Inici Turisme
Els sarcòfags romans i paleocristians PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Administrator   
dimarts, 30 de maig de 2006 21:30

ELS SARCÒFAGS ROMANS I PALEOCRISTIANS DE SANT FELIU DE GIRONA

El conjunt escultòric format per vuit sarcòfags romans i paleocristians de procedència romana, dos decorats amb escenes paganes i mitològiques i els sis restants amb representacions de temàtica cristiana, és d’un gran interès artístic i arqueològic, i ha estat considerat el més important i més ben conservat de la Península Ibèrica.

El punt de procedència original i exacte d’aquests sarcòfags, que tenen una cronologia que es situa en els primers decennis del segle III per a la peça més antiga, i els primers anys del segle IV per a les set restants, és avui desconegut, i només sabem que es troben encastats a les partes de l’absis del temple de Sant Feliu d’ençà un moment avui indeterminat. Cal tenir present que és precisament on avui hi ha l’absis del temple on tradicionalment s’ha situat l’indret que antigament hauria ocupat el martyrium de sant Feliu, el màrtir gironí mort a inicis del segle IV, un temple que en els segles V-VII es va convertir en un centre de culte de primer ordre en el marc de la Hispània visigòtica.

Image
Un dels 8 sarcòfags

UNA VISIÓ DE CONJUNT

Estilísticament parlant, cal diferenciar dos tipus de sarcòfags en el conjunt escultòric gironí: els estrigil·lats i els de fris continuat. Els primers contenen, apart de l’element figuratiu, una decoració d’estries en forma d’essa (estrígils), que cobreix bona part de la peça; els segons, en canvi, presenten una successió ininterrompuda d’escenes juxtaposades d’escenes una al costat de l’altra.

LA FE DELS PRIMERS CRISTIANS

A més de les representacions mitològiques contingudes en els sarcòfags del rapte de Prosèrpina i de la cacera dels lleons, un total de 35 escenes diferents, de tema bíblic i simbòlic, componen el panorama iconogràfic dels sarcòfags cristians gironins.

En l’art funerari paleocristià, la majoria d’escenes bíbliques expressen una invocació a l’auxili de Déu envers l’ànima del difunt enterrat; el personatge bíblic representat simbolitza directament al difunt; així com aquell, en el seu moment històric, rebé l’auxili de Déu o de Crist, el difunt enterrat espera també aquest ajut espiritual en el trànsit a l’altra vida.

L’ESGLÉSIA PREGA

 

Detall
Detall d'un sarcòfag

L’orant és una de les figures més expressives del primitiu art cristià, representada per una figura, bàsicament femenina, dreta i amb els braços estesos i la mans alçades i obertes en actitud de pregària, tal com ja com ja havia descrit el mateix Sant Pau: “ que els homes preguin pertot arreu, i que puguin alçar unes mans pures” (1Tm 2, 8).

 

Aquesta figura és la imatge i el símbol expressiu de l’ànima del fidel enterrat, contemplada en la benaurança celestial, pregant pels vivents a fi que aquests també arribin a la possessió de la felicitat eterna; figura ideal dels difunts que donen gràcies a Déu i intercedeixen per tots els sobrevivents.

Quan adorem amb modèstia i humilitat, recomanem davant Déu les nostres oracions, cosa que no ve de les mans aixecades molt enlaire, sinó aixecades moderadament i amb humilitat, ni tampoc del rostre aixecat amb audàcia...L’oració és la muralla de la fe, les nostres armes i dards contra l’enemic que ens espia per tots cantons. Alerta, doncs, que no ens trobi desarmats!

TERTULIÀ, Sobre l’oració, 17.29 (finals segle II)

JESÚS, EL BON PASTOR

El bon pastor és una de les representacions més antigues del primitiu art cristià. Personificació ideal de la redempció cristiana es relacionava directament amb la descripció que Jesucrist havia fet d’ell mateix: “Jo soc el bon pastor” (Jn 10, 11).

El significat natural d’aquesta imatge radica en la mateixa caritat de Crist i també en la penitència, doncs a Jesús se’l representa normalment portant sobre la seva espatlla a l’ovella esgarriada, símbol de la mateixa salvació cristiana.

JESÚS, PA DE VIDA

L’anunci de la institució del misteri eucarístic realitzat per Crist després del miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos, significant que Ell mateix s’entregaria com a aliment i que aquell qui mengés de la seva carn i begués de la seva sang tindria vida eterna i seria ressuscitat en el darrer dia, era un llenguatge artístic precís que centrava perfectament aquests conceptes de salvació eterna a l’entorn del miracle de la multiplicació miraculosa, i més concretament en els pans i els peixos que serviren d’aliment a les multituds famolenques.

 

JESÚS, L’AIGUA VIVA

En els orígens de l’art cristià primitiu la present escena simbolitza a Moisès colpejant amb la vara la roca d’Horeb, per donar de beure al poble israelita assedegat que caminava pel desert (Ex 17, 6), una representació amb un marcat caràcter salvífic i baptismal.

En l’escultura funerària paleocristiana del segle IV la figura representada simbolitza, en canvi, a l’apòstol Pere batejant al centurió Corneli i als dos soldats, que l’havien conduït a la presó Mamertina de Roma, amb l’aigua que havia brollat miraculosament de la roca Tarpeia. Esdevé, en definitiva, una escena amb un marcat simbolisme baptismal, en la qual es destaca la significació de la predicació i autoritat de l’apòstol Pere fent brollar les aigües de la regeneració, a les que van ser acceptades els gentils, personificats, en aquest cas, en la figura del centurió i dels dos soldats romans.

La samaritana preguntà a Jesús: “ Com és que tu, que ets jueu, em demanes aigua a mi, que sóc samaritana?”. Jesús li respongué: “Si sabessis quin és el do de Déu i qui és el qui et diu : ‘Dona’m aigua’, ets tu qui li n’hauries demanada, i ell t’hauria donat aigua viva”. La dona li diu: “Senyor, no tens res per pouar i aquest pou és fondo. D’on la treuràs l’aigua viva”. Jesús li respongué: “Tots els qui beuen aigua d’aquesta tornen a tenir set. Però el qui begui de l’aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l’aigua que jo li donaré es convertirà dintre d’ell en una font d’on brollarà vida eterna” (Jn 4, 9-14).

JESÚS, EL MIRACLE DE LA SALVACIÓ

La representació iconogràfica dels miracles de Crist va ser molt abundant en l’escultura funerària dels segles III i IV. Els diversos miracles representats simbolitzaven l’ajuda del Senyor en la curació d’enfermetats i en l’eliminació de la mort, unes escenes que es relacionaven directament amb la idea cristiana de salvació universal concretada en Crist mateix.

L’ESPERANÇA CRISTIANA

Un dels sarcòfags que compon l’actual conjunt escultòric paleocristià gironí està enterament dedicat a la representació de la història veterotestamentària de Susanna (Dngr 13).

La figura de la casta Susanna salvada, per intervenció del profeta Daniel, de la mort a què havia esta condemnada per una falsa acusació d’adulteri, constituïa en l’antiga iconografia funerària cristiana una de les imatges que permetien il·lustrar l’ajut de Déu en la salvació de l’home bo i just i, per tant, una simbolització de l’ànima del difunt enterrat.

En les antigues pregàries funeràries les comunitats cristianes pronunciaven un conjunt d’oracions que tenien com a objectiu preparar l’ànima del difunt per a obtenir la misericòrdia de Déu. Entre aquestes una de les més celebrades era la que tenia com a protagonista a Susanna: “ Allibera, Senyor la seva ànima com vas alliberar Susanna del fals crim “ (Commendatio animae, segle III).

EL TRIOMF SOBRE LA MORT

Els sarcòfag pagà que presenta com a tema principal i únic la representació d’una cacera de lleons va arribar a l’antiga ciutat de Girona, procedent de Roma, en els primers anys del segle IV. Si be, originàriament, el sentit de les escenes representades no és estrictament cristià, a bon segur que la primitiva comunitat en va ser copsar el simbolisme de les seves imatges: la lluita dels homes, amb el difunt al capdavant, contra una mort, inevitable, ferotge, cruenta, que es presenta d’improvís; però, alhora, també,l’esperança en el triomf sobre aquesta.

Deixeu-vos enrobustir pel Senyor i per la seva força poderosa. Revestiu-vos amb l’armadura que Déu us dóna per a poder fer front als atacs astuts del diable. Perquè no ens toca de lluitar contra realitats humanes, sinó contra les potències i les autoritats, contra els qui dominen aquest món de tenebres, contra els esperits malignes que són a les regions celestials. Poseu-vos l’armadura que Déu us dóna i així, en aquell dia dolent, sereu capaços de resistir i de mantenir-vos ferms fins a la victòria total (Ef 6, 10-17).

FELIX: SÍMBOL I LLEGENDA

El sepulcre de Sant Feliu i la basílica que s’hauria bastit al seu damunt durant els segles IV-V es van convertir en un dels símbols d’identitat i de prestigi de la ciutat durant l’antiguitat tardana, època en que el centre martirial hauria esdevingut un dels mes importants centres de pelegrinatge d’Hispània. Fins i tot el mateix rei visigot Recared (586-601) va regalar al sepulcre del sant una corona votiva d’or.

El seu culte, a més, es va difondre amb molta força entre les principals ciutats del sud de la Gàl.lia (Tours i Narbona), d’Hispània (Toledo, Lleó, Xàtiva, Còrdova, Cadis, Saragossa o Sevilla), i, fins i tot, del nord d’Àfrica (Mezloug o Guelma).

La veneració que assolí la figura del màrtir gironí en el marc de l’Església hispànica visigòtica (segles VI-VII) es traduí en la composició d’un riquíssim conjunt de textos litúrgics (passió, himne litúrgic, misses,...) pensats per a ser llegits durant la commemoració anual del seu martiri (1 d’agost), acabant per esdevenir una de les festivitats més solemnes del calendari litúrgic visigòtic hispànic.

SANT FELIU DE GIRONA

(...) Oh benaurat Narcís, flor del paradís que constantment exhales la bona olor de Crist, amb quines lloances t’exalçarem, o bé què t’admirarem abans, la fe o les virtuts? Doncs la fe, ja que sense ella, que et va ser escut per armar-te, casc salvador per protegir-te i espasa, la de la paraula espiritual, per fer-te fort, ningú no es valdrà mai per agradar a Déu. I pel que fa a les virtuts amb què la gràcia de Crist et va adornar, de poques entre moltes tractarem, que ja ens bastarà per entendre-les totes... Sermó del bisbe Oliba sobre Sant Narcís (segle XI). Fragment (traducció de Narcís Comadira).

SANT FELIU, AVUI

Felix de Gerunda, sant Feliu de Girona, ens evoca, encara avui, els orígens de la presència cristiana a la nostra terra; el testimoni de les primeres passes de la nostra Església diocesana.

Mil set-cents anys després la seva figura, el seu testimoniatge, és encara viu i present entre nosaltres, com també ho fou per els nostres avantpassats, tal com ho palesa el gran nombre de parròquies, esglésies, capelles o municipis, bàsicament gironins, posats sota l’advocació de l’insigne màrtir gironí.

Avui, molts segles després, l’Església a Girona recorda amb fe i veneració la figura del seu insigne màrtir Feliu. Les seves pròpies arrels. Unes arrels fermes, profundes; una saba que alimenta la vida de les comunitats cristianes d’avui.

Autor del text: Narcís M. Amich Raurich

Darrera actualització de dissabte, 1 d'agost de 2009 22:48