Junt amb el dia que l’Església fa memòria de les aparicions de la Mare de Déu de Lurdes  es recorda d’una manera especial la protecció intercessora de Maria a prop dels malalts i els familiars, que són els més directament afectats per la creu del sofriment. I també és bo que pensem en els professionals que atenen els malalts amb competència i esperit de servei, amb els voluntaris que, personalment o a través d’institucions, des de la fe i/o amb sentiments humans, esmercen  temps, esforç i atenció als malalts.

Una de les tasques de les parròquies és portar l'escalf de la comunitat i la companyia del Senyor a tots els seus feligresos malalts o ancians, quan per motius de salut o de vellesa ja no poden venir a l'església.

Per la televisió fan la Missa. . ., però quan una persona ja no es pot moure o no es prudent que surti, és normal que s'hagi de conformar amb la televisió.

Algunes persones grans se’ls porta la Comunió cada setmana o cada mes, a  través d’alguna Germana religiosa o d’un familiar o d’un feligrès-a. D’altres, hi passa el Mossèn de tant en tant.  Moltes d'altres, no tenen aquesta sort, o bé perquè no tenen ningú, o bé perquè els seus familiars no en veuen la necessitat, o la persona gran no gosa molestar-los i tampoc se’n té notícia des de les Parròquies. . .

A redós de les nostres Parròquies es fan passes per promoure i animar un equip de persones voluntàries per a un servei als malalts i a la gent gran. Es tracta de l’Equip de voluntaris per la Pastoral de la Salut, en el sentit que –si escau- de visitar els malalts i la gent gran, d’acompanyar-los, de pregar amb ells, de dur-los la Comunió.. Tanmateix, aquelles persones que hi poden estar interessades o que es veurien fent aquest servei, poden posar-se en contacte amb les parròquies i fer-ho avinent al Mossèn.

A més a més, des de l’Equip de Caritas-FAC, es té la sol·licitud d’estar atents a totes aquelles persones que viuen soles, precàriament i/o tenen alguna necessitat. . . I, tanmateix, s’ha de reconèixer la valuosa presència de familiars, veïns i voluntaris anònims que també hi estan atents i a punt per qualsevol servei i necessitat, sobretot quan els serveis socials no hi arriben, així com la presència de les Comunitats Religioses de la nostres parròquies que tenen una especial sol·licitud i dedicació pels malalts coneguts i/o veïns o per la residència que atenen.

Quant als serveis religiosos, una persona de fe, que tota la vida ha anat a l'església,  ha de poder coronar els darrers anys de la seva vida comptant amb l'Església on ha viscut i compartit tantes coses, on n'ha celebrat tantes i on n'ha plorat tantes d'altres.

Amb  motiu de la Festa de la Mare de Déu de Lurdes, a totes les Misses d’aquest dijous, Festa de la Mare de Déu de Lurdes, pregarem especialment pels malalts, pels qui en tenen cura i pels professionals de la salut. I, recordem que, a la Missa de les 20 h., al Mercadal, com cada any, s’hi faran presents  els membres l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes. Presidirà aquesta Eucaristia el Sr. Bisbe.

L’escàndol de les desigualtats i de l’augment del nombre de persones que moren de fam, colpeja la consciència de les persones de bé. Una dècada després de la proclamació dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, el balanç és descoratjador.

Quant al primer objectiu —eradicar la pobresa extrema i la fam—, l’acompliment no només és ben lluny de la meta proposada, sinó que hem retrocedit i perdut nivells ja assolits.

A la recent Cimera sobre Canvi Climàtic de l’ONU, celebrada a Copenhaguen, ha quedat clara la incapacitat dels governants per acordar polítiques i estratègies guiades per la justícia i el bé comú.

Els canvis climàtics, que ara ja són  evidents, són fenòmens cíclics i naturals o hi ha quelcom més? Els factors humans que els provoquen han augmentat i les variacions estructurals del clima afectaran especialment els països més empobrits.

L’octubre passat, el Sínode dels bisbes africans denunciava «Àfrica és rica en recursos humans i naturals, però molts al nostre poble es debaten enmig de la pobresa i la misèria, de guerres i conflictes, entre crisi i caos. Molt rarament tot això és causat per desastres  naturals. Es deu, més aviat i en gran manera, a decisions i accions humanes de persones que no tenen cap consideració pel bé comú, i això, ben sovint, a causa de la tràgica complicitat i conspiració criminal entre responsables locals i interessos estrangers […]. Les companyies multinacionals han d’aturar la devastació criminal del medi ambient per a la seva cobdiciosa explotació dels recursos naturals […].

És possible que ningú no sigui capaç d’interrompre, i vulgui fer-ho, aquests crims contra la humanitat?»

Benet XVI, en la seva encíclica Caritas in veritate, afirma que per superar el drama de la fam cal «eliminar les causes estructurals que el provoquen i promoure el desenvolupament agrícola dels països més pobres mitjançant inversions en infraestructures rurals, sistemes de reg, transports, organització dels mercats, formació i difusió de tècniques agrícoles apropiades […]». I recorda que cal implicar les comunitats locals en la presa de decisions.

La salut del planeta, la vida de les persones i el desenvolupament sostenible dels pobles obliguen a cercar camps comuns per a l’acord i la cooperació. Que cadascú faci el que és a la seva mà. Mans Unides està en acció i en campanya perquè molts altres se sumin al desafiament del dret a l’alimentació i la justícia climàtica.

Delegacions catalanes de Mans Unides

- Divendres,12 de febrer, DIA DEL DEJUNI VOLUNTARI en solidaritat amb les persones que cada dia dejunen per necessitat. L’import del dejuni es pot aportar a la Campanya contra la Fam.

- Diumenge vinent, COL.LECTA  !.  Col.laborem-hi generosament.

Feliç l'home i la dona que aposten per la vida, la protegeixen, la mimen i la gaudeixen.

Feliç el qui estima a cor obert, sense apuntar a l'agenda el compte dels batecs.

Feliç el qui gaudeix amb les flors, els rius i els ocells, i en té cura com del seu propi hort.

Feliç el qui pensa que començà a ser feliç el dia que feu feliç el primer nen.

Feliç el qui fa feliç el vell que es doblega, el malalt que es dol, el cec que ensopega.

Feliç el qui treballa per proveir la seva taula i encara li queda per compartir.

Feliç el qui estima com a pròpia la pell del negre, del gitano, de l'àrab, del groc.

Feliç el qui canta amb el qui està alegre i plora amb el qui està trist.

Feliç el qui sap que Déu l'estima, i per això la felicitat existeix.

Senyor, Jesús, Llum del món,

parleu-nos al nostre interior.

Renoveu la nostra vida.

vós que sou goig dels cors que us cerquen,

Profeta de la veritat i de l’amor,

amic dels petits, dels pobres i dels pecadors.

Perquè m’ho demaneu, Senyor,

perquè m’ho demaneu, us dic

que podeu comptar amb mi.

Enmig del mar embravit de la vida

vós ens envieu als germans,

perquè siguem testimoni de l’evangeli;

perquè siguem enmig d’ells i per a ells

aquest “Pa partit”, amb què vós

vau voler que us féssim present.

Feu-nos testimonis

de la vostra vida entregada:

els nostres cors, ompliu-los del vostre amor;

els nostres ulls,  ompliu-los de la vostra tendresa;

les nostres orelles, de la vostra atenció,

els  nostres peus, de la vostra diligència,

les nostres mans, de la vostra entrega.

Gràcies avançades, Senyor,

per la vida que pugui créixer al nostre voltant!

I, gràcies, sobretot, per la vida

que heu fet néixer en els nostres cors.

 L’alcalde de Solsona, Xavier Jounou, va morir el passat 13 de gener, després que el mes de novembre se li diagnostiqués un càncer de pàncrees. Nascut el 1959 era pagès i va entrar a l’Ajuntament de Solsona el 1995 com a regidor. Des de les darreres eleccions del 2007 era l’alcalde del seu poble. Una setmana abans de la seva mort va escriure una carta que es va llegir al seu funeral, i que ara, per l’interès que ens pot merèixer,  reproduïm íntegrament en aquest nostre full setmanal. En ella es veu el seu amor al seu país i a Déu, a la vegada que és una demostració de la seva profunda fe:

“Déu ho ha volgut i jo ho accepto. Sempre he estat a disponibilitat seva i no puc tirar-me pas enrere ara, tot i que em costi entendre-ho.

Vivim tan intensament, que sembla que no pugui ser que, de cop i volta, d’avui per demà, et pugui atrapar una malaltia com la que s’ha enamorat de mi i paralitzar-ho tot. Però la realitat ha estat aquesta, i és aquesta la que hem hagut d’acceptar i d’encarar, malgrat costi.

Marxo conformat, tranquil i serè, però amb l’ànima corpresa per totes les persones estimades que deixo. La meva esposa Isabel i les nostres filles, Laura i Rut. Els meus pares, germanes, tiets i tietes, sogra, cunyats, nebots, que s’han desviscut per mi i m’han abocat més amor del que em podia arribar a imaginar! I també el de tants amics i amigues i coneguts que he sentit tan a prop durant tot aquest procés que em duu avui aquí! No sabeu el bé i l’escalf humà que he arribat a experimentar ben endins del cor, i com m’ha ajudat a lluitar fins on he pogut en sentir el vostre alè afectuós a prop tothora.

Sé que avui també marxa un alcalde de Solsona. No ha estat mai per a mi un objectiu ser-ho, era més aviat com una disponibilitat que sentia. I us puc dir que bé ha valgut la pena, que he sentit moltes coses fent-ne, que he pogut compartir hores de treball, de preocupacions, però també d’anhels i moltes il:lusions i moments preciosos, tant amb la totalitat dels regidors com amb l’ampli ventall de treballadors municipals. I he pogut parlar amb tanta gent i conèixer-ne tanta de nova... He procurat tenir un marcat sentit institucional del càrrec, i ser l’alcalde de tots els solsonins i solsonines; alhora que he procurat ser just i atendre tothom per igual. De tota manera, em dec haver pogut equivocar a voltes, i és per això, que voldria demanar disculpes si algú en algun moment s’ha trobat desatès o decebut.

En fi, m’he sentit molt orgullós de poder ser alcalde de la ciutat que tan estimo, i ho he intentat fer tan bé com he sabut. Sempre m’he sentit, malgrat les normals discrepàncies, apreciat i respectat, fet que valoro molt. Us demano, si us plau, consideració i comprensió pel govern municipal; no ha estat fàcil tot aquest temps per a ells en aquest meu estat. Jo hi poso tota la confiança. De la mateixa manera que diposito tota la meva confiança i aboco tota la meva estima personal en el nou alcalde. És una bellíssima persona, honrada i ferma, que hi posarà tota la dedicació i estima que requereix el càrrec i la ciutat.

Ser i fer de pagès ha estat la meva vida. I vull reivindicar la necessitat que té al societat de demostrar, amb fets més que amb paraules, que la nostra activitat és imprescindible, però que, a l’ensems, la gent que vivim al camp no podem ser uns ploramiques eterns, sinó uns innovadors i renovadors constants.

Ser cristià i ser català són dos fets que m’han marcat profundament en la vida.

Us encoratjo a seguir treballant per tal de poder arribar a la plena sobirania nacional, fruit d’una majoria democràtica que l’avali. Una Catalunya on hi càpiga tothom qui hi vulgui ser. I, en aquests moments, gosaria demanar a la societat una mica més de confiança i de comprensió en la classe política catalana. Ja sé que passa el que passa, però també és cert que hi ha molta gent que s’hi dedica de manera correctíssima i pensant només en el bé de tots. No siguem injustos posant tothom al mateix sac. I a la classe política li demanaria més generositat i molta obertura de mires. No hi ha ningú en possessió de la veritat ni de res que sigui de tots, ni ningú sol pot atribuir-se ser Catalunya. Si us plau, parem un moment, recapacitem i adonem-nos que la nostra desunió és, alhora, la nostra més gran feblesa. I que, sobretot, no podem exercir la política des de la rancúnia, des del recel constant, ni des de les batalletes entre els partits i dins seu. No ens duu enlloc que no sigui a l’embadaliment, tot sovint babau, de la militància de torn de cada partit. Però això també és eixorc.

I la meva pobra i estimada Església! Tan còmoda a Roma i tan desubicada a la cova de Betlem! Aquesta jerarquia tan allunyada del Concili Vaticà II, i alhora tan recelosament garant d’allò que hauria de ser secundari. Tan satisfeta fent celebracions amb reminiscències del passat dins engalanats temples, i tan absent en la seva principal missió evangèlica, la de pedres enfora, allà on aplicar i viure-hi la fe i la donació agafa tot el seu sentit de ser cristià. Com me n’he sentit de prop sempre de la gent senzilla que treballa per les seves parròquies, de la gent que per amor a Crist es dóna de manera humil i gens sorollosa. Com em recordo en aquests moments del bisbe Pere, allà a l’Araguaia, o de les monges de l’Hospital i de tantes i tantes altres vides, creients i no creients, lliurades de ple a abocar amor sobre qui més ho necessita, ja sia per fidelitat a l’Evangeli, ja sia per estimació a la dignitat humana. I no és prou vergonyós que els cristians, a hores d’ara, encara visquem dividits.

Tot anirà a millor, ja ho veureu. El mal sempre fa molt soroll, al contrari del bé, que és silenciós. Però hi ha molta bondat encara en molta gent per capgirar moltes coses i poders. Segur. El món ha d’anar a millor. Treballem-hi per fer-ho realitat!

Bé, me’n vaig, si m’hi vol, amb el Fill del fuster de Natzaret, el meu guia en aquesta vida terrenal. Aquí, a propet de la Mare de Déu del Claustre, us dic adéu.

Déu ho ha volgut i jo ho accepto, i li demano que us ajudi a acceptar-ho a vosaltres.

Al cel ens puguem retrobar tots plegats. M’enduc tot el vostre amor i tot el vostre afecte dins el calaixet del meu cor! “       

  Xavier Jounou i Bajo

Sempre que es produeix una catàstrofe natural com el terrible terratrèmol d’Haití, hi ha gent que gosa fer-ne una interpretació religiosa.

D’una banda, en el camp dels qui no creuen, n’hi ha que no poden estar-se d’utilitzar la realitat del mal per negar l’existència de Déu: “No ho veieu que Déu no existeix? Si Déu existís, no passarien aquestes catàstrofes”. I crec que molts dels qui pensen així tenen molt bon cor i molta bona fe, perquè voldrien creure en un Déu bo i que no permet cap forma de mal, però no hi poden creure.

D’altra banda, hi sol haver els qui senten la necessitat irreprimible de defensar o justificar Déu (com si Déu necessités que algú el defensi), i per fer-ho arriben a relativitzar la realitat del mal: “Hi ha mals més grans que el terratrèmol... el mal que pateixen aquests innocents no té la darrera paraula perquè Déu els ha promès la felicitat eterna”. O bé intenten trobar una explicació teològica del perquè “Déu ho ha permès”.

Em sembla molt perillós voler explicar la realitat del mal amb categories religioses. El mal és un enigma del qual ja sabem d’avançada que no trobarem la solució en aquest món. A tots ens colpeix veure el sofriment dels innocents, especialment els infants; veure com les desgràcies i les misèries sempre es rabegen sobre els mateixos, els més pobres. I tant com veure els estralls del mal, ens costa de suportar el fet que el mal no tingui una explicació o no puguem assenyalar un culpable.

Si ens entestem a buscar un culpable del mal, acabarem donant  la culpa a Déu mateix. I això seria propi d’una fe infantil i immadura. Déu no pot voler ni permetre de cap manera els terratrèmols, la fam, les malalties...

És més honest reconèixer que, com tothom, davant del mal no tenim “la resposta” (almenys una explicació satisfactòria). La fe no ens serveix per explicar el mal; més aviat ens és útil per afrontar-lo, combatre’l i fins i tot superar-lo.

Es clar que la realitat del mal és una seriosa dificultat per creure en el Déu de bondat sense límits que ens ha revelat Jesucrist. Però justament la grandesa de la fe rau en aquest fet: que ens permet de confiar en Déu a pesar de tants obstacles. I no només això. També la mateixa fe ens compromet a lluitar decididament contra el mal en les seves múltiples formes i a ser sincerament solidaris de tots els qui en són víctimes.

Aquesta lluita i aquest compromís sí que tenen sentit.  Enric Roura