En un gran castell, del qual ja no queda pedra sobre pedra, hi vivia en altre temps un cavaller molt ric. Aquest cavaller emprava molts diners per a mantenir i embellir el seu castell; als pobres, però, poc de bé els feia.

 S'escaigué una vegada que un pobre pelegrí va arribar al castell i va demanar acolliment per passar-hi la nit. El cavaller el va despatxar amb males maneres i li va dir: 

 — Aquest castell no és cap posada.

 El pelegrí digué:

— Em permeteu que us faci tres preguntes, i marxaré tot seguit?

 El cavaller li va respondre:

— Amb aquestes condicions, ja em podeu preguntar i tindré molt de gust a respondre-us.

 Llavors el pelegrí li va preguntar:

— Em diríeu, doncs, qui vivia abans que vós en aquest castell?                                

— El meu pare!—va respondre el cavaller.

 El pelegrí va preguntar:     

— I qui hi vivia abans que el vostre pare?                          

— El meu avi! —va respondre el cavaller.              

— I qui hi viurà després que vós? —preguntà encara el pelegrí.

 El cavaller li va respondre:    

— Si Déu ho permet, el meu fill.                      

— Així, doncs —va dir el pelegrí—, si cadascú de vosaltres viu en aquest castell tan sols durant un cert temps, i sempre ha de deixar el lloc per a un altre, ¿què sou vosaltres sinó hostes? Aquest castell, doncs, és una veritable posada. No despengueu tants diners en l'embelliment d'aquesta casa on només habiteu una temporada; val més que feu bé als pobres i d'aquesta manera us bastireu una estada fixa al Cel.

 AI cavaller, aquelles paraules li tocaren el cor. Va donar estada al pelegrí per aquella nit, i a partir de llavors va ésser més caritatiu amb els pobres. I és que es va adonar que el senyoriu d'aquest món passa; només roman el bé que fem. (Christoph Von Schmid)

                                           *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *                     

Tots porten dintre com una mena d'instint de “senyoriu” per ser i per tenir, per  ser els primers i per apreuar –sobretot- els més importants. . .

Se’ns suggereix de pensar-hi i provar de respondre a aquests punts:

1.- Quines són les 14 persones del món que més admires. . .?

2.- Tens  3 persones que t'han ajudat en la teva formació. . .?

3.- Tens 3 amics/gues que t'han recolzat en moments difícils. . . ?

4.- Tens 3 persones que t'hagin fet sentir que eres especial per elles. . .?

5.- Tens 5 persones que t’han acollit i amb qui tens confiança i amistat...?

Així es demostra que les persones que tenen sentit en la teva vida no són les que tenen més relleu social, sinó les que es preocupen per tu, les que t'ajuden, les que, en totes les circumstàncies, t’acullen i estan de debó al teu costat. . .

Tanmateix, només l’amor caritatiu pot transformar els cors i ésser un vertader ferment transformant i de sentit de les situacions que ens presenta la vida.  

(Un suggeriment: aquest conte, amb el petit exercici, podeu passar-lo a d’altres i compartir-lo)

La persona humil és la que s’accepta a si mateixa tal com és, i se sap estar en el seu lloc. Una persona que és realista i estima la veritat, és, conseqüentment, senzilla i humil, perquè sap reconèixer amb naturalitat les seves possibilitats i limitacions.

La genuïna humilitat rebutja el domini o actituds impositives sobre els altres. I és pròpia de persones de cor noble i sincer, amb una disposició prompte a servir a l’altre. La persona humil accepta  silenciosament la “creu” per amor a l’altre. La persona orgullosa viu per si mateix, es considera com si fos superior als altres. La persona humil és la persona per les altres persones.

La humilitat sincera no és una aparença,  ni una tàctica, ni una estratègia  per fer passar la seva, sinó una noblesa d’esperit elevat. Sap reconèixer la pròpia veritat i les aptituds i qualitats de l’altre, tota vegada que se n’alegra que vagi bé i s’alegra dels seus èxits, bo i tenint empatia amb les seves penes i dificultats.

La humilitat per tàctica és una farsa i una refinat interès egoista. La humilitat per la humilitat podria convertir-se en una mena de masoquisme malaltís i pressumpruós. La vertadera humilitat és aquella virtut cristiana que brolla del sincer  reconeixement de les nostres qualitats i limitacions i ens esperona al servei als altres, de bon grat i gratuïtament.

La persona humil  té un tarannà vital de servei, amb alegria. La persona orgullosa, en canvi, pensa que tothom hauria d’estar més pendent i supeditat als seus criteris, i no aconsegueix d’entendre ni de veure sentit a la mística del servei als altres, que és una essència de la mística cristiana.

Si jo canviés la meva manera d'actuar davant els altres,  

fressaria més camins de comunicació i de diàleg.

Si jo desitgés sempre el benestar dels altres, 

jo em sentiria millor i seria més feliç.

Si jo comprengués plenament els meus errors i defectes,  

seria molt més  humil i comprensiu amb els altres.

Si jo canviés el "tenir" més  pel "ser" més, 

sabria compartir més i em sentiria  més ple i feliç   !

Si jo canviés de ser menys  "jo" a ser més  "nosaltres", 

començaria la civilització de la fraternitat..

Si jo seguís decididament Jesús i el seu Evangeli, 

viuria amb més pau i faria més el bé.

Si jo canviés la meva manera de pensar dels altres,

els comprendria i els valoraria molt més.

Si jo acceptés tothom com és, sofriria menys.

Si jo critiqués menys i reconegués  més, 

quants amics guanyaria !

Si jo trobés allò que hi ha de positiu en tots, 

amb quina alegria i respecte els tractaria!

Senyor, aquests són avui els meus anhels,

els comparteixo amb vós, per viure'ls amb vós,

amb la vostra llum, amb la vostra força. 

Amb l'audàcia de la senzillesa i de la humilitat. 

Senyor, feu-nos  humils de veritat i en la Veritat,

que sapiguem assumir la fragilitat

de sentir-nos necessitats de Vós,

i que sigui el vostre Esperit qui gestioni les nostres vides.

« Com més grans som en humilitat, més a prop som de la grandesa ». R.  Tagore

« Cal buscar la veritat i no la raó de les coses. I la veritat es busca amb  hu-   militat ». Miguel de Unamuno  

Coneixem, Senyor,

les nostres limitacions.

Sabem que de vegades busquem el prestigi, l’admiració,

el lloc destacat...

Sabem que el nostre amor

no sempre és desinteressat,

que ens resulta fàcil estimar a qui sabem

que ens correspondran...

Ajudeu-nos a purificar

el nostre interior,

per tal que el nostre interès se centri en vós,

en ser gran i important davant els vostres ulls;

per experimentar aquella alegria

profunda

que emana de viure

un amor desinteressat.

Com el vostre.

Ser deixeble de Crist és una formidable aventura que demana molta maduresa. Perquè no és fàcil saber estimar tothom sense excloure els enemics, preferir ser just i honest que ric, no desentendre's del germà necessitat, mantenir l’esperança malgrat les dificultatats...

No és gens fàcil ser així. No és estrany que, de vegades, puguem pensar que és impossible. «Allò que és impossible als homes, és possible a Déu» (Le 18,27) —respon Jesús. Efectivament, nosaltres sols no podem; però Jesucrist s'ha fet home perquè això fos possible.

No sempre en som conscients perquè, sovint, entenem la salvació d'una manera restrictiva i incompleta.

Què significa que Jesucrist ens ha salvat? Que, en arribar al terme de la nostra vida, Déu Pare ens acollirà a casa seva i ens farà feliços per tota l’eternitat. Aquest do no és fruit del nostre esforç sinó que és un regal gratuït. Ens salvarem no pas pels nostres mèrits (totalment insuficients!), sinó perquè Déu és bo i misericordiós. Entrarem al cel gràcies a Jesús. Per això hem de ser conscients que Jesús és el do més gran que Déu ha fet a la Humanitat.

Però la força de salvació de Jesús no queda exhaurida pel fet d'haver-nos guanyat el cel. La seva salvació també té efectes aquí a la terra: ens dóna la possibilitat de poder viure segons l'Evangeli. És a dir, ens permet de poder ser allò que humanament es impossible: un altre Crist.

Ser salvat per Jesús significa que ens dóna la força per superar els nostres egoismes i viure estimant; la força per mantenir la pau al cor sigui quina sigui la situació que ens toqui de viure. Significa que ens dóna la capacitat de superar totes les pressions externes i internes que volen impedir que la nostra vida sigui una reproducció de la d'Aquell que va deixar un rastre de la bondat de Déu per allà on va passar.

Resumint: sentir-se salvat significa reconèixer que som pecadors, però pecadors perdonats i cridats a ser un nou Jesús, un Esperit de Déu encarnat, que reprodueix la vida de Crist i escampa el seu amor pertot arreu. Per aconseguir-ho només necessitem una cosa: reconèixer la nostra impotència i demanar humilment l'ajut del Senyor. Res més. Lluís Armengol

L’error més gran el fas quan, per temor a equivocar-te,

t’equivoques deixant d’arriscar-te  en el viatge cap els teus objectius.

NO S’EQUIVOCA... el riu quan,  trobant una muntanya en el seu camí,

retrocedeix per seguir avançant cap al mar.

... S ’ EQUIVOCA... l’aigua que, per por a equivocar-se,  s’estanca i es podreix en la bassa.

NO S’EQUIVOCA... la llavor, quan mor en el solc per fer-se planta.

... S ’ EQUIVOCA...  la que, per no morir sota terra, renuncia a la vida.

NO S’EQUIVOCA... la persona que assaja diferents camins per arribar a les seves metes.

... S ’ EQUIVOCA... aquella que, per por a equivocar-se, no actua.

NO S’EQUIVOCA... l’ocell que, provant el primer vol, cau a terra.

... S ’ EQUIVOCA... qui, per por a caure, renuncia a volar i roman en el niu.

Crec que s’equivoquen aquells que no accepten que ser persona és cercar-se un mateix cada dia... sense trobar-se mai plenament.

Crec que, al final del camí, no et premiaran per allò que trobis... sinó per allò que has buscat honestament.

Fracassaràs, si esculls no seguir provant alternatives.             Am Keem