Inici
DIUMENGE XVII DURANT L’ANY – Cicle C (Mn Francesc)
divendres, 22 de juliol de 2016 15:17

La pregària no ha estat mai fàcil, però avui, per a moltes persones, s’ha fet encara més difícil. ¿Per què comunicar-se amb un Déu que viu en un misteri inaccessible? Per què voler establir un diàleg amb Aquell que, si bé creiem que ens estima, sembla que es mostra indiferent a les nostres paraules? Diem que és important parar-se en el silenci per escoltar la veu de Déu. Però, ¿com és aquesta veu que no percebem amb els nostres sentits? Potser només hem cultivat l’anomenada pregària de petició: demanar. Potser pensem que les nostres paraules són les que han de convèncer Déu perquè intervingui en la nostra vida, sobretot en les nos-tres angoixes i sofriments. La pregària ens fa entrar en el misteri d’un Déu que ens sobre-passa. No pensem que com més parlem, més ens farem escoltar.

Jesús advertia: Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu (Mt 6,7-8). Enmig de les dificultats amb què ens trobem pregant, no podem arraconar aquesta relació íntima amb Déu. El nostre model de pregària no és altre que el mateix Jesús. Amb quin interès subratlla Lluc com pregava Jesús en diversos moments de la seva vida plenament dedicada als altres.En el seu baptisme, Je-sús pregava:Tot el poble es feia batejar i Jesús també fou batejat. Mentre pregava, el cel s'o-brí (Lc 3,21).

Li era plaent estar amb la gent que acudia a ell. Però sabia retirar-se en llocs solitaris per pre-gar: L'anomenada de Jesús s'estenia cada vegada més, i molta gent acudia per escoltar-lo i fer-se curar de les seves malalties;però ell es retirava en llocs solitaris i pregava (Lc 5,16). En una ocasió, s’enduu els deixebles en un lloc apartat de la gent: Una vegada que Jesús feia pregària en un lloc apartat, els seus deixebles eren amb ell (Lc 9,18).

La muntanyaera un lloc molt estimat per Jesús per comunicar-se amb el Pare. Eren pregàries tranquil·les, silencioses, sense presses: Per aquells dies, Jesús se n'anà a la muntanya a pre-gar, i va passar tota la nit pregant a Déu (Lc 6,12). Tota una nit en pregària. El silenci de la muntanya, la calma de tota una nit. ¡Com devia ser aquella pregària! Abans de la seva trans-figuració, Jesús va també a la muntanya a pregar. Jesús va prendre amb ell Pere, Joan i Jau-me i pujà a la muntanya a pregar (Lc 9,28).

L’evangeli del present diumenge (Lc 11,1-13) ens presenta Jesús pregant: Un dia Jesús pre-gava en un indret. Potser va escollir també un lloc solitari.. Amb Ell hi havia els deixebles. S’hi respirava un clima de calma, de respecte. Els deixebles callaven per no ser cap destorb per a la pregària de Jesús. I observaven. ¿Es varen sentir impressionats per aquest silenci profund de Jesús? Volien seguir el seu exemple. Un dels deixebles li va demanar: Senyor, ensenyeu-nos una pregària com la que Joan ensenyà als seus deixebles. No coneixem cap pregària de Joan . Però els deixebles de Jesús en devien conèixer alguna. Que bé sentir la necessitat de pregar i buscar la manera de fer-ho. Jesús és el qui els pot orientar millor que el Baptista.

Ja coneixem la pregària que proposa Jesús. La que hem anomenat el “Pare nostre”. És una pregària que s’ha convertit en la pregària per antonomàsia en el cristianisme, des del seus inicis. És la pregària per excel·lència de les comunitats cristianes. Diu Jesús: Quan pregueu, digueu: Pare, que sigui honorat el vostre nom, que vingui el vostre Regne...,com hem pogut escoltar. Aquí trobem unes diferències del “Pare nostre” que nosaltres recitem en les nostres pregàries i en la mateixa litúrgia. És el que ens transmet Mateu. L’evangelista devia ampliar les paraules de Jesús, sense canviar-ne el sentit. Fixem-nos només en què centra Jesús la pregària: en Déu. Que sigui honorat el seu nom. És un nom sant que mereix la nostra plena veneració, el nostre amor. Que vingui el seu Regne. És el missatge de Jesús: El Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova (Mc 1,15).

¿Preguem amb l’esperit de Jesús? ¿Ens centrem en Déu o en nosaltres mateixos? ¿Desit-gem que el Regne de Déu es vagi instaurant en la nostra vida i en la nostra societat?

Girona, 24 de juliol de 2016

 
GRÀCIES PER LA VIDA PARROQUIAL DEL CURS ACABAT
divendres, 22 de juliol de 2016 15:16

Donem gràcies a Déu per tot aquest curs que hem acabat. Donem gràcies per tot el que hem compartit. A voltes, mirant una mica enrere, ens adonem més fàcilment de tot el que hem d’agrair a Déu. . .

Des d’aquestes ratlles, agraïm la vida parroquial i els serveis que se’ns ofe-reixen  i, tenim un desig per a tots d’un bon estiu, que sigui temps de descans però també de “cultiu” d’aquelles dimen-sions de la persona que el dia a dia durant el curs no ens permet parar-hi atenció.

 
AMB L’ESTIU I LES VACANCES, TINGUEM CURA DE L’ESPERIT
divendres, 22 de juliol de 2016 15:14

Som de ple a l’estiu. És un temps de dispersió, de més disponibilitat del temps lliure, el contacte entre nosaltres és més infreqüent, des les distàncies segons on cadascú viu o passa l’estiu. Els tòpics a l’entorn de les vacances són: descans, més temps per la família, temps lliure, natura, platja, sortides... En tot cas, deu ser veritat que s’esdevé per a molts un canvi de registres mentals, certament necessaris per a la regeneració interior. El cas és aprofitar-ho per tenir més cura de l’esperit en la gratuïtat del temps lliure.

Són ben saludables les ganes d’aprofitar l’estiu bo i mirant que no traeixin el sentit d’aquestes bondadoses oportunitats. Més enllà de més o menys possibilitats i projectes, podem mirar de respirar a fons i més tranquil·lament. Tenir cura de l’esperit té a veure amb la possibilitat de fruir de les relacions familiars i interpersonals, de les poques presses, i d’aprofitar-ho positivament. Podem pensar en un creixement contemplatiu pel que fa a la mirada reposada de les coses, veient-les com són i somniant com haurien de ser, i no sense participar en els canvis necessaris que s’albiren.

El desitjable és que cadascú, visqui com visqui l’estiu, pugui trobar l’equilibri entre l’activitat, el descans, el cultiu de les relacions interper-sonals i l’esperit. Per això, que l’activitat no ens neguitegi, ni ens alieni, ni ens faci sentir sols, i que no ens oblidem d’abonar l’esperit.

Jesús (Lc 10, 38-42) mira reposadament a Marta, de Betània, que s'esca-rrassava per atendre hostes i convidats, i a Maria, que s'ha assegut da-vant seu sols per escoltar-lo. Cap retret a la voluntat de servei de Marta i un toc d’atenció a “la part millor” expressiva en Maria. L’activitat pot degenerar en activisme, que a la curta neguiteja i a la llarga asseca i crema, perquè li falta l’alè, l’ànima, que no és altra que l’experiència de la comunicació íntima, pausada, serena amb el qui pot ser acollir o establir una relació amical. A més de tot el que podem tenir i con-sumir -ens diu Jesús-, a més de la casa, el cotxe, els viatges i tantes coses per les quals ens matem treballant, cal cuidar el racó de la inte-rioritat -el cor- on somniar, pregar, estimar i ser estimats, que són les úniques coses que no costen diners i ni es poden comprar amb diners, i són les més indispensables per viure i donar sentit a totes les activitats i serveis que la vida li reclama. Bon estiu, doncs, i bones vacances !

 
EL PUNT NEGRE
divendres, 22 de juliol de 2016 15:13

Un professor entra a classe. Posa prova sorpresa. Dóna un full a cada alumne i amb la norma de no girar-lo fins que ell ho indiqui. Tot l’alumnat ansiós, com és ben normal.      

Una vegada lliurat el full a mans de tothom, diu: Gireu-lo. Era un full en blanc amb un punt negre al centre. Feu una redacció del que veieu. Déu minuts i recullo. Així ho va fer. Una vegada recollits, va llegir ràpida-ment les redaccions.          

Acabada la lectura, el professor els diu:      

Aquest examen no és per donar-los una nota, els servirà com a lliçó de vida. Ningú ha parlat del full que quasi és tot blanc. Tothom s’ha centrat en el punt negre. El mateix passa a la nostra vida. Tenim un full en blanc sencer per veure i aprofitar la vida. Però ens centrem en els punts negres.      

La vida és un regal de Déu.. Sempre tenim motius, de sobre per festejar-la. Amb qui? Amb un mateix, amb la nostra família, amb els nostres amics que ens recolzen, per la feina que tenim que ens permet viure, pels miracles que passen cada dia... I malgrat tot això, amb molta freqüència, ens centrem en els punts negres:, dificultats, problema de salut, la manca de diner o de més diner. Les relacions dificultoses a nivell personal, familiar, amicals i professionals. (del blog de Jaume Patuel)  

 
ANEM ENTRANT EN EL SILENCI CONTEMPLATIU
divendres, 22 de juliol de 2016 15:12

A mesura que anem fent anys anem entrant en el silenci, com ja sabeu, perquè la memòria es va debilitant i costa portar el fil de la conversa. Parlem amb moltes interrupcions, ja que citar se’ns fa molt difícil, i fins i tot noto que d’una pel•lícula que he vist fa poc, a part d’oblidar-ne el nom, no recordo l’argument fins que algú no m’ajuda, i aleshores diem aquella frase: “Recordes quan parlàvem seguit?”, perquè el seguit se’ns fa dificultós.

Sí que podem explicar batalletes del passat, que és el que ens ha quedat gravat, però no podem abusar perquè el nostre entorn es cansa, i sobretot els nostres fills, que van dient: “Això ja ens ho has explicat.” Aleshores penso que és el moment de viure intensament el present i gaudir-lo, ja que després feina tindrem a reproduir-lo, i com que la vida està feta de l’enfilall de moments presents, això és bo.

El mateix em passa amb la lectura. Sento un gran plaer i interès quan sóc a dintre el llibre, però les dificultats arriben a la postlectura, quan vull reproduir detalls que ja han fugit, i aquí sí que podem aplicar la frase “tempus fugit”; amb el temps ha fugit el contingut que ens va omplir el temps en aquell moment.

Aquest envelliment de les neurones de la memòria és una realitat que hem d’acceptar de bon grat i paciència, ja que no hi ha altre remei, de la mateixa manera que es va envellint tot el cos que jo vaig anomenar fungible en un cert moment. És veritat que hi ha persones que tenen un procés procés més lent, perquè han treballat molt la memòria per la seva professió o perquè tenen un envelliment retardat. Però el que se’m fa evident és que al meu entorn veig que les persones de la meva edat i algunes més joves parlen com jo, i a vegades m’atreveixo a dir-los: “Ja m’agrada que et passi i perdona.” No vull pas mostrar una falta de caritat cap a l’altre, però així et sents com tots, fent un camí similar, i no et sents diferent ni acomplexat. També compartim amb la gent de la nostra edat un ensordiment progressiu, que moltes persones resolen amb aparells per a la sordesa.

Això ens porta cap al nostre món interior, per tant més silenciós de cara enfora, a vegades oblidat, perquè vivim de manera massa superficial i pendents de l’exterior, per altra banda fascinant algunes estones. Aquest procés pot portar al món espiritual, per als qui hi tenen interès i inquietuds. I jo trobo que aquest canvi de direcció al qual ens dirigeix el pas del nostre temps i el nostre envelliment, és molt emocionant i interessant. Anar avançant en aquest camí i començar a entendre una mica més la vida és un grau de saviesa que l’edat es mereix. Ja obviem la importància de citar o no citar i explicar o no explicar. L’interior esdevé molt ric i sobreeixint de plenitud.

I abans d’arribar al final del nostre temps en aquest món, val molt la pena l’aprenentatge que haurem pogut fer, depenent de com hem utilitzat la nostra llibertat, que la tenim tota, per passar a un estadi superior no des del punt de vista mundà, d’anar escalant en ambició i poder, sinó d’anar al fons del nostre cor i descobrir un pou profund que no s’acaba mai i de què l’aigua de la Vida de la qual ens parla Jesús als Evangelis brolla sense parar i ens aquieta l’esperit, abandonant els neguits i les preocupacions que ens han perseguit al llarg dels anys. És una Pau ben merescuda després d’haver viscut intensament i cercant la Veritat; que no vol dir que durant la nostra estada en el Planeta hàgim abandonat la lluita per la vida i poder defensar-nos en el món material on hem estat col•locats per fer el camí de creixement del qual parlàvem. Em fascina, per tant, anar fent anys malgrat les pèrdues físiques, sabent que amb un treball ben fet arribarem a bon port amb el bagatge acumulat i les lliçons apreses. Que així sia! Mª T. Quintana

 
QUE SÀPIGA ACOLLIR-TE SEMPRE AMB ACTITUD DE DEIXEBLE
divendres, 22 de juliol de 2016 15:11

  

Senyor Jesús, et vas presentar

a casa de Marta i Maria sense avisar.

No era mala educació, era el que feia tothom.

Ara tenim telèfon, correu electrònic i postal,

tenim l’agenda plena i les portes tancades,

i hem perdut el costum de la visita inesperada,

la que ens exigeix deixar-ho estar tot

per atendre l’hoste que ha arribat.

Ara ens semblen indesitjables

els hostes inesperats,

els que vénen sense ser convidats.

Senyor, ensenya’ns a tenir un cor obert

envers els refugiats que fugen de la guerra,

els emigrants que busquen una vida millor.

Que sapiguem acollir, compartir

i aprendre també del que ells ens aporten.

Ensenya’m també a tenir un cor obert

a la pregària i a l’escolta de la teva paraula.

Gràcies per les teves visites sorpresa.

Que sàpiga acollir-te sempre

amb actitud de deixeble.

                               "La Missa de cada dia", de l'Editorial Claret.

 
DIUMENGE XVI DE DURANT L’ANY – Cicle C (Mn Francesc)
divendres, 22 de juliol de 2016 15:10

¿Què és el que importa en el nostre seguiment de Jesús? ¿Servir, preocupar-se dels altres, o bé, pregar, escoltar en el silenci la seva paraula? Hi ha moltes persones dedicades de manera plena als altres. La seva vida és donar, donar-se, acollir, oferir el millor a les persones que troben en el camí de la seva vida. També hi ha persones que dediquen totalment la seva vida al silenci, a l’escolta de la paraula de Déu. Molts han vist que entre les dues actituds hi ha una contradicció. ¿Què fan els qui passen la seva vida en el silenci, en la pregària? És cert que moltes persones ho valoren i admiren. Però sovint es poden sentir comentaris en un sentit despectiu. És una pèrdua de temps, afirmen. En canvi, lloen la vida dels qui treballen afanyosament pels altres, per ajudar-los a aconseguir una vida més humana, de més qualitat corporal i espiritual.

En l’evangeli del present diumenge (Lc 10,38-42) sembla que Jesús es decanti cap a una vida de silenci, d’escolta de la paraula de Déu. Jesús va ser acollit per Marta. Mentre s’afanyava a preparar-li un bon àpat, la seva germana Maria estava asseguda tranquil·lament als peus del Senyor, escoltant la seva paraula. Marta es va posar neguitosa, s’ho va agafar molt a la valenta. Això no va plaure a Jesús. No calia preocupar-se tant per obsequiar-lo. Però Marta demana ajuda: ¿Senyor, no us res que la meva germana m’hagi deixat sola a fer la feina? Digueu-li que m’ajudi. Jesús desconcerta: Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses quan només n’hi una de necessària. Maria ha escollit la millor part.

Sembla que Jesús es contradigui. Diumenge passat vèiem com es preocupava per l’ajuda que cal prestar als altres, en la paràbola del “bon samarità”. I hi trobàvem una crítica contra persones religioses dedicades a llegir, escoltar i ensenyar la paraula. ¿Què hi podem dir? L’escolta de la Paraula no allunya pas de l’amor als altres. El qui serveix tampoc no pot oblidar que li cal escoltar la paraula. El seguiment de Jesús demana,   a més de l’actitud de servei, l’escolta de la paraula. La paraula de Jesús és la que estimula a actuar, a ocupar-se del proïsme. En aquells moments, a Marta li sobrava el seu neguit, la seva preocupació. Li hauria convingut també uns moments de calma per escoltar. Unir les dues actituds no és fàcil. Possiblement les primeres comunitats cristianes ja es varen plantejar aquesta qüestió.

Els apòstols anaven sobrecarregats. El seu treball devia ser esgotador. L’anunci de l’evangeli era constant. A més, hi havia l’atenció als altres, sobretot a les viudes. No podien donar abast a tot. Anava augmentant el nombre de deixebles i hi havia viudes que eren desateses, cosa que va provocar una queixa. Llavors els Dotze van convocar l'assemblea de tots els deixebles i els digueren: No estaria bé que nosaltres deixéssim la predicació de la paraula de Déu i ens poséssim a servir a les taules. Per tant, germans, trieu entre vosaltres set homes de bona reputació, plens de l'Esperit Sant i de seny, i els encarregarem aquesta tasca.Nosaltres conti-nuarem dedicats a la pregària i al servei de la Paraula (Ac 6, 1- 4).No es pot renunciar a l’a-nunci de la Paraula i a l’atenció als necessitats. Això afecta tots els creients i l’Església entera.

Jesús subratlla la importància de saber escoltar la Paraula de Déu. Però no posa en un segon lloc el servei diligent i generós als altres. De manera dolça, retreu a Marta el seu neguit i la seva exagerada preocupació, cosa que podia allunyar-la d’escoltar la Paraula. Fixem-nos ara uns moments en l’actitud de Maria: s’asseu als peus del Senyor escoltant la seva paraula. Els deixebles s’asseien als peus dels seus mestres de la Llei. Era l’actitud pròpia del deixeble davant del mestre. Pau parlava d’ell mateix dient: Jo sóc jueu instruït als peus de Gamaliel en l'observança estricta de la Llei dels nostres pares (Ac 22,3). Maria era deixebla, cosa que no podien acceptar aquells mestres. Asseguda als peus de Jesús, el mestre, escoltava la seva paraula, Havia escollit la millor part. En un salm, preguem així: Senyor, jo dic: l'heretat que em toca és estar atent a les vostres paraules (Sl 119,57).

Als deixebles ens toca asseure’ns sovint als peus de Jesús, escoltar la seva paraula, sense oblidar el servei als altres. Podríem dir: Som Marta i Maria al servei de l’evangeli.

 
«IniciaAnterior12345678910SegüentFinal»

Pàgina 1 de 331