Inici Turisme
Sant Feliu màrtir. A les arrels del cristianisme gironí PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Administrator   
dimarts, 30 de maig de 2006 21:15

UN MÓN ROMÀ

El desembarcament dels exèrcits romans a Emporion a finals del segle III aC (218) significà l’inici efectiu del procés més important en la història antiga del nostre país: la romanització.

En segles posteriors (fins al segle V), i després d’haver assimilat i transformat el llegat grec i indígena (ibèric) preexistent, la romanització dotarà de personalitat pròpia a un territori, i el transformarà profundament, tant des d’un punt de vista urbanístic, social, cultural, lingüístic, comercial i, també, religiós.

ELS PRIMERS CRISTIANS

Després que l’any 30 de la nostra era es fundà a Jerusalem la primera comunitat, el nou missatge cristià es feu present a les principals ciutats de l’Imperi Romà, gràcies a la predicació portada a terme per homes infatigables com l’apòstol Pau i també per altres persones anònimes pertanyents a les més variades condicions socials.

El camí cap a la consolidació d’aquestes noves comunitats no fou fàcil i, de fet, l’Església fou fortament perseguida pel poder imperial entre els segles I i els inicis del segle IV. La situació, però, canvia a inicis de la quarta centúria, quan el cristianisme passà ser una religió tolerada, cpm a conseqüència dels successius edictes dels emperadors Galeri (311) i Constantí (a Milà, any 313). En poc menys d’un segle, el cristianisme passà de religió perseguida a lliure; i de lliure, a oficial i protegida.

Els cristians, efectivament, no es distingeixen dels altres homes ni pel país, ni pel llenguatge, ni pels vestits. Perquè ni habiten ciutats exclusivament d’ells, ni parlen cap dialecte especial, ni duen una vida a part....Resideixen a les pròpies pàtries, però com a forasters; compleixen tots els deures de ciutadans, i suporten totes les càrregues com els estrangers; qualsevol terra estranya resulta per a ells pàtria, i tota pàtria, terra estranya...Estimen tothom, i de tothom són perseguits. Se’ls desconeix, i tanmateix se’ls condemna. Se’ls mata i així se’ls fa obtenir la vida...

Discurs a Diognet (principis segle III dC)

L’ARRELAMENT D’UNA NOVA FE

El cristianisme fou, en un inici, un fenomen eminentment urbà. De fet les dues grans ciutats d’aquest territori d’època antiga (Girona i Empúries) van esdevenir aviat (d’ençà almenys el segle IV) seus episcopals, els centres religiosos a partir dels quals s’inicià el procés de cristianització i evangelització de les terres del nord-est de Catalunya. Integrades des d’antic a la província eclesiàstica Tarraconense els bisbes gironins i emporitans van participar activament en els concilis provincials i, també, d’ençà el segle VI, en el concilis generals visigòtics que es celebraven a Toledo.

Al llarg del període tardoantic (IV-VII) el cristianisme penetra lentament, però progressiva, a la resta del territori. Aquest fet es fa patent amb l’aparició en diversos indrets del territori de nombrosos monestirs, temples i cementiris, que testimonien com el cristianisme acabà per arrelar definitivament en els principals nuclis habitats de la nostra terra. A la ciutat de Gerunda res no sabem sobre l’existència d’una comunitat cristiana fins als primers anys del segle IV. La notícia més antiga que en tenim són els dos versos del Peristephanon o Llibre de les Corones (IV, 29-30), obra del poeta hispanoromà Prudenci (348-405), el qual ens testimonia el martiri de Feliu a la ciutat de Girona durant la persecució de Dioclecià (303-305) i que, a més, les seves despulles eren venerades a la ciutat ja en el segle IV, segurament en un indret molt proper al gran cementiri ciutadà situat a tocar la porta nord de la ciutat romana (l’actual Sobreportes). Per tant, es pot afirmar que a principis del segle IV existia a Girona una comunitat cristiana prou important, de la qual la figura de Feliu n’esdevingué un dels símbols més emblemàtics: el primer màrtir que deixà el testimoni de la seva fe i, per tant, el primer referent de la primitiva Església gironina.

Parua Felicis decus exhibebit Artubus sanctis locuples Gerunda. La petita Girona, rica en cossos sants, presentarà la glòria de Felix.

Aureli Prudenci Clement, Peristephanon IV, 29-30

TEXT: Narcís M. Amich Raurich

Darrera actualització de divendres, 1 de gener de 2010 22:09