Inici
GRÀCIES MÚTUES I GRÀCIES AL BON DÉU
dimarts, 16 d'agost de 2016 21:41

Som al bell mig de l’estiu. Hem tingut les dues festes patronals parroquials: la Mare de Déu del Carme (16 de juliol) i Santa Susanna (11 d’agost). També s’ha anunciat el relleu de rector per mitjans setembre. Un servidor va destinat a Olot i, aquí, vindrà Mn. Miquel Ramió. I, ja ho sabem, els esdeveniments de l’estiu ens agafen més dispersos, però no per això desconnectats.

Pel que fa al relleu de rector, no es fa només per una promesa d’obediència que fem els mossens, ni els canvis són gratuïts, ni es poden pensar en clau de promoció personal, més aviat responen a un planteig  i a una planificació dins les limitacions i possibilitats de la pastoral diocesana. S’està preparant el relleu, començant a tenir contactes entre els mossens implicats i amb persones i grups de les parròquies. Per això, s’ha previst, pel 5 de setembre, una reunió ample de la comissió de pastoral parroquial amb Mn. Miquel, com una presentació no només d’algunes persones implicades i dels serveis que es duen a terme, sinó també de les expectatives i anhels, perquè treballem junts, sent i fent església al servei de les persones i de l’Evangeli. I, pel dimecres, 7 de setembre, i al Carme,  hi ha prevista una Eucaristia  amb motiu del meu comiat i d’haver servit durant divuit anys diverses parròquies de la ciutat.

El relleu és propici per a donar-nos gràcies mútuament i donar gràcies a Déu, per tot el que hem rebut i rebem dels serveis pastorals, però també per esperonar-nos a tenir unes parròquies, més acollidores, servidores, comunitàries i evangelitzadores. Els cristians som església i, entre tots hem de fer possibles els serveis de les nostres parròquies. Donem gràcies per tot el que hem compartit. Oimés, quan mirem enrere i amb perspectiva, ens adonem nogensmenys de tot el que podem agrair a Déu. Així, no es  tracta de fer balanç com si estiguéssim en una empresa, perquè la nostra té com a rerefons pregon una vocació, la de cristians. Com diu el salmista “el fruit del nostre treball no és obra nostra”. Als ulls de la fe, com podem mesurar l’obra de Déu o, dit d’una altra manera, el que Déu obra en nosaltres?            

També, diu el salmista “com podré agrair a Déu el bé que m’ha fet?”. Doncs, reconeixent tot el que Ell beneeix. Gràcies per les celebracions litúrgiques, pels espais de formació i de catequesi per la sensibilitat solidària i tot el que es fa a favor dels malalts, dels necessitats, dels infants i de tantes persones. Gràcies per tants “vasos comunicants” de pregària, de bé i de servei. Gràcies per la vida i la fe compartides. Així ens ajudem a ser cristians, i a ser i a fer església.

I, bon estiu, gaudint i servint onsevulla que siguem. Pere Domènech

 
EL PAPA FRANCESC:
dimarts, 16 d'agost de 2016 21:39

Un objectiu que s’ha marcat el papa és el de guiar observant, escoltant, acompanyant, estimant i dialogant... Ha dit que cal parlar sem-pre amb generositat, compromís i paciència, i actuar amb proximitat, acompa-nyament i actitud d’acollida.  Als bisbes, als capellans i a tots, ens diu: acolliu, esti-meu, acompanyeu i després integreu. El tracte és la primera carta de l’acollida. Insisteix en la gradualitat de la pastoral tractant les persones en el seu  procés, inten-tant acostar-se i comprendre independentment de les situacions, en la línia del bon samarità. Parla de conversió personal i conversió pastoral. La parròquia és presència eclesial al territori, àmbit de la escolta de la Paraula, del  creixement de la vida cristiana, del diàleg, de l'anunci, de la caritat generosa, de l'adoració i la celebració.

 
«REVIFAR LA FLAMA DE L’AMOR» Lc 12, 49-57
dimarts, 16 d'agost de 2016 21:38

Revifar la flama vol dir tornar a fer viu el desig, l'apassionament, el compromís, la fe; vol dir superar la rutina, la passivitat, la indiferència.En tots els aspectes de la nostra vida, sempre ens cal revifar la flama de l'amor.

 

Encara que resulti incòmode i puguin portar conflictes, en la vida personal i col·lectiva es presenten situacions problemàtiques davant les quals no hi  valen les postures neutrals o evasives,  perquè  reclamen preses de posició inequívoques i clares. Pensem per exemple en la corrupció del poder, en les greus injustícies socials, en la repressió de les llibertats, en la negació de drets humans fonamentals, en l’atur, en els desnonaments, en la marginació, en els refugiats, en tantes i tantes pobreses.  De vegades per por al compromís,  altres per no veure-ho clar, o en segons quins ambients  per una identificació errònia de la neutralitat amb la virtut, els problemes s’enquisten i s’agreugen,  els més afectats  continuen patint, i si no ens toquen massa de prop, ens hi habituem.  I sovint, els qui es defineixen i es comprometen  són mal vistos, tractats de pertorbadors, d’idealistes utòpics, de portar divisions, de no afavorir la pau.

Repassant la història hi trobem persones  que sembla que portin dins seu un foc ardent  que no els permet restar freds,  indiferents i distants davant les realitats negatives que veuen al seu voltant, i no s’hi  resignen ni s’hi conformen, sinó que es posen apassionadament  al servei de la causa que consideren que pot donar resposta als problemes que fan sofrir molta gent en diversos terrenys,  i fer avançar la societat per camins  de més justícia, de més fraternitat, de més humanitat. I  voldrien revifar la  flama  apagada en el cor de molts, perquè finalment tot el món quedés purificat,  renovat i abrandat per aquest mateix foc.

El fragment de Lluc obté el seu ple sentit si el llegim tenint en compte el context, que és el camí decidit de Jesús cap a Jerusalem, on culminarà la seva obra donant la seva vida. Hi trobem afirmacions que poden  resultar sorprenents: “He vingut a calar foc a la terra. Com voldria ja veure-la cremar! He de passar la prova d’un baptisme, Com em sento el cor oprimit fins que l’hauré passada”. El foc que Jesús vol que cremi a la terra no és un foc destructor, és el foc d’un amor que tot ho purifica i tot ho transforma: és el foc de Déu, és el foc de l’Esperit.  I  la prova del baptisme és la de la passió que patirà a Jerusalem, com a conseqüència del seu amor apassionat als homes, mantingut sense fer-se enrere. El  foc que Jesús porta al cor, i vol calar al món, no deixa a ningú indiferent, i és causa de contradicció. Per això, paradoxalment afirma: “¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no.  És  la divisió que he vingut a portar” Jesús no ha vingut a portar  una pau que suposi deixar les coses tal com estan,  que amagui els problemes, que tapi les injustícies, que sigui el resultat de pactes vergonyosos. La seva pau, la que deixa als deixebles un cop ressuscitat i ens ofereix a nosaltres, és el fruit del restabliment de la justícia, del regnat de l’amor, que ell ha guanyat amb el preu de la seva fidelitat fins a la mort.

La segona part del text és  una denúncia de la hipocresia de molts dels que van conviure amb ell, que sabien discernir els signes del cel que anuncien un canvi de temps, i no volien interpretar els signes de  la seva actuació que anunciaven  un canvi radical en la història de la humanitat. Aquesta denúncia pot ser per a nosaltres i per a tota l’Església una crida a  viure  atents als esdeveniments i als canvis que s’operen en la nostra societat per descobrir què  se’ns demana avui per fer-hi present el foc renovador de l’Evangeli, amb la passió que abrandava el cor de Jesús.

 
L’ASSUMPCIÓ: CELEBREM QUE JA ESTÀS PARTICIPANT DE LA VIDA DIVINA
dimarts, 16 d'agost de 2016 21:36

Estimada bona Mare,

no sé si en el teu temps

hi havia modes.

Ara en som esclaus.

Tots, perquè és moda,

acomiadem els difunts

dient-los «allà on siguis».

A tu no t’ho podem dir.

Celebrem que ja ets del tot,

en cos i ànima,

prop del teu Fill i Germà nostre,

participant de la vida divina

que és amor, pau,

joia i llum per sempre.

No est lluny de nosaltres,

perquè allà on ets no hi ha distàncies.

Ets Mare de cor gran, avesada a sofrir,

a esperar i a confiar.

Est dona de cor decidit,

valenta i ferma.

No et vas fer enrere en sentir

les paraules misterioses de l’àngel

ni en veure els sofriments

infligits al teu Fill.

Saber que ens mires

i que vetlles per nosaltres

ens dóna confiança per continuar endavant.

Sí, el camí de la vida és feixuc

i perdedor, però sabem que tu has arribat a la meta

i que camines al nostre costat.

(de "la Missa de cada dia")

 
PREGUEM AMB L’EVANGELIDEL DIUMENGE Lc 12, 49-57
dimarts, 16 d'agost de 2016 21:35

in els braços davant les violències i que esdevinguin apòstols de la civilitin els braços davant les violències i que esdevinguin apòstols de la civilització de l'amor».

Vull apuntar-me a la teva lluita.

Lluita contra el tancament i el rebuig

de les persones que no m’agraden.

Lluita contra el desànim i la mandra

d’enfrontar reptes difícils.

Lluita contra l’egoisme, la insolidaritat,

la temptació de servir-me dels altres.

Vull apuntar-me a la teva lluita

i a la de un núvol

tan gran de testimonis

d’ara mateix i de tots els temps

que m’ensenyen que és possible

viure la fe.

Sé que hauré de remar a contracorrent,

que puc patir incomprensions

i algun rebuig,

poca cosa en comparació

a la teva creu.

No és una lluita contra ningú,

sinó a favor del Regne de pau

i fraternitat

que tu has vingut a anunciar i construir.

Per això no valen totes les armes,

només les que tu vas fer servir

i que trobem en l’evangeli.

El teu Esperit, que habita en nosaltres,

ens il•lumina i ens empeny

perquè sapiguem discernir

els signes dels temps

i ser les teves mans, els teus ulls,

els teus peus en el món d’avui.

"La Missa de cada dia", de l'Editorial Claret

 
ASSUMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU (Mn. Francesc)
dimarts, 16 d'agost de 2016 21:33

¿Com imaginem la persona de Maria? ¿Què en podem dir que sigui adient i no caigui en una exaltació desorbitada? Les dades que ens ofereix el Nou Testament no són suficients per a fer-ne una història detallada. No trobem en cap indret de l’evangeli que es parli de la mort i de l’Assumpció de Maria al cel. Això va propiciar molt possiblement que, al curs dels segles, des dels primers temps, anessin apareixent escrits sobre la seva persona. Pel que fa al cas, vull fer referència a un escrit anomenat Trànsit i Assumpció de santa Maria: “El Salvador va confiar l’ànima de santa Maria a l’arcàngel Miquel, que era el guardià del paradís. Després va dir als apòstols: Pere, tingues cura del cos de Maria. Havent dit això, el Senyor s’allunyà amb l’ànima de la seva mare i amb els àngels sants, enmig d’una gran resplendor” (IX,9.2).

Aquests escrits no mereixen confiança però manifesten la fe d’uns creients que contemplen la mare de Jesús vivint amb Déu. Sense entendre’n el misteri, nosaltres creiem que Maria viu la seva vida en plenitud participant de la resurrecció del Crist. Per arribar-hi va seguir un camí ple de fe, d’esperança, d’amor. Penso que l’evangeli d’aquesta festa (Lc 1,39-56) ens dóna la pauta per captar l’esperit de Maria. En la seva visita a Elisabet, és lloada així: Feliç tu que has cregut! La fe mou muntanyes. Diu Jesús: Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta muntanya: "Vés-te'n allà", se n'hi aniria (Mt 17,20). La dona senzilla de Nat-zaret ha cregut que, en ella, es fa present un misteri gran. Ets beneïda entre totes les dones i és beneït i és beneït el fruit de les teves entranyes.

Elisabet afegeix:¿Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Maria porta en el si un misteri incomprensible. Només Déu era anomenat Senyor. Lluc, il·luminat per la fe pasqual, veu en el nen que creix a les entranyes de Maria, el Senyor. Déu es fa home. En el naixement de Jesús, Lluc veu també, en aquell infant, el Senyor. Un infant que és Déu: Avui us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor (Lc 2,11). En el moment que l’àngel li anuncia el misteri del nen que tindrà, Maria se sent commoguda, no ho entén: El fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu. ¿Com podrà ser això, si jo sóc verge? Però creu, accepta, dóna crèdit a allò que se li anuncia: Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules (Vegi’s Lc 1,26-31).

La fe de Maria queda clarament reflectida en seu càntic, que hem proclamat. És una fe que lloa, exalta, celebra la meravella d’aquest misteri que la sobrepassa, l’atreu, la sedueix: La meva ànima magnifica el Senyor. El meu esperit celebra Déu que em salva. Deixeu-me dir una paraula, encara que es presti a malentesos. Maria era una mística, actitud pròpia dels qui frueixen davant el Déu gran i sant. En el naixement de Jesús, els pastors conten el que se’ls ha anunciat. Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava (Lc 2,19). Lluc, després d’explicar l’anada de Jesús al temple, anota: La seva mare conservava tot això en el seu cor (Lc 2,51). ¿Qui pot acostar-se a Déu sense sentir-se tocat en el fons del seu cor? Cal obrir-se al Déu que és més íntim a nosaltres que nosaltres mateixos (Sant Agustí)

Maria se sentia pobra, serventa, sense pretensions de grandeses. Déu la va mirar no perquè se’n feia mereixedora sinó perquè se sentia com els qui la Bíblia anomena anawim, els pobres del Senyor que experimentaven la necessitat d’ajuda, de protecció. Déu ha mirat la petitesa de la seva serventa. Déu és el Déu dels desprotegits, dels qui no compten als ulls dels grans, dels qui s’ho passen malament. En l’Èxode, llegim: El Senyor digué: He vist l'opressió del meu poble a Egipte i he sentit com clama per culpa dels seus explotadors. Conec els seus sofriments;per això he baixat a alliberar-lo del poder dels egipcis (Ex 3,7.8). La fe de Maria veu que Déu invertirà la situació en la societat marcada per la desigualtat, la marginació, la violència. Dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils.

Maria és model, signe del poble humil, que és protegit pel Senyor. És presentada com a senzilla i pobra, com una dona de fe forta que creu en l’amor de Déu i se’n fia. L’amor que té als qui creuen en ell (Déu) s’estén de generació en generació. ¿Com podem imitar-la?

Girona, 15 d’agost de 2016

 
DIUMENGE XX DE DURANT L’ANY – Cicle C (Mn. Francesc)
dimecres, 10 d'agost de 2016 15:06

En aquests dies d’estiu, en els quals observem amb pànic la multitud d’incendis que devoren vegetació i vides humanes, hem pogut escoltar unes paraules sorprenents de Jesús: He vingut a calar foc a la terra. Com voldria veure-la cremar! I en altres circumstàncies, com són les guerres, les agressions, els assassinats i tanta violència i, a més els malestars, les des-avinences, les divisions, el trencament entre els membres d’una mateixa família, hem sentit amb estranyesa el que va dir Jesús:¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? És la divisió el que he vingut a portar. Dins una mateixa família, n’hi haurà cinc de dividits. El pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare...(Lc 12,49-53).¿Què volia dir-nos Jesús? ¿Com podem interpretar-ho? Intentem reflexionar-hi ni que sigui breument.

El foc.- En un escrit, anomenat Evangeli de Tomàs, hi llegim: “He llençat foc sobre el món i heus aquí que el mantinc fins que s’arbori” (n.10). És ben clar que Jesús parla en un sentit simbòlic. Si el foc crema i devora, també és cert que escalfa i il·lumina. Jesús porta quelcom nou que pot abrandar el cor de les persones. La seva paraula és com un foc que devora el mal i fa sorgir nova vida. El profeta Jeremies parlava així: La meva paraula és com el foc, com un mall que esmicola la roca. Ho dic jo, el Senyor (Jr 23,9). El profeta exercia la seva missió amb grans dificultats, com hem vist en la primera lectura. Es plantejava de no parlar més: Si em dic: No hi pensaré més, no anunciaré la paraula en el seu nom, llavors ella es torna dintre meu com un foc devorador tancat en el meu cos: he provat d’apagar-lo i no he pogut (Jr 20,9).

En l’escrit esmentat, hi llegim: “Jesús ha dit: El qui està a la meva vora està a la vora del foc i el qui està lluny de mi està lluny del Regne” (n.82). Joan Baptista deia a la gent: Jo us batejo amb aigua, però el qui ve és més fort que jo. Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc (Lc 3,16). L’Esperit de Jesús és com un foc. Així ens el descriu Lluc: Quan va arribar la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots junts. De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se'ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d'ells (Ac 2,1-3). El foc que va tocar de ple els apòstols anava destinat a l’anunci del foc de Jesús que transforma. Moltes persones l’accepten, altres el rebutgen. Acceptar-lo canvia la vida.

La divisió.- ¿Com podia dir Jesús que venia a portar la divisió entre les famílies? ¿No havia ressonat un cant de pau a l’hora del seu naixement? Ho diu Lluc: Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima (2,14). El desig de pau era constant en boca de Jesús: Feliços els qui treballen per la pau (Mt 5,9) Quan entreu en una casa, digueu primer: Pau en aquesta casa (Lc 10,5). A l’hora del comiat, deixava aquest testament: Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo us dono la pau que el món no dóna (Jn 14,27). Sembla que l’evangeli del present diumenge estigui en contradicció amb les paraules de pau que porta Jesús. És clar que Jesús no porta divisió ni conflictes familiars. El que passa és que Jesús preveia les dificultats que s’esdevindrien, fins i tots en una mateixa família, entre els qui acceptarien el seu missatge i els que el rebutjarien.

En la presentació de Jesús al temple, Simeó va dir als seus pares: Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a Maria: a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima (Lc 2,33-35). Ell mateix va experimentar fortes dificultats amb la seva família. Va deixar-la, cosa mal considerada en aquell temps; treballava per crear una nova família entorn de la seva paraula: Mirant els qui seien al seu voltant, diu: Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare (Mc 3,31-35). Els seus no l’entenien, estaven molt preocupats. Diu Marc: Quan els seus familiars sentiren dir el que passava, hi anaren per endur-se'l, perquè deien: Ha perdut el seny! (3,21). I Joan escriu: Ni els seus germans no creien en ell (7,5) En una família es pot donar una experiència semblant: divisions entre creients i no creients. És el que preveia Jesús. No fomentem les divisions. Creem unió, amor.

Girona, 14 d’agost de 2016

 
«IniciaAnterior12345678910SegüentFinal»

Pàgina 1 de 334