Inici
EL PLAER DE SERVIR
dimecres, 10 d'agost de 2016 14:52

Tota la naturalesa és un anhel de servei:

serveix el núvol, serveix el vent,

serveix el solc.

On hi ha un arbre per plantar, planta’l tu.

On hi hagi un error que esmenar, esmena’l tu.

On hi hagi un esforç que tots defugen, accepta’l tu.

Sigues tu qui aparta la pedra del camí,

l’odi entre els cors i les dificultats del problema.

Hi ha l’alegria de ser sa i l’alegria de ser just; però hi ha, sobretot,

la bonica, la intensa alegria de servir.

Que trist seria el món,

si tot ja estigués fet,

si no hi hagués cap roser per plantar, una empresa per iniciar!

Que no et cridin només

pels treballs fàcils !

És tan bonic fer allò que altres defugen... P

erò no caiguis en l’error

què només es fan mèrits

amb les grans tasques.

Hi ha petis serveis que són bons serveis:

parar la taula, somriure a un desvalgut.

Aquell és qui critica,

aquest és qui desfà;

sigues tu qui serveix.

Servir no és tasca d’éssers inferiors.

A Déu, que dóna el fruit i la llum,

el podràs anomenar d’aquesta manera:

“EL QUI SERVEIX”.

Ell té els ulls fixos en les nostres mans

i ens pregunta cada dia:

HAS SERVIT, AVUI ? A QUI ?”.

Gabriela Mistral

 
PREGUEM AMB L’EVANGELI DEL DIUMENGE Lc 12, 32-48
dimecres, 10 d'agost de 2016 14:50

in els braços davant les violències i que esdevinguin apòstols de la civilitin els braços davant les violències i que esdevinguin apòstols de la civilització de l'amor».

«No tingueu por, petit ramat».

A vegades tenim enyorança

de temps passats

en què érem més i més influents,

i tenim por de viure a la intempèrie,

en un ambient fred i a vegades hostil.

Però més aviat, Senyor Jesús,

hauríem d’alegrar-nos de viure així,

sense poder confiar

en les nostres forces

sinó en el do de Déu.

Menys carregats de poder

i de prestigi,

sense haver d’estirar del carro

d’una societat que va al seu aire,

més pobres i més lleugers

d’equipatge,

podem anar més lliures

pels camins que tu ens vas marcant.

Volem fer cas de la teva paraula

i viure atents i vigilants

als signes dels temps,

que no són les glòries d’ahir

ni els somnis de demà,

sinó les teves crides

i les teves petjades

en el món d’avui,

que és el que hem d’estimar.

"La Missa de cada dia", de l'Editorial Claret

 
DIUMENGE XIX DE DURANT L’ANY – Cicle C (Mn. Francesc)
dissabte, 30 de juliol de 2016 21:59

L’Església està passant moments difícils. S’havia assegut a la poltrona amb tota comoditat i havia quedat mig adormida. Calia despertar, desvetllar-se, tornar a Jesús de Natzaret. És que no se’l tenia prou en compte? És que la tradició ha pogut més que la novetat que sempre ens porta Jesús? Així ho sembla. I el Papa Francesc està fent una crida constant a la renovació, a mirar amb ulls nets i sense prejudicis, la bona nova de Jesús. Ja ho havia intentat el Concili Vaticà II amb una forta empenta. El seu missatge va despertar moltes persones adormides en la rutina de l’anar fent. Moltes altres no han entès, o no han acceptat, el canvi promogut per aquest esdeveniment eclesial de tanta transcendència. El mateix Papa, estimat per tantes persones, sovint no és entès ni acceptat per altres que dormen el son de la rutina.

Crec que els missatges del Papa són una crida constant a desvetllar-nos, a vigilar, a estar alerta, davant dels reptes actuals, per aportar-hi llum i esperança. ¿No hi veieu aquí una actualització o un compliment del que ens diu Jesús en l’evangeli? (Lc 12,32-48). Hem pogut escoltar: Estigueu a punt. Feliços els criats que l’amo trobarà vetllant. Feliços si els trobava sempre vetllant. Aquí tenim una actitud fonamental en la nostra fe. No podem adormir-nos. Cal que estiguem sempre desperts. El pas de Déu en la nostra vida és imprevisible. Jesús ho explica amb un exemple. L’amo d’una casa havia anat a unes noces. Els servidors que guardaven la casa no sabien ni el dia ni l’hora de la seva arribada. Calia estar sempre a punt, amb el cos cenyit, que era la manera de poder treballar i moure’s millor.

Les robes llargues i flotants, que portaven els jueus dintre les cases, dificultaven el treball. Per això se les recollien amb un cinturó. Era senyal d’estar disposats a fer el que fos necessari. És estar alerta, estar a punt. Fa pensar en la celebració de la Pasqua jueva, la sortida d’Egipte: Per a menjar l’anyell, tingueu el cos cenyit, les sandàlies posades i el bastó a la mà. Us l'heu de menjar a corre-cuita. És la Pasqua del Senyor (Ex 12,11). Era el pas del Senyor i calia estar disposat a caminar, sense destorbs, amb el cos cenyit. Jesús no va donar explicacions. Els criats no podien adormir-se. L’amo arribaria i trucaria a la porta. Feliços si estaven des-perts, perquè l’amo els invitaria a entrar, i a seure a taula amb ell. Seria ell mateix qui els serviria; es faria servent. És el que fa Jesús a l’últim sopar (Jo 13,1 i següents).

En el llibre de l’Apocalipsi, llegim: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi (Ap 3,20). Com l’amo de què parlem, Jesús trucarà i truca sovint a la porta de casa nostra. Si vetllem, si estem a punt, ens adonarem de la seva trucada. Ell soparà amb nosaltres, compartirà l’aliment. ¿No és un signe de la vida de la qual ens vol fer participar, ara i en el més enllà? La vetlla, l’estar despert, el servei, formen part de la vida d’un deixeble de Jesús. El seu missatge queda reflectit en aquestes paraules: Vetlleu perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor (Mt 24,42). I en uns moments durs com els de l’hort de Getsemaní, recomana als deixebles: Quedeu-vos aquí i vetlleu amb mi. I també: Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació (Mt 26,38.41).

La vinguda imprevista de Jesús pot ser com la d’un lladre que ataca per sorpresa. ¿Jesús es compara a un lladre? La comparació ens resulta estranya, atrevida, sorprenent. Jesús no ve a atacar la nostra casa, a fer-hi destrosses sinó a acompanyar-nos. Però les seves vingudes són imprevisibles. És aquí on rau el sentit de la comparació. Déu és sorprenent. Algú ha comentat: si li obrim una porta, ell pot passar per la finestra. Cal estar atents. Al llarg de la història, Jesús ha trucat a la porta de moltes persones. Algunes no l’han reconegut. Però altres han sentit una forta sotragada en el seu esperit i li han obert portes i finestres, de bat a bat. Jesús ha pogut entrar-hi. En casos com aquests, és Jesús mateix qui ha forçat suaument a desvetllar-se i acollir-lo com un hoste atraient i misteriós.

“Un dels riscos que avui ens amenacen és caure en una vida superficial, mecànica, rutinària. És molt fàcil viure adormits. No és estrany que Jesús insisteixi tant en la vigilància. Es pot dir que Jesús entén la fe com una actitud vigilant” (Pagola). Vetllem. No ens adormim.

Girona, 7 d’agost de 2016

 
SANT FELIU I LES NOSTRES ARRELS NORD-AFRICANES
dissabte, 30 de juliol de 2016 21:57

L’expansió del cristianisme entre la primitiva població de la nostra terra va comptar amb un factor molt favorable: la romanització,  iniciada amb el desembarcament dels romans a Empúries l’any 218 aC. No és que amb els romans comencés tot. No. Abans ja hi havia vida, religió i cultura entre les poblacions autòctones ibèriques -com al poblat del Fortim- que, a més, havien assimilat coneixements de navegants fenicis i grecs. El món indiketa no deu haver desaparegut del tot del nostre substrat cultural.

Però és cert que, amb els romans, el Mediterrani va esdevenir el Mare nostrum, una mena de gran llac interior, pacífic, voltat pels territoris de l’Imperi, que servia de via principal per al transport de mercaderies i de persones; mitjà de comunicació entre els diferents pobles i continents de la riba. Aliments bàsics, com els cereals, rotlles de papir… provenien d’Egipte, Líbia, Mauritània, Tunísia, etc.

Diversos testimonis literaris i arqueològics abonen l’existència d’una estreta relació cultural entre les nostre poblacions antigues i les del nord d’Àfrica -ja els anys 254-255-, que alhora revelen que l’evangelització d’Hispània també procedia per mar i terra del continent veí. Així, seguint les poques notícies que tenim d’aquesta època, sabem que entre el segle III i IV dC, un home cristià -comerciant, segurament- anomenat Fèlix o Feliu va ser víctima de la persecució de Dioclecià (303-311), i martiritzat probablement a l’indret on s’aixeca l’església de Sant Feliu de Girona que guarda uns magnífics sarcòfags paleocristians.

El fet, no pas la seva datació, l’acredita un segle més tard el poeta Prudenci a la seva important obra Peristephanon.

La tradició més antiga ha reconegut sempre Feliu com l’Africà, designació que mereix força credibilitat –segons Josep M. Marquès- per la raó que més tard l’origen africà no va constituir un  títol de prestigi. Heus ací, doncs, un altre component etnològic –nord-africà- en les arrels culturals gironines. “Valgui’ns sant  Feliu”, és el prec expressiu encara en algunes persones grans.

Àngel Jimènez (web parròquies de Sant Feliu de Guíxols, adaptació)

 
Sobre el fragment de l’evangeli de Lluc d’aquest diumenge (Lc 12, 13-21):
dissabte, 30 de juliol de 2016 21:55

Jesús fa una reflexió que després esplana. “Guardeu-vos de tota ambició  de posseir ri-queses, perquè ni que algú tingui diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida”. L’home ric de la paràbola, que no pensa en res més que no sigui en guardar i assegurar els seus béns, que es diu a si mateix “tens reserves per a molts anys: reposa, menja, beu, diverteix-te”, és el retrat robot  de tots a-quells que fan de la riquesa el centre de la seva vida, on els altres, i els qui ho ne-cessiten no hi caben. A  aquest home Déu li digué: “Vas errat: aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida, i tot això que volies guardar-te, ¿de qui serà?”

 

 
UNES REFLEXIONS AMB L’ESTIU
dissabte, 30 de juliol de 2016 21:54

Ens podem desitjar un bon estiu. I ho fem malgrat pels temps que passem, de preocupacions i d’incerteses. Els atemptats a Niça, a Munich, a Kabul, les conseqüències de l'intent de cop d'Estat a Turquia, l’assassinat d’un mossèn a l’Alta Normandia, la incertesa de com acabaran les negociacions per un nou govern a Espanya. I en un àmbit més proper, també la política a casa nostra està plena d'incerteses. I aquí cal afegir-hi la situació econòmica, que no acaba d'aixecar el vol, etc... Tot plegat, no ha de ser cap obstacle perquè ens desitgem mútuament un bon estiu.

Com diu l'Eclesiastès, hi ha un temps per a cada cosa, i l'estiu és un bon moment per distanciar-se del tràfec de cada dia, i mirar-se l'actualitat amb una certa perspectiva, i adonar-nos d'allò que és essencial i del que, tot i essent important, no és el més determinant en la nostra vida.

És un temps per gaudir de la família, amb uns horaris diferents de durant el curs es pot aprofitar per conviure més, per parlar amb calma, i fins i tot es relativitza l'esclavatge del rellotge, i es pot perdre el temps i badar.

Les vacances, també es poden aprofitar per afinar el sentit de Déu per a la vida, parlar de Déu als infants, als néts. Així, si se surt fora, tant a la platja com a la muntanya, es pot ajudar als més petits que contemplin la bellesa de la creació, i sense fer masses estridències, recordar-los que tot és obra de Déu.

Si es visita alguna ciutat o algun poble, és normal que s'entri a la catedral, a esglésies, o ermites significatives. Aquests monuments ens evoquen la fe dels nostres avantpassats, i també serà bo captenir que aquests edificis no són només unes construccions artístiques, sinó que són un lloc de pregària.

Si es coincideix amb algunes de les moltes festes majors, que durant el mes d'agost hi ha al nostre país, serà bo que ens adonem com aquestes festes van sorgir al voltant de la devoció a la Mare de Déu o algun sant. I no oblidem que una festa major ens evoca tradicions multiseculars, i formen part de la nostra riquesa històrica. També, recordem-nos que, al bell mig de l’estiu, l’11 d’agost, celebrarem Santa Susanna, titular de l’església i patrona de la parròquia del Mercadal.

I també -per a molts- potser és un moment per llegir, per comentar amb amics les notícies, per anar formant-se criteri propi, sobre les diferents situacions que vivim en els nostres dies, i replantejar-nos quin ha de ser el nostre compromís amb la societat i l'Església.

(Josep M. Jubany, web de Sant Ildefons, adaptació)

Darrera actualització de dissabte, 30 de juliol de 2016 21:56
 
AMB CARITAS I LA PASTORAL DE LA SALUT-MALALTS, TAMBÉ A L’ESTIU
dissabte, 30 de juliol de 2016 21:52

No oblidem totes aquelles persones, per a les quals vacances simplement no existeixen ja sigui per motius de salut o perquè no tenen treball i molts ni possibilitat de tenir-ne. En aquest any de la misericòrdia hem de tenir molt presents els malalts i els qui sofreixen per la crisi o com a conseqüència de tants i tants motius diferents. Es fa un gran esforç de solidaritat amb els nostres germans més desvalguts, però queda molt per fer encara; confiem en els que no tant sols no baixen la guàrdia en aquest temps d’estiu, sinó que miren de multiplicar-s-hi Continuem mostrant-nos solidaris, a l’estiu, i sempre.

 
«IniciaAnterior12345678910SegüentFinal»

Pàgina 6 de 338