Inici Homilies Mn Francesc DIUMENGE XXV DE DURANT L’ANY – Cicle B (Mn. Francesc)
DIUMENGE XXV DE DURANT L’ANY – Cicle B (Mn. Francesc) PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per editor   
divendres, 18 de setembre de 2015 16:16

Els grans personatges de la història que proposaven ideals nobles a seguir, es van trobar amb la incomprensió i l’oposició. Jeremies estava anunciant la paraula de Déu en el temple i el varen detenir; volien fer-lo desaparèixer. I el profeta els diu: Estic a les vostres mans. Feu de mi el que us sembli just i correcte. Ha estat realment el Senyor que m’ha enviat a anunciar-vos tot el que us he dit (Jr 26,14-15). Quan la paraula toca el voraviu de les persones, el que sol esdevenir-se és una reacció violenta dels oients. Les persones de bé, sinceres, nobles i coherents, fan nosa en una societat malmesa per l’odi, la violència, l’engany. Ho hem pogut sentir en la primera lectura d’aquest diumenge: Els malvats deien: Posem un parany al just; ens fa nosa i és contrari a tot el que fem; ens retreu que no complim la Llei (Sa 2,12.17-20).

Ja sabem que és això el que passaria a Jesús. I Ell n’era conscient. D’aquí que anunciava el final fatal de la seva vida donada pels altres. Ho escoltàvem diumenge passat i avui ho hem escoltat de nou. Diu Jesús: El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies (Mc 9,30-37). Els qui l’havien seguit de més a prop no ho entenien. El projecte de Jesús no podia acabar així. El Regne de Déu s’havia d’instaurar de manera potent, forta, triomfalista, segons la mentalitat dominant entre els jueus i compartida pels deixebles. Escoltaven però no entenien, sentien però no acceptaven. Jesús havia dit als seus deixebles: Encara no compreneu ni enteneu? ¿És que el vostre cor està endurit?¿Teniu ulls, i no hi veieu, orelles, i no hi sentiu? (Mc 8,18). Són el ressò d’unes paraules de Jeremies (5,21) que anaven adreçades als qui no escoltaven la Paraula de Déu.

Els deixebles van per un camí diferent de Jesús. Ells pensen en grandeses. Pel camí havien discutit sobre quin d’ells seria el més important. Potser creien en un adveniment proper del Regne de Déu i pensaven en les responsabilitats que podrien tenir-hi. Però aquí els traeix un desig que sembla innat en moltes persones: sobresortir, ser ben considerats, ser honorats. No és aquest el camí que Jesús pensa per a aquells que el segueixen i el seguiran al llarg de la història. En la comunitat de Jesús no hi pot haver gent de categoria i gent baixa, persones que ocupin llocs de poder, de domini, i altres que hi estiguin totalment submises; persones que es col·loquin per damunt dels altres amb menyspreu o desconsideració pels més febles. L’ideal de Jesús és ben clar: Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots. Aquí tenim un capgirament total de criteris. Això val per als deixebles d’ahir, d’avui i de sempre.

Jesús té una manera molt gràfica de dir-ho. Féu venir un infant, el posà al mig, el prengué en braços i els digué: Qui acull un d’aquests infants, m’acull a mi i qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat. Els infants són els qui més necessiten ser servits, acollits. I no pensem que es tracta només d’infants sinó de persones febles, desemparades. Un infant és símbol de la indefensió que sofreixen tantes persones. Per a Jesús, els qui més compten són les persones indefenses per les quals cal donar la vida, com féu Jesús. Aquí tenim clarament dissenyada la missió de la comunitat cristiana o l’Església: cal servir i preferentment els més desprotegits. Sabem que hi ha moltes persones que ho viuen donant-se del tot als altres. Però ¿la nostra Església ho té ben present? ¿No hi ha massa honors i categories? ¿No ha buscat molt sovint ser servida més que servir? Tots ens hi podem sentir implicats.

Un intèrpret d’avui escriu: “Jesús està condemnant el tipus d’Església que volien construir els Dotze apòstols. En l’Església, entre tots els cristians no pot haver-hi ningú que vulgui ser més gran que els altres. Tots, els Dotze i els altres es troben ara igualats formant un cercle entorn d’un infant a qui han d’acollir i servir. Allà on compta la victòria dels grans no hi ha lloc per als infants” (Xabier Pikaza). És a dir, que cal fer lloc per als més petits, els més desafavorits. Ens cal recuperar el Jesús de Natzaret per anar a pouar-hi l’aigua que vivifica la nostra comunitat o Església. Un altre pensador actual escriu: “La veritable grandesa consisteix a servir. Per a Jesús, el primer no és el qui ocupa un càrrec important, sinó el qui viu servint. Els primers en l’Església no són els jerarques sinó aquestes persones senzilles que viuen ajudant els qui troben en el seu camí (Pagola).

Girona, 20 de setembre de 2015