el canvi personal era fonamental en l’actuació de Joan. L’historiador jueu Flavi Josef deia de Joan: “Era un home bo que batejava per fora però reclamava una neteja interior”.

L’evangeli ens ha dit que, amb aquesta manera d’actuar de Joan, es complien unes paraules d’Isaïes: Una veu crida en el desert: Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí (40, 3-5). El profeta anunciava que s’acabava la servitud del poble jueu exiliat a Babilònia. S’havia d’obrir un camí, s’abaixarien les muntanyes, les serralades es tornarien una plana. Calia preparar la tornada del poble a la seva pàtria. Seria una festa; el poble seria lliure. ¿Voldrà dir-nos Lluc que, per a nosaltres, el camí s’aplana perquè arriba a nosaltres aquell que pot alliberar-nos de les nostres servituds? Aquest alliberador té un nom: Jesús. ¿No necessitem ser alliberats de les esclavituds que ens afecten, sense que ens n’adonem? El mateix Isaïes escrivia: Diu el Senyor: Esplaneu el camí, aparteu els obstacles de la ruta del meu poble. Estic amb els qui se senten desfets i enfonsats (Is 57,14-15). Perquè puguem acollir Déu, cal que ens esforcem a treure els obstacles de la nostra ruta o camí. Hi ha comportaments humans que impedeixen la presència de Déu en nosaltres. ¿Ens sentim qüestionats avui per esplanar camins per tal que el Senyor pugui entrar de ple en la nostra vida?

Girona, 6 de desembre de 2105