divendres, 27 de gener,

a les 20 h.  

i, a l’església del Mercadal, de Girona 

Conferència sobre “L’ESPIRITUALITAT del CRISTIÀ, AVUI”,  a càrrec del teòleg gironí ANOTNI BENTUÈ, Doctor en Ciències Religioses per la Universitat de Strasburg (1972) i professor de Teologia Fonamental i d’Història de les Religions a la Universitat Catòlica de Santiago de Xile. Té publicats diversos llibres i molt articles de la seva especialitat. Es tracta d’una persona reflexiva i molt planera en l’exposició. Hi som més i més convidats !                      

"Els valors s'han de descobrir amb els ulls oberts i el cor net i amb una gran dosi de paciència."

                                                                                                 Raimon Panikkar

La teva veu ens ha cridat, Pare nostre,

has posat en els nostres llavis el teu nom

i en les nostres mans la teva tasca.

Som la teva Església, el teu poble en marxa,

et demanem que ens obris un futur nou:

fes-nos pobres i senzills

per poder comprendre el teu Evangeli i seguir Jesús.

Et demanem perdó per les culpes del nostre passat,

per la supèrbia, que moltes vegades ha mogut

la teva Església,  a apoderar-se del poder.

Perdona la teva Església si alguna vegada

no ha merescut la teva confiança.

No portem la teva pau a aquest món

ni la teva salvació als homes dividits,

perquè nosaltres mateixos estem desunits.

Que tots nosaltres, de vegades dividits,

ens adonem de tanta follia

i cerquem sempre la unitat.

Et donem gràcies, Senyor,

perquè les nostres Esglésies són com grans famílies.

Fes que el teu Esperit de reconciliació, Senyor,

bufi sobre tota la terra.

Fes que els cristians visquem el teu amor.

Et donem gràcies, Senyor,

perquè a tot el món tenim germans.

Que siguis amb els qui construeixen la pau.

L'any 1992 en un cicle de conferències que va organitzar la Fundació Joan Maragall, de Barcelona, sobre el tema "Cristianisme i societats avançades", el Bisbe Teodor Úbeda (A.C.S.) n'hi presentà una de titulada: "La inculturació de la fe en les anomenades societats avançades" i hi  exposà un suggerent i extens decàleg practicopastoral que reflecteix molt bé unes sensibilitats humanes, pastorals i socials. Heus ací el resum d'aquest interessant decàleg:

 1r. Equilibrar la raó científica amb el sentit de la transcendència.

 2n. Oferir decididament a la societat el Déu de Jesucrist.

 3r. Treballar solidàriament per la pau i per la justícia.

 4t. Esforçar-se per a la transmissió de la fe.

 5è. Preparar la llar eclesial com el lloc de trobada càlida, i preservar la natura -llar dels homes- dels desastres antiecològics. Tot això, en una humanitat sense llar.

 6è. Enfortir els valors autòctons en una cultura plural.

 7è. Treballar per una nova presència de la dona en el món.

 8è. Obrir el diàleg fe-ciència.

 9è. Oferir el llenguatge del gest, dels símbols i de les arts a una cultura tecnicopragmatista.

 10è. Propiciar la comunicació en una cultura d'informació.

Cada any, del 18 al 25 de gener, les confessions cristianes celebren la setmana de pregària per la unitat dels cristians instituïda a principis del segle XX per un prevere de Lió, Paul Couturier.

Davant les realitats globalitzadores, interculturals i interreligioses del nostre segle XXI, s’imposa el DIÀLEG. Pel que fa a les religions, el diàleg no és afirmar que les religions són totes iguals, perquè no és cert; ni des d’un punt de vista fenomenològic ni teològic: diferent és la seva relació amb la societat, diferent és el seu discurs sobre Déu, diferent és la seva manera de pensar-se. Per al cristià el diàleg neix  del manament evangèlic de l’amor.. En una societat en què la gent es barreja, les comunitats religioses són una realitat, les llengües i les cultures es creuen, el diàleg és una manera intel·ligent i humanitzadora de viure l’amor: diàleg al carrer, diàleg de l’intercanvi, diàleg de l’amistat, diàleg de la cultura, diàleg entre les tradicions religioses.

El CAMÍ ECUMÈNIC és un dels desafiaments greus de les nostres Esglésies cristianes. Creiem que l’Esperit de Jesús tendeix a construir la unitat plena de tots els qui el seguim com a Senyor i Salvador. L’esperança de la unitat cristiana només té sentit si s’arrela en una fe viva en Déu i en el Senyor Jesús, una fe eficaç en l’amor, el diàleg, el despreniment de les pròpies mesquineses, una fe en el perdó, la pau i la comunió.

Més encara. En la nostra època de modernitat i de globalització, la fe viscuda ha de portar a superar no només l’allunyament de les Esglésies, sinó tots els allunyaments i les confrontacions humans, de pobles, de llengües, de tradicions religioses, ètiques i culturals. Hem de fer un ecumenisme mundial. Només així es realitzarà concretament el projecte de Déu sobre tota la humanitat, del qual l’Església és signe i sagrament, i només així trobarà realització la fe en l’amor i en la pau, la fe en la llibertat i en la vida, la fe en Déu i en el Senyor Jesús.

L’acolliment, com a actitud de l’Església i de les comunitats cristianes de cara als de dintre i als de fora, és un signe d’esperança.

Recordem els punts fonamentals de la fe cristiana. Creiem que Déu estima el nostre món, a tots els homes i dones, i això significa que es dóna a tots i a cadascun perquè en Ell trobin la vida. Viure en Ell és una actitud davant de la vida, una manera de viure. Cada persona humana, estimada per Déu, respon amb la seva manera de viure a la crida que Déu li fa a viure en Ell. Jesucrist, el Fill, és el que ha viscut la nostra vida humana plena en el Pare, en un amor i una pobresa totals que ha realitzat en la seva mort, obrint així el camí de la resurrecció plena en Déu Pare, per a Ell i per a la humanitat sencera, com a Primogènit de la veritable humanitat.

Tots, cristians i no cristians, som estimats per Déu en Jesucrist, i tots, en la nostra manera de viure, acollim o rebutgem l’Esperit de la Vida plena de Déu. En el fons, viure en Déu segons l’Esperit de Jesucrist és creure. Els cristians som els que hem rebut el missatge de l’amor salvador de Déu i hi hem cregut. Sabem, però, la tensió que hi ha entre confessar la nostra fe i viure-la realment, que és el lloc on es juga la fe que salva. L’Església és la comunitat dels que confessem el Senyor vivint el seu Esperit, però sabem que la veritable comunitat seva no es la de la simple confessió sinó la de la fe i l’amor.

Cal posar de relleu:

+ l’ÀMBIT - L’ACOLLIMENT. El primer pas és acollir a cadascun tal com és, cada persona i cada grup, el que viu, el que pateix, el que pensa, el que ve a demanar. Això és, d’entrada, un acte d’educació. I sobretot, és un acte d’amor evangèlic, d’amor pastoral, i és un acte de fe. És creure que Déu l’estima i que està vivint el misteri de la seva resposta a la crida de Déu a la vida, i que només Ell en sap, realment, la resposta. Fins i tot és entendre que pot resoldre malament la tensió entre la seva vida real i la seva formulació, cosa que sol passar molt sovint.

+ EL CLIMA – L’ACOMPANYAMENT. El que ha de fer el camí és la persona que tenim al davant. Nosaltres, l’Església, estem per acompanyar-lo en el seu camí de fidelitat viscuda a l’Esperit del Senyor, integrant-hi, en la mesura del possible, la confessió, la celebració, la participació a la comunitat. Per això, l’acolliment – acompanyament és un acte d’esperança, és l’Esperança de l’Església. L’actitud d’acolliment en la tasca evangelitzadora és l’esperança més delicada en l’obra de Déu.

+ EL CAMÍ – LA RECERCA DE LA VIDA VERITABLE. Crec que això és el que cal promoure, amb el llenguatge que sigui possible i assequible. Hem de proposar com a  criteri d’aquesta recerca la PARAULA I L’ESPERIT del Senyor Jesús, que ens il·lumina sobre la vida, l’amor, la generositat, la fe en Déu. I la recerca ha de portar a la crítica dels camins errats, a la CONVERSIÓ, i al creixement en la VIDA NOVA segons l’Esperit, en la confessió, la celebració i la participació en la comunitat.

Mn. Gaspar Mora

Avui estem vivint en unes circumstàncies històriques en les quals resulta molt difícil anunciar l’evangeli, transmetre la fe. Tots en sofrim. No acabem de trobar la paraula que arribi al cor de tots i remogui les entranyes, faci renéixer la il·lusió per Jesús, pel seu missatge. En aquest sentit es parla d’una nova evangelització, que es fa difícil de concretar. Es parla de nous mètodes, de paraules noves, canvi d’actituds. ¿No cal també redescobrir i aprofundir l’evangeli de Jesús? ¿Els qui tenim la missió d’anunciar la Paraula de Déu ho hem fet adequadament o ens hem deixat portar per prejudicis, idees fixes, manies personals? Tenim un repte seriós: anunciar el mateix missatge de Jesús.

¿En què podem resumir aquest missatge? S’ha escrit molt sobre el resum que podríem fer del cristianisme, de la fe cristiana. A mi em sembla que la síntesi ens la dóna l’evangeli que hem escoltat. Jesús estava centrat en l’anunci del Regne de Déu. Sant Marc(1,14-20) ens diu: Jesús es va presentar a Galilea predicant la Bona Nova de Déu; deia: Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova. Les anades de Jesús de poble en poble tenien una finalitat molt clara: anunciar el Regne de Déu. En una ocasió la gent buscava Jesús i, quan van arribar al lloc on ell era, el volien retenir perquè no els deixés. Però ell els digué: També Haig d’anunciar el Regne de Déu a les altres poblacions. I anava predicant per les sinagogues del país dels jueus (Lc 4,42-44).

Escriu un teòleg d’avui: “Diuen els experts que això que Jesús anomena Regne de Déu és el cor del seu missatge, la passió que alimenta tota la seva vida. El que sorprèn és que Jesús no explica directament en què consisteix el Regne de Déu. El que fa Jesús és suggerir amb paràboles inoblidables com actua Déu i com seria la vida si hi hagués gent que actués com Ell” (Pagola, El camí obert per Jesús, pàg. 30). Jesús presenta el projecte de Déu de fer un món millor, un món en el qual la gent s’estimi, hi regni la pau, i la humanitat progressi en justícia, en solidaritat, en fraternitat. És un món nou que comença en el cor de les persones. Per això Jesús demana aquesta actitud: Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.

El Regne de Déu és la vida tal com Déu la vol construir. Era aquest l’anunci que movia Jesús, el foc que duia dintre seu. Penso en el que passava a Jeremies quan es proposava deixar d’anunciar la Paraula, que li causava tants contratemps: Si em dic: No hi pensaré més, no anunciaré la paraula en el seu nom, llavors ella es torna dintre meu com un foc devorador tancat en el meu cos: he provat d'apagar-lo i no he pogut (Jr 20,9). El Regne de Déu era per a Jesús com un foc que l’empenyia amb energia a anunciar-lo, proclamar-lo. Veia com serien les persones, les lleis, els pobles, si Déu regnés i s’introduís plenament el seu projecte. ¿Com seria la societat si els qui la governen es regissin per criteris totalment humans? ¿Com canviarien els governants que busquen poder, riquesa i honor, si actuessin amb criteris inspirats en el projecte de vida plenament humana que proposa el Regne de Déu?

Podem pensar que tot això és molt utòpic o impracticable. Després de tants anys d’aquest anunci  de Jesús, la nostra societat i nosaltres mateixos continuem de la mateixa manera. El que anunciava Jesús no era cap somni. Era i és possible. Només falta que tots plegats assumim el que Jesús proposa. Un pensador d’avui pregunta: “¿Com seria l’Església si només es dediqués a construir la vida tal com Déu la vol, no com la volen els amos del món? ¿Com seríem els cristians si visquéssim convertint-nos al Regne de Déu?” (Pagola).

Girona, 22 de gener de 2012