•L'important no és saber “quants” se salven, sinó “què cal fer” per salvar-se”. Quin camí estic seguint en la vida? Porta a la meta desitjada? Per què?

•Cal “entrar per la porta estreta”: l’encaminament de la vida és ja sentit de la presència de Déu! I resposta de fe i de vida, estimant. I també cal esforçar-se per viure com Jesús. Procuro estimar i fer el bé?

•No n'hi ha prou “d'exercir” de cristià: “hem menjat i begut amb tu...” El camí de salvació no consisteix en “fer” de cristià, sinó en “ser-ho”. En “sóc” de veritat...?

•Hem de viure responsablement, però sense perdre la confiança en aquell que ens ha salvat. Ell, mai no ens deixarà sols ni ens demanarà res que superi les nostres forces. Visc, malgrat tot, amb la pau al cor? Per què?

Senyor, Jesús, vós sou ”el camí i la porta”.

Esteu de part nostra i camineu sempre al nostre costat.

Avui, ens convideu a obrir el nostre cor

perquè el tresor més gran el tenim amagat

sota el forrellat de la nostra interioritat.

Sentim necessitat de deixar-vos entrar dins nostre,

de comprendre el sentit de tot plegat,

i d’obrir-nos a camins de vida i de salvació:

       acceptant-nos amb les nostres possibilitats i limitacions

       amb una actitud de servei, sentint-ne la constància provada,

       i descobrint el corrent d’Amor que no passa mai i vitalitza.

Ajudeu-nos a  relativitzar allò que ens ocupa i ens preocupa,

per tal que Vós tingueu un paper principal en les nostre conviccions.

Ajudeu-nos a descobrir la nostra vocació de servei als germans

com tants d’altres ho han fet abans. . .   . . .   . . .   . . .    . . .

Ajudeu-nos a seguir-vos, amb confiança i  fidelment ,

i a mantenir-nos ferms en els nostres compromisos.

Ajudeu-nos a descobrir que ens hem d’obrir als valors del Regne,

obrint-nos a Vós i als altres –com a germans-,

i recordeu-nos sempre que per obrir la porta del cor

cadascú de nosaltres té la clau de la fe,  feta espiritualitat i vida:

       saber-nos estimats per Vós i deixar-nos acompanyar,

        i, res més, lleugers d’equipatge,

        i amb la brúixola de l’Evangeli, viure com a salvats.

Avui és la solemnitat de l’Assumpció gloriosa de la Mare de Déu i de la seva glorificació al cel. És la festa per excel.lència de Maria i una de les grans festes de l’any litúrgic. El poble cristià, que ha bastit innombrables esglésies, capelles, catedrals (la mateixa Catedral de Girona és dedicada a la Verge Maria Assumpta al cel), santuaris, parròquies en honor seu, que l’ha honorada amb la festa major de molts pobles i ciutats, sempre hi ha vist, en la celebració d’aquest misteri, la Pasqua d’aquella humil dona de Natzaret, la Mare de Jesús. Sembla que aquest procés de fe i de devoció mariana va iniciar-se a començaments del segle V, a Orient, i del segle VII, a Roma, amb la festivitat mariana, primer anomenada de la Dormició i, al cap d’uns anys, de l’Assumpció. Aquesta llarga tradició, arrelada en la vida de l’Església, va ser oficialitzada pel Papa, Pius XII, amb un explícit reconeixement, bo i proclamant, l’any 1950, el  dogma de l’Assumpció.

Són més i més planeres i suggerents les paraules, que Mn. Miquel Gallart, posa en boca de Maria,  glossant-ne la seva figura  sublim:

 “Ara visc al cel,

feliç per sempre,

 prop del Senyor Déu

 i del meu Fill, Jesús. 

Veig com vaig ser a la terra:

 alegre, amorosa, comprensiva,

 atenta, assenyada,

 d’una peça, decidida,

 sense mai cap por de res.

 No m’espantà la pobresa,

 ni el treball, ni la feina,

 ni els contratemps.

 Sempre fidel a mi mateixa.

 El Senyor Déu

estava enamorat de mi

 i em va fer la Mare del seu Fill.

 Des d’aleshores vaig viure

només pel meu Fill Jesús,

     sempre pensant en Ell,

     sempre pendent d’Ell,

     disposada a tot per Ell.

Per Jesús vaig treballar,

amb Jesús vaig jugar i riure,

per Jesús vaig patir,

i el vaig plorar.

La meva alegria fou complida

quan Jesús va ressuscitar.

Jesús va ser-ho tot per a mi.

Vaig estimar el meu Fill

amb tota l’ànima,

i, per Ell, vaig estimar

tots els homes.

Tots són fills meus.

  Els homes em beneeixen i m’exalcen

per damunt de tota criatura.

Jo beneeixo el Senyor Déu

perquè és Ell qui m’ha fet

com he estat i com sóc ara.

Al cel, tothom em coneix

i, com a la terra,

també em diuen MARIA”.

Hi ha persones que gairebé no deixen cap rastre positiu per allà on passen. Potser fan moltes coses, però actuen amb autosuficiència. Aquesta actitud no agrada al Senyor (Lc 18,10-14). Per això se’n van d’aquest món —què hi han vingut a fer?— amb les mans buides. N’hi ha d’altres que, al contrari, són humils i deixen darrere seu unes petjades inesborrables de la bondat de Déu.

No s’ha de confondre la humilitat amb la timidesa o amb la manca de personalitat. No es neix humil sinó que s’hi arriba a través d’un esforç constant. És una victòria treballada, aconseguida amb l’ajut de Déu, contra les pròpies tendències negatives. La humilitat és el fruit de la maduresa cristiana.

No són humils aquells que neguen les coses bones que tenen o fan. Perquè, allà on no hi ha veritat, no pot haver-hi virtut. I tampoc no ho són aquells que es rebaixen exageradament per aconseguir una reacció de lloança. Això és hipocresia! La humilitat és la veritat, com ens ensenya Maria en el Magnificat (Lc 1,46-55).

La persona humil reconeix sincerament les seves limitacions, però  també els dons que ha rebut. En dóna gràcies a Déu —ser humil és ser agraït!— i no se n’enorgulleix perquè sap que li han estat concedits per pura bondat, sense cap mèrit propi. Té clar que no són per al seu profit personal exclusiu, sinó per fer créixer el Regne de Déu. Per això procura que també beneficiïn als altres.

Els humils són els preferits del Senyor, els únics a qui se’ls revela (Mt 11,25). No són els qui estan a la lluna, sinó aquells que saben copsar millor les coses de Déu i saben ser sensibles als patiments humans. És a dir, aquells que escolten i segueixen la veu de Déu, els qui saben admirar-se i sorprendre’s per les seves meravelles, els qui es deixen omplir de la seva felicitat i l’escampen pertot arreu.

Si som humils —Jesús ens diu que ho hem de ser! (Mt 11,29)— rebrem més saviesa divina, més pau interior (Mt 11,28) i tindrem millor relació amb els altres. Per això, viurem més feliços (Mt 5,5) i serem creadors de pau i d’unió al nostre entorn. Val la pena.                                                    Lluís Armengol

EL SOMRIURE DE MARIA

Si com Maria tens una gran capacitat per estimar, entrega la teva amistat.

Si com Maria et sents atreta per la veritat, entrega la teva sinceritat sense esperar.

Si com Maria creus que a dins teu portes la pau, sembra-la sempre per allà on vas.

Si com Maria hi ha als teus ulls un somriure serè, somriu sempre en mirar.

Si com Maria hi ha en tu l'actitud de perdonar i oblidar, ajuda el món a millorar.

El món es pot transformar i de tots nosaltres en depèn. . .

Estic tan contenta i sóc tan feliç

que per això dono gràcies

amb tota l'ànima al Senyor

Ningú no ha fet tant per mi

com el meu Déu.

Ell m'ha salvat des de sempre,

sense que jo me n'adonés del tot.

M'ha fet tants favors, que tots

envejaran la meva sort des d'ara.

Jo li dec tot al meu Déu,

que està per damunt de la persona

i vol el seu bé,

que és bo i potent,que és fidel

i no falta mai a la seva paraula.

No li agraden els qui

es creuen segurs de si mateixos,

doncs no ho estan en realitat

i el seu cor, a la fi, els enganya:

Ja sé que va posar els humils

i els pobres,

que vivien sense gaire pretensions,

per damunt de la gent arrogant

i de cor estarrufat,

el déu dels quals és el diner.

Sempre ha dit

que estaria amb aquells

que obren com jo,

i n'estic segura, perquè és fidel

i sempre compleix la seva paraula.

Ho sé perquè ho ha dit

moltes vegades

i sempre ho ha complert.

Per això estic contenta i sóc feliç

i dono gràcies

amb tota l'ànima al meu Senyor.

Santa Maria, dona de poble,

dona pobre, dona que aprèn.

Maria de l'Evangeli,

model de fe i d'esperança.

Mestressa del silenci i de la llum.

Senyora de la pau, de l'alegria,

de la senzillesa i del servei gratuït.

Dona forta fins al peu de la Creu.

Mare de Déu, mare dels creients.

Ensenyeu-nos a esperar i a escoltar.

a escoltar Déu en el clam i les necessitats

dels pobres, dels marginats,

dels que reclamen justícia.

Ensenyeu-nos a pregar, a dir sí a l'Esperit,

a treballar amb voluntat de servei,

a assumir decididament i amb goig

el paper que la vida ens reservi.

Mantingueu-nos casdascú al seu lloc:

                                                              drets i fidels.

Feu-nos estimar les formes de vida senzilles

i ajudeu-nos a respectar el misteri

que s'amaga darrera de cada persona

i de cada vida.

Santa Maria de l’Assumpció

que rebéreu la glòria de la benaurança,

en el cos i en l’ànima,

sigueu, per nosaltres,

imatge viva del nostre futur

en Déu-Bondat-Llum-Amor.