Inici
DIUMENGE XVI DE DURANT L’ANY – Cicle C (Mn Francesc)
divendres, 22 de juliol de 2016 15:10

¿Què és el que importa en el nostre seguiment de Jesús? ¿Servir, preocupar-se dels altres, o bé, pregar, escoltar en el silenci la seva paraula? Hi ha moltes persones dedicades de manera plena als altres. La seva vida és donar, donar-se, acollir, oferir el millor a les persones que troben en el camí de la seva vida. També hi ha persones que dediquen totalment la seva vida al silenci, a l’escolta de la paraula de Déu. Molts han vist que entre les dues actituds hi ha una contradicció. ¿Què fan els qui passen la seva vida en el silenci, en la pregària? És cert que moltes persones ho valoren i admiren. Però sovint es poden sentir comentaris en un sentit despectiu. És una pèrdua de temps, afirmen. En canvi, lloen la vida dels qui treballen afanyosament pels altres, per ajudar-los a aconseguir una vida més humana, de més qualitat corporal i espiritual.

En l’evangeli del present diumenge (Lc 10,38-42) sembla que Jesús es decanti cap a una vida de silenci, d’escolta de la paraula de Déu. Jesús va ser acollit per Marta. Mentre s’afanyava a preparar-li un bon àpat, la seva germana Maria estava asseguda tranquil·lament als peus del Senyor, escoltant la seva paraula. Marta es va posar neguitosa, s’ho va agafar molt a la valenta. Això no va plaure a Jesús. No calia preocupar-se tant per obsequiar-lo. Però Marta demana ajuda: ¿Senyor, no us res que la meva germana m’hagi deixat sola a fer la feina? Digueu-li que m’ajudi. Jesús desconcerta: Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses quan només n’hi una de necessària. Maria ha escollit la millor part.

Sembla que Jesús es contradigui. Diumenge passat vèiem com es preocupava per l’ajuda que cal prestar als altres, en la paràbola del “bon samarità”. I hi trobàvem una crítica contra persones religioses dedicades a llegir, escoltar i ensenyar la paraula. ¿Què hi podem dir? L’escolta de la Paraula no allunya pas de l’amor als altres. El qui serveix tampoc no pot oblidar que li cal escoltar la paraula. El seguiment de Jesús demana,   a més de l’actitud de servei, l’escolta de la paraula. La paraula de Jesús és la que estimula a actuar, a ocupar-se del proïsme. En aquells moments, a Marta li sobrava el seu neguit, la seva preocupació. Li hauria convingut també uns moments de calma per escoltar. Unir les dues actituds no és fàcil. Possiblement les primeres comunitats cristianes ja es varen plantejar aquesta qüestió.

Els apòstols anaven sobrecarregats. El seu treball devia ser esgotador. L’anunci de l’evangeli era constant. A més, hi havia l’atenció als altres, sobretot a les viudes. No podien donar abast a tot. Anava augmentant el nombre de deixebles i hi havia viudes que eren desateses, cosa que va provocar una queixa. Llavors els Dotze van convocar l'assemblea de tots els deixebles i els digueren: No estaria bé que nosaltres deixéssim la predicació de la paraula de Déu i ens poséssim a servir a les taules. Per tant, germans, trieu entre vosaltres set homes de bona reputació, plens de l'Esperit Sant i de seny, i els encarregarem aquesta tasca.Nosaltres conti-nuarem dedicats a la pregària i al servei de la Paraula (Ac 6, 1- 4).No es pot renunciar a l’a-nunci de la Paraula i a l’atenció als necessitats. Això afecta tots els creients i l’Església entera.

Jesús subratlla la importància de saber escoltar la Paraula de Déu. Però no posa en un segon lloc el servei diligent i generós als altres. De manera dolça, retreu a Marta el seu neguit i la seva exagerada preocupació, cosa que podia allunyar-la d’escoltar la Paraula. Fixem-nos ara uns moments en l’actitud de Maria: s’asseu als peus del Senyor escoltant la seva paraula. Els deixebles s’asseien als peus dels seus mestres de la Llei. Era l’actitud pròpia del deixeble davant del mestre. Pau parlava d’ell mateix dient: Jo sóc jueu instruït als peus de Gamaliel en l'observança estricta de la Llei dels nostres pares (Ac 22,3). Maria era deixebla, cosa que no podien acceptar aquells mestres. Asseguda als peus de Jesús, el mestre, escoltava la seva paraula, Havia escollit la millor part. En un salm, preguem així: Senyor, jo dic: l'heretat que em toca és estar atent a les vostres paraules (Sl 119,57).

Als deixebles ens toca asseure’ns sovint als peus de Jesús, escoltar la seva paraula, sense oblidar el servei als altres. Podríem dir: Som Marta i Maria al servei de l’evangeli.

 
Festa de la Mare de Déu del CARME: 16 de juliol
divendres, 22 de juliol de 2016 14:59

Celebrem la Festa de la  Mare de  Déu del  CARME, patrona de l’església parroquial de la demarcació de la Catedral. Se celebrarà la MISSA solemne, a les 19  h. de la tarda. Els cants seran acompanyats per la Coral VIARANY i, a l’acabament farà un breu CONCERT.

     Hi som més imés convidats !

         BONA FESTA DE LA MARE DE DÉU DEL CARME !

 
Aquest diumenge és SANT CRISTÒFOL, el patró dels automoblilistes
divendres, 22 de juliol de 2016 14:57

Amb motiu de Sant Cristòfol, diumenge passat ja s’anunciava la Jornada de responsabilitat en el trànsit amb el lema: “Benaventurats els que són misericordiosos”. És una ocasió per tenir presents els col·lectius que viuen i treballen especialment en l’àmbit de la carretera i per augmentar la responsabilitat i la prevenció per part de tots, també en aquest període estiuenc, de major mobilitat.

L’accidentalitat als nostres carrers i vies de circulació malauradament no minva i tots en som responsables, vianants, ciclistes, motoristes, conductors de vehicles i altres artefactes que darrerament envaeixen impunement els carrers, com són els patins, patinets,  “skates” que van a tota velocitat per carrers i de vegades sense respectar semàfors vermells.

Qui no ha tingut un ensurt alguna vegada? La nostra responsabilitat és molt gran perquè ens juguem la vida de moltes persones, i no solament la vida sinó també les greus seqüeles de molts dels accidentats. Morir atropellat per una bicicleta sembla fins i tot ridícul, però a Barcelona hi ha hagut recentment el cas de la Muriel Casals i de dues persones més en poc temps de diferència que han tingut el mateix destí. També podem pensar en els accidents de cotxe, que coneixem, i que també recentment hi han hagut a la nostra ciutat i a les nostres comarques.

Ens cal un canvi de mentalitat a l’hora de posar-nos a conduir qualsevol mena de vehicle. De fet sembla que la nostra personalitat canviï en entrar a la voràgine circulatòria de la ciutat i les carreteres; sembla que ningú cedeix de bon grat el pas a ningú i, ben al contrari, ens tallem el pas els uns als altres sempre que podem; el sentiment del “jo primer” ens domina i si no el podem exercir gesticulem aïrats i protestem fent sonar impertinentment el clàxon.

Per descomptat, cComptem amb la intercessió de Sant Cristòfol, i, si el nostre comportament al volant fos miseri-cordiós, faríem mèrits pel qualificatiu de benaventurats.

 
«PER A MI, ¿QUI SÓN ELS ALTRES?»
divendres, 22 de juliol de 2016 14:56

L’Evangeli de la missa d’aquest diumenge ens ofereix la paràbola que anome-nem del “Bon Samarità”. Ens la sabem de memòria. És la resposta de Jesús a aquell Mestre de la Llei que teoritzava sobre com guanyar la vida eterna i sobre què vol dir l’amor al proïsme. Jesús respon amb l’acció per dues vegades: “fes-ho així i viuràs”, “tu fes igual”. Sobre l’amor al proïsme no s’ha de teoritzar gaire. El que cal és “veure” les persones, “aturar-se”, “acostar-s’hi”, “amorosir” les ferides, “comprometre” els propis béns i, fins i tot, el futur: “quan jo torni, et pagaré les despeses que hagis fet de més”. El samarità és la persona que, quan veu una altra persona que pateix, s’implica. No es planteja altra cosa. “Els altres a qui estimar com a si mateix”  són les persones concretes que té al davant, siguin qui siguin, sense importar el seu color, o si la seva situació és regular o no segons la llei, o si són creients o no... El samarità no es planteja què és l’amor sinó que es posa a estimar i s’arremanga. I Jesús, el Bon Samarità, ens proposa de fer el mateix: “Tu fes igual”. Aquest Evangeli ens ve molt bé en el context actual. No és fàcil per a ningú de nosaltres de saber quina és la millor resposta que podem donar a les persones que tenim al davant i que no tenen el mínim necessari per a una vida digna. Volem ser conseqüents amb la nostra fe cristiana. I més: volem ser coherents amb el fet mateix que som, uns i altres, éssers humans. D’altra banda sabem que no tot és clar. I que és important que la resposta donada sigui eficaç, no volem simplement tranquil·litzar la consciència. En tot cas, davant de cada situació concreta, cadascú respondrà segons cregui que ho ha de fer. Una altra cosa són les respostes col·lectives, les respostes que podem donar junts, organitzadament, a les problemàtiques socials, generals. D’aquestes n’hi ha de diverses menes. Tots nosaltres coneixem l’acció de Càritas, per exemple, i de tantes altres ONGs. Però també hi ha les respostes de tipus directament polític, aquelles que intenten canviar alguna cosa de la llei o de les estructures de l’Estat de manera que es pugui assegurar millor que tothom o la majoria de ciutadans/es puguin gaudir d’un mínim de condicions per a una vida digna.

 
ENSENYA’M A SER BON SAMARITÀ I BON HOSTALER
divendres, 22 de juliol de 2016 14:53

Senyor Jesús, jo vull estimar i ajudar

el proïsme, però voldria fer-ho al meu gust:

ajudar a hores convingudes,

estimar els qui em cauen bé

o em desperten compassió.

Per això la paràbola del bon samarità

em deixa inquiet: estimar un desconegut

amb qui no m’uneix res,

sense saber si és digne del meu ajut;

estimar sense previs avís,

quan tinc altres coses per fer.

Això és el proïsme.

Aquesta paràbola

també és la del bon hostaler.

Cal l’ajuda d’urgència, a cop calent,

però també cal la cura atenta i continuada

que el samarità tot sol no podia fer.

En l’hostaler veig la figura

de tantes institucions,

plenes de bona voluntat

i de professionalitat,

que atenen els pobres,

els malalts, els marginats, les víctimes

que hem d’anar recollint de la cuneta.

Ensenya’m, Senyor, a ser bon samarità

i bon hostaler (de “La Missa de cada dia”)

 
DIUMENGE XV DE DURANT L’ANY – Cicle C (Mn. Francesc)
divendres, 22 de juliol de 2016 14:49

Qui és el meu pròxim? A qui he d’ajudar? La pregunta té una gran actualitat. Pensem en aquestes multituds immenses que, deixant els seus països, busquen una vida que els permeti sentir-se persones. Algunes d’elles aconsegueixen només sobreviure i, en molts casos, ni tan sols això perquè,buscant la vida, la perden. ¿On és el pròxim que els acull? ¿Es pot dir que la nostra vella Europa es comporta com a pròxim? ¿No els barra, més aviat, el pas aixecant murs? Malauradament sabem prou bé el que passa. Hem de lamentar també actituds de persones que no se senten “pròxim” d’aquesta gent malmenada, que van a la deriva en una soledat total, sofrint la marginació, l’abandonament, la indiferència de part de les d’institucions públiques i de les persones sense cor. Cal reconèixer que nosaltres podem fer poca cosa per alleujar personalment tant de sofriment. Però ens cal obrir de ple el nostre cor.

Mirem el que ens diu Jesús. L’evangeli que hem proclamat (Lc 10,25-37) capgira una qüestió que un mestre de la Llei planteja a Jesús, amb no massa bona fe. Què he de fer per posseir la vida eterna? El mestre, coneixedor de l’Antic Testament, ja sabia com calia actuar. Havia llegit i meditat el que diu el llibre del Deuteronomi: Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces. (Dt 6,5). També hauria inculcat als altres el que diu el llibre del Levític: Estima els altres com a tu mateix (Lv 19,18). És la resposta a la contra pregunta que li fa Jesús: ¿Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes? El creient jueu sabia que estimar Déu i els altres havien d’anar junts. Però Jesús dóna una plena harmonia, una unió total, entre aquests dos manaments.

En una ocasió, un mestre de la Llei, amb una intenció poc neta, pregunta a Jesús: Mestre, quin és el manament més gran de la Llei? Jesús li digué: Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament. Aquest manament és el més gran i el primer. El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos (Mt 22,36-40). És el gran resum de tota llei i que els fariseus potser no entenien prou bé. No es pot separar l’amor a Déu i l’amor als altres. L’evangeli d’avui ens diu que el mestre de la Llei pregunta a Jesús: ¿Quins són els altres que haig d’estimar? Pensava que el proïsmea qui cal estimar, era el seu poble, que era pròxim, proper. Jesús obre horitzons més amples. El pròxim que cal estimar són les persones amb les quals ens trobem en el camí de la vida.

Ho diu amb la paràbola del bon samarità. Ve a dir-li que no busqui persones pròximes sinó que ell es faci pròxim. Pel camí de la vida, es troben persones que sofreixen. Podem passar de llarg, desentendre’ns, cosa que Jesús rebutja. L’home apallissat per uns bandolers que el deixaren mig mort en el camí, és abandonat per persones religioses (sacerdot i levita) que no es varen sentir pròxims d’ell. Sabien el que deia la Llei. ¿Per què no hi obraven d’acord? Unes persones religioses que presentaven a Déu sacrificis, víctimes, holocaustos, tergiversen la religió i la mateixa Llei. ¿No havien llegit el que deia el profeta Osees en nom de Déu: El que jo vull és amor i no sacrificis, coneixement de Déu i no pas holocaustos (Os 6,6)?

Un samarità és el qui es fa pròxim, s’acosta, i atén l’home mig mort del camí. El mal vist pels jueus és el qui acull el ferit. No devia saber qui era ni si era samarità. Molt possiblement, seria un jueu. Ja coneixem la mala relació que hi havia entre jueus i samaritans. ¿Volia subratllar Jesús que calia superar els murs, les fronteres? La figura del samarità és el contrapunt de la manera d’actuar d’aquells religiosos (sacerdot i levita). La seva conducta és exemplar. I ve a ser un gran alliçonament per al mestre que pregunta a Jesús: Quins són els altres o el pròxim que haig d’estimar? No són les persones properes o pròximes a ell. Jesús dóna la volta a la qüestió: no busquis un pròxim sinó fes-te pròxim, com el samarità que va tractar amb amor el malferit del camí: Vés i tu fes igual. La paràbola ens interroga: ¿De qui em sento i em faig pròxim? En una entrevista, un polític creient va manifestar: “Seguir l’evangeli de Jesús implica la praxi de la fraternitat, reconèixer l’altre com un germà.”

Girona, 10 de juliol de 2016

 
viatge - pelegrinatge a Terra Santa, del 22 al 29 d'agost del 2016
dilluns, 4 de juliol de 2016 12:10

VIATGE-PELEGRINATGE a TERRA SANTA, del 22 al 29 d'agost del 2016

 

(una proposta més i més interessant per aquest estiu):

 

http://www.ruthtravel.es/Documentos/78-2015%20PARROQUIES%20DE%20GIRONA%20.%20%20PELEGRINATGE%20A%20TERRA%20SANTA.22-29%20AGOST%202016.%20COMPILAT.pdf

 

(per a informació i últimes inscripcions aquests primers quinze dies de juliol: Mn. Pere Domènech 619153003)

 
«IniciaAnterior12345678910SegüentFinal»

Pàgina 9 de 338