Begoña Román, Catedràtica d’Ètica, URL

Per donar sentit a la vida cal un fil conductor: sense unitat, sense narrativitat, sense història, no hi ha sentit. Un vida sense una direccionalitat, és una vida frustrada, absurda.

 L’humà no només protagonitza la seva història, sinó que la construeix, perquè no es tracta tant d’esbrinar si la vida té o no sentit, sinó de donar-li un, i això només s’aconsegueix dotant-la de narrativitat, d’història.

La nostra dimensió temporal, finita, ens obliga: ni tenim tot el temps, ni triem totes les circumstàncies que concorren. Però el sentit de la nostra història sí és a les nostres mans: aquest és el nostre destí, buscar el sentit en la unitat de la vida.

El nostre context és especialment afavoridor d’esquizofrènies, de personalitats i històries trencades, rapsòdiques; sovint s’abandona a la intimitat el propi i autèntic jo. Malgrat que hi ha contextos vitals mes facilitadors que d’altres, és un deure donar unitat a la pròpia vida, i si és un deure, ha de ser possible.

Aquest projecte d’identitat, que és un projecte ètic (ethos significa caràcter), no és un monòleg, per això és necessària una comunitat de pertinència i de referència que ensenyen separar l’essencial del soroll i de les interferències. Les religions es legitimen precisament en aquesta tasca d’orientar cap al sentit, la felicitat i la comprensió d’allò que no s’entén amb la mera raó.

Per tendir a aquesta unitat de vida cal reflexió, preguntar-se on anem, què volem fer de nosaltres; i de seguida posar mans a l’obra comportant-se com un pensa.

Només tenim una única oportunitat sobre la terra: que sigui una oportunitat tràgica, perduda, malmesa, o reeixida, joiosa, plena, depèn de nosaltres.

Jaume, fill de Zebedeu i Salomè, germà de Joan Evangelista, nasquè a Betsaida. Jaume prové de Jacob que vol dir “Déu et protegeixi” i la seva síncopa és Santiago = Sant Jacob.

Era un pescador jove que va seguir Jesús, i deixà la barca i el seu pare. Un dels tres deixebles més antics del Mestre, juntament amb Sant Pere i el seu germà. De caràcter impetuós, volia fer baixar foc del cel quan els samaritans es resistien a creure. Era pretensiós, demanant amb el seu germà –fent-ho demanar per la mare influent-  els primers llocs. Les rauxes i les pretensions foren ben encaminades més tard, quan va madurar la seva fe. Predicà poc temps. La seva missió fou breu, però intensa, ardorosa. I, la seva vanitat de ser el primer va tenir un acompliment diferent: s’havia fet malveure per les autoritats polítiques i religioses de Palestina i fou el primer dels Apòstols que va vessar la seva sang, i ben aviat, l’any 42. Va avançar-se a tots els altres apòstols en el martiri.

La tradició l'ha convertit en evangelitzador de la fe cristiana a Espanya. Des del segle IX es venera el seu sepulcre a Compostel.la, que es va convertir en lloc de pelegrinatge i de referent de la fe per Europa. Tanmateix és un apòstol sense espasa. No era cavaller ni un “matamoros”. La llegenda i els artistes l´han posat sobre un cavall blanc, amb l´espasa desembeinada, perseguint els serraíns que fugien. Tot això es va imaginar amb les conveniències d´explicar la Reconquesta, a la batalla de Clavijo, convertint l´apòstol, en un cavaller guerrer, defensor de la fe i de la pàtria.

Amb aquesta avinentesa podem demanar a Sant Jaume que intercedeixi per tots els pobles, perquè ens puguem retrobar en el reconeixement dels nostres drets, perquè aprenguem a viure democràticament, amb respecte i amb tolerància, sense arrogàncies, sense excloure mai a ningú, ni a l’immigrant ni al diferent; estimant la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres institucions, però sense menystenir les altres llengües ni les altres cultures; essent fidels al nostre tarannà, però sense negar-nos mai a escoltar, a dialogar, a acollir, a compartir. . . I, que sapiguem implicar-nos en el rellançament cultural, social i econòmic per millor contribuir solidàriament a la superació de la crisi.   “I una terra nova”, Joan Busquets

Gràcies Jesús, pels apòstols.

Per aquell primer grup d’homes

que van copsar el teu misteri

i el teu amor amb passió.

Gràcies pels apòstols

que van seguir el camí de l’Evangeli

i van continuar la teva obra alliberadora.

Gràcies per Sant Jaume,

aquell pescador jove que et va seguir,

deixant-se educar

en el caràcter impetuós

i en les pretensions,

apuntant-se a la causa de l’Evangeli

amb una missió intensa i ardorosa

fins al martiri.

Els apòstols et foren fidels,

entenent prou bé,

que sense Tu,

res no podrem fer.

Fes-nos a tots més apòstols,

amb tremp evangèlic,

confrontant la fe

amb les circumstàncies

que ens toca viure.

Que Sant Jaume ens ajudi a conviure,

amb respecte i tolerància,

sense violències ni arrogàncies.

Que ens ajudi a transformar aquest món

en una terra de més perdó,

confiança i germanor. Amén.

              Primera part                                                                  web pregària.cat

1.- L’Eucaristia comença amb una salutació i possiblement un cant d’entrada. Ens anem situant. I després l’ACTE PENITENCIAL.

Un bon moment per a fer una mirada a la setmana passada, posar-la en mans del Senyor i demanar perdó pels pecats, limitacions i impediments al seu Amor.

 2.- A continuació hi ha un CANT DE LLOANÇA i UNA PREGÀRIA.

Un bon moment per agrair  tants dons rebuts i lloar a Déu en un acte intern d’adoració. Unir-te a la pregària del dia.

3.- Després hi ha les LECTURES DE LA SAGRADA ESCRIPTURA. La primera de l’Antic Testament, un salm (possiblement cantant), una segona lectura del Nou Testament i l’Evangeli. Abans es canta l’al·leluia.

Cal escoltar, demanar llum per entendre i aprendre. Si la lectura és massa ràpida o no s’entén pots seguir-la amb el full dominical o la missa de cada dia. Deixa que vagi entrant la Paraula, mira si ha quelcom que t’arriba al cor.

 4.- Les lectures del dia son comentades en l’HOMILIA.

Mira d’estar atent en el possible per veure si pots entendre millor el sentit del que has escoltat i interiorment pensa què et pot estar dient Jesús sobre la teva vida i la de la comunitat.

 5.-  Preguem el CREDO i UNES INTENCIONS.

El Credo (Crec en un Déu) el cantes o el recites com un acte de fe. Renoves la fe. Les intencions són les de la comunitat cristiana. Tu pots interiorment també presentar al Senyor les teves.

Segona part

 1.- Oferiment. Es fan les ofrenes, l’OFERTORI i una pregària.

Ofereix al Senyor la setmana que comença, Tot el teu treball, la vida de cada dia, les teves intencions i propòsits.

2.- Segueix un diàleg entre el sacerdot i la gent que culmina amb una pregaria bastant solemne que es diu PREFACI i el cant del SANT.

Canta si pots i interiorment lloa al Senyor.

3.- Moment fonamental: LA CONSAGRACIÓ i PREGÀRIA DE L’ESGLÉSIA.

Màxima atenció interior. És el record – presència del Sant Sopar. Silenci interior i acció de gràcies. Anant seguint les pregàries de l’Església fins al moment solemne en que el capellà mostra el Pa i el Vi consagrats, presència real de Jesús entre nosaltres.

Tercera part

1.- Ens preparem per la comunió recitant junts el PARENOSTRE, fent el signe de LA PAU i unes oracions que ens disposen el cor.

Resar amb veu alta i de debò, pensant el que dius. Donar la pau de debò i amb el desig de que arribi no sols als que són a la comunitat, sinó arreu del món. Renovar interiorment el nostre compromís per la pau. Constatar de que no ets digne de rebre a Déu, però que el necessites.

 2.- Arriba el moment de LA COMUNIÓ, seguit per una ACCIÓ DE GRÀCIES.

Moment d’intimitat amb Jesús, unió mística amb Ell, aliment pel nostre camí: silenci, pregària i  acció de gràcies. Cants de la comunitat.

 3.- Finalment hi ha una pregària, una benedicció i cant final.

Rebre la benedicció com un regal i comiat fins el proper dia.

 La Missa dominical (l’EUCARISTIA)  és un recés setmanal d’una notable riquesa espiritual:  revisió, Sagrada Escriptura, instrucció, ofrena de la propera setmana, lloança, Sant Sopar amb comunió i bons propòsits/compromisos. Un gran ajut/oportunitat per a cada persona i per a cada comunitat.

. . . una experiència humanitzadora i espiritual

“Sé acollir?”. “Sé escoltar?”. En definitiva, “sé estimar?”, i ... “sé deixar-me estimar?”. Aquestes són unes qüestions psicològiques de la màxima importància que es fan expressives en les relacions que establim, en la vida oberta a la compartició i per a una espiritualitat vivificadora. A continuació referim uns quants fragments que poden merèixer el nostre interès. Són del llibre “L’art de saber escoltar”, de Francesc Torralba:

* Som gràcies als altres, vivim gràcies als altres i assolim les nostres fites gràcies als altres.

* Cal prendre’s temps per a escoltar. Desitgem ser escoltats. . .  Dialogar és trobar-se amb l’altre.

* Escoltar, és una manera de descentrar-se, d’oblidar-se de si mateix, per omplir la vida mental amb les paraules de l’altre..

* No som el que hem escoltat, però el que hem escoltat afaiçona el que som.. .  Comprendre no és coincidir, i no és solament entendre.

* Es fa escoltar qui parla amb el cor a la mà, qui sap vestir de sinceritat el que diu.

* Cal escoltar el petit crític que tots portem a dins, perquè escoltar-lo ens fa créixer.

* Hem d’aprendre a escoltar els nens. Tot parlant, ensenyem a parlar, tot escoltant ensenyem a escoltar.

* Hem d’aprendre a escoltar els avis. Ells tenen la possibilitat  de separar-se de l’activisme de la vida madura i desenvolupar el paper contemplatiu.

* Cal escoltar els malalts. La presència d’un malalt ens obliga a pensar com vivim, ens exigeix rumiar de quina manera dotem de sentit les nostres activitats, què val la pena fer i on val la pena anar.

* Escoltar és una forma d’estimar. És un mode d’expressar a l’altre que el que diu té valor, que el que comunica no cau en el buit, que té interès.

* Aprendre l’art d’estimar significa aprendre l’art d’escoltar. En tota escolta hi ha un batec d’amor,  

* Escoltar algú em posa en contacte amb ell, enriqueix la meva vida.

* Els fruits de l’escolta són la virtut de la claredat,  el do del consell, la docilitat, l’amabilitat, la delicadesa i el coneixement d’un mateix.

* En escoltar els altres, ens descobrim a nosaltres mateixos com a éssers singulars i diferents en el món, dotats d’unes idees pròpies i capaços de delimitar fronteres i espais de convergència amb l’altre.

Estem amb ple estiu i, a molts  els haurà arribat l’oportunitat de fer vacances per descansar i recuperar forces… Fóra bo, que aquest temps de descans o de més distensió, fos també una ocasió per viure les vacances de la forma més positiva possible. A què destinem aquest temps d’estiu i/o de les vacances? A descansar? A recuperar el vigor? Però, què significa això de descansar i renovellar-se?.  Heus ací unes pistes:

  - “Trobar temps per a activitats que desenvolupin la nostra creativitat personal…i no solament temps per a “consumir”

- Trobar temps de calma i silenci per estar amb nosaltres mateixos, per a escoltar els nostres desitjos

i aspiracions més profundes…

- Trobar temps per trobar-nos amb amics que fa temps que no vèiem, amb gent nova que surten al pas sense buscar-la, en llocs i moments imprevistos…

- Trobar temps per veure, escoltar, palpar i sentir els petits detalls de les persones, de la natura i del món en general...sense quedar-nos solament en l’espectacular i extraordinari, a què ens tenen tan acostumats els Mitjans de comunicació social.

Aquesta manera de viure l’estiu ens ofereix l’oportunitat de:

- trobar-nos amb Déu en la pròpia vida, en les persones, en la bellesa de la naturalesa, sense les presses i preocupacions que tenim durant el curs, i fer-ho motiu de pregària i de celebració.

- i oferir la nostra ajuda, en forma d’acolliment, escolta i acompanyament a totes aquelles persones que ens ho sol·licitin.

- i, tanmateix, tinguem en compte que la nostra fe no en fa de vacances. L’estiu és un temps propici per créixer com a cristians i cristianes…”  Miquel Calavia

Tant de bo que, al final de l’estiu, amb vacances o no,  puguem  contemplar si les persones han estat més felices al meu costat i jo al costat d’elles... I, tant de bo que puguem entomar el nou curs més il·lusionats i amb noves energies per ser uns testimonis més visibles i creïbles de la Bona Notícia: “Déu ens estima”. Tots ens sortirem beneficiats: nosaltres mateixos, les nostres famílies, les parròquies, els veïns, etc. . .